Després d’anar al museu de paper vam anar al museu de l’Àbric Romaní i vem veure un vídeo de com es situava l’home erectus i després la Susanna ens va ensenyar les excavacions on es troba un mineral que es diu sílex, que era com un ganivet que tallava molt entre altres restes que demostren el pas dels neandertals i després hem anat a tirar fletxes amb un arc com feien els homes primitius i després hem anat a dinar i hem anat a la parada de l’autobús per anar al tren i per tornar a igualada. Hem anat en autobús a Montbui.

Primer hem agafat l’autobús per anar a Igualada i després hem agafat el tren per anar a Capellades. Hem passat per La Pobla de Claramunt per anar -hi  amb el tren. Tenim que pagar 3€ pel tren i el bus. Quan hem arribat a Capellades hem baixat del tren, hi havia un autobús i hem pujat al poble de Capellades.

Primer hem esmorzat  al costat del museu de paper amb l’Eva Raich i el Juli Lago. Hem vist peixos de color al llac bassa que està al costat del museu de paper.  Hem entrat al museu i ens han presentat i ens han ensenyat moltes menes de paper. Llavorens ens va dir com es feien els papers més antics. Hem vist una màquina que ens ensenyava com es feia el paper després d’això vem anar al tercer pis on treballaven les dones per fer el paper es posaven un drap al cap per no embrutar-se els cabells, feien les feines més fàcils en lloc dels homes que  feien la feina més difícil. Hem entrat a una habitació i ens va ensenyar com fer el paper a mà; llavors quan hem sapigut fer el paper ens ha deixat fer a cadascun de nosaltres un paper. Hens hem divertit molt i hem sapigut unes coses que no sabíem i gracies a la professora Eva Raich i el Juli Lago que han tingut aquesta idea d’anar a Capellades. Hem agafat l’autobús i vam anar a l’estació de tren i vam tornar a Igualada. La Manal i el Yassin es van quedar a Igualada perquè les seves cases estan allà. La Sanae, el Jeffri, el Mohamed, la Nimra, el Nazakat, el Mohamed Demochi van anar a Santa Margarida de  Montbui perquè viuen allà.

Dimecres 20 de març ens va visitar a la Biblioteca la Nadia Ghulam, coautora del llibre El secret del meu turbant, que va obtenir el Premi Prudenci Bertrana l’any 2010. A l’acte han participat una quinzena d’alumnes de l’aula d’acollida de l’INS Montbui i Pla Lector de 4t d’ESO, que s’havien llegit el llibre i han aprofitat la visita per mantenir un diàleg amb l’autora.

El testimoni que ens ha aportat la Nadia ha estat colpidor. Amb una veu tendra però contundent ens ha explicat la seva terrible història. La Nadia Ghulam és una afganesa a la casa de la qual, durant la guerra civil d’Afganistan, va caure una bomba que li va causar greus ferides i cremades. Quan va sortir de l’hospital, el règim talibà s’havia instaurat a l’Afganistan. Per poder treballar i alimentar la seva família, va prendre una decisió radical: fer-se passar per home. Anys més tard, una ONG decideix portar-la a Catalunya, on s’instal•la amb una família que l’ha acollida i, gràcies a ells, pot dedicar-se a estudiar, la il•lusió més gran de la seva vida.

El relat de les seves experiències ha estat enriquidor i aterridor. Enriquidor perquè ens ha fet sentir el coratge immens que li va permetre sobreviure a ella i la seva família en circumstàncies extremes, i aterridor perquè hem assistit en primera persona els terribles patiments a què la Nadia es va veure sotmesa per culpa d’una guerra de la qual en va rebre conseqüències físiques i morals. Ens ha fet veure clarament la nostra situació privilegiada, que contrasta radicalment amb la misèria, la violència i la discriminació social que ha sofert ella. A més, ha remarcat als nois i noies que cal que aprofitin els mitjans de què disposen per estudiar, i no s’oblidin mai de la sort que els ha reservat el destí.

La profunda experiència vital de la Nadia es veia reflectida en cada un dels seus gestos i en cada una de les seves paraules, pronunciades en veu ferma i segura i en un català perfecte. La nostra xerrada amb la Nadia ens ha transmès una sèrie de valors i coneixements que no oblidarem mai. Gràcies Nadia.

L’acte ha estat organitzat per l’INS Montbui, la regidoria de cultura de l’Ajuntament de Montbui i la Biblioteca

La meva escola del meu país era una escola on jo anava amb els meus amics i amigues, perquè estava una mica lluny de la meva casa. Arribàvem una mica d’hora i ens quedàvem a fora i esmorzàvem alguna cosa. Els meus amics es deien Maria Cristina, Miguelina que té14 anys , Isaura que té 14 anys, Nelvin 14 anys, Amaur en té15 i eren molt bons amics, però com tots els amics teníem les nostres discussions, però després tornàvem a ser amics com sempre. Després a i punt entràvem però ens quedàvem a fora per cantar l’himne de l’alegria. Quan acabàvem de cantar l’himne entràvem a la classe i començàvem la classe. Cada classe solament tenia un mestre i després d’unes tres hores arribava un noi i ens donava per menjar una magdalena i un got de llet per esmorzar. Després d’una hora sortíem al pati i menjàvem, si tu portaves diners menges i si no tens que aguantar-te després d’una mitja hora entràvem a la classe i continuàvem les classes. A les classes feien castellà, anglès, socials, història, i ja no en recordo més. A l’escola estàvem de 8 a 12 del migdia, després per la tarda anàvem altres nens o nenes i feien el mateix que nosaltres havíem fet al matí. En realitat és una escola molt divertida i per això vull tornar.

Hola em dic Yassin, tinc 14 anys, faig secundària a l’ Institut de Montbui de Santa Margarida de Montbui a la comarca de l’ Anoia.
Abans de venir amb la meva família cap a Catalunya anava a un escola marroquina de Taourirt que es diu 20 Out, en aquesta escola com a les escoles catalanes hi havia molts nens i nenes, cada aula hi havia aproximadament 50 alumnes,, les assignatures semblants a les que faig a l’ Institut però amb predomini evidentment de la llengua àrab i el francès de segona llengua, aquesta segona llengua m’ha estat força útil per aprendre la llengua catalana i castellana.
Els meus records són molt agradables, els companys simpàtics i tenia molts amics. No hi havia coeducació i les nenes anaven a un altra classe…tinc entès que això també passava fa molts anys a Catalunya.

La meva escola estava al districte de Taurirt, el seu nom és BUGDOR i la població es diu Blan Hndia.
La meva escola és molt gran, té gimnàs, i una Aula d’Informàtica, Aula d’Experimentals, Aules i patis espaiosos i suficients.
Cada dia entrava a les vuit del matí fins a les onze i a la tarda entraven a les dues i sortíem a les quatre.
Estava molt a prop de la meva casa, a vegades m’acompanyava el meu cosí Si Mohammed, que anava a la mateixa escola.
També me’n recordo de les festes que feien a l’escola.
Tot i que no és la primera escola, és de la que conservo més i millors records; vaig estar dos anys, que van ser molt bons i que sempre estaran a la meva memòria.

La meva escola no és petita i no és gran, és mitjana.
Sóc del Marroc, el nom del meu poble és Rahcidia.
Hi ha poques classes perquè les persones del poble són poques. Nosaltres no fem música , però hi ha unes escoles que fan música. A l’entrada del mati al pati sempre hem de cantar l’himne de marroc.
Jo he estudiat en aquesta escola des del 6 anys perquè vaig
vindre aquí amb la meva família.
Aquesta secola s’acaba fins a sisè i després tinc d’anar a l’institut. La meva escola tenia finestres grans i molts arbres i m’agrada molt perquè hi ha amigues i els professors són simpàtics i hi ha ordinadors per treballar .

L’escola del meu poble

L’escola del meu poble hi ha moltes diferència amb la d’aquí.

Perquè a la meva escola abans d’entrar a classes ens posàvem a cantar l’ himne de Senegal.

A la meva escola hi ha molta gent es pot trobar 30 alumnes o més.

A l’ escola de primària com que hi ha molta gent a l’aula els alumnes seuen de dos en dos o tres en tres.

Les cadires són diferents d’aquí perquè les cadires són d’un altre tipus   com un banc.