moments

“En la variopinta topografía de la práctica profesional existen unas tierras altas y firmes desde las que se divisa un pantano. En las tierras altas, los problemas fáciles de controlar se solucionan por medio de la aplicación de la teoría y la técnica con base en la investigación. En las tierras bajas del pantano, los problemas confusos y poco claros se resisten a una solución técnica. Lo paradójico de esa situación es que los problemas de las tierras altas tienden a ser de relativa importancia para los individuos o para la sociedad en su conjunto […], mientras que en el pantano residen aquellos otros problemas de mayor preocupación humana. El práctico debe elegir. ¿Tendrá que quedarse en las tierras altas donde le es posible resolver problemas de relativa importancia […] o descenderá al pantano de los problemas relevantes y de la investigación carente de rigor?”

Fins aquí D. Schön. Davallat a les terres del pantà, després de viure en la pròpia carn la inutilitat de voler treballar per resoldre problemes reals des de les terres altes, trobo una nova, molt més sorprenent i colpidora paradoxa: El pantà és ple de gent que, com en un esforç absurd d’oblidar el llot que embarranca continuament els seus peus i empastifa els seus dits, s’encaparren en intervenir sobre els problemes rellevants amb aplicacions tècnicament correctes segons teories ben contrastades. La ganyota en què converteixen el seu gest m’esgarrifa.

Enmig d’una absurda discussió d’equip de mestres per redreçar no sé quin inconvenient acceptat per definició com a inadmissible, em perfora la següent pregunta: o és que tu no ets un treballador?! Amb la mirada desesperada buscant un bri de cordura darrera els ulls de qui em pregunta, no puc més que corroborar la seva presumpció. De fet, però, sé que no sóc un treballador: Em considero un entre alguns pocs privilegiats que per fer el que li agrada rep un sou amb el que pot viure. Només que, després del temps, de les bregues i els viatges amunt i avall a l’altiplà i el pantà, m’he embolicat de tal manera que per seguir sentint el plaer d’aprendre tot ensenyant no tinc més remei que patir la xafugor, la pudor, l’atmosfera malaltissa d’un pantà enfangat, on quasi no es poden trobar les fonts ni els meandres que de tant en quant renoven les aigües i aboquen al riu el fang, i l’exuberant vegetació es va transformant, per adaptació a un medi carent de sol i escàs d’oxígen.

Quan escric, però, sóc a l’altiplà, ara sol, amb la soledat del pensament (on sóc quan penso?), i encara que les contemplacions que m’acompanyen venen a endolcir i alleujar els meus ossos, no és la reflexió sinó l’aire que m’emporto com un tresor el que em permet retornar a les aigües estancades…

I el retorn al pantà no és mai decebedor. Com em podrien decebre les mil històries amb què em trobo: La tortuga ferida que un es va trobar, ferida y con sangre; la de qui tretze mesos més tard (seguint el còmput ja té 5 anys i set mesos) vaig acabar saben sumar i restar educació infantil; la que al 2001 la meva tieta va morir i jo no la baig cuneixa al 2010 la meba abia ba muri i daspres duns dias la gosa tambe va muri; la de qui va neixer sortint disparada i el doctor em va aver d’agafar; i la de qui quan tenia un any ja parlav perfectament! I, per no citar-les totes, acabo amb aquesta: el 24/7/01 vaig neixer (pel matí). Vaig neixer sense ungles i un tros de dit. […] Un dia abans de neixer va morir la meva avia Dolors i de record sol tinc dos mitxons que m’els estava fent avans de morir. Persones, petites de dimensions, però Persones! senceres, mira’ls si no als fons dels ulls, són tan plenes de fang com nosaltres, i molt més capaces de captar la llum i el riure, de fer-te saber de l’aigua clara, dels ràpids del riu i dels meandres tranquils, i de la varietat de vida a les riberes…

Els problemes de les terres baixes no estan necessitats de resolució, sinó que ells sols es dissolen i tornen a cohesionar-se capriciosament, indiferents a les tecnologies riguroses que els volen entendre, però sensibles, afectats per tota vida que se sent implicada en ells.

Vida que pot ser la nostra (el mestre, l’adult), la de qui decideix ser-hi, acompanyar, compartir, no aportant quelcom (saber, tècnica, mètode) com exterior, sinó com una part d’ell mateix, de nosaltres mateixos, com a element viu, fet també en el llot del pantà, del mateix pantà. Llavors la jerarquia de poder resta en suspens, tot el que sóc entra a formar part d’aquest joc de dissolucions i cohesions, i si, en el plus d’intencionalitat que la nostra presència té, la vida a l’aula es fa més vigilant, més conscient, més reflexiva, començarem a tocar amb les mans de què parlem quan parlem d’aprendre i ensenyar, d’ensenyar i aprendre.

Els treballs plàstics que acompanyen el text moments són obra dels alumnes de 3r B de l’escola sant clilment, durant el curs 2009 – 2010