històriesd’aula

La vida en borrador

Esborrany

lo que queda,
una totalidad en la que algo falta
(sólo es total en tanto en cuanto le falta algo)
pasar a limpio es adorno y artificio

Satán sugirió a Eva que el Paraíso era sólo un borrador; i Eva trasladó la seducción a Adán, que lo quiso pasar a limpio

niego, terco – tozudez oscura-
la vida divina pasada a limpio
el artificio de un cielo de errores corregidos,
de borrones borrados,
de buena letra

quiero
la vida como vida vivida más
que el paraíso perdido
del que sólo sé la nostalgia
más
que el cielo esperado
del que sólo sé el deseo

y en esta vida vivida
preñada de nostálgica esperanza
enferma de esperada nostalgia
vivo y quiero y vive
el paraíso y el cielo

borrador
cifra
que sola trae y contiene
la realidad
la realidad del cielo

dejadme vivir mi borrador
la lágrima que lo mancha no
es sombra sino
ámbar
destilación de vida

(H.G.)

Per què passar a net?  ¿No és això que en diem “realitat” la deixalla de la vida, el residu de la vida, el punt i final de totes les possibilitats? Ja està! que tant sovint sona com el cop de porta que deixa a fora l’existència.

A on va el producte del nostre treball a l’aula? Treballem  per presentar un producte als altres? Quan l’altre és el profe, i el que farà amb aquell producte que li presento és corregir-ho, sancionar-ho, o sancionar-te, qualificar-ho i adjectivar-te, jutjar-ho o jutjar-te, criticar-ho i criticar-te… quines ganes pots tenir de  presentar-li justament a ell? I, sense ganes, quin interès en realitzar aquell producte? Quan passo a net el treball és com si el matés, sí, com si tot allò que he fet amb il·lusió, que he fet viure entre les meves mans, ara perdi la llum, l’alè, i sense saber per què, anès a un escorxador de deures escrits…

En canvi, l’esborrany encara deixa que l’adult que el rep treballi amb mi i amb ell, se sumi al meu esforç, acompanyi el meu recorregut, co-regeixi, pugui, al meu costat, conduir el procés. Si el que fan les meves mans ho reps tu, mestre, i em mires, i en ell em descobreixes una vegada més, i et reconeixes en el teu esforç, i t’enriqueixes, i em retornes amb el teu gest, amb el teu somriure, el teu alè, llavors treballem junts, i no necessitarem passar-ho a net…per a qui?