Al començament un pensament és tímid, s’hi vol amagar, té por del més petit comentari negatiu i està preparat per a fugir de l’avaluació i la crítica…

ELS DISSENYS

NOTXA

collage de retalls de revistes sobre fons de tèmpera

Sembla ser que fa molt de temps va viure un artista xinès anomenat Notxa que havia nascut en un poble, situat a la falda d’una muntanya, sempre humit i verd.

Quan era petit, Notxa jugava a corre alegre i feliç per prats i camps plens d’arbres verds. Però el que més li agradava era dibuixar tot el que veia. Agafava pedres polides del riu i pintava els arbres, peixos i ocells. També pintava els ramats d’ovelles i pastors a les fustes dels estables. El guix i el carbó eren llapis màgics a les seves mans.

Així van anar passant els anys. Notxa va créixer i tothom el coneixia per les seves boniques pintures. Als pobles del voltant la gent parlava d’ell. Gent d’altres llocs venien per contemplar les meravelles que pintava i se’n tornaven explicant-ho per tot el país, fins que la seva fama va arribar al palau de l’emperador.

L’emperador va manar que Notxa es presentés a palau. Notxa va arribar i es va agenollar tres vegades davant l’emperador i va tocar tres vegades a terra amb el front. L’emperador va dir:

-Notxa, des d’ara et quedaràs aquí a palau i només treballaràs per a mi. Vull que pintis totes les parets dels passadissos i dels salons. La teva vida serà aquesta i mai més no tornaràs al teu poble.

Notxa es va posar molt trist. Ja no podria veure casa seva, el poble voltat d’arbres blancs florits ni el rierol. Ara només podria somiar l’alegria dels camps, allí tancat dins les grans parets plenes de grossos dracs de pedra.

Notxa treballava dia i nit perquè l’emperador estigués content. Les seves pintures omplien els paravents lacats, les portes de fusta, les parets dels temples i habitacions imperials. Però el seu pensament volava lluny cap al verd país humit on havia nascut.

Un dia Notxa va pintar un gran quadre: el cel transparent que ell estimava des de petit, els verds prats d’herba molla, el riu vorejat de bambús i arbres florits, el blanc poblet on havia viscut i allà al lluny, entre un vol d’ànecs salvatges, el sol vermell de la posta. Era un quadre meravellós.

Tothom, prínceps i mandarins, l’anaven a veure. Penjat a la paret d’un majestuós saló de palau, semblava una gran finestra oberta de bat a bat al més suau i bonic paisatge de pagès.

Notxa havia pintat el seu millor quadre, el que duia sempre al pensament i veia sempre quan somiava. Per a ell, aquell quadre no era tan sols una bonica pintura, sinó que quan se’l mirava li semblava com si es trobés allà al seu país. Per això li hauria agradat passar-se hores i hores davant la pintura, respirant l’aire net i fresc dels camps florits.

Però l’emperador havia prohibit que Notxa s’acostés al gran saló; aquell saló era només per a les festes i convits que ell donava als prínceps i nobles de la seva cort. Notxa havia de quedar-se tancat, al seu taller, sense poder sortir i treballant, treballant, tot el dia per fer content l’emperador.

Notxa no feia més que pensar a tota hora en el seu quadre i volia tornar-lo a veure ni que fos un sol moment. Un dia, aprofitant un descuit dels guàrdies i criats, es va escapar del seu taller i va entrar sense fer soroll al gran saló, va despenjar el meravellós paisatge i se’l va endur corrents pels passadissos cap al seu taller. Aviat els guardes se’n van adonar, que el quadre no hi era i van donar la veu d’alarma: La pintura meravellosa havia desaparegut!

L’emperador es va posar furiós i milers de soldats van anar pertot arreu regirant totes les cases i tots els racons. Per fi van trobar el quadre al taller de Notxa. L ‘emperador va manar que fos tancat a la presó més fosca i que continués allí pintant. Notxa, però, no podia pintar. Tancat allí dins li faltava, més que llum per als ulls, alegria en el seu cor.

Veient el que passava l’emperador el va enviar a buscar i li va dir: – Sortiràs de la presó i tornaràs a pintar per a mi al taller de palau, però no intentis de tornar a sortir d’allí. Si ho fessis, et castigaria per sempre més a la presó i no veuries mai més la claror. Mira, perquè no estiguis tan trist, et deixaré veure un moment cada dia el teu quadre.

Notxa va continuar treballant, només respirava un moment cada dia quan veia els amples i verds camps del seu país al quadre, però després tornava a quedar-se trist, tancat en el fred taller. Un dia no va poder resistir-ho més. L’havien deixat sol davant del seu paisatge i es va quedar mirant-lo fixament amb els ulls ben oberts. El poble, el seu poble verd i ple de llum amb els camps amples per poder córrer sense mai parar, aquell cel fresc i net, el vent suau que gronxant els arbres cantava dolçament tot passant entre les canyes de bambú i s’enduia els núvols cel enllà, aquell vent que podria endur-se’l a ell lluny d’aquell palau, d’aquell taller pesant i trist com la presó.

Notxa va continuar mirant, mirant els verds prats flonjos d’herba tendra per on es podia córrer amb els braços oberts com ales. I… Notxa s’hi va acostar, s’hi va acostar, va fer un salt i es va ficar a dins la pintura, per dins dels prats i, sense seguir camins començà a córrer, allunyant-se cada vegada més, fins que es va fer petit, petit i va desaparèixer en el blau horitzó.

Quan els guardes van entrar a la sala per tornar-lo a tancar, no el van trobar. L’emperador es posà fet una fúria. No podia ser que hagués fugit, era impossible escapar-se del palau sense que el veiessin. Un savi mandarí va endevinar el que havia passat: Notxa havia fugit dins del quadre, ficant-se i corrent pel paisatge que havia pintat. Encara es veien les seves petjades en l’herba molla dels prats”.

temporitzador, va ser el nom que li va quedar a la màquina de comptar el temps que cada jugador disposava per fer la seva jugada. Com funcionava? Observem per fora i observem el moviment… ara podem exposar les nostres hipòtesis:

Ni tan sols he pogut fer la clàssica sobre els Reis, les vacances… Després del feliç any nou de rigor, ells a la seva bola, sempre guardant  el degut respecte, el mateix seient que el darrer dia lectiu de desembre, posant damunt la taula o al calaix els deures de vacances, l’agenda, l’estoig, i anar xerrant amb la mateixa naturalitat que ho podríem fer al… carrer?, no!, a la plaça?, no!, a un cafè?, no, són encara petits…: amb la mateixa naturalitat que ho farien al cole! al pati, a l’aula, al passadís. És el seu territori comú, on es troben i viuen junts.

Damunt la taula un regal dels Reis, amb la carta, el carbó… Semblava clar haver-ne de parlar… He deixat passar l’estona… ningú semblava estar interessat més que per la seva conversa particular… Després d’uns bons quinze minuts he començat a llegir la carta en veu alta i (com no ho havia endivinat abans!) és clar, tots escoltaven i callaven; fins a la meitat, aproximadament, quan ja han comprovat que “ja ho sabien tot”…

Però quan començo a desembolicar el regal (tots “saben” que és un joc de taula), a mostrar a poc a poc la caixa que el guarda, a esperar les seves intervencions i a recollir-les, escoltar-les, interessar-me pel que pensaven, aleshores tot aquella mena de desgavell es canvia en ordre: intervenen sense pràcticament trepitjar-se, utilitzen les idees dels altres per seguir el discurs, demanen permís per introduir noves idees sobre el tema…  I el que els desperta més la curiositat és l’artefacte que serveix per controlar el temps que triga cada jugador en fer la seva jugada: una mena de enginy mecànic que en fer-lo girar en un sentit i oprimir la part superior comença a girar en el sentit invers fins que fa tota la volta i s’atura fent sonar una feble campaneta: Ting!

– Com funciona això?

La pregunta resulta ser més que encertada… mecanisme, engranatge, campaneta, tensió, corda…

– Puc dibuixar-ho?

– Primer en un full d’esborrany i després ho passes a un full transparent per projectar-lo?

En pocs minuts damunt la PDI encara morta es projectava (ressuscitant el vell retroprojector) l’esquema de la Marta. Ella ens ho explicava amb detall i responia les preguntes que li fèiem.

I des d’aquí totes les explicacions en paraules i en paper han seguit com l’aigua fresca de les fonts en primavera.

A l’escola que he somiat, en acabar les classes les mestres i els mestres ens trobàvem per explicar que havia passat a l’aula i intercanviar idees, perspectives, descobriments a fi de retornar a les aules amb una comprensió compartida més rica.

Tu que estàs llegint, podries ajudar-me… el repte és ara: quines bones preguntes plantegem per posar en moviment tot aquest coneixement i generar aprenentatges nous?

NOTA: Presionant el botó del ratolí damunt cada imatge la podràs veure ampliada i llegir amb facilitat

El que ara mateix aneu a veure no és senzillament la representació d’una obra de teatre. És el producte final d’un treball de quasi set mesos de les nenes i els nens de 4tB...

Tot va començar a la classe de plàstica, quan el Pep Lluís va explicar el principi d’un conte, per després fer quadres amb els escenaris que sortien.

Però la història ens va interessar i volíem saber com seguia.

Perplexitat davant la manera com s’estructura i creix el coneixement:

Instal·lats en la diversitat de l’aula, sent-ne part i part conscient, no podem més que sostenir la mirada davant el caos que produeix qualsevol nova entrada. Les respostes arriben immediates, independents, perspectives personals, asociacions lliures: l’aparent unitat de la proposta es revela a l’instant com la riquesa de les quasi infinites imatges rellançades per un icosàedre, els vint rostres de l’aula.

Sostenir la mirada i callar. Per escoltar i sentir.

(La ciència natural afirma que el caos és una subtil forma de l’ordre; i de la creativitat. La Teogonia d’Hesiode narra com del Caos primigeni  sortí el Cosmos, la bellesa. El llibre de la Gènesi, diu que per damunt de la confusió i la tenebra de la terra i les aigües confuses planava l’Esperit. Discòrdia i Harmonia. I Logos, xifra, raó.)

I el silenci ens permet quedar en suspens, per encara no posar nom a allò que ens causa preplexitat.

Llavors ens salvem del malestar de la discòrdia perquè ens diem que la perspectiva és la clau per percebre l’ordre, i sobretot perquè en ells, en els infants, no n’hi ha de discòrdia, sinó que les mil espurnes que fan ballar l’aula a,mb una boja i improvisada coreografia expressen un ordre, el seu ordre.

Una cosa queda clara: Des d’un ordre linial, de lògica formal – “si p llavors q” -, per construir coneixement, sols queda “im-posar ordre”, disciplinar l’aula, respectar els torns de paraula, posar normes i seguir-les o executar les sancions previstes… llavors només Un Ordre és possible. Però, ¿és possible?

Eli, l’autora, s’ha inspirat en la classe de 4tB de l’escola sant climent. Es va inspirar quan va veure com treballaven a tota la classe. Uns tenen un caràcter diferent, es comporten diferent. Altres pensen d’altra manera…

El camí a partir d’aquí és un anar seguint incorporant ingredients, i mirar, i callar, i escoltar, i seleccionar per descobrir quin és el següent pas. Proposar amb delicades, astúcia, emició, picardia, il·lusió, disposats a tirar enrere sense por, o millor, estructurant el progrés dins una esfera i no dins una recta ni un paral·lelògram, perquè la fita no es dibuixa clara fins que un petit canvi acorda totes les veus:

Algú va proposar fer una obra de teatre…

Llavors ja es tractava de construir uns personatges, les fites per sostenir el fil d’una narració, els espais on tot això s’hauria de moure. I ho sentíem dintre nostre, com si es tractés de nosaltres…

Les millors coses que ens passen a l’aula tenen a veure amb les coses que deixem entrar de fora, amb el contacte amb la vida. La inèrcia de l’escola tendeix a aïllar-la de la vida, del que passa al món cada dia, en nom d’uns programes, d’un saber establert i considerat necessari. Nosaltres ens hem encuriosit amb aquella notícia d’uns miners atrapats a una mina, a Xile, i vam treballar per seguir la notícia, i per entendre lque ens explicava.

voleu vure com es construeix una mina?

LES MATEMÀTIQUES DELS MINERS 1 i 2

La construcció del coneixement a l’aula és “quasi biològica”; durant el procés de creixement, no es pot entendre el conjunt de l’organisme si no imaginem. A partir de les experiències anteriors que ens han ensenyat finalment a veure, podem seguir el desenvolupament dels detalls, dels petit elements i aplicar la paciència perquè ja sabem que el resultat només es veurà al final. De l’entramat d’històries a l’aula, segueixo el fil de “la densitat”

De 07/03/2011

Sí, en aquest trimestre hem (he – hem) fet coses boniques, interessants, bones… però – quan arriba aquest moment sol ser sempre igual – tinc certa sensació d’insatisfacció (serà això inherent al (meu) avaluar?). En primer lloc, els alumnes que sempre tenen més dificultats, els “d’ancoratges febles” (i que sempre he cregut i he volgut fer creure que jo podia ajudar-los molt!)(dels quals passo i presumeixo de passar), que malgré tout em continuant semblant imprescindibles (i de fet no passo, vull arribar… per altres camins? a altre ritme? inventant la sopa d’all?) i en segon, els aprenentatges “classics”, els estàndars

continuar llegint…

Vola!

El meu millor mestre, l’autor de l’autoretrat del meu perfil, i qui em va donar l’oportunitat de fer les paus amb el món de l’escola, fou el Carles.

Gràcies a tu, Carles, amb el salt al buit que un bon dia em vaig atrevir a fer, no em vaig estimbar; fins i tot vaig aprendre a volar una miqueta, a perdre la por. Si el meu fer de mestre, eternament descontent, sempre neguitós, absolutament incapaç de conformar-me a cap model, augurava un final desesperat, a partir del treball junts he tingut ja sempre els ulls oberts a les coses importants. I malgrat no han desaparegut els paisatges tristes, avorrits, monòtons, que envolten la vida escolar, segueixo descobrint cada dia a l’aula el battre de les ales, l’escalfor de les abraçades, les mirades que interroguen, com les teves mans, els teus braços i els teus ulls més eloqüents que cap paraula.

Tot plegat va ser teixir una crisàlida… I ja sabeu què passa amb les crisàlides,oi?

Sovint els mestres volem ensenyar el que els nostres ulls veuen, el que hem descobert i hem vist. Però no ens plantegem que potser el que cada infant ha d’aprendre és el que per ell és encara invisible, l’objecte del seu desig, i que a mida que realitza aquest desig es va fent com persona, irrepetible. L’experiència de saber-se acompanyat en aquest viatge, de saber que un altre s’ha deixat seduir pel propi desig, ens permet en un sola acció aprendre i fer-nos, ens dóna la dimensió de l’alteritat solidària i col·lectiva, i descobrir en l’altre un valor tan únic com el propi.

gràcies, Carles, gràcies, Eulàlia!