Eugene von Blaas
A una hermosa dama de cabell negre… A una mossa gravada de verola
Ab una pinta de marfil polia Mala pasqua us dó Déu, monja corcada,
sos cabells de finíssima atzabeja, bresca sens mel, trepada celosia,
a qui los d’or més fi tenen enveja, formatge ullat, cruel fisonomia,
en un terrat, la bella Flora, un dia; ab més puntes i grops que té la arada;
entre ells la pura neu se descobria de alguna fossa us han desenterrada
del coll que, ab son contrari, més campeja; per no sofrir los morts tal companyia,
i com la mà com lo marfil blanqueja, quan eixa mala cara se us podria,
pinta i mà d’una peça pareixia. i estava ja de cucs mig rosegada;
Jo, de lluny, tan atònit contemplava però, si sou de vermes escapada,
lo dolç combat que ab estremada gràcia perquè siau menjar de les cucales
aquests dos contraris mantenien, (que de mal en pitjor la sort vos porta),
que el cor, enamorat, se m’alterava, mantinga-us Déu la negra burullada
i, temerós d’alguna gran desgràcia, i adéu-siau, que em par que em naixen ales
de prendre’ls tregües ganes me venien. i em torno corb després que pic carn morta!
DEURES: Fes un comentari comparat d’aquests dos sonets. Com són les dues protagonistes? Com pots justificar que pertanyen a dos estils ben oposats: un de més refinat i un altre de més satíric?
