La bogeria

Jorge Bucay

Conten que una vegada es van reunir tots els sentiments i qualitats d’una persona. Quan l’avorriment badallava per tercera vegada, la bogeria, com sempre tan boja, va proposar:

—Anem a jugar a fet i amagar!

La idea no havia estat d’ella, i la covardia va preferir no arriscar-se. Un, dos i tres, va començar a comptar la bogeria. La primera d’amagar-se va ser la intriga. Va aixecar la cella estranyada i la curiositat, sense poder contenir-se va preguntar:

—A fet i amagar? Com s’hi juga?

—És un joc —va explicar la bogeria—, en què jo em tapo la cara i començo a comptar des d’un fins a un milió, mentre vosaltres us amagueu. I quan ja hagi acabat de comptar, el primer de vosaltres que jo trobi, ocuparà el meu lloc per continuar el joc. L’entusiasme va ballar, secundat per l’eufòria i l’alegria; va fer tants salts que va acabar de convèncer el dubte, i fins i tot l’apatia, a la qual mai no li interessava res.

Però no tots van voler participar-hi, i la veritat va preferir no amagar-se. Per què, si al final sempre la trobaven? La supèrbia va pensar que era un joc molt ximple, i la mandra, com sempre, es va deixar caure després de la primera pedra del camí. La fe va pujar al cel i l’enveja es va trobar després el triomf, qui amb el seu propi esforç havia assolit la capçada de l’arbre més alt. La generositat gairebé no arribava a amagar-se, cada lloc que trobava li semblava meravellós per a algun dels seus amics: que si un llac cristal·lí per a la bellesa; que si l’esquerda d’un arbre, perfecte per a la timidesa; que si el vol d’una papallona, el millor per a la voluptuositat; que si una ràfega de vent, magnífic per a la llibertat, i així va acabar amagant-se en un raig de sol.

L’egoisme, en canvi, va trobar un lloc molt bo. Des del principi el va trobar ventilat, còmode; això sí, solament per a ell. La mentida es va amagar en el fons dels oceans. Mentida! En realitat es va amagar darrere de l’Arc de Sant Martí. I la passió i el desig en el centre dels volcans. L’oblit… se m’ha oblidat on es va amagar; però bé això no és important. Quan la bogeria comptava nou-cents noranta-nou mil, nou-cents noranta-nou… l’amor encara no havia trobat cap lloc per amagar-se, perquè tots eren ocupats. Fins que va trobar un roser, i entendrit, va decidir amagar-se entre les seves flors.

Un milió! Va comptar la bogeria. I va començar a buscar. La primera d’aparèixer va ser la mandra, solament a tres passes de la pedra. Després es va sentir la fe, discutint amb Déu en el cel sobre zoologia, i a la passió i al desig els va sentir en el vibrar dels volcans. Al moment menys pensat va trobar l’enveja, i és clar, va poder deduir on era el triomf. A l’egoisme no va caldre ni buscar-lo; ell sol va sortir disparat del seu amagatall, que havia resultat ser un niu de vespes.

De tant caminar va sentir set, i en apropar-se al llac, va descobrir la bellesa. I amb el dubte va ser més fàcil encara, puix que la va trobar asseguda sobre una pedra a prop, sense decidir a quin costat amagar-se. Així els va anar trobant a tots: el talent entre la gespa fresca; l’angoixa en una fosca cova; la mentida darrere de l’Arc de Sant Martí…, mentida! era al fons de l’oceà. I fins l’oblit, a qui ja se li havia oblidat que estava jugant a l’amagatall.

Solament l’amor no apareixia enlloc. La bogeria va buscar darrere de cada arbre, sota cada riera del planeta, en el cim de les muntanyes, i quan anava a donar-se per vençuda, va obrir un roser i les seves roses. Va agafar una branca i va començar a moure-la quan, de sobte, un dolorós crit es va sentir. Les espines havien ferit els ulls de l’amor. La bogeria no sabia què fer per disculpar-se: va plorar, va implorar, li va demanar perdó i fins i tot va prometre ser el seu esclau. Des de llavors, des que per primera vegada es va jugar a fet i amagar a la terra, l’amor és cec i la bogeria sempre l’acompanya.

Nona Liuta, Sandra Iglesias i Cristina Mateu.