Tonucci: “El alimento de la escuela debería ser la experiencia de los niños”

Francesco Tonucci
Pensador, psicopedagogo y dibujante
Su asignatura favorita era el dibujo y la más odiada el álgebra. Con sus amigos jugaba a las carreras de chapas y salía a pasear por el bosque. Nunca se olvidará de aquel maestro de primaria que robó la merienda a un niño para explicar los tiempos verbales. Aunque su experiencia escolar fue muy regular, Francesco Tonucci se ha convertido en uno de los grandes pensadores de nuestros tiempos.

Entrevista con Francesco Tonucci

¿Cuál era su punto fuerte, en la escuela?
El dibujo: siempre era el mejor. Recuerdo a las maestras acercándose al pizarrón para admirar mis dibujos. Pero lo cierto es que viví una experiencia escolar muy regular; cada año tenía miedo de no pasar de curso. Ahora sé que no hay ninguna relación entre el éxito escolar y el éxito en la vida. Esto es así porque, lamentablemente, la escuela tiene una relación muy escasa con la vida misma.

¿Cómo podrían acercarse ‘vida’ y ‘escuela’?
La experiencia de los niños debería ser el alimento de la escuela: su vida, sus sorpresas y sus descubrimientos. Mi maestro siempre nos hacía vaciar los bolsillos en clase, porque estaban llenos de testigos del mundo exterior: bichos, cuerdas, cromos, boliches…

Quería evitar distracciones.
Pues hoy un maestro debería hacer lo contrario, debería pedir a sus alumnos que le mostraran lo que llevan en los bolsillos. De esta forma la escuela se abriría a la vida, recibiendo a los niños con sus conocimientos y trabajando alrededor de ellos.

Si todo lo ponen los niños, ¿para qué necesitamos escuelas?
La escuela ofrece un método de trabajo, ofrece el cómo. El qué no es tan importante porque el contenido cambia. Hoy en día no queda nada de la geografía que yo estudié y, en cambio, nadie me enseñó a viajar, a conocer una nueva cultura. Lo que necesitan los alumnos de hoy, que serán adultos mañana -en un mañana que nosotros no podemos conocer-, son herramientas y ganas de aprender.

Para esto hace falta un buen maestro.
Claro. Un buen maestro es el que escucha a los niños, porque sabe que no están vacíos, sino que son ricos de una experiencia que él no conoce. Y, si no la conoce, ¿cómo va a proponer un contenido que les resulte interesante? Cada acción educativa tiene que empezar con una escucha, para recibir a los alumnos con lo que conocen y lo que saben hacer.

¿Y qué papel juegan las nuevas tecnologías y herramientas digitales como Tiching?
Las tecnologías son un gran invento pero no hay que olvidar que son un instrumento que solo vale si el que lo utiliza es bueno. Por eso los buenos maestros no solo necesitan estos instrumentos, ¡los estaban esperando! Yo conocí a grandes maestros que si hubieran vivido estos cambios habrían dicho: “menos mal que alguien lo ha pensado, porque estábamos haciendo un gran esfuerzo”. Son aquellos que utilizaban la imprenta para hacer un diario escolar, los que organizaban correspondencia con niños de otros países…

No todos los maestros piensan así.
Un maestro que usa el libro de texto de la primera página a la última -que es una forma lineal de enseñanza-, ¿qué puede hacer con un instrumento tan plástico y tan poderoso como un ordenador? Como mucho, lo puede humillar utilizándolo como libro de texto. No serán las tecnologías las que mejorarán las escuelas. Ni tampoco las leyes. Serán los buenos maestros.

¿Qué cambiaría usted de la escuela?
Todo. La escuela es una estructura absolutamente ajena a la vida social. Dentro de la escuela tenemos el aula, un espacio abstracto que se repite exactamente con la misma forma más de 20 veces. Y lo raro es que, en ella, con el mismo mobiliario y con los mismos instrumentos, los alumnos se quedan horas y horas sentados haciendo cualquier cosa: lengua, matemáticas, arte, música…

¿Dónde deberían estar, los alumnos, si no es en el aula?
Mi propuesta es renunciar a las aulas. Me imagino una escuela hecha de laboratorios y talleres fuertemente significativos en la que son los alumnos los que se mueven, no los adultos. El recorrido de un taller a otro les ayuda a cambiar el chip y con la ambientación de cada taller se acaban de situar en la materia que les toca.

¿Cómo sería, por ejemplo, el taller de lengua?
Podría ser una biblioteca. Un lugar con libros, donde pudiéramos leer y escribir. En cambio, una clase de matemáticas sería completamente diferente, con elementos de geometría, por ejemplo. La de ciencia tendría microambientes, animales, plantas, microscopios… Y el taller de arte no se parecería en nada a todo esto, sería de colores y en las paredes habría las obras de todos los niños y niñas.

Parece divertido.
Y esto son solo los espacios internos, pero también pienso en los externos. En vez de patio, pondría una huerta. El patio de la escuela de la mayoría de escuelas parece una plaza de toros, un lugar adecuado para descargar las energías que se han cargado demasiado en actividades no reconocidas y no aceptadas por los niños. Me gustaría una escuela sin recreo, porque si en las escuelas se aprendiera jugando, no haría falta que los niños se desahogaran.

Pero los niños piden el recreo.
Si por la mañana hiciéramos una escuela de verdad, que no molestara a los niños, no haría falta el recreo. Y por la tarde podrían vivir una experiencia verdadera y con autonomía fuera de la escuela, en las calles.

La ciudad es peligrosa para los niños.
La ciudad que yo propongo, no. Se trata de la Ciudad de los Niños y debe cumplir dos requisitos. El primero es renunciar a hacer parques y otros espacios para niños. En el momento en que la ciudad inventa espacios para niños está excluyendo a los niños de los espacios que deberían ser para todos. Aunque hoy en día no son para todos, son para los coches.

De acuerdo, una ciudad sin parques. ¿Y el segundo requisito?
El segundo es garantizar a todos los ciudadanos la posibilidad de moverse en su propia ciudad con seguridad. Para conseguirlo, hay que dar la vuelta a la jerarquía. En vez de intentar mejorar el tráfico, garanticemos primero la movilidad de los peatones. Después de los peatones, nos ocuparemos de las bicicletas y luego del transporte público. Los coches tienen que ser los últimos. Dando la vuelta a la jerarquía afirmamos que los primeros y los dueños de la ciudad son los peatones.

Esto en las grandes ciudades parece imposible.
En realidad no, porque la ciudad es una suma de barrios y la mayoría de la gente no sale de su barrio. En él tienen la escuela, las tiendas, el kiosco, la farmacia… Hay que considerar este espacio, el barrio, como sagrado, y no cortarlo con nada. Si hay que poner en marcha un sistema urbano de conexión rápida, se hará bordeando los barrios.

¿Y dentro de cada barrio?
Prioridad absoluta de los peatones. Esto significa que el camino de los peatones, que son las aceras, no se puede interrumpir nunca alrededor de las manzanas. Y, para cruzar la calle, no hay desnivel para el peatón; es el coche el que sube y baja para adaptarse a la acera.

¿Quién viene después de los peatones?
Las bicicletas. Hay que adaptar la ciudad a las bicicletas: con carril bici, aparcamientos… Llegados a este punto, nos daremos cuenta de que no hace tanta falta el transporte público, porque la gente prefiere ir andando o pedaleando. Por lo tanto, vamos a ahorrar con el servicio público y podremos hacerlo de mayor calidad.

Y ya les toca a los coches.
Sí, pero como lo hemos montado todo pensando en los peatones, los medios privados tendrán una vida más complicada. Si tienes prisa, es mejor que utilices el medio público o la bicicleta. Si vas en coche, tendrás que tener paciencia, porque te espera el camino más largo y más incómodo. De esta forma, si hay un accidente las consecuencias son mucho menores.

Así los niños podrían jugar en la calle.  
¡Y esto les permitiría tener algo que contar en la escuela! Además, es muy importante que un adulto reconozca a su hijo el derecho de salir de casa. Así, cuando vuelve, es él quien explica lo que ha pasado, sin ser interrogado. Esto le da la capacidad de enfrentarse a la novedad, a lo desconocido. Y le proporciona el gran placer de poder contar su historia.

Fonts: http://blog.tiching.com/francesco-tonucci-el-alimento-de-la-escuela-deberia-ser-la-experiencia-de-los-ninos/

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’educació lenta

L’educació lenta sorgeix de la necessitat, per una part de la societat, d’una desacceleració dels ritmes educatius que hi ha al nostre entorn d’avui en dia, per així poder arribar als diferents ritmes dels alumnes. Autors com Carl Honoré en el seu llibre Elogio de la lentitud: Un movimiento mundial desafia el culto a la velocidad i Joan Domènech en el seu llibre Elogi de l’educació lenta són els principals exponents d’aquest moviment.

L’any 2002 va començar a aparèixer el moviment sobre l’educació lenta. Aquesta va en contra dels currículums sobrecarregats que no tenen en compte les necessitats i els ritmes dels infants, ja que cal conèixer i comprendre els ritmes individuals i personals, doncs no tothom aprèn el mateix, ni en el mateix període de temps. A més, també s’oposa als aprenentatges que es donen abans d’hora i als horaris rígids i excessivament compactats. D’altra banda, les altes expectatives que dipositen les famílies en l’educació dels seus fills generen una forta obsessió perquè els seus fills interioritzin els màxims coneixements possibles, moltes vegades abans del que els tocaria per edat, i això provoca que hi hagi una precipitació en l’adquisició dels coneixements, que no afavorirà ni a llarg ni a curt termini, ja que no seran aprenentatges significatius ni funcionals. Educació lenta no vol dir fer les coses de manera lenta, a poc a poc, sinó que vol dir dedicar temps de qualitat a l’educació, és a dir, alentir el ritme d’aprenentatge accelerat i així poder aconseguir uns bons resultats.

Els objectius que pretén l’educació lenta són bàsicament el respecte individual dels aprenentatges, és a dir, fomenta que es doni temps als alumnes per processar els aprenentatges que han d’anar adquirint. Així mateix, cal donar el temps necessari a les activitats que es vulguin realitzar, prioritzant allò que realment és important i seleccionant allò que realment pot ser prescindible. La visió que té aquest nou moviment és que hi ha un excés de continguts dins del currículum escolar i una mala distribució de l’espai del temps, per tant, es fa realitat la màxima que prega “menys és més”, és a dir, millor poc i bé que massa i malament. L’educació lenta busca la qualitat en els processos, reflexionant sobre la seva finalitat i la seva intenció. Aquesta qualitat arribarà quan es doni importància al procés i a l’elaboració, en comptes de només pensar en el temps que s’hi dedica o en els coneixements que es poden arribar a adquirir. Aquesta nova metodologia fomenta la connexió entre l’educació formal i la informal, ja que ambdues aporten elements necessaris per complementar-se. Es considera important donar temps als alumnes per reflexionar, buscar un temps inactiu on no s’hagi de pensar en què fer, com fer-ho o perquè fer-ho… Aquest temps l’han d’aprendre a gestionar i a decidir perquè el volen utilitzar. La idea que transmet l’educació lenta és que cal tornar temps a la infància, deixar-los gaudir de les hores de joc i no atapeir-los amb les extraescolars.

Entrevista. Conversa virtual entre Joan Domènech i Carl Honoré
“Podem donar una part de la culpa del fracàs escolar a la nostra obsessió amb l’educació precoç, amb l’èmfasi en la pressió per saturar d’aprenentatges acadèmics cada cop més d’hora i més ràpid.” Carl Honoré

“L’educació lenta i el retorn a la veritable qualitat dels aprenentatges i de l’educació són dos aspectes íntimament lligats”. Joan Domènech

“Crec que els bons mestres, sigui quin sigui el sistema amb el qual ensenyen, intenten respectar el ritme de cada alumne. Qualsevol que hagi estat en una classe sap que aquesta és precisament la manera natural d’ensenyar”. Carl Honoré

“Els plantejaments de l’educació lenta, més respectuosos amb els ritmes d’aprenentatge dels nens i infants, han de portar grans beneficis, tant a tot aquell alumnat que ha vist castigada la seva lentitud, com a tots els alumnes que, per les seves capacitats, tenen èxit en l’actualitat”. Joan Domènech

“En la nostra cultura, la paraula lent és una paraula bruta, és sinònim de mandrós, avorrit, ineficient, no modern. Però la bona notícia és que el moviment Slow està aconseguint trencar amb aquest tabú”. Carl Honoré

“Si l’educació lenta ha de comportar una millor educació, també vol dir que els infants i joves que puguin gaudir d’aquesta educació millor, també es convertiran en ciutadans més coneixedors de la societat i també més crítics”. Joan Domènech

Llegiu l’entrevista completa a la secció Documents d’aquest bloc

Fonts:

http://educaciolenta.blogspot.com.es/ http://ca.wikipedia.org/wiki/Educaci%C3%B3_lenta

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Aportació al debat

Després de llegir els articles proposats sobre el canvi horari, concretament el de “Tiempos escolares. Jornada partida”, penso que som a temps d’engegar una eina de mesura objectiva per saber si acaba sent o no millor pel rendiment de les criatures el canvi horari.
Tal i com proposa l’article, consistiria en fer diferents tests de rendiment als nens/nenes a les hores crítiques durant aquest curs de jornada partida i repetir-los l’any vinent si s’aconsegueix fer jornada continuada. D’aquesta manera podrem valorar més objectivament el canvi.
El que està clar és que la majoria dels pares/mares i professors (a nivell personal) ho valoraran positivament, però no tenim eines objectives per mesurar el que realment ens ha d’importar, que són les criatures i el seu rendiment escolar.

Brugues Comas

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Tiempos Escolares. Jornada Partida

Per tal de què el debat sigui profitós, afegim article proposat on es defensa la jornada partida.

Estudi realitzat a Galícia per José Antonio Caride, professor del Departamento de Teoría de la Educación de la Universidad de Santiago.
http://www.intersindical.org/stepv/peirp/jornada/rafaelfeitocp365.pdf

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Proposta d’horari

<

Us avancem una possible distribució horària perquè la valoreu.
Properament convocarem reunions de cicle perquè pugueu opinar i parlar entre vosaltres.
No feu cas de la darrera diapositiva que ha estat afegida pel servidor on hem penjat la presentació.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

“Pares de fills horitzontals”

“La conciliación implica educar y cuidar a los hijos, no que prolonguen su jornada escolar – El 40% de los niños viven estresados por exceso de horario – Nace el ‘padre de hijo horizontal’: el que sólo le ve dormido”.

Aquest article ens pot servir per a la reflexió:

el podeu trobar en qualsevol d’aquests dos enllaços

http://www.sindicat.net/n.php?n=7526
o
http://elpais.com/diario/2008/02/22/sociedad/1203634801_850215.html

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Vida quotidiana, temps escolars i drets de la infància.

Compartim amb vosaltres aquest primer article:

Publicat dins de General | 1 comentari

DEBAT SOBRE LA JORNADA ESCOLAR

Carmen Morán de Castro, professora del Departament de Teoria de l’Educació, Història de l’Educació i Pedagogia Social de la Universitat de Santiago de Compostel·la i membre del Grup d’investigació SEPA (Pedagogia Social i Educació Ambiental), considera en la seva ponència Temps educatius, temps socials” en què ha repassat els canvis del concepte de temps lligat a l’evolució de la societat des de la revolució industrial fins ara, que hem passat d’un model d’horaris i temps rígids a un altre de flexibilitat i inestabilitat horària. Això comporta conflictes en àmbits com la convivència, el desenvolupament personal i professional, la salut, i també en l’àmbit escolar. Per a Morán, CAL CONCILIAR ELS HORARIS FAMILIAR, ESCOLAR I LABORAL per a superar aquests conflictes. I en l’àmbit educatiu, l’administració ha d’estimular aquest procés de conciliació i tendir cap a “una organització del temps i l’espai flexible, variable i diversa”.

Santiago Estañán, membre del Secretariat de la Federació de Sindicats de Treballadors i Treballadores del País Valencià, ha fet un repàs de la situació de la jornada continuada en les comunitats autònomes on està regulada, que són la majoria. Canàries i Galícia són les comunitats autònomes que primer van regular la jornada continuada ja en 1988. Cada autonomia ha anat adoptant -a mesura que se’ls transferien les competències d’educació- un model de jornada continuada amb diferents modalitats i procediments per a implantar-la. Legislativament també adopta diverses formes segons l’autonomia (acord, ordre, resolució, decret). Només Catalunya, País Basc i País Valencià no tenen regulada la jornada continuada. En totes les comunitats autònomes s’estableix una consulta en cada centre sobre el model de jornada que volen entre tots els membres de la comunitat educativa i permeten el retorn a la jornada partida. Però de fet, “cap comunitat autònoma amb jornada continuada ha retornat a la jornada partida”.

Pensem necessari i interessant obrir un debat sobre la jornada compactada a tota la comunitat educativa. Valorem que l’horari compactat podria comportar importants millores en diferents àmbits:

  • Millores pedagògiques tenint en compte el major rendiment, atenció i treball intel·lectual a les primeres hores del dia.
  • Millor conciliació familiar.
  • Estabilitat d’horaris.
  • Minimització dels problemes de mobilitat, eliminant dos desplaçaments diaris.
  • Reducció de despeses, estalvi d’energia (llum, calefacció, aigua, etc.)

Lògicament hem de buscar solució als problemes que es plantegen de conciliació d’horaris i hem de garantir una estructura horària que es pugui adaptar a les diferents necessitats amb l’obertura del centre com fins ara des de les 8 del matí, amb l’acollida, fins a les 18:00 amb les diferents activitats. També hem de garantir que qui faci ús del servei de menjador pugui romandre al centre fins a les 16:30 com fins ara. És tractaria de compactar la jornada curricular de 9 a 14 hores donant opció com fins ara a sortir a les 16:30 hores si es fa ús del menjador o a les 18:00 si es realitzen activitats extraescolars.

A partir d’aquí hem de reflexionar sobre els avantatges i inconvenients per a les criatures.

Publicat dins de General | 2 comentaris

Jornada Escolar

Volem començar una nova eina on puguem enraonar tranquil·lament d’aquells temes que us poden interessar i normalment no tenim ni temps ni ocasió d’entomar-los.

Comencem per un que ens afecta molt directament i que ha generat moltes inquietuds dintre de la comunitat educativa i més atès que els darrers cursos han estat de continus canvis per part dels nostres governants.

A final de curs passat el consell escolar va rebre el parer d’algunes famílies que davant d’un nou canvi d’horari per la supressió de la sisena hora van demanar la possibilitat de la jornada continuada.

Aquest curs torna a ser present el debat.

Pensem que no és una decisió que es pugui prendre a la babalà i que cal una reflexió profunda perquè no implica només un canvi d’horari sinó un canvi de manera de viure.

Evidentment no cal que us diguem que tant el calendari com la jornada escolar que tenim ara no és la millor opció que tenim. És evident que qualsevol altra que considerem tindrà coses positives i altres de no tan positives. Del que es tracta és d’analitzar-les posant la mirada bàsicament en les criatures, sense oblidar el famós tema de la conciliació d’horaris (els nostres) amb els horaris de les criatures.

En aquest bloc us posarem alguns articles perquè puguem reflexionar tots plegats. D’aquí uns dies convocarem diferents reunions de cicle perquè pugueu dir la vostra i realitzarem una consulta per tal que el consell escolar del centre tingui el parer de totes les famílies per estimar si s’ha de procedir a la petició d’un nou horari escolar o no.

El que si que seria necessari és que la proposta que surti, si és aprovada pel Departament, que és qui te la darrera paraula, tingui una estabilitat d’uns cursos, perquè puguem valorar la seva viabilitat i adaptar-nos tots plegats a la nova situació, si és que es dona.

Publicat dins de General | 1 comentari