LA TERTÚLIA DEL QUART PIS (històric)

Un dia dels molts que vaig passar durant l’estiu, a un petit poble proper a la Costa Brava, va despertar dins meu un desig molt profund de voler descobrir llocs marins ignots.
Tot va començar en un dia normal després d’haver-me llevat, esmorzat i fet la digestió quan vaig decidir baixar cap a la platja com feia cada matí estival de les deu fins la una del migdia aproximadament. Em vaig posar a dormir sota l’escalfor matinal fins que la meva pell va desistir i vaig anar amb quatre gambades tot posant-me les aletes i les ulleres de busseig directe cap a l’aigua. Seguidament em vaig endinsar cap a les profunditats tot observant uns lleugers canvis en la textura del fons; la sorra deixava de ser la típica fina i clara d’aquell lloc i tot es convertia en pedres, algues, coralls verdosos, grogosos, taronjosos, en fi, de molts colors i sobretot, el que em va deixar més bocabadada va ser la varietat de peixos que els meus ulls van poder observar. Es movien cadascun amb el seu banc corresponent, n’hi havia de petits, d’allargats, de grossos, de grocs, de diferents colors,… Mai havia tingut el plaer de contemplar un moment així i em sento molt afortunada, mai canviaria aquell record que sempre em quedarà ja què, no sé com, es va fer un lloc dins meu.

Laia

Fa poc van venir a fer-nos un taller, en el qual volien que reflexionéssim sobre el consum. Sí que és veritat que, sense adonar-nos, podem comprar un producte que hagi estat fabricat per nens explotats i segurament, els hagin pagat poc. Però realment, quan anem a comprar qualsevol producte, no hi pensem. I tampoc ningú ens pot assegurar que hagi estat fabricat en tallers il·legals on treballen nens les 24 hores del dia o no. Per tant, seguim comprant els productes que volem.

En aquest taller, l’activitat que més em va agradar va ser la següent: Et repartien un paper en el qual t’indicava, entre d’altres coses, quin sou necessitaves per viure. A partir d’aquí, havies d’anar a buscar feina a quatre empresaris. El meu contracte no va ser gaire potent, treballava 24 hores al dia i guanyava 25 euros al mes. Estava totalment explotat, tot el dia fabricava mòbils sense parar i em discriminaven perquè era de Perú.

Aquesta activitat em feia pensar en que hi ha gent molt explotada, especialment en països subdesenvolupats. No crec que ningú estigui com en el meu cas, però explotats i mal pagats segur que sí.

Jaume

Quan era petita sempre anava pel terra, ja que només que fes un pas queia. No tenia gens d’equilibri. El metge va recomanar a la meva mare que em portés a fer algun esport que necessités molt d’equilibri. La mare va decidir apuntar-me a ballet. Ara jo segueixo fent dansa, però no per l’equilibri sinó perquè és una manera de despreocupar-me.
A molta gent li passa això mateix, no només amb el ball sinó amb les seves aficions. Quan es posen a fer allò que més els agrada, desapareix tot el que estaven pensant abans i els queda la ment en blanc.

És el que em passa a mi: només obrir la porta de l’aula de dansa, tots els meus pensaments, problemes o malalties desapareixen. Em relaxo, sóc una persona diferent, m’inhibeixo de la vida real i tot passa a ser un altre món, el meu món. Ballar és una escapatòria que busco sempre. És la millor.

Georgina Ros

Antes poníamos el árbol todos juntos, poníamos en la mesa del comedor un gran Belén, y luego Cristina y yo jugábamos con él… Al llegar la revista de juguetes cogíamos rápidamente la carta que venía y la rellenábamos con mucha ilusión. El día 1 de diciembres nos traían el típico calendario de chocolate, y como cualquier niño nos comíamos el chocolate antes de tiempo. Durante el mes de diciembre, cada noche le poníamos muchas galletas al caga-tió para que a la hora de ‘’cagar’’ los regalos, nos trajera bastantes. Una semana antes de nochebuena empezamos a hacer planes para despertarnos pronto para poder abrir los regalos lo antes posible. Cuando ya sabíamos que habían comprado los regalos de Navidad, mi hermana y yo nos dedicábamos a buscarlos, pero la mayoría de las Navidades no los encontrábamos, y cuando sí lo hacíamos los intentábamos abrir pero siempre nos acababan pillando. Cuando por fin ya era 24 de diciembre, Cristina y yo nos íbamos temprano a la cama para que la noche pasara rápido. Al despertarnos y ver todos los regalos allí nos entusiasmábamos. Nuestros padres, al vernos despiertas, nos decían que solo podíamos abrir un regalo, porque primero teníamos que almorzar. Almorzábamos lo antes posible para poder ir corriendo a abrir los demás regalos. Como yo los abría más rápido, mi padre siempre me decía que ayudara a mi hermana pequeña a abrir los suyos, y una vez abiertos todos los regalos nos poníamos a disfrutarlos. Luego venia la familia y comíamos todos juntos.

Ahora cada Navidad es peor que la anterior. Poco a poco hemos ido perdiendo el espíritu navideño, ya que entre los miembros de mi familia no hay una buena relación.
La Navidad para mi ya no es la misma que hace unos años, antes me gustaba y me alegraba y ahora ya no es más que vacaciones y algún que otro regalo. Y ya ni hablar de nochevieja, como mis padres son enfermeros, no les dan fiesta en nochevieja y ya hace un par de años que no lo celebramos juntos. Este año para variar, ellos trabajan, mi hermana pequeña irá con mis tíos, y yo… a quien le importa?

Judith

Ja fa un mes, va ser el meu aniversari. Amb les amigues vam celebrar-lo fent un petit sopar, així és com acostumem a festejar-lo entre nosaltres. Tot va anar molt bé, vam riure com sempre i vam marxar cap a casa. L’endemà, que era el dia de l’aniversari, em vaig aixecar i vaig veure una petita postal sobre la taula, on hi deia: Avui t’espera un gran dia!. Vine a les 13.30h als pins de Can Silva. No estava firmada. A l’hora que em citaven, vaig ser allà. Tota l’esplanada era plena de papers de colors on em felicitaven. De sobte vaig sentir unes rialles conegudes, vaig alçar el cap i un grup de noies van venir corrents cridant: “felicitats!”. Eren elles, les meves amigues. Jo molt sorpresa em vaig posar vermella com un tomàquet. Em van entregar uns regals d’aniversari i van començar a treure tovalles, begudes, estris i molt de menjar. M’havien preparat un picnic sorpresa! Quina il·lusió, mai m’ho hauria imaginat.

Va ser un dels millors aniversaris que he passat mai, gràcies a la bona companyia i a l’ambient. Un altre cop gràcies noies per aquell diumenge diferent que em vau fer passar.

Maria

Des de que vaig sentir que ja es començaven a obrir les pistes d’esquí, cada dia tinc més ganes d’anar esquiar. Potser és un dels únics esports que em surten bé i a més a més m’encanta.

Quan vaig a esquiar em llevo molt aviat, a les vuit o així. Em poso la roba de sota l’equip amb molta son i mandra mentre em vaig repetint interiorment que val la pena abandonar el llit calentó per el que ve després. Esmorzo una mica i marxem amb el cotxe cap a les pistes d’Espot, que son les que anem sempre ja que estan a prop d’Esterri d’Àneu i surten força bé de preu. A aquelles hores el sol ja ha sortit gairebé del tot.

Quan ja tenim els forfets i els esquís posats pugem al telecadira que ens porta a dalt de la muntanya. Dura uns minuts en els que encara sento més el fred, que em congela les parts de la cara que no he pogut tapar ni amb el buff, i m’entra per tot el cos. No és fins que poso els esquís a terra per baixar del telecadira, i començo a remar amb els pals per sortir del mig, que entro en calor. Faig unes baixades tranquil·les per la pista blava i començo a agafar el ritme. Al principi em costa moure’m i he de recordar-me de parar atenció als trossos de gel o pedretes que hi pugui haver pel camí. Encara hi ha alguns trossos gelats i no puc evitar derrapar una mica. Em passo una o dues hores baixant per totes les pistes blaves, fent classes a les meves germanes o a la meva mare, i tractant de superar-me a mi mateixa perfeccionant l’esquí paral•lel. A finals del matí, quan la meva mare ja està cansada i prefereix quedar-se a les pistes més fàcils amb la meva germana petita, la meva germana mitjana, el meu pare i jo pugem a les de dalt de tot, les vermelles i negres. Les vermelles no em resulten gaire difícils, baixo davant la meva germana i el meu pare, que prefereix no córrer, i intento baixar amb la mateixa lleugeresa que amb les blaves. M’encanta notar cada vegada més seguretat quan em deixo envelar, notar com els esquís tremolen perillosament amb cada irregularitat, però que tot i així els puc dominar. És genial la sensació que provoca l’aire al fregar-me, la manera amb què em sento lliure, lliure al dominar la neu sota els meus peus i sentir que res em pot aturar. Res excepte una d’aquestes caigudes fatals de les quals sóc conscient en cada moment que puc patir. Però tot i així m’arrisco.

Amb les negres m’hi esforço molt. Són com un examen per mi, per veure el nivell que tinc. Allà no m’importa la velocitat, sinó la tècnica, perquè com més ràpid baixo les negres més malament ho faig, més em descontrolo.

Recordar totes aquestes sensacions fa que m’augmentin les ganes de veure la neu. Aquest pont no hi he pogut anar, però espero que per Nadal si.

Júlia

Jo, sóc una persona que no acostuma a recordar-se del que ha somiat, però avui ho he fet. En despertar-me m’ha vingut al cap aquell estrany somni en el qual he estat pensant tot el dia.

En aquest hi apareixien d’alguna manera o altra les meves pors i els meus desitjos més profunds.

Desprès de reflexionar sobre que és realment un somni, he arribat a la meva pròpia conclusió de que un somni és com una finestra que et permet conèixer-te millor a tu mateix, una oportunitat de viure una altra vida paral·lela a la real on pots ser qui voldries ser o bé tot el contrari, el que et fa por ser, és una línia de comunicació entre tu i el teu subconscient…

Suposo que la paraula somni pot ser mol extensa en significat, fins i tot infinita, tothom li pot donar el sentit que vulgui.

Cada persona té el seu propi edifici amb milions de finestres diferents a les de qualsevol altra persona, potser són verdes o blaves, grans o petites, de fusta o bé de plàstic, en fi, el que vinc a dir és que hi ha molts estils de finestres i sobretot de somnis.

Marta

La juventud es un proceso que nos engloba en aspectos como la madurez física y social en uno mismo, por ejemplo siempre nos estamos mirando si somos perfectos, principalmente en el físico de uno mismo, a través de este proceso cada vez vamos madurando, y además vamos corrigiendo los errores que hemos cometido.

Uno de los procesos más complicados en la juventud puede ser la independencia de casa de tus padres, ya que conlleva dificultades domésticas y económicas pero a la vez también te ayuda a crecer como persona.

Cuando te independizas ya no tienes tanta protección de tu familia y has de aprender a solucionar tus problemas por ti sólo.

Las etapas de la vida hasta ser adulto son de 0-12 niño / 12-18 adolecente / joven 18-__ adulto.

En la etapa de niño entendemos por salir a jugar, solamente a entretenernos, y por lo cual a veces no nos damos cuenta de los errores que hemos cometido.

En la etapa juvenil entendemos, que ya puedes escoger en salir de fiesta, ir a tomar alcohol, ir a fumar, decidir estudiar o trabajar, es decir empezamos a decidir.

Tonny

L’altre dia estava a l’ordinador, tranquil i relaxat. Quan de sobte es va bloquejar. Ho vaig intentar tot perquè es solucionés, però tot va ser en va. Tota la tranquil·litat es va convertir en ira i el relax, en estrès. Vaig decidir desconnectar, i anar al carrer a passejar el meu gos.

Estava fent el recorregut habitual, quant em vaig aturar a observar la lluna, el cel, i la fosca nit. Però se’m va passar per alt una estrella solitària. Era l’estrella més bella que m’hagués pogut mai imaginar. Brillava amb més força que la pròpia lluna i, alhora, era més fosca que l’obscuritat. Era l’única que hi havia aquella nit, però semblava com si anés a perdurar, les nits i els dies, les setmanes i els mesos, els anys i les vides. Era la brillantor de la bellesa, i la foscor de la soledat

En tornar a casa l’ordinador va funcionar un altre cop i l’estrella es va fondre amb l’arribada de l’alba. Des d’aquella nit, sempre que vaig a passejar el meu gos, observo el cel i busco la meva estrella. No l’he tornat a veure, però li agraeixo aquell ànim especial que em va regalar, just, quan més ho necessitava.

Jordi

Dir adéu a algú és fàcil quan saps que l’endemà el veuràs, però haver de dir-li a una persona que saps que no la veuràs fins al cap de molt de temps o mai més no és tan simple. Suposo que a tots ens ha passat, que hem deixat enrere a una persona estimada sense cap problema, potser perquè havia de passar o potser perquè ens era igual. En la nostra edat cap endavant, quan comencem a veure que les coses no són tan fàcils com sembla, dir adéu a una persona estimada és molt més difícil del que ens resulta.

Molta gent té diverses històries que explicar sobre amistats que té o ha deixat de tenir. El millor que un pot fer és recordar tot el que ha viscut i veure que cadascú tenia amics dels quals no es podia separar, i adonar-se que ara ja no els considera amics. Jo he perdut a molts amics, però de mesura que avança el temps comprenc que, amb la gent que ara em relaciono és molt diferent a la d’abans. Suposo que si em relacionés un altre cop amb aquelles persones a les qui havia estimat veuria que han canviat molt la manera de ser i que, ara, les trobo molt diferents a qui recordava.

Espero que tots els amics i amigues que he tingut i ara ja no recordo ni el nom continuïn amb el camí que havien triat orgullosos. Ara tinc amics i amigues que molta gent els agradaria tenir i estic content de saber que sempre els tindré al costat passi el que passi.

Ricard