LA TERTÚLIA DEL QUART PIS (històric)

Nadal; època de somnis fets realitat, màgia i alegria, temps de reunir-nos en família i rebre regals.

L’arribada de tres homes estranys, Melcior, Gaspar i Baltasar, feia que fins ara tot rebés un aire màgic i d’inquietud. Durant tot l’any ens hem estat comportant bé per ser compensats amb els regals que aquests homes reparteixen per totes les cases del món.

Per mi, el dia de reis era molt especial. Em llevava d’hora per obrir els paquets, embolicats amb molta cura i papers de colors. Mentre el meu pare filmava la nostra cara de sorpresa i alegria, la meva mare ens llegia les pistes per trobar els regals amagats per tota la casa. I anava a casa dels meus cosins, per gaudir d’un dinar molt especial amb tota la família; finalitzant un dia gairebé perfecte.

Xavier Martínez

El Nadal és un dels moments de l’any més esperats per tothom, ja que et reuneixes amb la família, es fan moltes festes, la gent està feliç… Però aquest moment, per mala sort no dura per sempre encara que sí que està present cada any durant unes setmanes.

Durant l’any la gent pensa, quan arribarà el Nadal, ja estem a la tardor, falta poc, tinc ganes de veure als més petitons ben entusiasmats, amb els Reis i el Tió. Durant el Nadal tothom és feliç, a les cases s’hi respira felicitat, encara que tots els Nadals també hi han algunes petites discussions familiars que solen aparèixer en els moments de més estrés i aclaparament. Però el que més mal fa és que s’acabi, la gent torna a la monotonia, la rutina, cada persona la seva, uns el treball, altres l’escola.

La gent pensa que el Nadal trigarà un any a tornar, encara que per sort hi haurà unes vacances abans del pròxim Nadal tan esperades com aquest. La gent creu que la felicitat que s’hi respirava s’ha esvaït i que la monotonia que els envairà trigarà temps en desaparèixer entre les portes de les vacances. Però jo crec que el més important és que el record d’aquest Nadal sempre perdurarà a les nostres ments, i això és el que ens farà més feliços any darrera any.

Raul Gómez

Ahir a la nit vaig veure un documental a la televisió que parlava sobre Wikileaks. Wikileaks és una organització sense ànim de lucre que publica documents confidencials filtrats per persones anònimes. Publiquen documents, imatges i vídeos que perjudiquen als governs de molts països, però un dels que n’ha sortit més mal parat ha estat el d’Estats Units.

Wikileaks va fer públic un seguit de vídeos dels soldats nord-americans a la guerra d’Iraq. En un d’aquests vídeos es pot veure com uns soldats d’Estats Units que patrullen Bagdad en helicòpter maten a un grup de gent que passejava pel carrer. Entre aquest grup de persones n’hi havia dos que treballaven per una televisió internacional, eren l’objectiu dels soldats. Desprès d’acabar amb la vida d’aquestes persones innocents, els dos soldats es felicitaven entre ells. A més a més, just desprès d’aquest atac, és pot veure com una furgoneta es para per ajudar a un ferit. En la furgoneta hi anaven un pare i els seus dos fills i els americans els ataquen un altre cop, i com si fos un videojoc, el tiroteig es celebra.

Aquest fet em va sorprendre molt i em vaig preguntar perquè ho feien. Vaig descobrir que ho feien per diversió i per presumir davant els seus companys. Comparteixo l’opinió de Julian Assange, director de Wikileaks, quan diu que les persones abusen del poder que tenen per fer mal a innocents.

Espero que amb tota aquesta documentació publicada per Wikileaks no tant sols els governs deixin de fer el que fan sinó que els soldats siguin conscients que estan jugant amb la vida de gent innocent. Reflexionem que mentre jo estic escrivint això i vosaltres ho esteu llegint, gent innocent segueix morint en nom de la guerra.

Gerard

PD: Si voleu mirar el vídeo (min. 26) aquí teniu l’enllaç: http://www.tv3.cat/videos/3292490/Wikirebels

Des de que era petita m’han il·lusionat les festes de Nadal. Les esperava amb impaciència i quan finalment arribaven les gaudia fins el últim minut. Mirava enamorada les llums dels carrers, la gent abrigada i les múltiples bosses que portaven. Els detalls amb què cada botiga adornava el seu aparador i aquell arbre oblidat durant tot l’any que es guarnia amb amor. M’encantava fer les compres de Nadal. De fet em van agradar més quan vaig albergar la veritat sobre el gras amb barba blanca i els tres homes dels camells. Així podia participar en tot.

Però aquest Nadal m’he adonat d’una cosa. Que la part més incòmoda d’aquestes festes és quan algú crida:“Apa! anem a obrir els regals!”. No es fàcil fer un regal i molt menys si tens una família molt nombrosa. “Li agradarà? No li agrada?” o “ No es massa car?” Amb totes aquelles preguntes que t’atabalen finalment acabes per oblidar-te de les persones. Sí. La persona a qui fas aquell obsequi. És a dir, penses tant en que has de regalar alguna cosa que se t’oblida el que realment importa. Per exemple: Com li regales a una persona un diari, si no saps, realment, si aquella persona escriu. O també, no pots regalar un llibre si tu no l’has llegit. A més un llibre és una cosa molt personal.

Són aquest tipus de coses que acaben en un calaix de la teva habitació i anys després les trobes, les mires, una mica per sobre una mica per dins i tornes a guardar-les.
Aquestes petites coses et porten a preguntar-te si la teva família et coneix com tu creies que et coneixia. I si tu els coneixes com pensaves.

Maria

El passat 24 de desembre vaig veure una notícia que em va fer reflexionar una mica. A causa del fort vent va haver-hi una avaria que va afectar tres línies de Rodalies. Fins aquí tot normal ja que ningú té cap culpa del mal temps. El que em va dur a reflexionar van ser els incidents que va haver-hi a Martorell. Com a transport alternatiu als trens de la línia 7, van oferir autobusos que anaven de Martorell a Cerdanyola. La gent, cansada d’esperar es va començar a posar nerviosa i aquí van sorgir els problemes. La gent empenyia i cridava per poder entrar al autobús i així no haver d’esperar al següent. Només pensaven en entrar i tota la resta els era igual. El cas és que famílies amb nens petits i persones grans van ser els que en van sortir més mal parats. No s’atrevien a posar-se al mig d’aquella “batalla” i es van haver d’esperar al següent bus amb unes condiciones meteorològiques molt dolentes.

Aquesta situació es repeteix diàriament en la societat que vivim. La gent va amb presses i només pensa amb ella mateixa. Moltes vegades penso que hauríem d’aturar el nostre ritme de vida, pensar una mica en els altres, i sobretot pensar diverses vegades abans d’actuar.

Laura

Otro año que se va. Un año bastante movido. Con muchos altercados, muchas peleas, muchas desilusiones, muchas amistades perdidas. Ha sido un año de cambios profundos. Cambios irreversibles. Pienso cómo era todo a principios de año, y cómo es ahora. Miro fotografías pasadas y la nostalgia se apodera de mí. Viajo hasta aquellos días, donde todo era tan diferente, tan extraño. Revivo todo lo sucedido y una sonrisa aparece en mis labios. Sonrío y pienso: “Cómo han cambiado las cosas”. Sí. Han cambiado mucho. No sé si para bien o para mal. Sólo sé que ya no es como antes.

Todos nosotros hemos crecido, física y psicológicamente. Ya tenemos las ideas claras, ya sabemos lo que nos gusta, lo que no. Ya sabemos lo que buscamos y lo que no queremos encontrar. Tenemos a nuestros fieles amigos, personas que no cambiaríamos nunca. Creemos que vamos a estar con ellos por siempre pero, en el fondo, sabemos que es muy difícil. Queremos a nuestros amigos tal y como son. Pero a veces no es suficiente. Siempre hay algo que cambia, que se distorsiona. Y no es fácil acostumbrarse. O puede que la culpa la tenga la monotonía. La rutina es pesada y aburrida.

Creemos que los cambios no son buenos. Pero en la vida tienen que haber. Es un sistema de progreso. Nos pueden gustar o no, pero es lo que hay. Nos ayudan a madurar. Hay que saber digerirlos. No todo puede ser de color de rosa. Y por supuesto, no se puede vivir en el pasado, recordando viejos tiempos. Lo que importa es el presente y nada más.

PD: Que paséis un buen fin de año y un próspero año nuevo 2011!

Arantxa

Aquest Nadal ha sigut diferent als altres. Pot ser que sigui jo, però aquest any no he viscut amb tantes ganes aquestes festes. Sempre ha sigut una data important per a mi, que esperava amb moltes ganes que arribés, però aquest any, no sé molt bé per què, no ha sigut així.

Sempre anàvem a Tarragona per passar aquests dies i aquest any no ha sigut una excepció, el que passa que ara ja no és com abans. Els meus cosins són més petits que jo i vulguis o no ja no és tan divertit com abans, ara m’avorreixo més que de costum. Suposo que això també te a veure amb l’edat. Quan més grans som, més estona volem estar amb els amics i no tant amb la família. Al menys això és el que em passa a mi. Dies com cap d’any, que m’agradaria estar aquí i celebrar el nou any amb els amics, no podrà ser. No podré tenir aquest privilegi. Estaré amb la família que també m’agrada molt estar unes 50 persones juntes i ballar, cantar i sobretot riure molt, però amb 15 anys ja és una edat que vols estar dies com aquests sense pares perquè no et controlin tant.

A pocs dies de que comenci un nou any, crec que és hora de valorar aquest 2010. Puc dir que aquest any m’ha servit sobretot per millorar com a persona, a aprendre dels errors que he comès i millorar el dia a dia. He conegut a persones que han fet que la meva vida sigui més alegre del que era. Només puc donar les gracies a les persones que m’han fet créixer com a persona. Aquesta gent és molt important per a mi i els hi desitjo el millor.
L’única cosa que desitjo en aquest any és que sigui igual o millor que aquest i que les persones que més estimo estiguin contentes i que aconsegueixin els seus propòsits.

Marta

Hi han “adéus” i “adéus” de saludar, d’acomiadar-se, d’amor, de tristesa, de fins després, de fins mai més, de penjar el telèfon, de parlar pel facebook, de dir bona nit, etc.

Es bo pensar que un “adéu” no és per sempre. Però és molt dur dir “adéu” si saps que aquella persona no la veuràs en molt de temps o potser mai més.

Personalment prefereixo tenir l’esperança de que el/la tornaré a veure.

El temps passa i quan ja fa molt que no el/la veus, perquè potser viu a l’altra punta del món, perquè ha emigrat, o perquè ha marxat de viatge. Llavors te n’adones de quant l’estimes, de l’important que és, de quant el/la valores i finalment t’adones de quant l’enyores.

Arriba el dia, estàs nerviós/a esperant a l’aeroport. Mires el rellotge i la gent que va sortint de diferents països procedents de tot el mon… el/la veus i et fa un somriure d’orella a orella. Ell/Ella corre i tu fas el mateix per donar-li una forta abraçada i dir-li “benvingut a casa”.

En aquest moment te’n adones que no importarà dir “adéu” si al tornar a veure aquesta persona et fa tanta il·lusió i que quan se’n vagi i et torni a dir “adéu” en lloc de plorar estiguis pensant en el moment en què el/la tornaràs a veure.

Laia

En un racó et trobes tu. És fosc, i no saps com escapar-te de l’obscuritat. Estàs plorant, i no saps com deixar de fer-ho. Penses, i no saps com buidar la teva ment. Et sents culpable, i no saps com arreglar-ho. Creies que tot aniria bé, però no, i ara et trobes en aquell racó fosc solitari.

A vegades les intencions són bones, però no sempre surten bé. Vols fer el millor possible per la persona que estimes. De sobte falles en alguna cosa, i en una mil·lèsima de segon tot se’n va a la merda. Et sents frustrat i desil·lusionat. La teva intenció era que tot sortís bé.
Busco la felicitat, i no la trobo en cap lloc. Però quan la trobi ho sabré.

Clàudia Gómez Sillero