LA TERTÚLIA DEL QUART PIS (històric)

Hola, sentimiento de impotencia. Hola, sentimiento de tristeza. Quizás un poco exagerado para algunas personas por lo que en realidad es. Puede ser, pero al menos para mí dejar ir a esa persona de mi lado supone menos alegría, menos sonrisas, menos enfados que siempre acaban con un gran abrazo.

La gran causante de este delirio es mi amiga Marina. Se va. No para siempre, pero sí por casi siempre. Después de dejar el instituto, ella viajará lejos, muy lejos, a la gran ciudad llamada Barcelona. Allí hay muchas personas, quizás mejores que yo, personas que la hagan reír más, que le hagan olvidar todas esas alegrías que tengo yo guardadas.

Al principio de vivir allí nos vendrá a ver, supongo que aún no le dará tiempo a conocer a otras personas, pero poco a poco irán aumentando los exámenes, las salidas por esa gran y desconocida ciudad sin mí, olvidándose de las grandes alegrías y momentos que habremos vivido anteriormente, y paralelamente mi tristeza irá creciendo a grandes pasos.

Con este pequeño escrito quiero decirle a mi gran amiga que no la dejaré marchar nunca, ni olvidaré esas grandes sonrisas, y aunque estemos separadas de por vida por miles de quilómetros la seguiré queriendo de la misma manera que cuando estaba junto a mi.

Anna

L’altre dia a TV3 van passar un documental titulat els fills de Hitler. En aquest documental sortien nets, fills, nebots i familiars propers dels principals assassins nazis com: Himmler, Frank, Göring, Hess… aquests explicaven la seva vida portant aquets cognoms, una dona amb avantpassats nazis va marxar a viure a Estats Units i un cop allà es va posar el cognom del seu marit, després es van divorciar i ella va preferir quedar-se amb el cognom del seu exmarit, que no amb el cognom de un nazi. Uns altres germans van decidir esterilitzar-se perquè no seguis mes el cognom.

Un altra dona bastant gran explicava que quan era jove, més o menys de la nostra edat, li preguntava a la seva mare sobre la feina del seu pare, ja que ella ja començava a adonar-se’n del que feia el seu pare. La mare no responia les preguntes de la seva filla, perquè no es veia amb cor de explicar-li que el seu pare matava persones, la filla li insistia cada dia fins que al final la mare cada cop que li preguntava sobre la feina del pare la pegava i d’aquesta manera la filla va deixar de preguntar-li sobre la feina del seu pare.

Tots ells es sentien avergonyits del que havien fet els seus avantpassats nazis, i tots ells es preguntaven: com podem viure amb el pes dels crims dels nostres avantpassats?

Aida

Bueno, antes de nada mandarte un saludo enorme estés donde estés.

Empezaré diciéndote lo maravillosa que has llegado a ser, siempre con esa estupenda sonrisa en la cara, que alegraban los días a cualquiera que tuvieras a tu lado. Me encantaba ese sentido del humor que tenias, siempre tenias una broma para cada ocasión, incluso en los momentos más serios o más incómodos las decías bajito para que te escuchara el de al lado y así reíros. ¿Y qué decir de tu humildad? Que con unos churros y un chocolate caliente eras la más feliz del mundo, y como siempre sacabas esa sonrisa de oreja a oreja…

Gracias por todo tieta, has sido muy fuerte con todo esto y has luchado día a día hasta el final, pero qué impotencia más grande se llega a sentir en momentos como éste, no es justo que te fueras tú, tú no, no te tocaba todavía, te quedaba mucho por hacer y deshacer. Pero sabes que sea poco o mucho a todos los que estaban a tu lado los has hecho felices, así que te llevas un buen pedacito de corazón, te lo aseguro. No hay más palabras para describirte… eras y seguirás siendo enorme, gracias infinitamente por todo.

Patricia W.

“Vosaltres ens ensenyeu a comportar-nos bé, a no barallar-nos, a resoldre les coses parlant, a respectar els altres, a netejar el que embrutem (…), llavors perquè vosaltres feu exactament el que ens heu ensenyat a NO fer? (…) El meu pare sempre diu “Tu ets el que fas, no el que dius” Bé, el que vosaltres feu em fa plorar a les nits”

Encara que sembli mentida aquest text és part d’un discurs d’una nena de 13 anys. Va aconseguir poder fer una mini xerrada en un congrés que reunia polítics d’arreu del món. Durant tot el discurs fa una critica directa a tots els polítics que no fan res per canviar la situació mundial.

Aquest discurs és del 1992, tenint en compte com han canviat les coses a pitjor, em fa reflexionar. Si una persona del poble, anònima, arriba a un congrés mundial treu tot el seu valor i diu les coses clares tal i com són en un discurs commovedor i no aconsegueix millorar absolutament res, què més ens queda per fer? Si a ella no li van fer cas, per què ho haurien de fer ara? Ha canviat la forma de pensar dels nostres polítics? Sincerament crec que no.

Ens compren el vot amb promeses que ells mateixos saben que no compliran i després d’arribar al poder gràcies a nosaltres ens tracten com a esclaus. No sé quin futur ens espera a aquesta generació però les coses no pinten gaire bé. Ens hem d’espavilar i treure el mateix coratge que va treure aquesta nena en el seu moment per poder canviar les coses. No és fàcil, ho sé, però tampoc no és impossible.

Núria.

Vivim per recordar el que ens va fer feliços i per oblidar el que ens va fer mal. La vida seria impossible si tot es recordés, el secret està en saber escollir el que has d’oblidar.

Tot i això, hi ha coses que recordem però hauríem d’esborrar de la memòria. El dolor que ens provoquen els records és inútil, no ens fan cap bé. De vegades, estant dolguts, recordem moments feliços que ens provoquen encara més dolor obrint ferides que ja van ser curades en el passat.

Que un record ens provoqui dolor, pot significar sofriment, pot ser que tornis a necessitar allò que vas tenir i que et va fer sentir que eres tu mateix. Ho necessites per tenir una vida plena i gratificant. En aquest cas, el record i la necessitat estan unides. Recordar que ho vas tenir et fa tornar a necessitar-ho i és ara quan te’n adones que no sabies el que tenies fins que ho tornes a necessitar i faries qualsevol cosa per recuperar-ho, però tot hi així, sovint, ho veus impossible. Perquè a la vida, el més trist no és ser desgraciat del tot, sinó que ens falti molt poc per ser feliços i no ho puguem aconseguir.

De vegades sentir dolor ens fa sentir vius, i que algú en senti per culpa nostra ens fa sentir superiors. Però al final no t’acaba important el dolor causat més que el dolor que tu estàs patint. Sovint el camuflem, però explota quan recordem què el va originar, aleshores intentes oblidar i evadir-te de la realitat, deixar de pensar, però és un record i està tancat dins del teu cap, no es pot esborrar tan fàcilment.

Hem de somriure, i igual que hi ha moments perfectes i inoblidables, també hi ha d’altres que no aconseguim treure’ns del cap per culpa del dolor que ens han causat, quan més hi pensem, més dolorós es fa. Hem de recordar els bons moments i oblidar els dolents, perquè arribarà el dia en que acabarem vivint d’ells i seràs feliç només recordant-los.

S’acosta el dia en que els records seran la nostra riquesa.

Alex Giménez

El dia 30 de juny, un dia esperat amb ganes ja. Aquest és el dia que marxo cap a Los Angeles, però no es un viatge qualsevol sinó que m’hi passo un mes amb una família d’allà. Aquest és tant esperat per mi perquè, a part de que m’encanta Estats Units, vull conèixer a gent d’allà i viure moments amb aquests, veure com es la vida quotidiana dels americans (ha veure si és com a les pel·lícules), per aprendre anglès i molts motius més que no pararia d’explicar. Però en tots moments positius i esperats sempre hi ha alguna cosa que et fa pena a l’hora de marxar, que és deixar a les persones que estimes per un temps. No es per molt de temps però el fet de no veure-les t’afecta. Sort que allà només arribar t’acullen amb els braços oberts i fan que cada dia sigui especial i divertit per a tu.

Joan

El cap de setmana passat el meu equip de bàsquet i jo, varem jugar l’últim partit de la temporada. Sabíem que era l’últim i havíem de sortir a mort, perquè així ens quedaria un bon sabor de boca durant tot l’estiu que ens ve per davant.

Aquesta setmana comencem les proves per l’any que ve, són uns determinats entrenaments on l’entrenador de l’any que següent veu el teu nivell i segons això t’agafen o no. Normalment, hi ha molts nervis aquests dies, els jugadors ens deixem la pell per demostrar el que valem, no obstant això el nivell que es demana és molt alt i no totes les persones entren. L’últim dia és crucial, et diuen si la temporada següent estaràs en aquest equip o en un inferior. Jo personalment he viscut aquesta desgraciada situació, va ser un cop molt fort per mi però venia d’una lesió molt greu i ràpidament vaig veure que el meu lloc no era aquell. Ara al final de temporada m’he adonat que haver estat en un equip inferior no ha estat gens malament, perquè m’ha anat molt bé per la meva recuperació del genoll.

Durant les setmanes que em queden m’esforçaré al màxim, i a veure si hi ha sort i la temporada que ve puc estar a un bon equip.

Carles.

Com ja sabreu al llarg del curs hem hagut de fer aquests escrits i penjar-los a la tertúlia del quart pis. Al principi no semblava mala idea però a mida que el curs va anar avançant, s’esgotaven les idees i temes per continuar escrivint; jo vaig començar a escriure quines coses em passaven, en segon lloc vaig fer un escrit dels sentiments i després vaig continuar escrivint temes d’actualitat, culturals, notícies importants, etc.

A la tertúlia del quart pis podem trobar tota mena d’escrits amb temes molt interessants i opinió de la gent, és per això que no només ens llegeixen a Cabrils i Vilassar sinó que també ho fan a altres països; jo penso que és una bona idea fer aquests escrits, però crec que no haurien de ser obligatoris o com a màxim entre quatre i cinc obligatoris en tot el curs, perquè quan ja en portes set o vuit, no tens tantes ganes de fer-ho o simplement ho fem per obligació i els textos perden interès.

Pol

Cada divendres a dos quarts de quatre, la Marina, la Maria, l’Hector i jo anem a fitness. Vaig començar a anar-hi a principis d’aquest curs perquè em van comentar que estava bé i, com a mi m’agrada ballar i fer exercici, la Marina i jo vam decidir apuntar-nos-hi, junt amb l’Hector i la Maria que ja feia temps que hi anaven. Allà ballem i ens ho passem bé perquè la nostra professora és molt simpàtica i flexible, ja que si li diem que volem fer un exercici determinat ens el deixa fer, sempre i quan ho demanem correctament.

Però mentre estem allà comencem a explicar-nos la vida, el que hem fet durant la setmana… Com si no ens veiéssim prou durant el dia. Però és clar, durant la classe no es pot parlar i últimament ja ens deien que estàvem molt xerraires. Per això, ja des de fa un temps, quan acabem la classes comencem a parlar i a parlar mentre tornem cap a casa i va passant el temps i no ens n’adonem. Sempre ens acabem parant al mateix lloc, suposo que per inèrcia.

Primer, com moltes de les coses ja ens les hem explicat durant la classe de fitness, ja no sabem què dir, però no triguem gaire a treure un tema, llavors tots comencem a parlar a l’hora i sempre acabem, o molt enfadats i indignats amb el que ens ha passat, o rient com bojos al mig del carrer, que és el més habitual. Però altres vegades també parlem d’historietes de quan érem petits i, ara que hi penso, m’adono que ens assemblem als avis quan expliquen als seus nets les “batalletes” del passat.

Al principi ens hi podíem estar dues hores parlant sense parar al mig del carrer, per això al final vam acabar per anar a asseure’ns en un banc que hi ha al costat. Però ara ja comença a fer calor i al carrer no ens hi podem estar tantes hores. Així que haurem de fer un pensament pels últims dies que ens queden fins que acabi el curs i trobar un lloc amb una mica d’ombra i que hi passi una mica de vent per fer la nostra tertúlia!

Jennifer

Querida Paula,
Tu carta me ha hecho reflexionar sobre todos esos temas que nos comen la cabeza día a día. Gran parte de nuestros problemas éticos o morales (llámalos como quieras) se debe a este medio-enfado que tenemos con el mundo. Pero tranquila, lo entiendo, últimamente todo nos parece fatal, extremadamente fatal.

Sin embargo, no creo que sea malo indignar-se o frustrar-se por las cosas que no nos gustan de él. ¿Seria ético o emocionante vivir en un mundo perfecto? Quien sabe, puede que si fuera perfecto no tendríamos que ver cómo los señores feudales esclavizan al pueblo para poder comer unas buenas alcachofas. O tal vez, no tendríamos que sufrir el suicidio de esas tortugas diminutas que han decidido tirarse por el balcón (seguro que a ellas el mundo también les parece una…….)

Lo que de verdad creo es que hay gente en este mundo  que necesita unas intensas  clases de ética. No digo que les ayuden a ser más inteligentes o a sacar una media de 7.5 a la ESO, a lo que me refiero, es a que les ayuden a ser personas más correctas. Más correctas significa más educadas, más respetables y sobretodo personas que sepan dar para recibir. Así que Paula, otro objetivo que podemos tener en la vida,  es no ser como esas personas que  nos ponen tan de los nervios.

Por eso, sé que gracias a ese 15% de imaginación no limitada que nos queda, podemos hacer que estos cinco mil setecientos sesenta ocho días sean más increíbles. Espero que poco a poco podamos ir liberando ese 85 % de grandes y brillantes ideas. También sé que nuestro viaje como guardianas de las estrellas solo acaba de empezar y que nos queda una gran evolución como personas y como guardianas. Nadie nos va a quitar esas aventuras espirituales, porqué son especiales. Lo son para ti y para mí.

Sé que todos van a pensar que nos falta un tornillo (puede ser), pero tú y yo sabemos que convertir nuestra cabeza en un globo de aire nos hace estar en ese mundo donde los pinos hablan, los pingüinos sienten y los hombres te preparan zumo porque no te gusta el te. Así que cuando te digo que no ser conformistas es una cosa buena, es que pienso que eso nos hará llegar lejos.

Ya no me queda mucho que decirte, tu carta me ha parecido una de las mejores cartas que he leído en toda mi vida. Aunque no lo parezca, me has hecho evolucionar como persona, y eso es una cosa que no se olvida fácilmente. He aprendido muchas cosas de ti y seguiré aprendiendo de una buena profesora. Hoy para mí mañana para ti.

Aquí tienes la respuesta sin sentido con más sentido.
Besos, tu vecina señora feudal.

Ainoa.