LA TERTÚLIA DEL QUART PIS (històric)

Últimament s’ha se dir que a les classes ja no faig el mateix, sento com si ja no m’hi fiques en els estudis, tot i que m’assec davant de tot no aconsegueixo concentrar-me, i acabo no fent res. Això no és només en els estudis, sinó que a casa o en qualsevol cosa, ja no m’esforço tant com abans, però tot això no és perquè no vulgui esforçar-me sinó perquè tinc tantes coses a fer que no sé per quina començar, és com si l’energia per fer les coses se’m anés esgotant per moments

El primer que faig quan estic atabalada és estressar-me i desprès no sé perquè m’enfado amb mi mateixa i m’entristeixo un munt. No m’agrada estar trista perquè el món se’t ve a sobre, tot et sembla malament i llavors no tens ganes de fer res, ja que per molt que facis saps que et sortirà tot malament, i poc a poc la feina se’t va acumulant.

L’única manera de poder-te sortir i oblidar-te una mica de tot és jugar a basquet. Porto jugant amb el mateix equip durant uns set anys, he passat per milions d’entrenadors, i tot i que al començament costa molt entendre’t amb ells al final els hi acabes agafant afecte, doncs sempre que hi vaig t’oblides de tot, perquè només penses en jugar i tot el que et preocupava ho deixes a casa, vas allà per fer el que t’agrada, i això s’agraeix molt

Anna

El proper dia 18 de juny, marxem a Berlín! La veritat és que en tinc moltes ganes, m’he estat informant sobre llocs interessants, menjars, costums típics d’allà,… La veritat és que aquesta ciutat sembla força interessant! M’han semblat molt curiosos alguns menjars, com per exemple, el Curry Wurst, que és una saltxixa amb salsa de curry i te’l serveixen en un plat amb patates.

També m’han parlat sobre com són les persones de Berlin, i són molt silencioses. La majoria de gent, utilitzar la bicicleta per moure’s per la ciutat, potser l’hauríem d’aprendre una mica d’ells…

Alguns dels llocs més macos i rellevants són : la Postdam Platz, on s’hi conserven fragments del mur, i a l’altre costat de la plaça és pot veure un edifici que sembla del futur, el Checkpoint Charlie, el Tiergarten ,… I molts llocs més.

Tinc moltes ganes d’anar a visitar Berlín, ja que és una ciutat on encara no hi he anat i penso que ens ho podem passar molt bé, ja que un viatge de fi de curs només es fa un cop a la vida.

Sara

El 9 de març el meu germà va fer 18 anys. Ja és major d’edat, com passa el temps… encara no em faig a la idea. Ara ja pot fer un munt de coses: Conduir un cotxe, tenir tarjeta de crèdit, anar a la presó, votar, etc… però també, per exemple, moltes pel·lícules on posa que són per majors de 18 anys, ell ja les pot veure, és difícil de creure. Segurament n’estic fent un gra massa però és el que penso, el temps passa molt ràpid i s’ha d’aprofitar bé. Fa quatre dies ell estava a l’ESO i era probable que pensés que encara quedava per els 18 anys però no, ja els té. A partir d’ara ja pot ser independent, encara que ara mateix és improbable.

A casa li vam donar un àlbum fet per ordinador on hi havia un recull de fotos de la seva vida, des del naixement fins ara.

El diumenge passat ho vam celebrar amb la família, li van regalar diners, i entre tots un masatge per començar amb bon peu la majoria d’edat i el regal que el va impactar més… un salt amb paracaigudes!!!, a Empuriabrava. Quan ho va veure es va quedar parat però ell té clar que ho farà perquè coses d’aquestes s’han de fer com a mínim un cop a la vida, tot hi que a ell això ja li agrada força perquè les atraccions grans de Port Aventura ja li queden petites.

Edu.

El tracte que tenen unes persones amb altres depèn de molts factors. De l’edat, de la relació entre elles, del sexe…Però, tot i així, sempre es basa en el mateix. Pots tractar  una persona amablement, amb rudesa, amb superioritat, amb afecte… Jo avui vull parlar de l’egoisme, una altra manera de tractar a algú.

Hi ha persones que únicament pensen en si mateixes. No ens enganyem, tothom ha pensat més d’una vegada en el que li convé abans que en els altres. En realitat és natural, no esta bé, però no ho podem evitar i qui ho nega s’enganya. El problema és quan només es pensa en el millor per a tu, i no en els altres.

“Sé que aquest regal li agradaria, però no li faig per que no m’agrada a mi.” “Ara em necessita, però a mi no em ve de gust ajudar.” “Ho fa millor que jo, però per enveja faré tot perquè li surti malament.” Aquests pensaments són comuns, i no únicament en adolescents, sinó també en adults, a vegades, inclús en nens petits.

Però també hi ha gent que pensa en els altres, que es preocupa per tu i per tothom, persones bones i amables que t’alegren i et fan voler ser com ells pel senzill fet de ser desinteressats en tot.

Marina

Fa un parell de setmanes vaig anar per primer cop a una discoteca. Aquella tarda vaig quedar amb uns amics per preparar-nos per la nit. Vaig anar a casa d’un d’ells i em va deixar roba ja que la que portava no era molt apropiada per sortir de festa. Ens vam vestir i arreglar i vam anar cap a la parada d’autobús. De camí cap allà ens va agafar gana i com que no soparíem fins les 12 quan tornéssim, vam parar a un bar a menjar uns entrepans.

Quan vam arribar a la parada d’autobús ens vam haver d’esperar encara uns 15 minuts. Allà ens vam trobar altra gent de Vilassar que anaven a la mateixa discoteca. A dos quarts de vuit vam agafar l’autobús que després d’unes quantes parades ens va deixar a la porta de la discoteca. Vam haver de fer cua una estona abans d’entrar. Ens van demanar el DNI i 5 € i ens van deixar entrar.

La discoteca en si era una sala totalment insonoritzada de l’exterior amb 3 bars a dintre, un a cada banda de la discoteca menys a l’entrada, i una pista de ball al centre, una mica enfonsada. A un costat de la pista hi havia un DJ que anava posant la música. A la discoteca tothom bevia alcohol però a mi no m’agrada i em vaig demanar un suc de pinya.

Vam estar ballant, i parlant per allà amb gent unes 3 hores. A dos quarts de 12 vam tornar a Vilassar amb el cotxe de la mare d’una amiga, ja que havíem perdut l’autobús amb què havíem de tornar. Un cop a Vilassar vam anar a un restaurant on fan una mena d’entrepà de carn tallada fina que ens agrada molt, ens el vam menjar i ens en vam anar a dormir.

Enric Grau

A principi de curs, vaig fer un escrit que parlava del meu equip de futbol, i ara us explicaré la continuació.

Vam aconseguir que els entrenadors ens posessin a tots els del 96 a l’A i els del 97 al B, perquè al principi ens van separar els de la meva edat en dos equips però vam aconseguir estar junts. Quan ja estavem tots junts jugàvem més contents amb més ganes, vam començar a guanyar després d’empatar el primer partit de lliga. Fins al dia d’avui hem anat guanyant tots els partits per golejades menys tres partits, dels quals n’hem empatat dos i n’hem perdut un. La major golejada va ser contra el Palafolls que vam guanyar 18-0. Ara mateix anem segons a la lliga a tres punts del primer i encara hem de jugar contra ells, és a dir, tenim oportunitat de quedar primers! També hem entrat a la Copa Catalunya, on de moment hem guanyat el primer partit i demà tenim el segon que serà dificil però no impossible. En general tenim un molt bon equip i anem molt bé a la lliga, podem arribar a quedar primers si no ens confiem i seguim lluitant com fins ara.

Edu

Encara recordó aquell 2 de febrer com si hagés passat ahir.

Al matí, en llevar-me, vaig aixacar la persiana i al mirar per la finestra em vaig quedar parada. No m’ho podía creure, estava nevant!

Vaig baixar a baix a arreglar-me i a agafar la càmera de fotogràfies, i ràpidament me’n vaig anar cap a l’institut. Al arribar es veien totes les finestres plenes de gent mirant com nevava. Però el millor moment del dia va ser a l’hora del pati ja que queia amb més intensitat que per el matí i molts alumnes estaven fent-se fotos amb la neu.

A les dotze el cap d’estudis ens va dir que es suspenien les classes de la tarda i que per el mati mirèssim el temps i la web de l’institut per saber si es faríen les classes de l’endemà o no.

A les dues vaig anar cap a casa a dinar i desprès a la muntanya .Hi havíen unes vistes molt maques amb la neu; ja es trobava a faltar un dia d’aquests.

Carla

El planeta corre peligro, por eso, debemos contribuir para que esto no ocurra, reciclando. El reciclaje es muy importante para cuidar el medio ambiente. Si colaboramos todos habrá más bosques y más vegetación. Primero porque hay un gasto innecesario de recursos naturales y también porque hay muchos residuos que hay que limitar, reciclando también habrá menos contaminación a la hora de fabricar ciertos productos.

El reciclaje, como todos sabemos y pocos hacemos, simplemente consiste en echar cada cosa a su contenedor, el verde para las botellas, así ahorramos hacer mas vidrios. El amarillo para el plástico, el azul para los papeles y el cartón, así evitaremos cortar árboles ya que producen oxigeno y son muy importantes, finalmente el contenedor de las pilas. Algunas recomendaciones del reciclaje son:
– Evitar los productos de usar y tirar
-Comprar productos envasados en vidrio antes que en metal o plástico
-Rechazar los productos con exceso de envases

Para terminar, diría que deberíamos reciclar para mejorar el estado del planeta, ya que es de todos y por lo tanto deberíamos cuidarlo y intentar mantenerlo en buen estado, porque está en peligro.

Amal

El centrecampista anglès del Bolton Fabrice Muamba es va desplomar sobtadament, al minut 41 del Tottenham-Bolton, partit de la Copa d’Anglaterra que s’ha suspès per aquest motiu.

Els membres dels serveis d’emergència van intentar reanimar el internacional de la selecció sub-21, que finalment va ser retirat del camp en llitera, després d’intentar reanimar-lo durant 10 minuts sobre el terreny de joc i l’àrbitre de la trobada, va decidir suspendre el partit en què el Tottenham i el Bolton empataven a un gol després de consultar-ho amb els respectius entrenadors, Harry Redknapp i Owen Coyle. Més tard van traslladar-lo a l’hospital de Londres on està ingresat en estat crític a la unitat de cures intensives

Tot això recorda altres casos similars com els de Dani Jarque i Antonio Puerta a Espanya o el del camerunès Marc Vivien-Foé, que també va caure desplomat durant la trobada de Copa Confederacions de l’any 2003.

Adrià D.

A la majoria de pel·lícules, cada tipus d’escena o de situació, acostuma a anar acompanyada d’alguna manera o d’una altra, amb una música que t’ajuda a comprendre i a identificar-te amb les situacions que s’hi produeixen.

Llavors és quan tu et preguntes: ”per què la vida no té banda sonora?” Tothom pot tenir opinions diferents sobre el tema, però en el meu cas, jo penso que no estaria gens malament que cadascuna de les situacions amb les que et pots trobar anessin acompanyades de música, depenent de l’estat d’ànim i d’altres condicionats. Si més no, si és pogués arribar fer, seria divertit i fins i tot útil en segons quins moments. Per exemple, ens podríem imaginar una situació en la qual una persona anés caminant pel carrer, i de sobte la comencessin a perseguir i s’escoltés  una banda sonora. En aquest cas podrien passar dues coses: que et posessis nerviós i no sabessis què fer, o que gràcies a la música entenguessis el que passa i poguessis reaccionar. Un altre exemple podria ser en els minuts finals d’un partit de bàsquet en què els dos equips anessin frec a frec, però amb un dels dos amb uns punts d’avantatge. Posant-t’hi una música de superació per un dels equips, i una de tristesa per l’altre que no li estiguessin sortint les coses bé. I per últim també ens podríem imaginar una quedada d’amics en la qual tothom s’ho estigués passant bé acompanyat per una banda sonora animada, que faria que tots encara es divertissin més.

Totes aquestes situacions millorarien molt amb banda sonora i fins i tot t’ajudaria molt mentalment en els moments complicats. És per això que penso que estaria força bé una vida acompanyada en els bons i els mals moments per una banda sonora.

Nil