LA TERTÚLIA DEL QUART PIS (històric)

Diumenge passat vaig anar amb les meves millors amigues a una masia, ja que a una d’elles l’havien convidat a anar-hi per practicar el dibuix natural, perquè aquesta va a classes de pintura. Allà vaig veure que la majoria de la gent que anava a aquesta “excursió”, tenia una certa edat, podríem dir fins i tot, avis i jubilats, però també hi havia de més joves, entre d’altres nosaltres tres.

La masia tenia unes vistes molt maques, muntanyes, boscos i molta vegetació…
Tots portaven el material necessari, cavallet, pintures, paletes, etc. Per poder plasmar tot allò que veien, a la seva làmina.

Em va agradar l’estada pel simple fet de veure com tota aquella gent compartia la seva estima per aquest art, la pintura.

La meva reflexió sobre aquesta experiència és que una persona per ser feliç, no ha de tenir el millor cotxe, la casa més luxosa, ni l’últim model de mòbil o la roba més cara.
Sinó que ha de ser feliç amb allò que tingui.

Perquè per exemple, podem trobar persones molt privilegiades i amb un estat d’ànim pèssim amb “un buit per dins”, i una altra amb pocs béns materials i ser ben feliç, amb la seva parella i els seus fills. Els diners no compren la felicitat o dit d’una altra manera, hi ha coses que els diners no poden comprar, com l’amistat, l’amor, l’apreci …

Ja ho diu aquella dita, “NO ÉS MÉS FELIÇ QUI MÉS TÉ, SINÓ QUE MENYS NECESSITA PER SER-HO”.

Nabila

De vegades, succeeixen diverses coses alhora: a casa arriben factures inesperades que han de ser pagades, tens problemes  familiars (amb pares o germans), la teva mare està hospitalitzada o hi ha una reorganització en el treball del  pare, possiblement el  treball està col·locat en situació de risc. En aquest punt, només es pensa en no voler problemes, desitjant poder retrocedir, avançar a l’època en que tot està clar i ben pensat.

Si tenim problemes i sabem  el que poden  arribar a empitjorar,  el millor és guardar el control. Tot i això  de vegades aquests problemes arrosseguen a la família,  i per més que s’intenti, el control no es pot guardar. Sembla que un problema és només un suplent dels altres que vindran. S’alimenten de l’energia de tots nosaltres  i no hi ha res que ens tregui la preocupació, i inclús a vegades apart d’aquest problemes hi afegim més,  i ho fem  amb el nostre propi comportament.

Moltes persones busquen l’ajuda d’altres en els seus problemes, començant amb la família o amics. Si els problemes són de caràcter temporal segur que estaran  encantats d’escoltar-te i donar-te consell. Però creus que si veuen que la història es desesperant i no hi ha solució immediata et  podran ajudar molt ? Volem que aquesta persona es faci  càrrec de nosaltres i ens ajudi  a resoldre els problemes. Però tot i que ho  sembla, això no és tan simple i  la molta ajuda no està destinada a resoldre els problemes.

Realment podríem viure sense problemes?

I què faríem  si no tinguessis problemes?

Kiana

A menudo, no se que me pasa. Me vienen ataques de risa sin motivo. Cualquier chorrada que suceda mientras tengo este síndrome me parece inútilmente gracioso.

Lo mejor son las expresiones de la gente… pagan por su cara. Creo que me toman por loca, pero yo sigo riendo, “me meto en mi mundo de que todo me aparenta chisposo”. Cuando estás en clase y te viene, los compañeros más cercanos te ven roja como un tomate y con alguna que otra lágrima derramando por los mofletes. ¡Nada!, dices. Y como nadie sabe de qué te ríes, ríes más. Poco a poco tus otros compañeros se dan cuenta de tu repentino ataque. El profesor al ver que todo el mundo mira a una dirección, busca a la persona a la que están mirando y se queda perplejo.

– ¿Qué te parece gracioso?

– Nada, nada… (un poco más seria, todo el mundo te está mirando)

– ¿Como que nada? ¡Si te parece gracioso explícanoslo, así nos reímos todos juntos!

De golpe el profesor, como no lo dices, vuelve a la explicación. Tú sigues en tu mundo recordando aquella situación tan graciosa y poco a poco, tus compañeros apartan la mirada de ti hasta que vuelves a estar atento.

Al fin y al cabo… dicen que reír alarga la vida, ¡Pues debo ser inmortal!

Aina

Molts de nosaltres sabem el que és tenir els pares separats. Molts hem tingut que viure la seva separació i, sobretot si ets petit, no és molt agradable. Primer vius amb ells mentre no paren de discutir en tot el dia i després et donen la noticia: es separen. Com ets petit no t’acabes d’adonar del que volen dir, però ho acabes comprenent al cap del temps.

Un cop t’has acostumat a que els teus pares estiguin separats, visquin en cases diferents, etc. Et fas gran i aleshores comencen de nou els problemes quan no vols anar a casa d’un o a casa de l’altre perquè no hi estàs còmode o per qualsevol motiu. Et sens malament. No li vols dir, perquè no vols fer-lo sentir malament, però tampoc vols passar-ho malament tu.

Tot i això, tant si ets petit com gran, que els teus pares es separin també té coses bones, el doble de regals per reis, dues cases, i clar està que si la mare no et deixa fer alguna cosa el pare ho farà, o al inrevés. Encara que a la nostra edat, solen guanyar les coses dolentes, tens el doble de discussions i et renyen el doble.

Clàudia

Això ja m’havia passat altres vegades…quan un se sent desmotivat, sense ganes de fer res, i quan un tira la tovallola i deixa estar de fer qualsevol cosa relacionada amb l’àmbit escolar o personal.

El cap em dona mil voltes, i per a cadascuna de les coses que se’m passen pel cap i em fan “rallar-me” deixo estar tot i entro en un món de desmotivació total. Un món on no penso en res, i on només tinc ganes d’estar sol amb la ment en blanc i, sobretot, descansant…

Però sembla impossible estar en aquesta situació de tranquil·litat, quan la major part del dia has d’anar a un lloc on estàs rodejat de gent i quantes  més persones veuen que tens mala cara, més persones et van preguntant, i això fa que un es desanimi més, perquè, quan un se sent d’aquesta forma, el que menys té ganes és d’explicar-ho, almenys amí em passa això. I no ho explico perquè no tingui una certa confiança amb qualsevol persona que em pregunti pel meu estat d’ànim, sinó perquè, a vegades, ni jo mateix sé perquè estic així, amb aquesta desmotivació tan molesta.

Espero que aquesta capacitat de desanimar-me fàcilment, no vagin en contra meu en un futur, quan no hagi d’anar a l’escola i estigui en un determinat lloc treballant, fent un determinat càrrec…I sobretot, que aquests desànims, no puguin causar qualsevol mena de discussió amb algú.

Tot i així, aquests estats d’ànim solen ser temporals. En un determinat temps, se’n van, i després tornen, i així repetitivament.

Tulio.

Un soroll empipador no desitjat em desperta cada matí. Amb mandra m’aixeco del llit, em refresco la cara, esmorzo, em vesteixo i, quan estic llest, marxo amb la meva mare amb cotxe direcció cap a l’institut.

“ Que n’és de cansada la rutina! ” penso a vegades. Cada dia el mateix, amb l’esperança de que arribi el divendres el més aviat possible i poder gaudir de dos dies de descans. Sempre amb la recerca d’algun canvi inesperat que no arriba, mentrestant, només em queda queixar-me dels que crec que ho tenen tot millor que jo.

Però llavors penso amb el futur que m’espera, i és en aquest moment quan deixo de caminar amb el cap baix i m’adono dels milions de coses que em queden per fer i aprendre. M’agrada pensar això perquè m’oblido dels problemes i m’omplo de ganes de continuar vivint. Vull aprofitar cada segon de la meva visita a aquest món tan fantàstic i meravellós ple de sorpreses inesperades, bones o dolentes.

I finalment penso, “la meva rutina no està tan malament ”. Tinc una educació, gent que em dona suport cada dia i que es pren molèsties pel meu benestar, sempre tinc un plat a taula quan arribo al migdia… I el que és més important, tinc una família i uns amics que m’estimen i que m´ajuden en el que faci falta. I és veritat allò que diuen que les coses més petites són les que més ens omplen de vida! Creieu que hi ha algun motiu per poder queixar-me?

Xavier

La setmana passada, em sembla, va morir assassinada una senyora que vivia un parell de carrers més avall que jo. Quan m’ho van dir, no m’ho podia creure, no és una cosa que passi gaire sovint (per sort) i on menys t’esperes que passi és a un poble com aquest, on mai passa res, i menys en aquest barri tan tranquil.

Però bé, no és d’això que volia parlar. El que volia explicar, és una cosa que va començar a passar uns dies després d’aquest fet:

Van començar a passar, per les tardes i pels migdies, venedors de sistemes de seguretat de tota mena per intentar-nos convèncer de que un bon sistema de seguretat era necessari per una casa. Al principi em va estranyar que vinguessin casa per casa a vendre una cosa així. Però després vaig adonar-me de que venien, segurament, perquè s’havien assabentat de l’assassinat que hi havia hagut a la zona i veien que allà hi tenien un bon mercat de veïns atemorits pel que havia passat.

Així és com actua qualsevol empresa, sigui del que sigui, s’aprofita de qualsevol situació per vendre el seu producte a tota costa. Fins i tot de les desgràcies d’altres persones.

Cristian

El proper dilluns 29 de novembre a les nou de la nit tenim una cita. Es juga el Barça-R.Madrid i com tots sabem, no és un partit qualsevol.

Un partit com aquest, significa rivalitat. Significa xoc entre els dos equips més forts de la lliga. Significa lluitar per aconseguir el triomf, la copa i el reconeixement dels altres. A més a més, hi ha un plus afegit; la relació Mourinho-Guardiola, el duel Messi-Cristiano i la competitivitat entre tots dos equips. Allà, en el Camp Nou, serà on veurem llimar diferències i on es demostrarà quin dels dos és el millor.

S’hi parla als medis de comunicació, al supermercat i a l’institut, perquè com he dit abans és un partit diferent. Tothom hi està pendent vulgui o no, ja que un duel com aquest és notícia i no només on es juga sinó que també arreu del món.

Tothom queda per veure’l ja sigui amb els amics, la família o els companys, encara que no segueixi gaire aquests dos grans equips i, sempre trobem l’afortunat que pot anar al camp i llavors, disfruta com el que més. En fi, és un punt de trobada entre totes les persones.

El pròxim dilluns em despertaré a les set i mitja del matí i estaré desitjant que siguin les nou de la nit per disfrutar i llavors, casa meva serà el punt de trobada. Us confesso que només de pensar-hi ja em poso nerviosa.

Anna Benítez

Amb un territori de 32.000 km² , Catalunya ocupa el nord-est de la península ibèrica. Repartits en 4 províncies, 41 comarques i 946 municipis, aquests 32.000 km² semblen poc, però ja ho deia Lluís Llach: ‘’El meu país és tan petit, que quan el sol se’n va a dormir mai no està prou segur d’haver-lo vist’’. I si potser es molt petit, però us ben asseguro que abans de que el sol se’n vagi a dormir , pots descobrir petits racons que ni t’imaginaries que hi són. Amagats entre valls, muntanyes, planes i serralades, aquests petits racons m’esperen i jo, nomes em limito a descobrir Catalunya.

Cada estiu acompanyo el meu pare per tot Catalunya. La seva feina, de repartidor, inclou el fet de recórrer la geografia catalana de punta a punta i per mi això és fascinant. Viatjar sempre és un plaer, i resulta molt més gratificant quan ho fas al costat d’una persona que aprecia la riquesa paisatgística del nostre petit país. Des de la Costa Brava, passant pels Pirineus, la Plana de Vic, Lleida, l’àmbit metropolità de Barcelona… A poc a poc resseguim aquelles línies que creen xarxes viàries perfectament teixides, com si fossin teranyines. Cada dia 500 Km, cada dia una zona del país. Potser sona molt avorrit, és cert que es fa repetitiu i que molts cops fem la mateixa ruta; però això jo ho comparo com si fos una bona pel·lícula. Cada cop que la veus descobreixes coses que no havies vist abans, doncs si ho apliquem als paisatges ens passa igual.

Només cal que deixem de banda la societat i els pensaments egoistes que ens envolten. Potser així, encara que tornem a veure la mateixa vista dia a dia, descobriríem racons i detalls que abans desconeixíem.

Tens 24h per descobrir Catalunya, no gosis dir que abans de que el sol se’n vagi a dormir no has apreciat prou la riquesa paisatgística del teu petit país.

Carolina Castaño

El divendres passat  mirant el diari vaig poder observar i reflexionar en moltes coses…. Serà per les notícies, serà per la informació esportiva  serà per la informació meteorològica que ens proporciona?

Em vaig parar a pensar la de coses que passaven en el món coses bones, coses desastroses com per exemple que a Veneçuela un home ha matat a la seva dona, un nen africà ha mort a causa de la sida, el papa de Roma ha anat  a Barcelona, Un corredor de 125cc  amb només 17 anys es campió del món……Passen moltes coses i els diaris son una bona forma de fer que la gent s’assabenti del que passa al seu voltant i n’estigui informada. A vegades no t’agrada llegir-lo per no haver d’assabentar-te dels horrors que passen al nostre planeta. A vegades et sents interessat en saber coses… quines? No ho saps, però tot i això obres el diari i decideixes entrar en el món de la informació ja que en la societat actual la gent sempre ha sigut molt xafardera.

Els diaris, són una de les fonts d’informació més exactes i més importants ja que tenim notícies dia a dia i podem anar a qualsevol llibreria a buscar-lo…

David