LA TERTÚLIA DEL QUART PIS (històric)

Quan era petita pensava que un any era molt llarg. Per a un nen de quatre anys, un any és la quarta part de la seva existència. Suposo, que aquest mateix any a ell li passa més lentament, perquè potser estaria esperant que els Reis Mags li portessin la seva bicicleta, que arribés el Carnestoltes…

Ara que hem començat el 2012, la meva noció d’un d’any es totalment diferent. Es un obrir i tancar d’ulls, un passar de calendari entre un Nadal i un altre, entre un carnestoltes i un altre… Quan una persona te seixanta anys, un any es amb prou feines un fragment curt de la vida, una petitíssima col·lecció de moments.

Observar fotografies de fa uns anyets, i veure que he passat de ser una nena petita sense cabell, a una noia amb uns cabells marrons i bastant llargs, fa que mirar-te al mirall resulti una mica nostàlgic, ja que recordes tots aquells anys anteriors.

Apart de les fotografies en queda el record i quan no miro les fotos o no busco la meva silueta en els miralls, viatjo al passat i em veig des de dins, com la mateixa nena de la primera fotografia.

El temps amb els éssers estimats passa molt ràpid. El de l’espera en llocs poc agradables, impacienta. Una hora en una classe que no t’agrada gens es fa llarga. Tres minuts d’una cançó que t’agrada molt passen volant. Una hora parlant per telèfon amb l’home de la teva vida no és el mateix que un hora amb l’assessor del banc, i és, en temps convencional, la mateixa hora. La mateixa hora d’avió xerrant amb una amiga al teu costat no és res, però al costat d’un turista roncant, sembla una eternitat.

Ara, el temps no és gratis. Ens fa por perdre la vida, però no ens preocupa malgastar-la a poc a poc. Parlem d’un recurs no renovable. Es gasta i se’n va per sempre. Els diners pot comprar-nos temps i el temps, diners. Però sempre podrem comprar més diners amb el nostre temps que temps amb els nostres diners. Podem ser multimilionaris, però ningú viu 200 anys. No encara. Quan perds temps, perds sobretot vida.

Clar, com va dir Oscar Wilde, viure és el més estrany que pot trobar-se al món. La majoria de les persones existeix i res més.

Laura

Fa pocs dies, quan vaig arribar a casa desprès de l’institut, vaig trobar-me a la meva mare trista. Ella em va explicar que l’acabaven de trucar la família d’un vell amic seu, que es veu que aquell mateix matí havia mort a un accident de cotxe. Però el mes fort d’aquest fet es que dos dies abans l’home havia vingut a visitar-nos a casa. Jo me’n recordava perfectament de la seva cara, vaig estar parlant amb ell.

Això em va fer reflexionar molt. I pensar que aquell va ser el seu últim dia de vida i no en sabia res quan es va llevar pel mati. Aquest fet demostra que hem de viure la vida amb intensitat i aprofitar-la al màxim perquè mai se sap quan ens arribarà l’hora.

Cinta

Els pensaments de la gent varien a mesura que van passant els anys. Per la influència dels amics, les famílies o les experiències del passat acabem amb unes creences o altres. Tant podem creure en la religió cristiana com podem no creure en res. Des del meu punt de vista, totes són valides, i pràcticament totes les religions i creences estan fetes amb objectius bons.

Per la meva part, no em considero d’una religió concreta, crec en el karma, penso que és una cosa que ens fa ser més bons amb nosaltres i amb els altres. A part d’això, crec que passa de veritat, per gent que he vist.

També crec en allò que diem “sort”, penso que a vegades en tenim i a vegades no, però sempre s’acabarà igualant la “sort” amb la “mala sort”, perquè ningú té una mala sort eterna.

Jo avui he plantejat les meves creences, però evidentment cadascú te la seva i penso que totes s’han de respectar, ja que són idees molt importants per a les persones..

Víctor

A la majoria de pel·lícules, cada tipus d’escena o de situació, acostuma a anar acompanyada d’alguna manera o d’una altra, amb una música que t’ajuda a comprendre i a identificar-te amb les situacions que s’hi produeixen.

Llavors és quan tu et preguntes: ”per què la vida no té banda sonora?” Tothom pot tenir opinions diferents sobre el tema, però en el meu cas, jo penso que no estaria gens malament que cadascuna de les situacions amb les que et pots trobar anessin acompanyades de música, depenent de l’estat d’ànim i d’altres condicionats. Si més no, si és pogués arribar fer, seria divertit i fins i tot útil en segons quins moments. Per exemple, ens podríem imaginar una situació en la qual una persona anés caminant pel carrer, i de sobte la comencessin a perseguir i s’escoltés  una banda sonora. En aquest cas podrien passar dues coses: que et posessis nerviós i no sabessis què fer, o que gràcies a la música entenguessis el que passa i poguessis reaccionar. Un altre exemple podria ser en els minuts finals d’un partit de bàsquet en què els dos equips anessin frec a frec, però amb un dels dos amb uns punts d’avantatge. Posant-t’hi una música de superació per un dels equips, i una de tristesa per l’altre que no li estiguessin sortint les coses bé. I per últim també ens podríem imaginar una quedada d’amics en la qual tothom s’ho estigués passant bé acompanyat per una banda sonora animada, que faria que tots encara es divertissin més.

Totes aquestes situacions millorarien molt amb banda sonora i fins i tot t’ajudaria molt mentalment en els moments complicats. És per això que penso que estaria força bé una vida acompanyada en els bons i els mals moments per una banda sonora.

Nil

He soñado tantas veces con volver a esa vida perfecta…

En donde solamente me encontraba rodeada de felicidad y de buenos momentos, en donde mi mayor preocupación era decidir el nombre de mi nuevo muñeco. Donde me podía poner a correr y a saltar sin pensar en las consecuencias… Pero sin darme apenas cuenta las cosas han ido cambiando, a medida que he ido creciendo, he tenido más responsabilidades y experiencias en la vida que me han enseñado a seguir dando esos pequeños pasos hacia la madurez y a poder crecer como persona.

Sé que aun me queda mucho camino por recorrer y que me tendré que caer muchas veces para poder al fin levantarme y alzar la vista.

Por eso nunca hay que tirar la toalla. Dicen que después de un día nublado, siempre sale el sol.

Patricia W.

Era un fin de semana diferente a los demás porque me iba de excursión con mi mejor amiga y un grupo de amigos de ella. El objetivo de la excursión era ver las cosas de la vida desde otra perspectiva, mediante actividades, enseñanzas, salidas, etc.
Respecto a las personas, éramos casi todos muy diferentes; unos más divertidos que otros pero estábamos unidos por una misma razón; traer cambios a nuestras vidas.
Todo empezó cuando al repartir las habitaciones nos separaron a todas las personas que se conocían para así tener la posibilidad de interactuar con otras personas y conocer de ellas. Después de esto comenzaron las actividades diarias como ir a playa, piscina y hacer juegos juntos, pero la actividad más importante era la de contar una experiencia la cual te haya hecho crecer mucho como persona y así dejar enseñanzas.
Todos comenzamos a contar nuestros sucesos pero hubo uno que me impactó muchísimo; era la de un chico de quince años, que su vida comenzó algo diferente a la nuestra. Su nacimiento fue un embarazo no deseado ya que su madre lo tuvo a los dieciséis años y su madre la echó de su casa, ella casi lo aborta, si no es por su novio no lo tiene pero al tenerlo lo dejó en brazos de la abuela por parte de papá, su situación a nivel económica no era la mejor y él a medida que iba creciendo se daba cuenta de esto. A los seis años le tocó vender droga para así poder ayudar a su abuela pero luego de un tiempo la misma abuela le dijo que lo dejara.
El seguía creciendo pero llevaba muchos vacíos dentro como saber que no tenía ni padre, ni madre y que su infancia no era normal, él tenía que encontrar un punto estable el cual lo hiciera olvidarse de todo esto y eso fue los estudios. Pero al pasar un tiempo conoció no las mejores amistades para él. Eran emos que en su mente predominaba el pensamiento de que no servían para nada y que sólo existe la tristeza. Él se dejo guiar y estas amistades lo conllevaron fue a dos intentos de suicidio pero gracias a su abuela y a Dios no le pasó nada y el día de hoy sigue adelante a pesar de todas las cosas que se le puedan presentar.
Estos son hechos reales que te hacen pensar y reflexionar. Para mí fue algo muy impactante al ver como las personas nos preocupamos por cosas tan ficticias en cuanto hay personas que tienen razones verdaderas de las cuales preocuparse o estar mal pero aún así, siguen adelante. Las enseñanzas que esto me trajo fue: nunca es tarde para arrepentirse y darse cuenta de las cosas, piensa en lo afortunado que eres, fuerza y perseverancia.

Natalia D

Últimamente tengo demasiadas ganas de vivir. Y diréis, -No, las ganas de vivir nunca son demasiadas, no es nada malo…- Pues para mí sí lo es. Porque me frustro, me frustro porque quiero hacer muchas cosas y no tengo tiempo para ellas. Quiero viajar, gozar, vivir cantando, saltando, bailando, gritando, corriendo, sonriendo, conociendo y aprendiendo, y conociendo y aprendiendo y aprendiendo y aprendiendo. Me frustro porque mientras sueño con todo ello estoy encerrada en una habitación de cuatro paredes perdiendo el tiempo, un tiempo que tendré que recuperar, frustrándome y temiendo no poder hacer nada de ello, temiendo tener una vida condicional, aburrida y rutinaria que veo acercarse. Temiendo la posible vida futura entre los barrotes de un trabajo.

Celia

El cap de setmana passat vaig anar a fer Snowboard amb unes amigues a la vall de Núria. Vam anar amb cotxe i després un cop a Ribes de Fresser vam agafar el cremallera. Quan vam arribar allà vam haver d’agafar el “telehuevo” per arribar a l’alberg.

Aquella nit, totes estàvem mortes, però abans d’anar a dormir vam decidir sortir i mirar el cel. Tot ple d’estels, es veia el Carro, algunes constel·lacions… Quin cel, Déu meu. Aquell cel et fa pensar…

Et fa pensar en tot allò que tens a la vida i que no valores… la vida és curta… i hem d’aprendre a lluitar per aquelles coses que realment valen la pena.

Judith Rico

La vida és l´espai de temps que transcorre des del naixement fins la mort en la qual ens desarrollem, ens reproduïm i estem en un ambient.

Aquesta és la definició del diccionari però si profunditzem ens adonem que la vida és molt més, la vida és bella, la vida és efímera, la vida és perillosa, la vida és sentiments, la vida és pensaments, la vida és amor, la vida és temps, la vida és moviment, la vida és tot el que puguis imaginar.

“Al final, lo que importa no son los años de vida, sino la vida de los años.” Abraham Lincoln.

Amb aquesta frase, Lincoln, manifesta que no importen els anys que hagi viscut un individu, sinó que el realment important és el que haguem aprofitat aquests anys.

“La vida es aquello que te va sucediendo mientras te empeñas en hacer otros planes”
John Lennon.

Amb aquest frase, Lennon, vol dir que l´ésser humà és preocupa massa de coses sense importància i no es centra en el més important, viure la vida.

En conclusió aquestes frases tenen com a objectiu aconsellar a l´home per aprofitar la vida, ja que la vida és molt més curta del que ens imaginem, encara som joves i pensem que tenim tota la vida per davant però la vida és ara. Hem de ser conscients que si pensem en el futur (com és habitual en la etapa actual de les nostres vides) no podrem viure el present i caurem en una visió pessimista de la “bella” vida. Hem de viure la vida de la manera que ens faci més feliços, ja que la felicitat és vida.

Jordi

El meu pare és uròleg i forma part d’un equip de trasplantament de ronyons. De vegades m’explica què emocionant és veure com el ronyó d’una persona que ha mort torna a viure en el cos d’un pacient que el necessita. Diu que només per veure la cara de felicitat que tenen el pacient i la seva família quan ha estat trasplantat val la pena fer aquesta feina, que és a qualsevol hora i dia de l’any. El pacient que ha estat trasplantat ja no li cal estar connectat moltes hores a la setmana a una màquina, que fa la feina dels seus ronyons, per poder viure.

El meu pare m’explica que no sempre les famílies accepten la donació d’òrgans d’un familiar que ha mort. Això jo no ho puc entendre. És molt trist morir-se o que es mori algú important per tu. Però un cop morts els nostres òrgans no serveixen per a res, a no ser que els donem a algú que els necessiti. La mort d’algú pot ajudar d’alguna manera a altres persones a viure.
Tots hauríem de ser donants d’òrgans.

Ariadna Colom Monés