LA TERTÚLIA DEL QUART PIS (històric)

Aquest dissabte, em vaig llevar perquè tenia molta calor. La finestra estava oberta i entrava tota la claror. Quan vaig acabar d’esmorzar, em vaig posar a prendre el sol a la terrassa; eren les deu i mitja del matí i ja no es podia estar a fora perquè donava tot el sol de ple. Però com de costum, sobre les tres de la tarda el cel es va començar a ennuvolar. Quan ho vaig veure, li vaig comentar a la meva mare que era la cinquena setmana consecutiva que passava el mateix. Cap a les sis i mitja de la tarda, es van sentir trons i seguidament va caure un xàfec important; i així fins la matinada. Diumenge, en llevar-me, vaig mirar al cel i com si no hagués passat res, el sol brillava amb intensitat i feia calor.

No sé si és perquè estem al mes de maig, i com diu la dita ‘cada dia un raig’, o perquè el temps s’està tornant boig de veritat. Realment els humans estem destruint la capa d’Ozó.

Alba

Cada dimecres per la tarda faig classes d’anglès a dos germans, la Martina, que té set anys, i en Marc, que en té nou.

Fa un parell de setmanes va sorgir el tema dels superherois i dels poders sobrenaturals. En Marc em va dir que li agradaria poder ser invisible, i la Martina voldria volar. Llavors ells em van preguntar que quin poder m’agradaria tenir a mi. Jo els vaig respondre tota convençuda: M’agradaria poder anar i tornar en el temps.

Em pensava que seria una resposta d’allò més normal. A qui no li agradaria tornar a viure un moment inoblidable? Seria genial! Els records, per molt que els tinguis al cap saps que no podràs repetir aquell instant, que és una imatge en la memòria i que de mica en mica s’anirà deteriorant.

Però ells em van mirar estranyats i em van dir:
-Nina, per què voldries fer això?

En aquell moment em vaig adonar de moltes coses. Quan ets més petit ho veus tot molt diferent. No planeges el dia a dia ni penses en cada segon que passa, no mires el rellotge contínuament per saber si arribes tard a algun lloc, vius tranquil·lament sense amoïnar-te per res, amb gairebé cap problema rondant pel cap.

De mica en mica et comences a estructurar les hores, a tenir més obligacions, preocupacions, i el temps lliure està més limitat. A més de disposar de menys temps per a nosaltres, trobo que no el gaudim prou pensant en coses que no tenen a veure amb el moment que vivim.

També em va semblar interessant la perspectiva que tenen els nens del passat, el present i el futur. Personalment, crec que ells valoren molt més l’ara, en canvi quan et vas fent gran tens massa en compte el passat i el futur sense fruir del tot d’aquella conversa, d’aquell riure amb els amics, d’un sopar en família…

Nina

El temps, una incògnita que ni el més llest ni el més ric han pogut controlar i que només pot anar en sentit positiu, és a dir, no pot fer marxa enrere.

Es multiplica per cinc la seva velocitat de pas quan volem que passi lent o quan estem en un bon moment, i es divideix quan passa tot el contrari, ens sembla una eternitat… Per tant el podem qualificar com una cosa difícil de controlar.

Sense adonar-nos, l’increment de temps augmenta constantment, la qual cosa fa que tot lo demés canviï, com amistats, amors, fins i tot la coneguda personalitat, etc. Apareix gent a la teva vida, en dos dies se’n van o potser es queden, segons el tipus de persona. Tot depèn de tot, cada factor influeix i apareixen noves incògnites per resoldre, tot es va complicant.

Tot s’acaba, és com un cicle on el qual hi vas passant repetitivament, moments feliços, tristos i d’altres entre mig. Ningú pot decidir això, el que toca, toca. Avui toca amb uns, demà amb altres, amb uns millor amb altres pitjor però tot canviarà, és norma. I només valorem quan perdem alguna cosa.

La vida t’ensenya moltes coses dia a dia, és l’únic que cal entendre.

Estefi

Ja queda poc perquè arribi setmana blanca. Una setmana que estrenem aquest mateix any, però que possiblement sigui la primera i l’última vegada que la fem. Però la meva intenció no és parlar d’això.
Fa uns dies, mentre feia els deures, em vaig posar a mirar l’agenda: quant de temps portem de curs, quant queda, quant és setmana santa, els ponts i festes que hi ha, etc. I em vaig adonar de que portàvem sis setmanes de cole deprés de les vacances de nadal. I a mí m’havien semblat unes tres setmanes.

Segurament sóc jo, però tinc la sensació de que fa res era nadal, i en realitat queden només dos dies per setmana blanca. Han passat ja unes vuit setmanes des de nadal, però jo recordo les vacances de nadal com si fóssin ahir. I és que aquestes vuit setmanes m’han passat molt ràpides.

Diuen que quan et passa el temps ràpid és perquè t’ho estàs passant bé, i que si et passa el temps lent és perquè t’ho estàs passant malament. La veritat és que tampoc m’ho he passat tan bé, però igualment m’ha passat el temps volant. I tot i que no sé per què tinc aquesta sensació, prefereixo que el temps em passi ràpid i no lent.

Així doncs, espero que em segueixi passant el temps ràpid fins que arribi final de curs, però sense deixar de gaudir dels bons moments.

David

Hoy cumplo 17 años.. Último año de menor, último año de inocente.. y tengo la sensación de que no voy a tener tiempo para hacer todas la cosas que quiero hacer en la vida, que no son pocas. Cuanto más crezco más rápido pasa el tiempo, y de eso quería escribir, del tiempo.
El tiempo no existe, es algo totalmente mental, algo que en mi opinión no se puede medir con esa odiosa máquina que aletea histéricamente sus agujas para darle números. ¿Quién dice que un día tiene 24 horas, que una hora tiene 60 minutos… ? Depende de cómo lo vivamos: el tener sensación de lentitud, aburrimiento o pesadez; o tener sensación de entretenimiento, diversión, vitalidad…
El tiempo solo se siente porque solo es la sensación de vida y por mucho que se intente organizar con cifras, cada uno lo vivirá de una manera u otra. ¿Puedes tu medir el paso de la vida? La muerte, la muerte matará el tiempo.

Celia, 28 de gener

L’altre dia van venir els meus avis a casa a dinar. Vam estar a la taula tots xerrant i recordant els vells temps. Al acabar vam agafar l’àlbum de fotos i en mirar-les recordàrem tots aquells records enterrats i que ja no sabíem ni que hi eren.

Ens vam emocionar en veure les persones que hem perdut durant aquests anys i el que hem viscut junts fins els seus últims dies.

També tots els viatges que hem fet, els nostres vells amics, quan ma germana, els meus cosins i jo érem petits, totes les festes familiars, quan ma mare estava embarassada…

Jo per un altre bàndol, vaig agafar el meu àlbum i vaig començar a mirar les fotos de quan anàvem a l’escola. Estàvem tan petits que em vaig dedicar a mirar qui era cadascú i em vaig sorprendre de com hem canviat tots i de com han canviat les coses. Vaig recordar que a música ballàvem i cantàvem, a plàstica jugàvem amb la plastilina i després de dinar sempre fèiem migdiada.

Van ser un torrent d’emocions i records en una sola tarda.

Alba Canals

Per mi els avis són de les persones que més m’estimo. Normalment no  és la mateixa relació la que tens amb els pares que  la que tens amb els avis. Això depèn de la família i la persona, però jo amb els meus avis comparteixo moltes coses. Com per exemple anar a dinar a casa seva i gaudir de la seva cuina,  anar de viatge junts, anar a buscar bolets, anar de compres, etc… Només pensar que un dia ja no els tindré al meu costat, em dona mal de panxa, la veritat és que no sé com reaccionaria. Ells m’han vist créixer i jo els veig com es van fent grans. Jo sempre li dic a la meva àvia que cada any em passa més ràpid i ella em contesta: “Pues imagínate a mí, hija”. I la veritat és que té raó, a ells encara els hi passen més ràpid els dies. Jo encara no he perdut cap avi, i no em puc imaginar com ho passaria de malament. Tots els avis es desviuen pels seus néts, ho farien  tot i més per ells . Moltes vegades puc pensar, què pesada és la meva avia, què vol ara?, però en el fons és de les persones que valoro més. Els avis han viscut més anys en aquest món i ens donen bons consells que cal escoltar. Ells també van ser joves i van ensopegar amb problemes similars als que ara ens trobem.

Diuen que no t’adones del que t’estimes algú o del que significa per tu fins que el perds. Potser no és del tot veritat perquè jo encara tinc als meus avis i intento estimar-los cada dia més.

Ariadna