LA TERTÚLIA DEL QUART PIS (històric)

A vegades no us ha passat mai, la sensació de que ningú t’estima, que no tens a ningú al costat. Et sens sola, em ganes d’agafar el primer tren i marxar, marxar a on sigui sense mirar enrere, fugint de tot i de tothom. No tens ganes de fer res, ni de parlar amb algú, ni d’escoltar, ni de somriure… Tens ganes d’estirar-te a un llit, tapar-te amb una manta fins les orelles, baixar la persiana, i dormir, només dormir, desconnectar de tot, necessitar només foscor.

A mi si, a mi si que m’ha passat, no només un o dos cops, sinó més. Es el pitjor, necessites algú que t’entengui, que et comprengui, que et faci somriure, que t’abraci, algú que et digui: “Gisela, somriu”. Notes com si ningú et volgués ajudar. Però en veritat si mires enrere, veus molta gent, molts entrebancs, molts riures, molts plors, molts moments, i sobre tot molts SENTIMENTS.

Però de sobte t’anedones que no estàs sola en aquest camí, que els entrebancs, els has superat, has caigut però t’has aixecat. I tot això es gràcies a ELLES, les meves amigues.

A Elles no les canviaria per res del món.

Gisela

Me encuentro sentada en mi habitación , rodeada de cuatro paredes , en compañía de mi amiga la soledad , que aunque no sea visible siempre está conmigo , en esos momentos en los cuales necesito de una compañía o de solo una palabra de aliento . Ella me hace pensar y darme cuenta que en realidad no soy más que yo.
Entonces puedo afirmar que “El amor y la amistad no caben en una billetera”, es decir por mucho que quieras tener las fácilmente, hay que buscar y luchar para conseguir el objetivo.
Y la soledad me permite reflexionar sobre las alternativas que puedo utilizar para llegar a la meta. Natalia.