LA TERTÚLIA DEL QUART PIS (històric)

Hace tiempo que me planteo escribir un libro de aventuras, pero no de caballeros y princesas, ni de hadas y seres mitológicos, mi libro representaría la forma de ver el mundo, desde los ojos de un niño, que está oprimido en una sociedad clasista, donde unos lo tienen todo y la gran mayoría no llegan a fin de mes.

Sería un libro realista, cuyo objetivo sería, cambiar la forma de pensar de las masas, estaría escrito en primera persona, y se acoplaría en las primeras páginas, un horario, para que se viera claramente la monotonía de las personas de la sociedad actual. La historia empezaría con un despertador sonando, y el protagonista se despierta, es lunes, y tiene que madrugar, porque tiene que coger un bus en la parada para llegar a su instituto, donde le esperan las mismas personas de siempre, las asignaturas de siempre, los profesores de siempre, siempre los mismos sentimientos se ponen en marcha, aburrimiento, interés, e incluso le entra sueño en las horas iniciales del día, donde la pereza mata y los sentidos se encuentran escondidos, en un telón el cual se cierra por el peso de sus cortinas, pero tu subconsciente consigue hacer que la función no pare.

El chico solo se centra y se siente a gusto con sus compañeros de fútbol, en el único sitio donde se siente seguro es en el campo, donde en cada partido se recrea una batalla campal donde solo un ejército se convierte en el ganador, y consigue marcar las fronteras con sus contrincantes, mediante la clasificación.

Espero que algún lector se haya identificado con éste personaje, hay una voz en mi interior, que me dice constantemente, que escapar de la monotonía, es ir en contra del destino, cada persona tiene su función dentro de esta sociedad, y por mucho que lo quieras cambiar, el karma te acaba devolviendo a la vida que te pertenece, y mi destino, ha sido contaros un breve resumen de mi futuro libro.

Gerard

Hi penso molt sovint i ho he somiat moltíssim, marxar d’aquí, agafar amb els amics una Volswagen California hippie decorar-la al nostre gust, emportar-nos les coses que més estimem, la guitarra que no hi falti i fugir d’aquí.

Fugir d’aquest poble, d’aquesta rutina que ens mata dia a dia, anar on sigui i començar pràcticament de nou, viatjar per allà on vulguem, aparcar de nit a la platja fer una foguera, cantar i riure com bojos. Ser nosaltres mateixos i conviure junts en una aventura inoblidable.

La veritat és que ho necessito, deixar tot enrere i ser feliç al costat d’aquells que més estimo.

I ho faré, per satisfer les meves necessitats. Sempre tenint en compte de que mai és tard per a res, ni per enamorar-se, ni per tornar a començar ni per somiar.

Paula

Ja han passat les dues setmanes que dura el nadal, i tornem a la rutina: aixecar-se ben d’hora, esmorzar, agafar el bus, i passar set o cinc hores tancat a l’institut, treballant, fent exàmens…

Però el que em fa més ràbia és saber que, fins d’aquí tres mesos, quan arribi la setmana santa, no podré sortir per la nit, allitar-me molt tard, poder aixecar-me a les dotze…

Però el que de veritat m’importa és anar bé a l’institut, ja que, si no és així, m’hauré de preocupar de recuperar la que hagi suspès, tornar a estudiar el que ja havia fet… i ja porta molts maldecaps estudiar-se el que s’ha d’estudiar cada trimestre, així que, espero seguir, o millor encara, pujar la meva mitja, i seguir esperant les festes.

Uriel

L’esport és una activitat molt habitual en la vida de les persones: els nens quan surten de l’escola van al seu entrenament quotidià. La gent quan surt de treballar o els caps de setmana se’n va a córrer pel passeig de la platja, altres van al gimnàs on practiquen una miqueta de cada cosa i en el meu cas jo faig gimnàstica artística.

Són moltes les raons que motiven a la gent a fer esport. Volen sentir-se sans, volen mantenir o recuperar la línia, volen estar en forma… Però un benefici secret de l’esport i que molts no valoren, és que ajuda a evadir-se i a sentir-se bé mentalment. Jo no busco en l’esport mantenir la línia ni mantenir-me en forma, sinó que m’ajuda a escapar de la meva rutina i a canviar d’ambient… L’esport també t’ajuda a pensar, a veure les coses clares i alliberar-te de les tensions de la vida.

En definitiva l’esport és una vivència física i psicològica insuperable que ens ajuda a escapar de les nostres rutines.

Marina

Les vacances sempre són fantàstiques! Et pots relaxar, no hi ha horaris, d’alguna manera pots fer el que vols. Però tot s’acaba quan hem de tornar a la rutina diària.

Quan s’acaba l’estiu, ens costa tornar a la rutina habitual, encara que sempre hi ha les persones que esperen amb impaciència tornar a l’escola, etc; però normalment és el contrari i a causa d’això, algunes persones que pateixen una sèrie de síndromes, aquests els anomenem “el síndrome postvacacional”. La gent que els pateix solen ser més aviat els nens. I aquests síndromes consisteixen en desequilibris fisico-psíquics (depressions, insomni, tristesa, entre d’altres) que solen marxar al cap d’uns dies però, en els casos més extrems, podria durar fins a dues setmanes, és a dir, més o menys fins que la persona s’ha acostumat de nou a l’ambient del treball, etc.

El principal causant d’aquest síndrome acostuma a ser al canvi d’horari, després també tenim el canvi de ritme diari, les hores de menjar i sobretot l’activitat social. Una manera d’evitar-lo és per exemple, tornar l’àmbit del treball uns dies abans de que acabi l’estiu perquè el cos s’hi vagi acostumant.

Normalment, quan tornem a començar l’escola, pensem que encara queda molt per les vacances i això ja ens porta una altre cop al síndrome postvacacional, però si ens proposem començar de nou amb energia i pensant en positiu, és possible que la tornada no ens afecti tant.

Sandra

Diumenge 11 de setembre, quin dia més trist! Només podia pensar que al cap de 24 hores començava la rutina de cada dia: aixecar-se a les set i mitja, preparar la motxilla i anar cap a l’institut.

El primer dia, el 12 de setembre, va ser molt “lleuger” ja que, no vam fer res de classe. Els professors es van dedicar a explicar què faríem durant tot el curs i com ens avaluarien. Però després d’aquest dia ja van començar a posar deures i exàmens.

Aquesta rutina es va repetint un dia si l’altre també, cada dia, setmana, cada mes i fins i tot cada any igual.

Judith

Quasi ni te n’adones del ràpid que passa els temps. Ahir acabava de començar l’institut i quan he volgut adonar-me’n ja estava en l’últim curs.
El temps és una cosa continua, en canvi pot passar de moltes maneres diferents.
Com ara si estàs fent alguna cosa que t’agrada o t’ho estàs passant bé, ni te n’adones del ràpid que passa, sembla que només hagin passat dos minuts quan en realitat poden haver passat hores i hores. Al contrari, quan estàs fent alguna cosa que no t’interessa o no et crida l’atenció o la trobes avorrida, passa etern, sembla que les agulles del rellotge no es moguin.
Això em passa a les vacances d’estiu. Fa res que les acabava de començar, tenia tres mesos per poder anar a la piscina, a la platja, estar pel carrer fins tard, sortir de festa, … I ara, ja estem a la tercera setmana d’institut. Una altra vegada a començar una rutina que es farà eterna i pesada, ja que cada tarda hauré de fer deures i quan hi hagi exàmens no podré sortir els caps de setmana. Però cada dia que passa és un dia menys que queda per acabar el curs.

Andrea

Ja hi som un altre cop a la mateixa rutina de sempre . Dilluns, dimarts, dimecres etc… cada dia hem de fer el mateix: ens aixequem, anem a l’escola, mengem, altre cop a l’escola i cap a casa a fer deures i estudiar, i si et dona temps potser vols mira la televisió o xatejar amb els amics etc.

Van passant els dies així. Uns dies deures de matemàtiques, uns dies deures de socials un altre dia examen… hi ha algun perquè? No podríem viure d’alguna altra forma? Penso que ens ha tocat viure d’aquesta manera per moltes bones raons, també de dolentes. Però també penso que podria haver tocat alguna forma de viure molt pitjor. Crec que seria més agradable canviar una mica d’hàbits ja que haver de fer sempre el mateix es molt avorrit.

Guillem

Ha arribat el dia. El dia de deixar tot un estiu enrere. Un estiu en el qual no han faltat moments de diversió. Tampoc moments feliços i no tant feliços. Però, en definitiva, ha estat un estiu molt entretingut en el que els dies han passat volant.

Tard o d’hora havia d’arribar el dia de començar. Un curs d’aquells interminables que durant el període de vacances desitges que mai arribi. En aquest cas, quart d’ESO. Un curs decisiu en el qual m’he de posar les piles i seguir-lo en tot moment.

Suposo que esperava que fos molt més difícil. M’he adonat que no serà així. Després d’uns dies de treball he arribat a la conclusió que simplement aquest curs tindrà una mica més de dificultat. No tant com la que m’esperava.

En tot això, crec, que m’ho acabaré agafant com una rutina més del dia a dia. Una d’aquelles rutines en les quals s’acaben convertint en monotonia. Posant-me en el pitjor dels casos, es clar.

Personalment, crec que el millor és esperar que passi una mica de temps i adonar-me’n que simplement era una manera de veure-ho molt negativa.

Laura Alarcón