LA TERTÚLIA DEL QUART PIS (històric)

Sí, és cert, mai una sensació tan viva i alhora àcida m’havia omplert tan l’ànima.

És una cosa tan senzilla com trepitjar el verd camp amb el peu dret, és clar. És el precís instant que estic dins del terreny de joc, que formo part d’ell, que tan la meva ment com la meva ànima es traslladen en un món totalment paral·lel, el qual m’encanta visitar sovint.

Perquè un cop hi sóc dins, m’envolta i m’acomoda per tal que em deixi portar cap al mer objectiu, un objectiu que va més enllà d’introduir una pilota en una porteria, estic parlant de saber en cada moment el que la meva companya em vol dir amb tan sols una mirada, un gest… de cada aixecament de mans que té el seu significat corresponent, de cada pilota disputada fins al final, de cada abraçada abatuda, o pel contrari forta i alegre, de cada crit de dolor que afortunadament solen acabar arxivats en la nostra experiència, de cada suspir d’alleujament, de cada mirada amb ganes de millor joc, de cada caiguda acompanyada d’una mà desconeguda que t’ajuda a aixecar-te de nou, de cada somriure còmplice d’una bona jugada i uns aplaudiments finals, que per molt esgotada que estigui sempre em fan somriure de nou, i aquest últim somriure és el que procuro emportar-me per la resta del dia.

És per tot això i més que sempre he dit que aquest món forma part i formarà de la meva petita segona vida, i la gent que ha col·laborat i col·labora en fer-me feliç, la meva segona família.

“MÁS QUE SÓLO DEPORTE, UN ESTILO DE VIDA.”

Laura Morales

Adoro esa sensación de éxtasis en mi cuerpo cuando rozan tus labios con los míos.
Es como la excitación que siente un crío en la gran bajada final de la montaña rusa o como efecto que tenemos todos al despegar en un avión y experimentar el cambio de gravedad, mezclado con un hormigueo placentero que consigue confundir mi realidad con el limbo. Algo parecido al impacto de la expansión de luces en el cielo después del estruendo de un fuego artificial, que invade nuestra atención; semejante al recorrido en el que acaba una chispa incandescente después de la corriente: que hace que me sienta liberada de ser presa del amor que siento por ti.

Celia.

Un dia dels molts que vaig passar durant l’estiu, a un petit poble proper a la Costa Brava, va despertar dins meu un desig molt profund de voler descobrir llocs marins ignots.
Tot va començar en un dia normal després d’haver-me llevat, esmorzat i fet la digestió quan vaig decidir baixar cap a la platja com feia cada matí estival de les deu fins la una del migdia aproximadament. Em vaig posar a dormir sota l’escalfor matinal fins que la meva pell va desistir i vaig anar amb quatre gambades tot posant-me les aletes i les ulleres de busseig directe cap a l’aigua. Seguidament em vaig endinsar cap a les profunditats tot observant uns lleugers canvis en la textura del fons; la sorra deixava de ser la típica fina i clara d’aquell lloc i tot es convertia en pedres, algues, coralls verdosos, grogosos, taronjosos, en fi, de molts colors i sobretot, el que em va deixar més bocabadada va ser la varietat de peixos que els meus ulls van poder observar. Es movien cadascun amb el seu banc corresponent, n’hi havia de petits, d’allargats, de grossos, de grocs, de diferents colors,… Mai havia tingut el plaer de contemplar un moment així i em sento molt afortunada, mai canviaria aquell record que sempre em quedarà ja què, no sé com, es va fer un lloc dins meu.

Laia