LA TERTÚLIA DEL QUART PIS (històric)

Nunca sé qué escribir, siempre me pongo frente a la pantalla del ordenador y me pongo a pensar en lo que escribir, puedo tardar 10, 15, o hasta 20 minutos en decidirme. Todas estas decisiones, por tan absurdas que sean algunas, siempre nos rodean a lo largo de nuestras vidas y son importantísimas para nuestro futuro, algunas más que otras indudablemente.

En la vida cualquier decisión es complicada de decidir, cuando se trata de tomar una decisión, estamos hablando de dos o más posibles caminos con un mismo objetivo, pero con diferentes resultados. Por ejemplo cuando decides qué carrera escoger, puedes escoger o una o la otra, con ambas tienes el objetivo de trabajar y ganarte la vida, pero cada una te dará una manera de vida distinta.

Una de las decisiones que pronto me tocará decidir, precisamente, son los estudios. Los estudios quizás son una de las decisiones más importantes que una persona puede tomar, y quizás de las que se debe tomar con más seguridad debido a que marcan la vida “laboral” de una persona.

La verdad es que todavía no se que estudiar, pero tengo todavía dos años, por lo tanto no me preocupo demasiado, antes me preocuparía por las notas de este curso, digamos, en pasar limpio cuarto de Eso, sin embargo no cabe duda de que en mi vida está empezando una nueva etapa que marcará mi futuro.

Edu

L’altre dia, mentre dinava, els meus avis em van preguntar a que em volia dedicar quan fos més gran. Sovint em passen pel cap moltes idees sobre aquesta qüestió, però la veritat és que encara no ho tinc gaire clar.

Quan era petit sabia el que voldria ser de gran: astronauta, pilot d’avió, bomber i molts altres oficis que anava coneixent. Però és ara que m’ho haig de plantejar, no pas quan somiava truites. De fet m’és igual, no cal preocupar-me per això, ja que, jo crec en un destí i el que hagi d’arribar, ja arribarà.

Aquest raonament el faig servir moltes vegades: per a coses que he fet mal fetes i així em costa menys penedir-me’n o també per a coses bones. Penso que això ja estava escrit i que d’una manera o altra havia de passar.

Crec que tot el que ens passa no ho podem decidir nosaltres, que només som individus que seguim un camí que ja està creat, que no ens en podem escapar ni canviar-lo i que per tant, crec que en aquesta vida no podem decidir el que volem ser, però sí que podem saber el que som i tirar endavant.

Així doncs, creus en un destí?

Xavier Cañellas

Quan s’acaba l’any, és molt normal pensar en coses que esperes poder fer durant el següent, coses que encara no has aconseguit i nous propòsits. El començament d’un altre any et fa creure que és una nova oportunitat, com si tornessis a començar de nou. Inclòs pot semblar que les coses seran més fàcils. Però realment, no canvia res. Potser t’has proposat pujar les notes, i quan toca estudiar trobes que et costa igual, que seure i concentrar-se és tan difícil com ho era abans. Potser has decidit que aquest any faràs alguna activitat regularment, com ara anar a córrer o no estar-te tantes hores a l’ordinador, o qualsevol altra cosa. Comences amb la il·lusió de millorar i durant unes setmanes ho aconsegueixes, però al final no trigues a deixar-ho córrer i donar-te per vençut/da.

Jo m’he proposat coses cada any però gairebé totes han acabat igual o ni han començat. Per això aquest any ja ni havia pensat en els bons propòsits.

El cas és que m’he acabat adonant de que quan vols una cosa, no necessites esperar a cap fet especial perquè el més probable és que les coses no canviïn gaire. De fet, si vols canviar-les, ho has de fer tu i has de posar-hi molt d’esforç perquè sempre costen.

Crec que el cap d’any serveix per adonar-te de les coses que vols i pensar realment com ho faràs. Després, les ganes i l’esforç les hi has de posar tu.

Júlia

Aquest Nadal ha sigut diferent als altres. Pot ser que sigui jo, però aquest any no he viscut amb tantes ganes aquestes festes. Sempre ha sigut una data important per a mi, que esperava amb moltes ganes que arribés, però aquest any, no sé molt bé per què, no ha sigut així.

Sempre anàvem a Tarragona per passar aquests dies i aquest any no ha sigut una excepció, el que passa que ara ja no és com abans. Els meus cosins són més petits que jo i vulguis o no ja no és tan divertit com abans, ara m’avorreixo més que de costum. Suposo que això també te a veure amb l’edat. Quan més grans som, més estona volem estar amb els amics i no tant amb la família. Al menys això és el que em passa a mi. Dies com cap d’any, que m’agradaria estar aquí i celebrar el nou any amb els amics, no podrà ser. No podré tenir aquest privilegi. Estaré amb la família que també m’agrada molt estar unes 50 persones juntes i ballar, cantar i sobretot riure molt, però amb 15 anys ja és una edat que vols estar dies com aquests sense pares perquè no et controlin tant.

A pocs dies de que comenci un nou any, crec que és hora de valorar aquest 2010. Puc dir que aquest any m’ha servit sobretot per millorar com a persona, a aprendre dels errors que he comès i millorar el dia a dia. He conegut a persones que han fet que la meva vida sigui més alegre del que era. Només puc donar les gracies a les persones que m’han fet créixer com a persona. Aquesta gent és molt important per a mi i els hi desitjo el millor.
L’única cosa que desitjo en aquest any és que sigui igual o millor que aquest i que les persones que més estimo estiguin contentes i que aconsegueixin els seus propòsits.

Marta

Ja fa temps que ho estic pensant. Però que és el que vull de debò? De què vull treballar? A què em vull dedicar?

Aquest any hem hagut d’escollir quin itinerari volíem fer, per començar a enfocar més les nostres vides en el que volem estudiar. Però i si no ho tens clar, què has de fer? Jo vaig escollir l’itinerari humanístic-social, ja que les lletres m’agradaven. Però com que no estava segura, vaig demanar consell als meus pares. Ells hem van dir que havia d’escollir el que més m’agradés, que a tot arreu hi hauria alguna assignatura que no m’agradaria. Però no em va servir de gaire el que em van dir perquè no sabia què volia. Llavors vaig demanar l’opinió dels meus pares i la meva mare em va dir que ella faria el humanístic, ja que a ella li agraden les lletres. EL meu pare em va dir tot el contrari, que ell escolliria el científic, ja que a ell li agraden els números. Tot això encara em va confondre més. Llavors preguntant a professors i a amics, em van dir que el científic era el que tenia més sortides i que si més endavant volia fer el batxillerat científic i ara continuava amb el 4rt humanístic hauria perdut aquest any.

Al final, vaig demanar que em canviessin al científic, ja que tampoc em desagradava.

Crec que som massa joves per decidir ja el nostre futur, i més jo que sóc bastant indecisa i encara no sé el que vull, però si no, quan ho hauríem de fer?

Estefi

Aquest dimecres hi ha vaga general, molts treballadors exigiran els seus drets al carrer, i per demanar el que els hi pertoca se’ls restarà del sou 120€. On volem arribar així? Una persona que es passa el dia treballant per poder menjar i mantindre a la seva família no pot reclamar els seus drets sense una constant amenaça. Aquests tipus de coses em fan molta gràcia, com això de que tothom te dret a la vivenda. Llavors per què llogar un pis et costa 700€? I si a la teva feina cobres 500€?.

La veritat es que hi ha molta avarícia en aquesta societat consumista en la que vivim. Tothom vol tindre més que un altre, i ningú es para a pensar en que no cal tant com tenim. Comprem tant com podem, no ens guardem ni una mica, ho volem tot i ho volem ja. És aquest l’exemple que ens donen, es com estan creant el futur, és com volen que siguem dintre d’uns anys. Com màquines que no fan més que consumir.

Però què més dona, “els joves són el futur”, quina frase tan gran! El que la continua és “carregem-nos tot el que hem tingut nosaltres i creem-los una societat de consum de la que ja no puguin sortir, és el millor que podem fer per ells”. I quan intentes canviar l’avui per tindre un demà millor et paren els peus, és massa dolent que ens vulguem valdre per nosaltres mateixos.

I el que ens faltava ara, la reforma laboral, que els contractes basura legalitzats, els acomiadaments a més baix preu, etc. No hi ha suficient gent al carrer, sense feina i amb una família a la que cuidar? Però què mes els dona, ells estan molt bé en els seus xalets amb piscina, els seus camps de golf… i a l’educació que vagi tirant, ells viuen com rics mentre altres es moren de gana i que els joves aprenguin això que és el millor. Per què ensenyar que podem repartir el que tenim, que no calen tantes coses, que podem aconseguir que tots vivim bé. Però no, seria massa complicat, la nostra societat no esta educada per això, no estem preparats per intentar-ho.

No, la nostra societat està preparada perquè acabem tots vivint en la merda i matant-nos entre nosaltres per sobreviure. Així es com acabarem. Perquè…no hi ha futur.

I el primer pas per acabar amb això és tan senzill com deixar que els treballadors reclamin els seus drets. I aquest és el moment de començar a fer-ho. Sembla que no, però els joves ja treballen per poder acabar amb aquesta situació.

Perquè és el nostre futur, i volem tindre dret a fer-lo a la nostra manera, i ens tocarà viure’l a nosaltres.

Clara

Quan l’ésser humà descobreix alguna cosa, l’observa, l’experimenta, li agafa confiança i finalment, quan pensa que ho té tot controlat, un perill s’imposa al seu davant i acaba agafant-li por. Això és el que ens ha passat amb el nostre planeta, la Terra.

Avui a la tarda, el meu pare i jo hem anat a Barcelona amb cotxe i mentre mirava al meu voltant m’he fixat en com era el paisatge. Grans edificis s’alçaven a banda i banda dels carrers, al seu davant, una filera d’arbres plantats arran la vorera, en molt mal estat, resseguien el carrer de punta a punta. A prop meu, un reguitzell d’automòbils amb els motors engegats deixant anar grans quantitats de CO2 i amb un soroll que, juntament amb el de les botzines, creava un ambient no gaire agradable. I què m’esperava doncs! Quatre casetes envoltades d’una gran vegetació?

Les coses han canviat; el món ja no és el que era. Ara, per veure un arbre o respirar aire pur, s´han de fer quilòmetres. El que actualment són pobles de muntanya acabaran essent grans ciutats amb el mateix ambient que les actuals. Si es continua edificant amb aquest ritme no quedarà cap espai verd. I que passarà quan ens quedem sense boscos, edificarem sobre el mar?

D’aquí uns quants anys, quan el món estigui contaminat i ja no hi càpiga cap edifici més, aquest ens ho farà pagar i llavors ens adonarem del mal que li hem fet durant tant de temps. I el que ens farà més ràbia de tot plegat és que tots nosaltres en tenim una part de culpa.

No us sembla que hauríem d’obrir els ulls i fer un esforç pel que en realitat ens importa?

Xavier Cañellas Mestres

Ja tens 15 anys. Vas a 4rt d’ESO i encara no tens del tot clar que es el que vols fer.
A molta gent amb 15 o 16 anys d’edat els passa el mateix que a tu, i es normal, encara no som persones madures i anem de bojos per la vida sense que ens importi que passarà dintre de dos dies, per això no ens parem a pensar què passarà dintre de deu anys.

Quan  tothom pregunta “Què vols ser de gran?”, jo no sé ben bé que contestar.

De petits ja ho tenim ben clar que volíem ser, un volia ser veterinari, l’altra astronauta i passaves de ser astronauta a ser metge. Però ara és moment de posar-nos serios i decidir tot el nostre futur.

Et comences a estressar i a preguntar-te, “Què passa si no m’agrada això?” “I si no trobo treball?”  “Com començo a organitzar tota la meva vida?”.

Intentes explorar totes les teves opcions. Mires quines són les assignatures que se’t donen millor, però, què passa amb el que ens agrada a nosaltres, amb el que realment voldríem dedicar-nos la resta de la nostra vida?

Avui dia, has de fixar-te amb quin treball tindràs un bon futur i  si guanyaràs suficients diners com per mantenir-te a tu i a la teva família.

Jo crec que l’única solució és experimentar, com la majoria de coses en la nostra vida.

Alba Canals