LA TERTÚLIA DEL QUART PIS (històric)

Fa dotze anys que jugo a futbol. Vaig començar a jugar quan només en tenia tres. Aquell any jo volia jugar a futbol i ja que al club de futbol 11 encara no deixaven entrar nens tan petits, la meva mare em va apuntar al club de futbol sala del poble. Molts dels meus amics també s’hi van apuntar, si no aquell any, el següent. Vaig estar jugant a futbol sala fins als set anys i llavors com que molts dels meus amics volien passar-se a futbol 11 jo també m’hi vaig apuntar. Al cap de tres o quatre anys, com que veia que no jugava gaire i que no m’agradava molt córrer distàncies tan llargues, vaig tornar al futbol sala. El futbol sala és molt més dinàmic que el futbol 11 ja que constantment toques la pilota i el camp és molt més petit i, al contrari del que pensa la gent, per jugar a futbol sala es necessita molta més tècnica que per jugar a futbol 11.

Un diumenge que ens tocava jugar un partit fora de casa, vam anar a jugar a Palafolls. Jo pensava que seria un partit normal amb un resultat normal. Suposava que guanyaríem, ja que el Palafolls és dels últims de la lliga i nosaltres anem primers. El que no sabia ni m’esperava era el resultat. Vam quedar divuit a zero. No recordo que mai hagués quedat ni a favor ni en contra amb una diferencia de gols tan gran. Fins i tot quan érem petits i vam jugar contra el FC Barcelona de futbol sala no ens va fer tants gols (vam quedar disset a zero).

Ara anem primers a la lliga ja que la setmana passada vam guanyar el Sant Joan, màxim equip rival, amb el qual ens disputem el liderat. La setmana que ve jugarem contra el Dosrius que encara no ha perdut cap partit i si ens guanya ens passarà davant a la classificació. Espero que guanyem !!

Enric

Les famoses retallades del govern arriben també a TV3. El seu pressupost disminuirà un 13% l’ any vinent, representen uns 40 milions d’euros. Una de les conseqüències més immediates serà la supressió de dos canals dels sis que té la Corporació. Potser s’hauran de fusionar canals o fer sacrificis laborals. Els treballadors estan d’acord en rebaixar-se un 5% del seu sou a canvi de mantenir tots els llocs de treball.

La Corporació porta cinc anys reduint els seus ingressos i aquesta retallada representarà un dèficit difícil suportar. Mònica Terribas, la directora de TV3, diu que veu perillar el lideratge d’ aquest canal ja que segurament s’eliminaran les retransmissions dels partits de lliga de futbol.

Davant la competència dels altres canals, la televisió nacional de Catalunya es troba a la corda fluixa, en un estat de fragilitat. El govern no pot oblidar que és la que més es veu i que fins ara ha tingut una qualitat respectable. Cal conservar aquest model i la qualitat.

Pau

Aquel día en Vilassar fue muy divertido. Quedamos todas delante de la Atlántida, pero tuvimos que esperar a Lucia media hora porque llegó tarde, como de costumbre. Si quieres quedar con ella a una hora en concreto siempre le tienes que decir que venga media hora o una hora antes, porque nunca llega a tiempo.

Cuando llegó le echamos un discursito y nos fuimos al campo de fútbol a ver el partido, pero primero nos paramos a comprar chuches y pipas.
Una vez llegamos, nos sentamos en las butacas y esperamos a que empezara. En la mitad del partido, más o menos, un chico chutó la pelota en dirección para las gradas y Lucia tuvo la mala suerte de que le aterrizó en la cara. Pobrecita, pero en aquel momento me hizo mucha gracia.

Al finalizar el partido, el chico que le había chutado sin querer la pelota, se disculpó y estuvimos un rato hablando con él y sus amigos. Cuando ya se tenían que marchar nos preguntaron el nombre para agregarnos al facebook y en el momento en que Lucia dijo que se llamaba Verde de apellido, se rieron mucho y le dijeron que si también se llamaba amarrillo y se fueron riendo.

Pobrecita aquel día había tenido muy mala suerte, pero después se acabó riendo con nosotras de las cosas que le habían pasado.

Andrea Fernández

Cuando llega la mañana de resaca uno suele dormir hasta el mediodía o, en el caso de algún salvaje, hasta las cinco o las seis de la tarde. Naturalmente este no es mi caso, si son más de las diez no puedo seguir metido entre las sábanas por muy tarde que me haya acostado.

Aprovecho la mañana para salir a pasear con mi madre para estirar un poco las piernas, las tengo hechas polvo. La verdad es que el partido de ayer en el fútbol fue muy duro, hasta le partí los morros a un mozo y le tuvieron que poner puntos, pero sin querer, está claro!

Esta vez quiero hablar del pueblo de mis padres, algo que echo mucho de menos. Los paseos por los campos llanos de “La Mancha” recorriendo los caminos de tierra entre las muchas hectáreas de viñas con la uva madura y hermosa, el olor del aire fresco, el solecito que uno se merece, la hierba y los bichos crecer, los chapuzones en la alberca de día y de noche, la familia, el clima seco, las tapitas de los mediodías, las cogorzas de vino por las tardes en la plaza de toros: en las corridas o en las vaquillas, los botellones de los viernes en “el Carmen”, entre otras cosas.

Pienso que quizás ese sea mi lugar, donde desconecto del mundo, donde no necesito ni siquiera amigos, sino la familia.

Saúl Lara

Fa gairebé un mes, vaig començar la pretemporada de futbol i, fa un parell de setmanes varem començar la lliga.

He començat molt il·lusionat ja que vaig passar-me les tres darreres jornades de la lliga de l’any passat lesionat a causa d’un problema muscular als genolls i des de llavors no havia pogut disputar ni un minut.

Ara però, ja puc tornar a córrer, saltar i entrenar amb tot l’equip, (abans havia d’entrenar apart i en solitari). Aquest fet em fa sentir molt satisfet ja que no és el mateix entrenar en solitari i en un altre ritme que fer-ho amb el meu grup de companys.

Ara ja tot torna a ser com abans, la temporada ja ha començat i portem dos partits jugats amb dues victòries contundents, la primera d’elles per onze gols a un contra el Montgat, i la segona contra el Sant Pol per vuit gols a un.

Aquest any tot pinta millor, seguim amb el mateix entrenador i han vingut companys nous a l’equip. Espero poder guanyar la lliga i no lesionar-me.

Pol

Jo jugo a futbol sala, fa pocs dies que hem començat a entrenar. Com que som masses jugadors han fet dos equips, A i B. A l’A hi juguem 5 amics i al B hi juguen dos amics nostres. Diuen que ens han separat per nivell i ho trobo bé però han deixat a dos amics nostres fora del grup amb gent que no coneixen i això sí que no ho trobo bé…

Ens hem queixat i han dit que parlarien sobre el tema. Aquest dijous un dels amics nostres que està en el B ha dit que es desapuntaria, i gracies a això l’han deixat pujar a l’A per al partit de dissabte i és molt probable que l’acabin pujant a l’A definitivament. El pròxim repte és que pugin a l’amic que ens queda i poder jugar tots junts i amb ganes de jugar i de guanyar.

EDU

Cada any espero amb molta il·lusió que el Barça guanyi i que arribi a la final de la Champions. És la fita que es proposa el club des del començament de temporada i quan ho aconsegueixen és com un regal per a tots els culés.

El que més m’agrada és apuntar-me al sorteig de la final. Hi somio des que veig els partits del Barça i ho porto intentant des de fa uns quatre anys. Aquest any m’hi vaig apuntar per quarta vegada i la meva sort no va canviar. Diuen que l’esperança és l’últim que es perd i així va ser en el meu cas, perquè al cap d’un dia el meu pare em va donar la millor notícia del món. Un amic havia guardat una entrada per mi.

Vaig passar les setmanes prèvies molt il·lusionada i desitjant que arribés el gran dia.

L’avió va ser tot un espectacle. Tothom cridava i animava com mai abans havia vist.

La ciutat de Londres era culé. Els carrers estaven tenyits de blaugrana i els londinencs volien que el barça guanyés. El dia es va fer etern i només volíem que fos l’hora d’agafar el metro i arribar al camp. Vam visitar la ciutat i els nervis cada vegada anaven en augment.

Wembley era impressionant i l’ambient molt sorprenent. L’afició va estar brillant i no vam parar de cridar i cantar. El Barça va guanyar 3-1 jugant magníficament. “Us en devem una i aquests no fallen” va dir el Guardiola l’any passat. I així va ser, no van fallar i el meu somni es va fer realitat.

Anna Benítez

El 18 de juny, farà un mes que vaig anar a provar en un club de futbol femení. Busquen noies a partir de 15 anys que tinguin ganes de jugar al futbol. En aquesta temporada només estan fent partits amistosos per agafar forma. L’any que ve, segurament juguem lliga.

El primer dia estava super nerviosa. Entre les botes que m’anaven petites, les mitgetes grans… No sabia com era el camp, ni les noies ni l’entrenador, però des del primer dia em vaig sentir acollida. El dissabte següent tenia partit, només havia fet un entrenament. No me’n recordava de tants noms nous alhora! Vam perdre 1 a 3. Hi havia molt de joc individualista al camp i la pilota només va arribar dues vegades a porteria (una va entrar).

Quatre entrenaments més i un altre partit contra Ripollet. Aquestes eren més agressives i la noia que em va tocar defensar estava tota l’estona donant-me petites empentes encara que la pilota estigués a l’altra punta del camp! Li vaig donar un cop de colze a les costelles però a l’estona s’hi tornava… La nostra portera titular es va lesionar i va vindre una de nova a provar. Van ser un cúmul de coses que ens va fer perdre 2 a 7. La setmana següent, dos entrenaments més intensos i divertits.

Dia 11 de juny, convocades al camp d’Alella a les 16:30 per arribar a Badalona abans de les 18:00. Un cop allà, ens assabentem què és un torneig i no només un partit. L’actitud de les noies sempre positiva. Sortim al camp i juguem contra el Canet. La portera contrària no xutava gaire fort i tallàvem totes les pilotes possibles i les conduíem fins a la porteria. Vam jugar bastant bé, fèiem pressió i no passaven de mig camp. El resultat final va ser 0 a 7 a favor de l’Alella.

Vam anar totes a la banqueta i set minuts desprès, l’àrbitre reclamava que els equips es col·loquessin a les seves posicions per iniciar el partit. Sabíem que eren bones (ja que anteriorment vam jugar amb elles a casa).Va ser un partit esgotador, no podia més. Em van treure a la banqueta una estona i desprès vaig tornar a sortir. Vam tindre alguna ocasió de gol, però la pilota tota l’estona es quedava als voltants del mig del camp. Iniciaves jugada i es perdia. Desprès, van marcar gol. La moral va baixar i quedava poc per a que finalitzés el partit. Les contrincants van iniciar una jugada i ja estava a l’àrea quan, la nostra portera va sortir. La noia del Sistrells la va regatejar i estava a punt de xutar a porta i vaig ficar el peu. La pilota va anar a fora, era corner en contra nostra. Estàvem totes nerviosíssimes.

Finalment, va acabar el partit 1 a 0, però sempre contentes perquè havíem jugat molt bé i ens classificàvem en segona posició. Ens van donar la copa i vam marxar. Avui dilluns, toca el primer entrenament desprès del torneig. Més ben dit, xerrada i entrenament.

En aquest tan poc temps amb aquesta nova experiència he après que un equip no el forma només una jugadora bona. Som totes l’equip i que ha de ser voluntat i col·laboració mútua. Espero que us animeu a formar part d’un equip d’algun esport o que si hi ha alguna noia que li agradi el futbol i tingui més de 15 anys, que vingui a provar! Garantim, que no mosseguem. Jajaja

Aina García 😀

Aquests dies hi ha hagut molta gent excitada pel Barça-Manchester. Després de la victoria del Barça la gent va anar a celebrar-ho a la font de Canaletes i, com sempre ha passat, la gent fa destrosses a la ciutat o molesten el veïnat, per això la policia intervé i hi han baralles cotra la policia i molta gent surt ferida. El dia que el Barça va guanyar jo també ho vaig celebrar, però no d’aquesta manera. Llavors em faig moltes preguntes sempre que això passa, “per què tant d’enrenou per una victòria?”, “Cal destrossar coses i barallar-se amb la policia per celebrar-ho?”. L’única resposta que he trobat és que no és necessari fer servir tal violència per celebrar una cosa com aquesta.

Moltes vegades he escoltat els meus familiars que parlaven de la política en el football. El tema que més comparaven era sobre la independència de Catalunya i el que la gent d’Espanya no ho deixaria, i els enfrontaments del Barça-Madrid. No era només la meva familia sinó que molta més gent ho compara. Llavors em poso a pensar el perquè d’aquesta comparació quan són dos temes molt diferents.

La veritat es que encara no he trobat cap resposta convincent a totes les preguntes que em faig però sé que algun dia les trobaré.

Pau

El futbol és un esport que tots coneixem i que forma part de les nostres vides; en realitat és un esport ben poca-solta: vint-i-dos homes o dones darrere d’una pilota i donant-se puntades de peu com si d’això en depengués la seva vida.

Bé, el cas és que m’he decidit a fer aquest escrit perquè últimament hi ha hagut algunes polèmiques relacionades amb el futbol, com la final de la Champions, els Barça-Madrid etc… És un esport que m’agrada molt, però trobo que mou massa diners, per exemple: com pot ser que el senyors Cristiano Ronaldo, Lionel Messi entre d’altres cobrin tants milions d’euros, quan tenim gent per tot el món morint-se de gana i ningú fa res per ajudar-los?

La resposta no la sé, però m’agradaria que els que llegiu la meva petita reflexió, penseu en tot això i de quina manera pot arribar a ser injusta la vida amb algunes persones.

Bruno