LA TERTÚLIA DEL QUART PIS (històric)

L’ultima etapa del curs ja ha arribat. Amb ella els nervis, l’estrés i una gran quantitat de treballs i exàmens inacabables. Tenim treballs de socials, ètica, català, i el més llarg, EL TREBALL DE RECERCA!!. A tota aquesta pila de treballs se’ls hi sumen molts exàmens, i no pas dels fàcils sinó dels difícils, com química, socials, castellà, català, i un de pensar molt… d’ètica.

Jo ja sabia que l’ultima etapa de cada curs era complicada i estressant però mai m’havia imaginat que tant. Ara mateix estic baldat de preparar-me els exàmens, quedar per fer els treballs etc… només em motiven dues coses: la primera és que l’estiu ja és a la cantonada i la segona és poder assolir un nivell més que adequat per poder fer un bon batxillerat i poder estudiar el que en realitat m’agrada, com la química .

Per aquest mateix motiu us recomano esforçar-vos al màxim en aquest últim tram per poder passar aquest curs. (o els següents) sense cap tipus de problema.

Xavier

Hay veces que la gente no mide sus palabras, a lo que me quiero referir es que a veces las personas no pensamos lo que decimos ni la repercusión que puede causar en esa otra persona. Todos alguna vez hemos dicho alguna cosa de la cual nos hemos arrepentido de haber-la dicho, solo por estar en caliente y haberla dicho sin pensar. Todo esto viene a que hay gente que te dice tu no puedes hacer esto, tu no puedes dedicarte a esta otra cosa o tu no deberías hacer esta otra cosa, etc. Sé que hay gente que lo único que pretende es ayudarnos o incluso aconsejarnos, pero en realidad nosotros somos los únicos que podemos decidir si queremos hacer esa cosa o no.

Podemos equivocarnos, pero también podemos acertar con esa elección, si nos hemos equivocado ya encontraremos solución a ese error. A mi me gustaría después de haber hecho esta explicación poner un ejemplo que en este caso es sobre los estudios que uno quiere hacer o no sabe si quiere hacer. Por ejemplo hay personas que no están seguras de hacer bachillerato o no, ya que sus resultados a lo largo de la ESO o sobre cuarto no son los más idóneos. Pero yo creo que esas personas si se esfuerzan, si ponen muchas más horas de estudio y cambian sus métodos de estudio sí que pueden hacer bachillerato, eso sí, a lo mejor no les será tan fácil como a las otras personas que a lo largo de la ESO esos estudios han sido muy buenos. Puede ser que a esos alumnos se les sugiera no hacer el bachillerato y hacer un módulo de lo que más le guste, pero también a esas persona si se les dice es mejor que hagas un módulo a un bachillerato, a esa persona la estás cohibiendo, reprimiendo e incluso la están haciendo que tenga miedo a cambiar esa opinión que a lo mejor antes dudada de escogerla. Sé que todo el mundo quiere lo mejor para nosotros pero como he dicho antes, hay veces que los demás no pensamos cómo le puede afectar a una persona lo que le dices o cómo se lo dices.

Para acabar me gustaría decir que, si uno quiere, puede hacerlo pero eso si con mucho esfuerzo y ganas, porque si uno no tiene ganas de hacerlo por más que lo intente el resultado no será el esperado. También quiero decir que lo que he explicado o expresado se puede aplicar a cualquier otra cosa.

Rosa

Lo sé, no tengo derecho a quejarme de nada, no tengo derecho a pasarme el día protestando, no tengo derecho a ir con cara de querer matar al primero que pase por delante, no tengo derecho a contestar con sarcasmo asesino a cualquier pregunta o comentario que me parezca ofensivo, y tampoco tengo derecho a ser desagradable las veinticuatro horas del día…

Pero no puedo más. Llevamos ocho meses de clases, ocho meses sabiendo que mi destino está miserablemente escrito en levantarme a la misma hora que llevo levantándote desde que tenía tres años, e ir a sentarme en una silla – no muy cómoda – a escuchar a alguna persona decir cosas relativamente interesantes durante siete horas seguidas, encerrado en un edificio que no desprende muchísima felicidad y volver a casa, a repasar todo lo que te han dicho durante esas siete horas mediante unos ejercicios que alguien increíblemente inteligente decidió llamar “deberes”.

Vale, me estoy volviendo a quejar. Al principio es emocionante, un nuevo curso, un nuevo reto, nuevos profesores, nuevas asignaturas, nuevos compañeros y hasta nueva clase – aunque siempre con ese color naranja butano en las paredes -. Luego, cuando llega el invierno, ya no es precisamente emocionante, pero te conformas. Al menos en el instituto te sociabilizas con seres vivos, y no te limitas a estar tirado en el sofá viendo películas deprimentes típicas para días lluviosos.

Pero ahora, ahora duele profundamente. Ahora el sol de mayo ya no es tímido, ni está protegido por nubes grises. Ahora el sol de mayo ilumina y hace brillar todo lo que nos rodea. Pero si miras este espléndido Sol desde mi silla de madera rota de color verde desgastado situada en la esquina de una deprimida clase de instituto, deja de ser un Sol espléndido para convertirse en algo parecido a un cuchillo clavado en tu pecho. Es como estar en una cárcel con las puertas abiertas. El tiempo pasa muy lento, tu cabeza es físicamente incapaz de concentrarse: “trigonometría, modernismo, Don Quijote, La Guerra Fría…” ¿Qué significa todo esto? No tengo ni idea. Mi cabeza ha decidido oportunamente cogerse vacaciones antes de tiempo, justo en época de exámenes…

Me quedan cincuenta días de espera. No lo digo como un alivio, cincuenta días son muchos. Cincuenta días intentando no volverme loca, esforzándome para mantener mi mente perversa alejada de falsas esperanzas de que el verano está cerca, alejada de los recuerdos dolorosos de esos días en que a las ocho de la mañana hacía poco que me había acostado en vez de estar ya levantada, esos días en que la piel me brillaba con un tono rojizo y no era casi transparente, esos días en que era el calor lo que me asfixiaba, y no los exámenes. Esos días en que la música la escuchaba para bailarla, y no para distraerme durante el efímero trayecto de casa al instituto.

Será duro, pero podré. Y aunque no aseguro ir con una sonrisa en la cara por los pasillos, aseguro esforzarme al máximo durante estos últimos cincuenta días para poder disfrutar aún más de la libertad que mes espera tras esa puerta de hierro mecánica  del instituto que algún herrero, que no quería mucho a los niños, diseñó. Y sé que, después de esto, y de poder substituir las botas de agua Hunter por mis sandalias, pasaré otro verano fugaz, pero que compensará completamente con estos duros nueve meses, y que difícilmente podré olvidar.

Paula

Des de que som petits tothom ens pregunta que volem ser de grans. Durant anys a mida que passa el temps anem canviant d’opinió. Però ara que ja hem de començar a triar assignatures i quin batxillerat hem de fer, ja ens comencem a plantejar més seriosament a què ens volem dedicar al futur.

Sempre dubtes entre una cosa i una altre, però més o menys ja ho tens mig decidit, mires quines sortides tens i vas donant-hi voltes. Puc dir, que en el meu cas, fins ara havia sigut així, però l’altre dia quan vam anar al Saló de l’ensenyament, allà hi havia informació de moltes professions, et donaven informació de carreres o de cursos, on s’estudiaven, quines matèries s’hi donaven i moltes coses més, entre elles la nota per poder accedir a certes universitats, llavors tot ha canviat, ara a part de pensar a què em vull dedicar, haig de pensar com arribar-hi.

Segons quina carrera vull fer, haig de treure una nota molt alta de selectivitat, si no, no puc entrar, així que ara m’haig de dedicar a saber quina carrera haig de fer per poder ser allò que m’agrada, començant potser estudiant una altra cosa per poder convalidar assignatures i finalment poder fer la carrera que jo vull.

Sandra

El otro día me puse a pensar en que haría el año que viene. Que si hacer el bachillerato en el mismo instituto o irme a otro instituto a hacer un modulo.

Mis padres quieren que yo haga bachillerato,pero yo no estoy muy segura de hacerlo. Mi idea principal es hacer un modulo de telecomunicaciones,pero aún no lo tengo muy claro,ya que quiero ver otras opciones antes de tomar una decisión.

Pero creo que la salida del miércoles al “Saló de l’ensenyament” todas mis dudas ya están  más claras. Esta salida ha estado muy bien para esos alumnos que aún no tienen muy claro qué van hacer el año que viene como yo. Ya que pudimos informarnos más sobre que hacer el año que viene y en que lugar hacerlo, ya con más seguridad.

Pienso que esta salida fue una gran fuente de información, pero me di cuenta de que había mucha más información sobre las universidades que no de los módulos de formación y eso es algo que no me gustó, ya que creo que todos merecemos el mismo grado de información que los demás.Pero en general la salida fue muy positiva,aunque un poco larga ya que me esperaba otra cosa sobre “el Saló de l’ensenyament”.

Ahora lo que tendré que hacer es pensar en este último  trimestre y esforzarme al máximo para que me den el graduado y así poder pensar en el módulo que quiero hacer y dónde lo haré.

Rosa

El passat dimecres 21 de març els alumnes de quart d’ESO  vam anar al saló dels ensenyament, on hi havia una gran varietat d’universitats, les quals ens informaven sobre la qualitat del seu ensenyament, les activitats que realitzaven, les beques i els ajuts que proporcionaven i sobretot les diferents branques i matèries que tenien a cada especialitat.

A mi em va agradar molt poder anar, ja que gràcies aquesta excursió tinc del tot clar el que vull ser de gran i a quina universitat m’agradaria estudiar. La Universitat Autònoma de Barcelona és la que més m’ha cridat l’atenció tant per tots els serveis que em proporciona com per la qualitat que té i el més important, les matèries que estudiaré i les pràctiques que realitzaré al llarg dels quatre anys d’universitat.

Tot i que encara em queda acabar quart i començar batxillerat, estic segura que a la UAB  d’aquí uns anys em treure la carrera de psicologia, ja que és al que em vull dedicar. I igual que jo, sé de molts companyes que aquesta visita els ha fet veure les coses més clares i saber al que es volen dedicar.

Marta

Avui, dia 21 de març del 2012 hem passat el mati al Saló de l’Ensenyament. Jo abans d’anar-hi ja tenia pensat més o menys el que volia fer de gran. Però ara ja ho tinc més clar.

Primer hem donat alguna volta per allà per veure què hi havia. Jo en principi volia fer alguna cosa relacionada amb tecnologia, ja sigui electricitat o semblant, o relacionada amb informàtica. Un cop feta una volta de reconeixement ens hem separat i hem anat dos amics i jo a un estand on hi havia el tema de creació de videojocs, edició de videos amb efectes, creació de personatges, etc… Aquest tema a mi m’agrada molt perquè també està relacionat amb la informàtica. Després de que una noia ens expliqués una mica per sobre les diferents coses que es podien fer i un noi ens ensenyés com editava una part d’una pel·lícula, hem anat a un altre estand. En aquest, que era del tecno-campus, m’he informat d’informàtica en general i de les matèries que hauria de fer a la carrera. Després d’aquestes dues explicacions m’ha quedat ben clar que hem decanto més per informàtica on també hi entra l’edició de videos i la creació de videojocs.

En general ha estat un mati distret i interessant, on m’ha quedat més clar el que vull estudiar encara que quedi temps per la carrera.

Edu.

Últimament s’ha se dir que a les classes ja no faig el mateix, sento com si ja no m’hi fiques en els estudis, tot i que m’assec davant de tot no aconsegueixo concentrar-me, i acabo no fent res. Això no és només en els estudis, sinó que a casa o en qualsevol cosa, ja no m’esforço tant com abans, però tot això no és perquè no vulgui esforçar-me sinó perquè tinc tantes coses a fer que no sé per quina començar, és com si l’energia per fer les coses se’m anés esgotant per moments

El primer que faig quan estic atabalada és estressar-me i desprès no sé perquè m’enfado amb mi mateixa i m’entristeixo un munt. No m’agrada estar trista perquè el món se’t ve a sobre, tot et sembla malament i llavors no tens ganes de fer res, ja que per molt que facis saps que et sortirà tot malament, i poc a poc la feina se’t va acumulant.

L’única manera de poder-te sortir i oblidar-te una mica de tot és jugar a basquet. Porto jugant amb el mateix equip durant uns set anys, he passat per milions d’entrenadors, i tot i que al començament costa molt entendre’t amb ells al final els hi acabes agafant afecte, doncs sempre que hi vaig t’oblides de tot, perquè només penses en jugar i tot el que et preocupava ho deixes a casa, vas allà per fer el que t’agrada, i això s’agraeix molt

Anna

Ja s’han acabat les vacances de nadal i comencen els exàmens, aquesta setmana en tinc tres i cada dia només arribar a casa ja m’he de posar a estudiar i a fer els deures, a part d’això he de preparar una exposició oral pel treball de recerca i amb tot això gairebé no em queda temps per fer les coses que m’agraden i poder descansar una mica. Tot i que tampoc em puc queixar gaire perquè he estat tot el nadal a casa fent el vago.

Espero començar bé el curs i adaptar-me a la rutina ja que vull treure bones notes, i si pot ser, millorar les del trimestre passat.

Adrià D.

Quan tenia cinc anys i em donaven un paper per dibuixar el que m’agradava, sempre hi feia una noia pintant, deia que de gran volia ser pintora. La veritat és que ara que sóc gran i molt més madura m’adono que tot el que deia que volia ser de petita ara no em fa gens de gràcia, suposo que deia això perquè m’agradava dibuixar i pintar i jo ho associava amb fer de pintora.

Al cap d’uns anys la meva elecció va ser una altra, em vaig decantar per fer de mestra, això de fer de professora m’agradava bastant, i, a casa sempre jugava a ensenyar la lliçó a les meves nines. Aquesta professió també em va cridar l’atenció pel simple fet que la canalla m’agrada molt, sobretot els nens petits. I creia que fent de professora d’infantil o primària m’ho passaria  bé. Però des de fa dos anys la meva elecció a començat a trontollar, ara ja no tinc tant clar això de fer de professora, perquè ara també em crida l’atenció la medicina.

Cada cop estic en un nivell més alt i aquest setembre començo batxillerat i hauria de tenir més o menys clar el meu futur professional i laboral per tal de que pugui escollir l’itinerari que en derivi a la carrera a la qual em vull dedicar. I com deia abans el magisteri ja no és la meva prioritat. La biologia sempre  ha sigut la meva assignatura preferida, i tot el que té a veure amb el cos  humà. Per això m’he plantejat estudiar medicina, però com que els nens petits em continuen agradant, la pediatria seria una bona manera d’unir les meves dues prioritats en una.

La meva nova decisió ha agradat molt als meus pares. La seva postura  envers a les meves decisions de futur sempre han sigut molt favorables per mi, perquè no posen pegues en les meves decisions, sempre m’han dit que faci el que més em cridi l’atenció i el que cregui que em farà més feliç, que ells sempre em recolzaran. Per mi això que és un avantatge. Però si jo els demano que em donin la seva opinió ells ho fan. I quan els vaig dir que la pediatria em feia gràcia em van dir que era una molt bona elecció. Perquè si em poso a pensar en el món que tenim actualment, la paraula que em surt és por. Por a equivocar-me d’elecció, que no sigui la carrera que em donarà un futur, feina i també felicitat a l’hora d’exercir-la.

Però si el les dubtes no fan replantejar-me la decisió crec que ja tinc més o menys clar quin vull que sigui el camí a seguir cap el meu futur.

Marina.