LA TERTÚLIA DEL QUART PIS (històric)

Com diu el títol, per fi ha nevat. Amb aquesta frase no em vull referir aquí a Vilassar sinó on ha de nevar, a les muntanyes. Aquí només causa destrosses i és una molèstia, però també va bé de tant en tant.

Referint-me al tema que havia començat, és que ja ha nevat a les pistes andorranes, per fi podem anar a fer el meu esport preferit que és l’esquí.

Des que va començar la temporada no havia nevat res, només havia fet una mica de fred per així per poder fer neu. Teníem un anticicló aquí a Espanya que no deixava passar res i tot anava directe a els Alps, que em tenien envejós amb els seus 5-6 metres de neu. Però entre aquesta setmana i la passada ha fet una nevada d’1-2 metres que ja li ha donat el color esperat, just a temps per un esdeveniment molt especial com es la copa del món femenina d’esquí.

Joan Ros

Fa aproximadament 3 anys que esquio, la veritat és que el primer dia no m’agradava gens, perquè no em sortia res, queia en la pista de principiants i veia com nens de 4 anys m’avançaven àgil i fàcilment. Així que a l’hora de portar els esquís al peu ja m’arrepentia de haver fet cas al Sergi i haver anat amb tots ells d’esquiada.

La sort va ser que el pare d’en Sergi me’n va ensenyar, i al final del dia ja li començava a agafar la pràctica. Tot aquell dia em va deixar fet pols. Al dia següent vaig progressar molt. I al final va ser un dels millors caps de setmana que he passat.

Aquestes esquiades les hem anat repetint i al no tenir por he pogut gaudir molt, encara que m’hagi caigut més d’una vegada i alguna de bastant perillosa, sobretot en la pista més forta, la negra.

Per això el que temo és que l’escalfament global del que tothom parla acabi amb aquesta època de l’any que tant m’agrada i haguem de deixar de practicar aquest esport tan impressionant.

Gerard

Una de les coses que mes m’agrada fer durant les vacances d’hivern és anar a esquiar. Des dels 6 anys que vaig començar a esquiar no ha passat ni un sol any en que no hi hagi anat, ja sigui pels Pirineus catalans o pels Andorrans.

Normalment o quasi sempre anem a les pistes d’Andorra, perquè són les més grans i pots estar-hi moltes estones esquiant sense haver d’agafar un telecadira com faig jo, que sobre les 9 o 10 del mati ja estem a les pistes disposats a esquiar i fins les 3 del migdia no parem ni un sol cop, ja faci molt de fred estigui nevant o faci molt de vent.

Quan he acabat d’esquiar i em trec les botes d’esquí que tant m’estrenyen els peus del fred i de tantes hores que les porto i em poso les sabates noto com els peus van entrant en calor i com els dits reaccionen entrant en calor.

Desprès de fer això durant tres o quatre dies, tornem cap a casa, però jo ja estic pensant en l’any vinent quan hi tornaré!!!!!!!!!.

Sergi Rubio

Per fi, ja està arribant la neu i amb ella la meva major passió que és l’esquí.

Dissabte, dia 5, ja vaig pujar allà on vaig a esquiar, Andorra. Varem pujar perquè volíem treure’ns un passe de temporada. Amb molta impaciència vaig preguntar al dependent: “Sabeu ja quan obrireu?” Ell em va respondre que si tot anava bé el 19 obririen dos sectors i el 26 tota l’estació estaria oberta. Jo no ho tenia del tot clar. Veia que aquesta temporada no feia prou fred i que la neu cauria molt mes tard però, la cosa s’ha avançat i aquella tarda-nit, va començar a fer una bona nevada. Vaig quedar molt content perquè ja no tenia cap dubte del que deia el dependent, que d’aquí unes dues o tres setmanes podria esquiar. Aquella nevada em va alegrar tot el cap de setmana perquè com he dit abans, l’esquí es la meva màxima passió, ho és tot. Quan ja s’ha acabat la temporada ja estic tornant a desitjar l’hivern però tot té el seu temps, i sort que ara es temps de pensar en la neu. I desitjar que nevi molt.

Joan

Aquesta setmana he pujat amb els meus pares a esquiar, la meva mare no esquia des que es va trencar els creuats i la meva germana no es trobava bé. Tot i així, el meu pare i jo en teníem ganes, i després d’estar més de dos anys sense poder tocar pistes, ens vàrem poder treure el “mono”, i així poder esquiar.
Al principi, em feia una mica de respecte el fet d’haver estat tan de temps sense practicar-lo, i haver perdut bona part de la tècnica, però va ser posar les botes als esquís i adonar-me que això és com anar amb bicicleta, mai es perd.
D’aquesta esquiada també en puc treure una divertida anècdota, que em va succeir al telecadira, quan el meu pare trucava a uns amics que també estaven esquiant, ell em va demanar que li aguantés un guant mentre telefonava i jo que em despisto i em cau el guant.
Per sort, finalment el vaig recuperar, però no va ser feina fàcil, ja que estava entre pistes, on hi havia diverses roques i una neu amb força mal estat. Bé, és tot, i ara a esperar fins el pròxim “finde” que pujo amb tres amics més a Andorra, espero que ens ho podem passar de conya!.

Àlex

Des de que vaig sentir que ja es començaven a obrir les pistes d’esquí, cada dia tinc més ganes d’anar esquiar. Potser és un dels únics esports que em surten bé i a més a més m’encanta.

Quan vaig a esquiar em llevo molt aviat, a les vuit o així. Em poso la roba de sota l’equip amb molta son i mandra mentre em vaig repetint interiorment que val la pena abandonar el llit calentó per el que ve després. Esmorzo una mica i marxem amb el cotxe cap a les pistes d’Espot, que son les que anem sempre ja que estan a prop d’Esterri d’Àneu i surten força bé de preu. A aquelles hores el sol ja ha sortit gairebé del tot.

Quan ja tenim els forfets i els esquís posats pugem al telecadira que ens porta a dalt de la muntanya. Dura uns minuts en els que encara sento més el fred, que em congela les parts de la cara que no he pogut tapar ni amb el buff, i m’entra per tot el cos. No és fins que poso els esquís a terra per baixar del telecadira, i començo a remar amb els pals per sortir del mig, que entro en calor. Faig unes baixades tranquil·les per la pista blava i començo a agafar el ritme. Al principi em costa moure’m i he de recordar-me de parar atenció als trossos de gel o pedretes que hi pugui haver pel camí. Encara hi ha alguns trossos gelats i no puc evitar derrapar una mica. Em passo una o dues hores baixant per totes les pistes blaves, fent classes a les meves germanes o a la meva mare, i tractant de superar-me a mi mateixa perfeccionant l’esquí paral•lel. A finals del matí, quan la meva mare ja està cansada i prefereix quedar-se a les pistes més fàcils amb la meva germana petita, la meva germana mitjana, el meu pare i jo pugem a les de dalt de tot, les vermelles i negres. Les vermelles no em resulten gaire difícils, baixo davant la meva germana i el meu pare, que prefereix no córrer, i intento baixar amb la mateixa lleugeresa que amb les blaves. M’encanta notar cada vegada més seguretat quan em deixo envelar, notar com els esquís tremolen perillosament amb cada irregularitat, però que tot i així els puc dominar. És genial la sensació que provoca l’aire al fregar-me, la manera amb què em sento lliure, lliure al dominar la neu sota els meus peus i sentir que res em pot aturar. Res excepte una d’aquestes caigudes fatals de les quals sóc conscient en cada moment que puc patir. Però tot i així m’arrisco.

Amb les negres m’hi esforço molt. Són com un examen per mi, per veure el nivell que tinc. Allà no m’importa la velocitat, sinó la tècnica, perquè com més ràpid baixo les negres més malament ho faig, més em descontrolo.

Recordar totes aquestes sensacions fa que m’augmentin les ganes de veure la neu. Aquest pont no hi he pogut anar, però espero que per Nadal si.

Júlia