LA TERTÚLIA DEL QUART PIS (històric)

Simplement mala sort. Les lesions no són benvingudes. Fa dos anys en vaig tenir una de gran, em vaig trencar el lligament creuat anterior. És una lesió important per a una persona esportista com jo.

Tot va començar l’últim dia de les colònies de segon. Estava esquiant quan de cop vaig ensopegar amb una noia. Els dos ens varem fer mal, però jo més. Al principi pensava que només seria un cop de res, però estava molt equivocat després del que em va dir el metge. Havia de fer repòs durant una gran temporada. Perquè només m’havia esquinçat el lligament.

Tot anava molt bé, fins que un dia, a la classe vaig fer un malt gest. En aquell moment em vaig trencar el lligament creuat anterior per complet. Feia molt de mal, vaig anar directe a l’hospital.

Al cap d’un temps vaig decidir operar-me. Era la meva primera operació i com tot estava molt nerviós. Tot va sortir a la perfecció. Recordo que quan em vaig despertar no parava de dir tonteries.

Per sort, després d’un any i mig dur de recuperació puc tornar a fer esport tal i com el feia abans. Ja que per mi és molt important.

Carles

Fa gairebé un mes, vaig començar la pretemporada de futbol i, fa un parell de setmanes varem començar la lliga.

He començat molt il·lusionat ja que vaig passar-me les tres darreres jornades de la lliga de l’any passat lesionat a causa d’un problema muscular als genolls i des de llavors no havia pogut disputar ni un minut.

Ara però, ja puc tornar a córrer, saltar i entrenar amb tot l’equip, (abans havia d’entrenar apart i en solitari). Aquest fet em fa sentir molt satisfet ja que no és el mateix entrenar en solitari i en un altre ritme que fer-ho amb el meu grup de companys.

Ara ja tot torna a ser com abans, la temporada ja ha començat i portem dos partits jugats amb dues victòries contundents, la primera d’elles per onze gols a un contra el Montgat, i la segona contra el Sant Pol per vuit gols a un.

Aquest any tot pinta millor, seguim amb el mateix entrenador i han vingut companys nous a l’equip. Espero poder guanyar la lliga i no lesionar-me.

Pol

Bé, us voldria parlar de la meva passió, que és el patinatge i estava pensant no fer-ho perquè hi ha varies persones que ja ho han fet, però no se m’acut cap tema del que pugi parlar millor que de patinatge, fa molts anys que vaig començar, vuit, més de la meitat de la meva vida i és un esport en el que m´ho passo genial i que no m’he plantejat mai deixar.

El patinatge no és un esport massa conegut, tot i que a Catalunya tenim campions d’Europa i del món en diferents categories, però com sempre si no hi ha pilotes, motos o cotxes ja no se’n parla a cap mitjà.

Possiblement quan la gent ens veu a pista no sap l’esforç que implica poder aguantar els 3 o 4 minuts en els que has de competir i arribar als últims segons amb forces per poder fer els últims salts i piruetes que t’exigeixen, us asseguro que al darrere hi ha moltes hores no solament de entrenament amb patins sinó també moltes hores de córrer, abdominals i saltar a la corda.

Per acabar, espero poder continuar gaudint d’aquest esport durant molt de temps i poder continuar compaginar estudis i entrenament com fins ara.

Aida

Quan era petit, després de l’escola, sempre feia el mateix: fer el màxim de deures possibles i, si em quedava una estona, mirava la televisió. Seguidament, em dutxava, sopava i me n’anava al llit.

Un dia, un company em va proposar de jugar a bàsquet a Premià de Dalt, amb els meus amics de tota la vida. Li vaig comentar a la mare i ella estava encantada que fes esport. Jo no estava del tot convençut. Al principi no m’agradava gaire això de córrer, però estava encantat d’estar amb els amics. Anava passant el temps i cada vegada m’agradava més el bàsquet, i tots els esports! Al cap d’un any de fer bàsquet, vaig començar a fer taekondo amb un parell d’amics. Aquells anys arribava molt cansat a casa, però molt satisfet. De sobte, em vaig apassionar pel futbol i el ping-pong (actualment són els esports que més m’agraden junt amb el bàsquet), i els practicava sovint amb els amics. Vaig deixar el taekondo i em vaig dedicar únicament al bàsquet.

Actualment jugo al c.b.Vilassar de Dalt i sempre que els deures i els exàmens m’ho permeten, surto al carrer a jugar a futbol. M’encanta córrer, destrossarme físicament i millorar en qualsevol esport.

Pau

Sovint la gent que practica esports fa bàsquet, futbol, tennis, natació… en canvi jo sóc dels que ha provat de tot i no em convenç cap. I mira que n’he provat. Però esports com el kitesurf, body board, wake board… m’agraden més, no sé si és perquè són diferents al altres, o jo què sé.

Per altra banda hi ha espots com el rugby, el futbol americà o el golf mateix, que també m’agradaria conèixer i “endinsar-me” més.

Des de que era petit he provat des de la natació passant pel futbol i el bàsquet, el tennis i el taekwondo i no és que no m’hagin agradat, és que no em convencien.

Sí, es veritat pot ser que em prengueu per mandrós, però si algú troba un esport interessant que m’avisi.

Marc

3, 2, 1, ja! Comença la cursa. Els milers de persones es comencen a moure. Al principi caminant, després corrent. Els primers quilòmetres passen volant. Vas mirant al teu voltant i veus a la gent corrent animada. A banda i banda dels carrers hi ha persones que han vingut per veure la cursa i donar suport aplaudint. Sovint els nens es posen al teu davant perquè els hi xoquis la mà. Fins i tot de vegades vénen timbalers i animen amb música.
D’una manera o una altra et sents diferent, en el bon sentit, i et deixes portar gaudint del teu moment, de la teva cursa. Arribes a l’avituallament, cap als 5km, i això et fa baixar una mica el ritme ja que hi ha molta gent per agafar aigua, i uns metres més enllà trobes totes les ampolles tirades pel terra. Tornes a recuperar el ritme i te n’adones que ja vas per més de la meitat de la cursa, però hi ha moments en que desitjaries amb totes les teves forces parar de córrer i descansar. No ho fas. Saps que has de continuar, encara que el patiment augmenti, has d’aguantar. Tornes a mirar al teu voltant, com al principi i ara veus que hi ha més gent caminant que no pas abans, però tu no et pots rendir.
Fins que arriba el moment. Veus com un inflable en el qual posa “arribada”, llavors saps que has de fer l’últim esforç, l’últim esprint per arribar a fer els 10km.
I per fi, creues la línia d’arribada, llavors et sens molt bé, et sens feliç i encara que no has quedat el primer ni molt menys, et sents guanyador.

Pau

Jo jugo a basquet i espero que l’any que ve també. El que passa és que la temporada vinent volen ajuntar a dos equips perquè no hi ha prou pistes per a tothom. Els equips que formaran un de sol seran l’infantil a i l’infantil c (el meu actual). I aleshores ens convertirem en el sub21 de Vilassar de Dalt.
Quan abans he dit que esperava continuar jugant , ho he dit perquè al ser tanta gent, volen fer fora a uns quants. A la fitxa només hi poden haver dotze jugadors i per tant tres o quatre no podrien jugar els partits.

Ja fa unes dues setmanes que tenim nou entrenador. Ell tenia pensat veure’ns durant les pròximes setmanes i al final de la temporada decidir qui és el que es queda i qui és el que se’n va. Crec que tinc nivell per estar dintre d’aquest nou equip, però així i tot estic preocupat. El que passa és que aquestes ultimes setmanes hem tingut exàmens molt importants, i per culpa d’això només he pogut assistir a dos entrenaments i segurament no hi assisteixi a gaires més, ja que d’aquí poc hi ha les recuperacions i haig d’estudiar molt.

Encara que jo crec que amb dos dies que he anat ja ha pogut veure el meu nivell, tinc por que sigui un dels que faci fora per no haver assistit als entrenaments ni als partits amistosos.
Tinc esperances que ell ja m’hagi pogut veure prou i no em faci fora de l’equip ja que per a mi, això seria una noticia molt dolenta, al portar tants anys fent aquest esport al Vilassar.

Marc

Fa dos anys em va començar a fascinar el món del football americà, ja que a mi m’encanten els esports de contacte i crec que no hi ha esport més interessant que aquest. Tot va començar quan estava a casa meva mirant la televisió i en el canal Teledeporte estaven anunciant la Superbowl de la NFL (National Football League), que és la lliga americana de football.

El que més m’agrada d’aquest esport és la manera de jugar, sempre avançant el màxim territori del camp fins fer-te amb tot i marcar un “touchdown”. El football americà consta d’onze jugadors en cada equip, és a dir, un total de 22 jugadors disputant un partit que dura 60 minuts amb 4 parts de 15 minuts cadascuna.

Quan em vaig informar de tot aquest món del football americà, vaig anar a mirar al club més proper a casa meva, que són els Bocs d’Argentona. Jo em volia inscriure però estaven a meitat de temporada i vaig prendre la decisió d’apuntar-me l’any següent.

Ja ha arrribat l’any en que em va bé inscriure’m i no penso perdre aquesta oportunitat, ja que he estat un any sense fer cap esport en equip, que és el més divertit. De l’únic que tinc ganes ara mateix és que començi la pròxima temporada i començar a jugar.

Martí Cavaller

Quan tenia 6 anys i vivia a Vilassar de Mar, vaig convèncer les meves millors amigues perquè s’apuntessin a una extraescolar de patinatge ja que si no érem 5 nens no es podia fer. Quan ja portava un any fent l’extraescolar, amb el que em va costar aconseguir que la fessin, els meus pares em van dir que ens mudàvem a Vilassar de Dalt i que ja no podia seguir patinant. Jo no volia deixar-ho i per això només arribar aquí vam anar a informar-nos al poliesportiu, on per sort, feien patinatge artístic.

Vaig estar un mes al grup de les més petitetes i el Kike, el meu entrenador actual, que jo encara no el coneixia, un bon dia es va dirigir a la meva mare i li va dir : “Si quieres que tu hija haga algo en el patinaje, ya le estás comprando unos patines nuevos”, i ell mateix me’n va aconseguir uns de segona mà d’una nena que havia estat campiona, i encara els conservo amb molt d’amor. A partir d’aquí va començar, es podria dir, la meva carrera esportiva com a patinadora perquè ja no era una simple extraescolar sinó que estava en un club esportiu.

Per mi, patinar és desconnectar de tot… és un altre món. Em fa sentir lliure i despreocupada, fa que m’aïlli dels problemes que m’envolten i em fa perdre la noció del temps, és la meva passió. En el patinatge hi ha dies millors i dies pitjors… dies que et costa més i dies que et costa menys… dies que estàs més cansada i dies que ho estàs menys…dies que caus, però de seguida et tornes a aixecar… Però sé que al meu costat sempre hi ha el Kike i la Laura, els meus entrenadors, sé que puc confiar en ells tant a nivell esportiu com a nivell personal. M’han donat el seu suport en tot el que han pogut, inclús m’han ensenyat coses fora del que és el patinatge, a ser millor persona i a fer-me forta. M’han transmès valors que estan fora de l’esport, espero no perdre’ls mai i ser jo qui transmeti aquests valors a les meves nenes.

Fa un parell d’anys em van fer una entrevista per la web del meu club i en aquesta deia: “Espero poder ser algun dia jo qui ensenyi a patinar a nens i nenes que ho desitgin, i seguir tenint una part de mi en aquest esport” i per fi aquest any aquell petit somni que semblava tan llunyà s’ha complert. Ara sóc jo qui a la mateixa hora que realitzo els meus entrenaments també passo part del meu temps ensenyant a les meves nenes el que he après durant aquests onze anys. Us convido a gaudir d’aquest esport ja que és increïble.

Marta Artigas

Jo jugo a hoquei, al Vilassar de mar, i aquest cap de setmana passat vaig jugar els quarts de final de la Copa Federació de Barcelona. Feia uns quants anys, des que era petit, que no jugava una eliminatòria, i tenia moltes ganes de jugar-ne una. Jugàvem contra el Cerdanyola. L’eliminatòria era d’anada i tornada: l’anada, el dissabte a Cerdanyola, i la tornada, diumenge a Vilassar de Mar. Tal i com es fa a la Copa d’Europa o a la Copa del Rei, també conten doble els gols fora de casa en cas d’empat.

A l’anada, a Cerdanyola, jo anava molt motivat, però alhora pensava que ens guanyarien fàcilment. Ja que, amb l’equip que tinc actualment, no havíem arribat mai a les eliminatòries, i pensava que el Cerdanyola era molt bò. Així i tot, al començar el partit vaig veure que ells no eren res de l’altre món i, que fins i tot, potser nosaltres erem millors que ells. L’única cosa que semblava que podíem tenir en contra, era que nosaltres només teníem cinc jugadors i el porter, ja que un de l’equip s’havia lesionat uns dies abans (en hoquei es juga amb quatre jugadors i un porter). Vam començar el partit marcant nosaltres, però vam arribar a la mitja part 2 a 2. A la segona part, també vam començar guanyant, però l’equip va anar de més a menys i vam perdre 7 a 5, un resultat que, en l’hoquei, no és massa difícil de remuntar. Això sí, teníem un problema greu per al partit de tornada: un jugador del nostre equip va ser expulsat. Això volia dir que en el partit de tornada no tindríem jugadors a la banqueta i, per tant, ens cansaríem molt més.

Tot i els inconvenients, l’equip va encarar el partit de tornada amb bons ulls. Per una banda perquè comptàvem amb el factor pista, i és que nosaltres estem molt acostumats a jugar a la nostra pista, i en hoquei, això compta molt. I, per altra banda, perquè ja havíem vist com jugàven ells, i sabíem quins errors no podíem tornar a cometre. Just començar el partit, al minut 1, vam marcar el primer gol, però tal i com ens va passar a l’anada, el marcador al descans marcava 2-2. Nosaltres només necessitàvem dos gols, i havent vist la facilitat amb la qual havíem marcat a la primera part, estàvem convençuts de que passaríem l’eliminatòria. Finalment, per culpa del cansament, de la falta d’encert davant de porteria, de la poca experiència en aquest tipus de partits i, la poca però certa superioritat del Cerdanyola respecte nosaltres, vam acabar perdent el partit 4 a 6. Això volia dir que el Cerdanyola ens havia eliminat amb un còmput global de 13 a 9.

Tot i l’eliminació, he de dir que m’ho vaig passar molt bé i que els partits van ser molt emocionants, en part perquè tenia moltes ganes de disputar una eliminatòria d’anada i tornada. A més, l’equip ha qualificat la temporada com a bona, perquè a principi d’aquesta, era impensable arribar a la fase d’eliminatòries.