LA TERTÚLIA DEL QUART PIS (històric)

Pertenezco a ese grupo de personas que apenas recuerda lo que sucedió el año pasado, pero puedo rememorar, con exactitud, que, a los ocho años, leí una inscripción en una pared en Barcelona: “Los pequeños detalles son los que nos hacen felices y los pequeños actos son los que nos hacen grandes.”

Reconozco que era aún bastante pequeña para entender la frase y profundizar en el significado de sus palabras, pero la memoricé, la apunté en el envoltorio de un caramelo de menta y la guardé en el fondo de mi cajón, junto con mis más preciadas pertenencias. Creo que me llamó tanto la atención porque la propia oración cumplía lo que decía: todo el mundo que reparaba en ella sonreía, feliz. Son ese tipo de nimiedades (leer algo bonito en un muro, oler el aroma de tu plato favorito, sentir una mano que aprieta la tuya…) las que te alegran el día.
Es normal que valoremos más las grandes acciones (como ganar una gran cantidad de dinero o licenciarte en mil y una carreras), ya que estas son las que más se ven, las que más importancia tienen en la sociedad y las que más prestigio dan a la persona. Por ejemplo, cientos de cámaras enfocarían y cientos de fans aplaudirían al actor o a la actriz que ha ganado el Óscar, mientras que la chica que ha puesto un billete de veinte en el sombrero del hombre que toca el acordeón en el metro, pasa totalmente desapercibida.

Por tanto, los pequeños detalles y las pequeñas acciones son, en ocasiones, poco apreciados, pese a que estemos rodeados de ellos. Pienso que no hay demasiadas cosas comparables al placer de oír la lluvia caer mientras estás todavía en la cama, y que no hay nada más satisfactorio que la sonrisa sincera de la señora a la que acabas de ayudar a tirar la basura.

Supongo que lo que realmente deseaba el autor de la frase era demostrar que, a veces, solo necesitas prestar atención y mirar a tu alrededor para sonreír. Si ahora consiguiera recordar la calle donde la vi y pudiera volver a ponerme delante de esa pared, estoy segura de que aplaudiría.

Ana

La felicitat no és una meta, sinó un estil de vida.
Aquesta és una frase com moltes, que vaig trobar per internet.
La vaig trobar fa un temps, en aquells moments pensava que possiblement fos cert. Però normalment sents a gent que diu: Jo vull aconseguir la felicitat!
I de sobte et diuen que necessiten aquesta cosa, i de cop diuen que aquesta també, i aquesta i aquesta… i acaben fent una gran llista de propostes, de metes que volen aconseguir per tenir felicitat.
Sincerament, per ser feliç no cal proposar-s’ho, no calen metes. Simplement has d’apreciar el que t’envolta, els amics, els riures, un t’estimo, una abraçada… La felicitat no té per què ser amb grans cops de sort que passen pocs cops a la vida, sinó amb els petits detalls del dia a dia.
Hem de viure el moment “Carpe Diem”, pensar en el futur està bé, però no ens ho podem aplicar com a estil de vida, i tampoc podem viure del record. El passat és passat, i el futur serà, i el que importa és el present i el que fem amb ell. La vida no és fàcil, i d’això ens n’anem adonant de mica en mica, quan ens anem fent grans i madurem.
Passarem males èpoques, caurem… Però no ens podem rendir: ens hem de aixecar i tirar endavant. I adonar-nos que no estem sols, que tenim una família que sempre està quan la necessites, i amics que t’estimen i t’ajuden a superar-ho, vulguis o no, tot sempre és més fàcil si tens algú al costat, que t’estima.

Paula

Esverada a les 7:30 del matí, entres i demanes un cafè. Vas amb el teu diari a les mans i seus. Encara no ha començat la rutina, la sensació de fatiga i de neguit es fa més intensa quan seus. Comences a llegir el diari mentre el volum del teu cafè puja a causa del sucre. I just en aquell moment veus que la teva vida passa monòtona com si res. Es va dissolent com el sucre del teu cafè i no arribes a apreciar com endolceix.

T’esvaeixes d’aquell matí fred de desembre. De la teva rutina freda. Pares atenció i escoltes, que a la radio de la cafeteria, sona la teva cançó preferida. Veus que el noi del costat t’està picant l’ullet. No és res nou, ell ha estat allà cada matí, i la cançó sona tres cops al dia. Estan com el sucre del teu cafè, dissolts a la teva vida. Les presses t’ho emmascaren tot, no creus?

Potser t’estàs empatxant de sucre. Però si tornes a parar atenció veuràs que ja s’han dissolt tots els cristallets minúsculs al cafè. Cada cristallet es un petit detall que no has apreciat. Un cristallet que endolceix la teva vida, i qui sap si un cop endolcit tu, col·labores a endolcir la d’algú altre.

Carolina 🙂