LA TERTÚLIA DEL QUART PIS (històric)

Ja fa tres setmanes que li vaig deixar la play 3 a un amic, vaig confiar en ell de que me la tornaria quan li demanés, però no és així. Havíem de quedar un cap de setmana per anar a comprar un joc nou que ha sortit i després per jugar a casa seva, però per culpa de la preavaluació que va treure ell no el van deixar quedar. Li vaig preguntar que quan me la tornaria, i no parava de dir-me que no ho sabia!, jo intentava raonar, però és impossible!!!
Espero que me la torni aviat, sinó tindrà un greu problema.
Enric

L’altre dia a classe de castellà vam acabar parlant sobre “per què ens agrada destrossar allò que ens sembla bonic”. La Roser va posar l’exemple de que quan estem a la platja amb els peus tocant l’aigua, a punt de submergir-nos, ve una onada i deixa tota la sorra plana i amb una textura perfecta, ens encanta destrossar aquest moment i trepitjar-la, però en cavi ens agrada que estigui llisa i tranquil·la.

Un altre exemple el vaig trobar dies després llegint ètica para Amador, no es ben bé el mateix però s’hi assembla: quan trobem una llauna a terra, el nostre instint sovint ens empeny a colpejar-la fins que quedem satisfets (sempre hi haurà un cap intel·ligent i cívic que la llençarà a la brossa). O quan veiem un paisatge ple de flors boniques segur que més d’un es planteja agafar-les i emportar-se-les.

Em vaig quedar amb una estranya sensació al cos, perquè no ho havia pensat mai, i acostumo a fer tot això sempre que puc. Només em plantejo perquè el nostre egoista instint té unes atrevides idees de canviar el que ens “agrada”?

Paula

A finals del primer trimestre vaig fer una lectura optativa de català del llibre “Palestina, simfonia de la terra” d’Anna Tortajada i ara el torno a tenir com a lectura obligatòria de la mateixa assignatura. Me l’estic tornant a llegir per anar més ben preparat a l’examen i al mateix temps perquè és un llibre que m’ha agradat molt tant pel que diu com per la manera en que s’expressa l’autora.

“Palestina, simfonia de la terra” és un llibre en que es narra l’origen, l’evolució, i el procés del conflicte a Palestina. Crec que és un relat emotiu, per part de l’autora (que es recolza en la societat palestinenca), caracteritzat per la vida de dos personatges amb idees no gaire diferents. És un llibre molt recomanat en l’àmbit educatiu, i no només pel context històric sinó que també té una gran importància en la psicologia de l’adolescent en molts terrenys.

A mi m’ha agradat molt perquè no havia estudiat aquesta temàtica abans i trobo que és interessant. Moviments com les dones de negre, l’esperança de poder arribar a un acord amb els israelians, persones valentes de tots dos bàndols que defensen que el territori pertany a l’estat de Palestina, moments de tristesa, de felicitat, d’injustícia, de culpabilitat, de resignació, de rendició… Són aspectes de la vida a Palestina que porten anys resistint i suportant-se, els quals romanen al llibre d’Anna Tortajada.

En la meva opinió, crec que és un llibre molt encertat el qual recomanaria. En ell hi destaco la seva estructura, dividida en quatre moviments, com si fos una simfonia i la creació de la vida dels dos personatges, que ens acompanyen a entendre la història, rodejats per un ambient de guerra i injustícia on la música es converteix en el principal refugi de tots els problemes i en una porta a una nova etapa.

Aquest llibre m’ha fet veure que a la vida no tot són flors i violes (encara que ja ho sabia) i que s’ha de lluitar per aconseguir el que es vol, encara que al final no surti com t’esperaves. En el cas del relat recorrent al pensament de Mahatma Gandhi que està convençut que no hi ha camins que portin a la pau, sinó que la pau és el camí.

Xavier Cañellas Mestres