LA TERTÚLIA DEL QUART PIS (històric)

Jo no sóc una de les persones que diu “No puc viure sense musica” o “La vida sense musica seria molt avorrida” res.Tanmateix sóc una persona amant del hip-hop, i sempre m’ha agradat el rap dintre d’altres components d’aquesta cultura .

El cap de setmana passat, vaig anar a visitar uns amics a la meva ciutat natal, Premia de Mar. Vaig estar estudiant i fent vida allà des que vaig néixer fins el 2009 que vaig venir a estudiar aquí a Vilassar de Dalt, a l’institut IES Jaume Almera.

Tornant amb el que deia, quan vaig baixar em vaig adonar de com era tot abans, les tardes amb la banda pintant a les rieres i pels carrers. Els divendres desprès de l’escola gravant i punxant, les tardes solitàries escrivint lletres, i les festes que ens muntàvem a classe, he que reconeixer que vaig fer bastant el “burro”.

Pero no crec que anar-me’n d’allà hagués sigut res dolent, ara mateix estic en una etapa de la vida en que m’adono de com era tot abans, i de tot el que he guanyat en bones experiències gracies a la meva família, la meva parella, i alguns coneguts.

Edgard

Les vacances sempre són fantàstiques! Et pots relaxar, no hi ha horaris, d’alguna manera pots fer el que vols. Però tot s’acaba quan hem de tornar a la rutina diària.

Quan s’acaba l’estiu, ens costa tornar a la rutina habitual, encara que sempre hi ha les persones que esperen amb impaciència tornar a l’escola, etc; però normalment és el contrari i a causa d’això, algunes persones que pateixen una sèrie de síndromes, aquests els anomenem “el síndrome postvacacional”. La gent que els pateix solen ser més aviat els nens. I aquests síndromes consisteixen en desequilibris fisico-psíquics (depressions, insomni, tristesa, entre d’altres) que solen marxar al cap d’uns dies però, en els casos més extrems, podria durar fins a dues setmanes, és a dir, més o menys fins que la persona s’ha acostumat de nou a l’ambient del treball, etc.

El principal causant d’aquest síndrome acostuma a ser al canvi d’horari, després també tenim el canvi de ritme diari, les hores de menjar i sobretot l’activitat social. Una manera d’evitar-lo és per exemple, tornar l’àmbit del treball uns dies abans de que acabi l’estiu perquè el cos s’hi vagi acostumant.

Normalment, quan tornem a començar l’escola, pensem que encara queda molt per les vacances i això ja ens porta una altre cop al síndrome postvacacional, però si ens proposem començar de nou amb energia i pensant en positiu, és possible que la tornada no ens afecti tant.

Sandra

 Una de les coses que aprens de petit és a caminar. Això ho fem tota la vida i cap a camins diferents. Ara, estem acabant un d’aquests trajectes. Es tracta de l’ESO.

Miro enrere i veig unes petjades llunyanes, ingènues, discretes… són les que passaven per primer. Aquestes és van tornant cada vegada més segures, més profundes i marquen un camí més recte, són les de segon. Al costat de les meves també en veig d’altres, són la dels meus amics. Algunes s’han quedat pel camí, també hi han altres que s’han incorporat fa poc…

El temps va passant i els cursos van succeint, tercer, quart, això s’acaba. D’aquí uns dies aquest trajecte finalitza i en començaré un altre cap al batxillerat, allà espero poder continuar amb els amics, conèixer altres persones… A la fi de començar un nou tram que espero compartir amb il·lusió, compromís i esperança.

Gemma Cuenca

M’he tornat a canviar de casa, aquest cop a Mataró. He viscut en cinc cases diferents;  dues de Premià de Dalt, una de Vilassar, una de Cabrils i finalment, a Mataró.

Hi han molts motius pels quals m’agrada canviar, però el que més m’agrada és poder-me sentir de tot arreu on he viscut. Quan algú em pregunta d’on sóc, jo responc que del Maresme.

Hi ha gent que no comprèn com em pot agradar tant canviar-me de casa, ja que per ells, la seva llar és allà on han viscut sempre. Per a mi, és exactament el mateix, la meva llar són tots els llocs on he viscut i dels quals en tinc records, i casa meva allà on hi tinc la família.

Joana

L’any que ve em canvio d’institut i això em provoca sentiments contradictoris.
D’una banda em posa trista el fet d’abandonar el centre en el que he estat sis anys, però no només això. No és només el fet de deixar el lloc, sinó també les moltes persones i la gran quantitat de records que hi deixo.

I és que sis anys donen per a molt… en aquest institut he passat de tot:he fet amics, n’he perdut d’altres, m’he barallat, m’he perdonat, he repetit cursos, altres els he tret endavant, he odiat, he estimat, he plorat, he rigut… en resum, he passat tot el que es pot passar durant aquesta època de la nostra vida, i això mai ho oblidaré.

Però també tinc ganes de canvis, ja que mai he sigut persona d’acomodar-me en un tipus de vida. Tinc ganes de veure el nou institut, les noves assignatures, de conèixer gent nova… en definitiva un nou ambient.

Elisenda

Ja fa més de dos mesos que li vam regalar un ordinador portàtil al meu avi. Al principi no sabia com funcionava, però gràcies a unes quantes classes, ara ja en sap una mica..

Se’m feia estrany explicar-li què era l’Internet i com es buscava una pàgina web. També em vaig passar molta estona explicant-li com trucar des del telèfon mòbil. Però és normal. En la seva època no existia res d’això, la tecnologia era molt diferent. No hi havia mòbils ni Internet. A més, pel que m’ha explicat, la televisió era en blanc i negre i només tenia dos canals. Ara la tecnologia ha avançat molt. Per tant, és normal que el meu avi no entengui com funciona un ordinador.

A vegades penso que quan jo sigui gran, també hauré de preguntar als meu nets com funcionen les màquines. És a dir, em passarà el mateix que ara li passa al meu avi. I això, se’m fa estrany.

Gerard

Els finals acostumen a ser sempre tristos: el final d’una sèrie, el final d’una vida, el final d’una relació…

Quan s’acaba una sèrie, ens quedem amb un gust estrany a la boca, amb una sensació diferent al cos, pensem: “I ara què veure?” però finalment la cadena de televisió treu una altra sèrie i ens acabem enganxant, sense pensar que la situació es tornarà a repetir.

Quan una vida s’acaba, és diferent. L’altre dia veient un capítol d’una sèrie a TV3, s’acabava la vida d’un dels protagonistes. Com no, vaig plorar. Qui no ha plorat mai en aquestes situacions? Crec que plorem perquè el nostre cervell ens porta a la situació d’aquest nen a la realitat, com si fos el nostre germà. Ens posem a pensar en les coses que no ha pogut fer, ens posem en la pell dels pares i ens comencem a fer la nostra pròpia història al cap i acabem plorant.

El final d’una relació sempre és dur. El final de la relació amb la teva parella, el final d’una relació d’amistat i el final de la llarga relació dels teus pares. Jo ja no recordo gairebé del dia en que els meus pares van decidir separar-se, només recordo al meu germà consolant-me i dient-me que allò seria el millor per a tots, que els “papes” estarien millor separats.

Normalment, però, els humans tendim a fer qualsevol cosa perquè el final no arribi. Potser perquè ens fa por, perquè farà que estiguem més sols, etc. Som egoistes. No pensem en el que és millor per a l’altra persona ni si el nostre egoisme la perjudicarà, només pensem en el nostre bé.

Però hem de començar a acceptar que sempre hi haurà un final, sempre hi haurà una vida dels que ens envolten que s’acabarà, sempre hi haurà una relació que no funcioni bé, sempre les sèries hauran de tenir un final per donar lloc a altre sèries, etc. Ens agradi o no, sempre hi haurà un final.

Judith

El temps, una incògnita que ni el més llest ni el més ric han pogut controlar i que només pot anar en sentit positiu, és a dir, no pot fer marxa enrere.

Es multiplica per cinc la seva velocitat de pas quan volem que passi lent o quan estem en un bon moment, i es divideix quan passa tot el contrari, ens sembla una eternitat… Per tant el podem qualificar com una cosa difícil de controlar.

Sense adonar-nos, l’increment de temps augmenta constantment, la qual cosa fa que tot lo demés canviï, com amistats, amors, fins i tot la coneguda personalitat, etc. Apareix gent a la teva vida, en dos dies se’n van o potser es queden, segons el tipus de persona. Tot depèn de tot, cada factor influeix i apareixen noves incògnites per resoldre, tot es va complicant.

Tot s’acaba, és com un cicle on el qual hi vas passant repetitivament, moments feliços, tristos i d’altres entre mig. Ningú pot decidir això, el que toca, toca. Avui toca amb uns, demà amb altres, amb uns millor amb altres pitjor però tot canviarà, és norma. I només valorem quan perdem alguna cosa.

La vida t’ensenya moltes coses dia a dia, és l’únic que cal entendre.

Estefi

Otro año que se va. Un año bastante movido. Con muchos altercados, muchas peleas, muchas desilusiones, muchas amistades perdidas. Ha sido un año de cambios profundos. Cambios irreversibles. Pienso cómo era todo a principios de año, y cómo es ahora. Miro fotografías pasadas y la nostalgia se apodera de mí. Viajo hasta aquellos días, donde todo era tan diferente, tan extraño. Revivo todo lo sucedido y una sonrisa aparece en mis labios. Sonrío y pienso: “Cómo han cambiado las cosas”. Sí. Han cambiado mucho. No sé si para bien o para mal. Sólo sé que ya no es como antes.

Todos nosotros hemos crecido, física y psicológicamente. Ya tenemos las ideas claras, ya sabemos lo que nos gusta, lo que no. Ya sabemos lo que buscamos y lo que no queremos encontrar. Tenemos a nuestros fieles amigos, personas que no cambiaríamos nunca. Creemos que vamos a estar con ellos por siempre pero, en el fondo, sabemos que es muy difícil. Queremos a nuestros amigos tal y como son. Pero a veces no es suficiente. Siempre hay algo que cambia, que se distorsiona. Y no es fácil acostumbrarse. O puede que la culpa la tenga la monotonía. La rutina es pesada y aburrida.

Creemos que los cambios no son buenos. Pero en la vida tienen que haber. Es un sistema de progreso. Nos pueden gustar o no, pero es lo que hay. Nos ayudan a madurar. Hay que saber digerirlos. No todo puede ser de color de rosa. Y por supuesto, no se puede vivir en el pasado, recordando viejos tiempos. Lo que importa es el presente y nada más.

PD: Que paséis un buen fin de año y un próspero año nuevo 2011!

Arantxa

Dir adéu a algú és fàcil quan saps que l’endemà el veuràs, però haver de dir-li a una persona que saps que no la veuràs fins al cap de molt de temps o mai més no és tan simple. Suposo que a tots ens ha passat, que hem deixat enrere a una persona estimada sense cap problema, potser perquè havia de passar o potser perquè ens era igual. En la nostra edat cap endavant, quan comencem a veure que les coses no són tan fàcils com sembla, dir adéu a una persona estimada és molt més difícil del que ens resulta.

Molta gent té diverses històries que explicar sobre amistats que té o ha deixat de tenir. El millor que un pot fer és recordar tot el que ha viscut i veure que cadascú tenia amics dels quals no es podia separar, i adonar-se que ara ja no els considera amics. Jo he perdut a molts amics, però de mesura que avança el temps comprenc que, amb la gent que ara em relaciono és molt diferent a la d’abans. Suposo que si em relacionés un altre cop amb aquelles persones a les qui havia estimat veuria que han canviat molt la manera de ser i que, ara, les trobo molt diferents a qui recordava.

Espero que tots els amics i amigues que he tingut i ara ja no recordo ni el nom continuïn amb el camí que havien triat orgullosos. Ara tinc amics i amigues que molta gent els agradaria tenir i estic content de saber que sempre els tindré al costat passi el que passi.

Ricard