LA TERTÚLIA DEL QUART PIS (històric)

Em sento orgullosa de formar part d’aquesta família. No és una família de sang, de part de mare o de pare, formada per cosins i cosines… És una família que vaig tenir la sort d’escollir ja fa uns set anys i en la que sempre ens hem ajudat mútuament.

Un passe, un bot, una llarga correguda, un rebot… El treball que fa una és perquè millori l’altra, i a la vegada el treball d’una altra és perquè milloris tu.

És veritat que no sempre ens hem portat bé, que hem tingut dies bons i dolents, que el dur esforç no sempre ha esdevingut en felicitat… Però som aquí, no?

Hem arribat molt lluny juntes, sobretot aquest any hem millorat molt, hem fet una molt bona temporada on hem treballat al màxim i on hem demostrat del que som capaces.

Moltes gràcies a totes per estar sempre aquí, per fer-me sentir part d’una cosa molt gran.

Espero poder continuar dient “nosaltres” i sentir-me tan especial durant molt més temps.

Us estimo, UBUNTU.

Júlia Reina

El cap de setmana passat el meu equip de bàsquet i jo, varem jugar l’últim partit de la temporada. Sabíem que era l’últim i havíem de sortir a mort, perquè així ens quedaria un bon sabor de boca durant tot l’estiu que ens ve per davant.

Aquesta setmana comencem les proves per l’any que ve, són uns determinats entrenaments on l’entrenador de l’any que següent veu el teu nivell i segons això t’agafen o no. Normalment, hi ha molts nervis aquests dies, els jugadors ens deixem la pell per demostrar el que valem, no obstant això el nivell que es demana és molt alt i no totes les persones entren. L’últim dia és crucial, et diuen si la temporada següent estaràs en aquest equip o en un inferior. Jo personalment he viscut aquesta desgraciada situació, va ser un cop molt fort per mi però venia d’una lesió molt greu i ràpidament vaig veure que el meu lloc no era aquell. Ara al final de temporada m’he adonat que haver estat en un equip inferior no ha estat gens malament, perquè m’ha anat molt bé per la meva recuperació del genoll.

Durant les setmanes que em queden m’esforçaré al màxim, i a veure si hi ha sort i la temporada que ve puc estar a un bon equip.

Carles.

Hola!  Com alguns de vosaltres ja sabeu, durant aquesta setmana em situo a Saragossa, Aragó, disputant el Campionat d’Espanya Junior. Aquesta competició consisteix en concertar entre els dies 13 i 19, els 32 millors equips d’Espanya de la categoria Junior, és a dir, d’entre els anys 1993-1994. El campionat es divideix en dues fases; la primera agrupa els 32 equips en “lliguetes” de 4, dels quals només passen els dos primers. I la segona fase, que podem dir que és més difícil, són vuitens, quarts, semifinals i final.

El meu equip és el Monster Platges de Mataró i,en la primera fase, hem quedat primeres  però no de qualsevol manera sinó guanyant un partit de 20 i els altres dos de 70 punts. Un cop finalitzada aquesta fase les coses comencen a ser molt complicades. De moment demà ens enfrontarem contra amfitrió, el Mann Filter . Si guanyem, passarem a quarts on ens trobarem  Canoe (Madrid) o Rivas (Madrid) i, si perdem quedarem eliminades,Se que us estareu fent un embolic, però tranquils! Us aniré informant !

Espero que tot vagi perfecte pel d’institut i per Vilassar. Ja m’han comentat que l’espectacle va ser molt maco i que no va fallar res, no  m’esperava menys!  M’hagués encantat ser-hi present, sense dubte!

Petons i abraçades

Andrea

PD: Josep Maria, pots llegar el meu escrit a classe ja que no hi seré per posar la típica excusa de “si, si, escrits meus ja n’has llegit quatre o cinc!”. Per cert, us trobo a faltar!!

Fa mes de vuit anys que jugo a bàsquet i seguiré jugant, ja que es el meu esport preferit i m’ho passo molt bé jugant encara que anem antepenúltims i nomes hem guanyat dos partits però, aquest cap de setmana vam guanyar de 14 punts contra el Sant Adrià.

Va ser un dels partits mes ben jugats d’aquesta temporada, ja que des del primer minut vam començar jugant molt fort i així vam acabar el primer quart amb un 5 a 15 a favor nostre. Cal dir que va ser una primera part molt intensa i molt esgotadora. En el segon quart vam millorar encara més i vam ampliar el nostre avantatge en el marcador i el vam acabar amb un 25 a 8 a favor nostre.

Desprès de la mitja part ens van començar a remuntar perquè ja estàvem cansats de l’esforç físic que havíem fet en els dos primers quarts i jo assegut a la banqueta, de tant mossegar-me les ungles vaig acabar sagnant, pensant en que ens remuntarien i perdríem el partit però, en l’últim quart vam tornar a jugar igual de bé que en les dues primeres parts i vam acabar guanyant amb un marcador de 24 a 48 tots vam sortir molt contents d’aquell partit.

Sergi Rubio

Dissabte 31 de març, el primer dia de vacances, el meu equip va jugar un partit de bàsquet; l’últim que teníem abans de setmana Santa.

El partit, en general, va transcórrer com de costum i sense problemes, però quan només faltaven cinc minuts per acabar, vaig saltar per agafar un rebot, em vaig desequilibrar i, al tornar al terra em vaig torçar el peu i vaig caure.

Va ser una torçada molt forta que per desgràcia es va convertir en un esquinç. Així que vaig haver de passar els deu dies de vacances reposant a casa amb tota la cama enguixada; no vaig poder marxar de viatge, ni anar a voltar, ni sortir amb les amigues…

Passada la setmana em van treure l’embenatge, però com el turmell no estava del tot recuperat (en realitat encara el tenia una mica inflat i amb un hematoma al voltant de tot el peu) em van dir que continués fent repòs, que si havia de sortir ho fes amb crosses i amb una turmellera, per evitar possibles accidents.

Passada una altra setmana, he anat a fer una sessió a la fisioterapeuta, on m’ha estat “preparant” el peu per poder començar a caminar sense cap crossa, només amb un embenatge fet per ella que em deixa el turmell totalment fora de risc.

Dilluns hi tornaré, i si tot ha anat com toca, farem una altre sessió i un altre embenatge que em permetrà poder començar els entrenaments (cosa que desitjo fer des de fa molt de temps).
Sé que encara falta un temps per a la meva completa recuperació, i tot i que començo a fer exercicis, seran amb molta paciència i molt poc a poc, fins a poder tornar a la rutina de sempre.

Júlia Reina

Ja fa temps que sóc entrenadora de básquet, més concretament, segona entrenadora de nenes d’entre nou i deu anys. L’entrenadora principal és la meva mare, per això vaig tenir avantatge a l’hora d’escollir segon entrenador.

La veritat és que al principi la idea no m’agradava gaire, ja que tinc una germana d’onze anys, i si amb prou feines l’aguanto a ella, com podré entrenar deu nenes de la seva mateixa edat? Però tot i així vaig decidir intentar-ho.

Actualment estic molt contenta amb les que ara denomino “les meves nenes”, m’encanta entrenar-les, ensenyar-les coses noves i alegrar-te quan els surten bé, i sobretot ajudar-les amb. el que puc, ja sigui de básquet o del cole, hi ha vegades que fins i tot les he ajudat a estudiar per un examen.

Segurament l’any que ve ja no les portaré , però mentrestant disfrutaré dels moments amb elles, perquè són genials!

Paula

Últimament s’ha se dir que a les classes ja no faig el mateix, sento com si ja no m’hi fiques en els estudis, tot i que m’assec davant de tot no aconsegueixo concentrar-me, i acabo no fent res. Això no és només en els estudis, sinó que a casa o en qualsevol cosa, ja no m’esforço tant com abans, però tot això no és perquè no vulgui esforçar-me sinó perquè tinc tantes coses a fer que no sé per quina començar, és com si l’energia per fer les coses se’m anés esgotant per moments

El primer que faig quan estic atabalada és estressar-me i desprès no sé perquè m’enfado amb mi mateixa i m’entristeixo un munt. No m’agrada estar trista perquè el món se’t ve a sobre, tot et sembla malament i llavors no tens ganes de fer res, ja que per molt que facis saps que et sortirà tot malament, i poc a poc la feina se’t va acumulant.

L’única manera de poder-te sortir i oblidar-te una mica de tot és jugar a basquet. Porto jugant amb el mateix equip durant uns set anys, he passat per milions d’entrenadors, i tot i que al començament costa molt entendre’t amb ells al final els hi acabes agafant afecte, doncs sempre que hi vaig t’oblides de tot, perquè només penses en jugar i tot el que et preocupava ho deixes a casa, vas allà per fer el que t’agrada, i això s’agraeix molt

Anna

Tot va començar com qualsevol altre dissabte, em vaig llevar amb problemes, vaig baixar a esmorzar, em vaig rentar la cara i vaig sortir sobre les 10:00 a buscar el cotxe, cada juguem un partit de lliga i aquest cop ens tocava anar a Vic. Després d’una hora de viatge vam arribar al camp, era un camp molt gran , hi havia moltes grades de diferents colors. A tots sens veia cansats, la veritat és un pal anar fins a Vic a jugar.

El partit va començar amb retràs. Al cap de 10 min d’haver fet una roda d’entrades i escalfat una mica l’àrbitre va donar el xiulet inicial, les tres primeres parts les vam dominar, gairebé tot el temps anàvem per sobre del marcador de l’equip local encara que no estiguéssim jugant molt bé. Però al final l’equip local ens va remuntar i ens va empatar amb un triple, la cosa no pintava gairebé estàvem molt cansats, el partit s’havia acabat però la taula s’havia descomptat amb el temps…

A la pròrroga ens van guanyar, va ser mala sort, però després d’aquell partit vam anar tots a dinar a Vic i ens ho vàrem passar d’allò més bé, jo vaig agafar un barret de palla i m’el vaig possar al cap, la derrota no ens va afectar per res i vam dinar molt bé i al arribar a vilassar vam sortir fins que es va fer de nit.

Gerard

Porto jugant a bàsquet des dels nou anys en un poble no molt conegut com és Vilassar de Dalt. Aquest esport aproximadament pot ser format entre vuit i tretze jugadors/es, pero a la hora de jugar només el juguen cinc. Amb el temps han vingut i s’han anat membres del grup, pero només algunes s’han mantingut i aquestes són les que formen l’EQUIP. Hem crescut com a tal totes i hem tingut moments més bons o més dolents, moments d’alegries i moments de plors, però totes ens hem ajudat per seguir endavant tant a la pista com a fora.

Nosaltres no ens considerem part d’un club, ens considerem part d’un equip i ens fem dir UBUNTU que és una regla ètica sud-africana enfocada en la lleialtat de les persones i les relacions entre aquestes. La paraula prové de les llengües zulu i xhosa. Ubuntu és vist com un concepte africà tradicional.

Poques persones tenen la sort de formar part d’un equip on et sents bé, on poden ser ells mateixos i que els altres membres mai deixin que t’enfonsis. Per aquesta mateixa raó he decidit escriure sobre elles, pero no com un escrit per la TERTÚLIA DEL QUART PIS, sinó com una oportunitat per agraïr-les tot el que han fet per mi. Totes les vegades que m’han fet somriure, que no han sigut poques que diguem, totes les vegades que en caure m’han ofert la mà per aixecar-me i sobretot tots els dies per fer-me sentir part d’un projecte en el que totes som imprescindibles i úniques.

Irene

Ho recordo com si fos ahir. Estava molt nerviosa i no era l’única que ho estava del vestuari. No podia parar de mossegar-me les ungles, les cames em tremolaven. Suposo que tampoc era tan estrany estar nerviosa davant de una semifinal del campionat d’Espanya. A més a més, per si fos poc, jugàvem contra el Caja Canarias, l’únic equip que havia estat imbatut des de fa anys.

Un cop acabades les instruccions d’en Màrius, el meu entrenador, varem sortir del vestuari. Els meus ulls no ho creien. Totes les grades eren de color groc, tot el públic ens recolzava i ens animava. Era increïble, tota l’afició s’havia desplaçat, ni més ni menys, que des de Mataró a Saragossa només per a poder veure aquest partit. Tot això ens van donar el triple de ganes de jugar aquest matx.

Si he de ser sincera. una mica de por si que feien, ja que la més baixeta del equip contrincant era més alta que jo. El primer quart va ser difícil de pair, igual que la segona part ja que varem marxar al descans amb una diferencia de menys 16 punts. Mirant-ho des de un altre punt de vista no estava gens malament, ja que el Caja Canárias a la mitja part acostuma a guanyar de 50 al seu adversari

El tercer quart va estar bastant millor, 3 triples consecutius ens van motivar per a seguir treballant per a una futura victòria. Un cop acabat aquest quart perdíem només de 5 i encara no ens ho creiem, tot i que les cames ens començaven a fer figa sabíem que era el moment més important per a poder posar-nos per davant i així ho varem fer. Quan només faltaven 3 minuts pel final del partit guanyàvem de 2 però les canàries no es donaven per vençudes tan fàcilment.

Faltaven 55 segons, guanyàvem de 4. Si elles haguessin anotat un triple encara es podien haver posat per davant, però no va ser així vàrem defensar com cal i vàrem fer cistella En aquest moment el pavelló va esclatar d’alegria, tothom cantava i animava però quedaven 14 segons. Per sort elles van fallar. Quan l’àrbitre va xiular el final del partit vàrem cridar, vàrem saltar, vàrem cantar i vàrem plorar. Un cop més la unió de l’equip va guanyar a la qualitat del contrincant, un cop més David va guanyar Goliat. Puc descriure tot el partit punt per punt, cistella a cistella, però la sensació que vaig tenir quan el marcador va marcar 00:00 és indescriptible.

Andrea