LA TERTÚLIA DEL QUART PIS (històric)

Dies, setmanes, mesos sofrint. Dones tot el millor, perquè al començament de la relació tot vagi perfecte. Però de sobte el dia següent no et parla, suda de tu… Cosa que jo no puc entendre.

Intentes passar del tema. Però de sobte veus a aquell noi guapo, que et crida l’atenció. El saludes. Comencem a parlar i parlar fins que quedem. Va haver-hi molta connexió, llavors vam quedar un segon cop, i un altre…

Comencem a sortir en serio. Amics i amigues em feliciten. Jo estic més feliç que mai. Ell intenta fer-ho tot be perquè jo estigui feliç. I, crec que m’estic començant a enamorar. Fa pocs dies, i potser es una mica precipitat. Però ens agradem moltíssim. Amb sinceritat, mai havia estat tan a gust i tan bé amb una persona.

La vida et pot anar malament, però de sobte, una persona et demostra que li agrades i t’estima, i la vida et canvia totalment. Canvia a millor.

Clàudia Gómez Sillero

Potser no és el millor gos del món, però me’l estimo molt. Té defectes, però si no en tingués no seria el meu gos. S’espanta de la gent i dels gossos, però amb molta paciència s’acabarà acostumant. Ens estima molt, i si ens veu es posa content, però si ens n’anem ens mira amb cara de pena. A l’hora de sortir, ens ho demana i quan veu que agafem la corretja es posa content. Quan estem tots junts al menjador, ens busca i seu al nostre costat. Quan la meva mare s’aixeca, es posa content i li demana, ja que és la que li dóna més coses. Li encanta que el pentinem i que juguem amb ell. Quan baixa al pàrquing i entra al cotxe, sap que anem a la platja. El deixem que corri per la sorra, si li tirem una pilota perquè la vagi a buscar, s’espanta.

Tothom diu que ha tingut molta sort de trobar-nos. Ja que durant els dos anys que té no havia sortit d’una gàbia, no sabia què eren unes escales, solament tenia contacte amb un humà, i aquell el tractava malament i el cridava. I, fins ara, no havia sabut mai què era una família que l’estimés i que es preocupés d’ell.

Un any més es celebra el dia dels enamorats, un dia normal i corrent on les parelles que segons diuen “s’estimen o s’aprecien”, es fan un regal com a mostra de l’afecte l’un cap a l’altre.
Cadascú té la seva opinió respecte aquest dia. Uns pensen que és un dia més on les empreses, botigues, grans magatzems etc.., s’aprofiten del 14 de febrer per fer més caixa, és a dir, un dia més pel consumidor. En la meva opinió, aquesta és la realitat.

D’altra banda hi ha aquella gent que tot ho celebra, ja sigui Sant Valentí o l’aniversari mensual d’una parella. Jo no en tinc res en contra, al contrari, si de veritat estigués en la seva situació qui sap si actuaria de la mateixa manera, segurament sí. Però de totes maneres, per molt que Sant Valentí diguin que és el dia dels enamorats, l’amor no es demostra en un dia sinó diàriament, estant al costat d’aquella persona en els moments bons i dolents.

I per últim hi ha la gent que el celebra però sense regals materials, com per exemple, passant el dia sencer amb aquella persona, anar algun lloc amb un paisatge bonic per contemplar o milers de coses que es poden fer sense diners. El que de veritat val, es seguir al costat de qui estimes un dia més.

Andrea

En el text d’avui vull parlar d’una pel·lícula que em va emocionar moltíssim quan la vaig veure, i també de l’admiració que li tinc al personatge principal, en Guido.

“La vida es bella” és el títol d’aquest film. Narra la vida d’una família italiana. El pare i el nen són jueus, però la mare és cristiana. Durant la guerra, se’ls emporten a tots tres a un camp de concentració (la mare no està obligada, però insisteix en acompanyar-los).

És una historia molt dura, com totes les de l’època. S’explica, sobretot, des del punt de vista d’en Giosue, el nen, que no deu tenir més de cinc anys. Des del començament de la trama, en Guido (el pare) té un somriure ben gran a la cara. Passi el que passi és feliç i ho transmet als que l’envolten. Lluita fins el final per tenir cura dels seus, per fer-los somriure i per escapar d’aquell infern. El personatge d’en Guido no coneix el significat d’egocèntric o egoista. És el millor exemple de generositat. Mai pensa en ell mateix.

Al camp de concentració dorm amb en Giosue i li explica tot com si fos un joc de nens: per què quasi no mengen, perquè treballen tant i dormen tan poc, per què no pot veure la seva mare ni jugar amb els seus amics… A la Dora, la seva dona, no la pot veure, però li fa sentir, de forma curiosa, que es recorda d’ella a cada moment i que la segueix estimant com ha fet sempre.

A la pel·lícula també destaca l’obediència del nen cap als seus pares i el respecte que els té. La innocència d’en Giosue no arriba a entendre perquè és tot tan diferent de com ho era quan vivia a casa seva amb els seus pares. Però, tot i així, fa tot el que li diu el seu pare. Respectar i obeir… dues accions que cada cop són més difícils de trobar, sobretot quan és de cara als pares. No hem de oblidar, però, que són ells els que ens han donat la vida que estem vivint ara, plena de laberints dels quals costa trobar-ne la sortida, a vegades. Tot i així, una vida amb petites coses que ajuden a tirar endavant, una vida bella que hem d’aprendre poc a poc a compartir amb les persones que de veritat valen la pena. I també hem d’aprendre a gaudir-la, perquè només en tindrem una, i a més a més molt curta.

Andrea

Adoro esa sensación de éxtasis en mi cuerpo cuando rozan tus labios con los míos.
Es como la excitación que siente un crío en la gran bajada final de la montaña rusa o como efecto que tenemos todos al despegar en un avión y experimentar el cambio de gravedad, mezclado con un hormigueo placentero que consigue confundir mi realidad con el limbo. Algo parecido al impacto de la expansión de luces en el cielo después del estruendo de un fuego artificial, que invade nuestra atención; semejante al recorrido en el que acaba una chispa incandescente después de la corriente: que hace que me sienta liberada de ser presa del amor que siento por ti.

Celia.

Aquell divendres em vaig despertar dubtosa, perquè no sabia si sortiria després del sopar de cap d’any o no. Per sort, sí vaig sortir. Vaig anar a casa d’una amiga on havíem quedat totes, i com de costum hi vaig arribar tard… però com que les meves amigues m’estimen molt m’ho van perdonar.
Tot seguit, vam anar a una festa a Cabrils, amb perdó de l’expressió, una merda. Hi havien quatre pares borratxos amb la corbata de cinta al cap.
I per cert, una dona que ens va fer molta gracia, que tot i que els altaveus estaven al màxim i que estava ben a prop de l’escenari, s’adormia, al·lucinant, però cert.
La festa no va estar molt bé, però millor va ser estar amb les meves amigues tota la nit xerrant, rient…
Amb tot això vull dir que encara que no fos especialment divertida la festa, l’important va ser la companyia, és a dir, que vaig estar amb les noies que més estimo i m’ho vaig passar molt bé, no va fer cap falta que la festa “molés parda”, com es diu ara, per que la nit fos perfecta.

Nabila.

Segur que moltes vegades heu caigut en un estat d’ànim una mica baix, d’això en diem tristesa. Pot aparèixer per moltes raons: una simple discussió, una baralla, un malentès, la falta d’algú o alguna cosa, una decepció…

Quan estàs trist és el moment en que la gent del teu entorn que t’estima i es preocupa per tu t’ajudi a passar aquest mal moment. Si de veritat t’estimen faran el possible per animar-te, intentant que ho oblidis per una estona i ajudar-te a arreglar les coses encara que no hi estiguin implicats.

Personalment quan estic trista l’única cosa que em funciona i m’ajuda a sentir-me una mica millor és desfogar-me, ja sigui cridant, plorant, rient o cantant; qualsevol d’aquestes coses serveix. Cridar: em va molt bé quan sento impotència i no sé què fer. Plorar: ploro quan de veritat estic molt malament sigui per la circumstància que sigui. Riure: em serveix per oblidar-me una estona dels problemes i normalment em passa quan estic amb les meves amigues, que intenten fer el possible perquè no hi pensi. Cantar: canto quan crec que s’arreglarà i no em preocupa massa la situació.

La tristesa és un sentiment molt desagradable que et pot provocar molts maldecaps. Ara mateix no puc dir res més perquè el meu estat d’ànim és bastant baix. M’agradaria que reflexioneu sobre el que sentiu, perquè moltes vegades no és culpa vostra i les circumstàncies fan que el vostre estat d’ànim canviï a negatiu i apareix aquest sentiment.

Marta.

Estàs a sobre d’un vehicle de dues rodes, saps que has d’anar en compte per no tenir un accident, ja que el teu cos és el que es dóna tots els cops. Sents l’aire, la velocitat i de sobte veus a aquella persona que et crida l’atenció et distreus i per una pedreta caus. Estàs al terra desconcertada, amb dolor, i dos o tres persones apropant-se per veure què t’ha passat.
Uns mesos enrere aquella persona em va dir que m’estimava i jo l’estimava més que a ningú havia estimat. Vaig passar uns mesos extravagants al seu costat. De sobte un dia sense cap raó em diu que m’oblidi d’ell que ja no vol parlar amb mi. L’única raó d’aquest fet, és que no n’hi ha. Jo encara em pregunto per què ho va fer, però no trobo cap resposta.
Avui, anava a casa després de l’institut amb la moto tranquil•lament. Vaig per un carrer, giro a l’esquerre, baixo i em trobo la meva distracció. El miro, em salto l’ stop, freno, rellisco, i en una mil•lèsima de segon i sense adonar-me, estava al terra amb un tall a la mà esquerra i amb rascades. Desconcertada veig a unes quantes persones venint fins a mi per veure què em passava. Entre aquelles persones estava ell, la meva distracció. Ve, em mira, es queda 30 segons sense preguntar-me si estic bé, i se’n va.
Sincerament, aquelles paraules eren mentida. Jo no em puc explicar com algunes persones poden ser tan falses. Li surten les paraules de la boca, sense cap sinceritat. Ell sap que t’ho creus, i a tu t’arriben al cor fins que t’enamores. La teva vida al seu costat és preciosa. Fins que arriben tres miserables paraules, ‘’et deixo,adéu’’. La teva primera reacció és plorar, i ell t’observa, et veu plorar i es queda igual. Això no és amor, és falsedat absoluta.
Vull sinceritat i res més.
Clàudia Gómez Sillero

Fa temps que no goso mirar el meu reflex desdibuixat als aparadors, doncs no hi veig més que un ésser desorientat, caminant sol per carrers buits.

Podríem dir que em trobo als llimbs, la teva eixida em portà letargia i m’hi deixà. Però, no creguis que he perdut la noció del temps; el compto amb desfici, mirant el rellotge de fit a fit, desitjant que les hores fossin segons, provant d’esquinçar els dies restants.

A debades, intento distreure’m deixant volar les idees i allí torna, malgrat tot, “De sobte encara em pren aquell vent o l’amor i rodolem per terra entre abraços i besos”. Això diria vostè, mestre Estellés. Jo en canvi, només puc tancar els punys, maleir l’atzar i la meva ingenuïtat.

Com m’agradaria de poder deixar mots i paraules fetes de fum, i arribar a llurs mans, tornar a les carícies i a les eternes nits d’estiu.

“Encara recordo el teu adéu i ens evoco als dos tan muts, allí abraçats; seguint-nos l’esguard dels ulls. I la teva mirada, sempre tan lúcida, sempre sincera. Va ser llavors i sense avisar, em plantares un darrer bes; els teus llavis varen ser com un esclat de llum, que m’omplia tot. Al trobar el nord de nou ja no hi eres”.

Ara per ara, la feixuga distància em torna de peus a terra, de volta a la realitat. Només puc esperar, ajagut, silenciós, valent-me de les promeses que ens vam fer -valen més que un imperi!- i de la impossibilitat d’oblidar-te. Històries com la nostra sempre perviuen gravades a la memòria, difícilment l’estroncaran distàncies, anys o neguits.

Viu, doncs, dins meu l’esperança de que encara ens queda molt camí a recórrer, en el nostre solemne i sincer estimar-nos.

Alexander

Per mi els avis són de les persones que més m’estimo. Normalment no  és la mateixa relació la que tens amb els pares que  la que tens amb els avis. Això depèn de la família i la persona, però jo amb els meus avis comparteixo moltes coses. Com per exemple anar a dinar a casa seva i gaudir de la seva cuina,  anar de viatge junts, anar a buscar bolets, anar de compres, etc… Només pensar que un dia ja no els tindré al meu costat, em dona mal de panxa, la veritat és que no sé com reaccionaria. Ells m’han vist créixer i jo els veig com es van fent grans. Jo sempre li dic a la meva àvia que cada any em passa més ràpid i ella em contesta: “Pues imagínate a mí, hija”. I la veritat és que té raó, a ells encara els hi passen més ràpid els dies. Jo encara no he perdut cap avi, i no em puc imaginar com ho passaria de malament. Tots els avis es desviuen pels seus néts, ho farien  tot i més per ells . Moltes vegades puc pensar, què pesada és la meva avia, què vol ara?, però en el fons és de les persones que valoro més. Els avis han viscut més anys en aquest món i ens donen bons consells que cal escoltar. Ells també van ser joves i van ensopegar amb problemes similars als que ara ens trobem.

Diuen que no t’adones del que t’estimes algú o del que significa per tu fins que el perds. Potser no és del tot veritat perquè jo encara tinc als meus avis i intento estimar-los cada dia més.

Ariadna