LA TERTÚLIA DEL QUART PIS (històric)

A la vida no pots escollir el teu pare, la teva mare, ni els teus germans. No pots escollir el país on neixes, el teu nom, ni el color dels teus ulls, però hi ha una cosa que sí que tens la llibertat d’escollir, els teus amics.
Els amics són proporcions del nostre cor. Allò que només trobem més enllà del món.
Tenir un amic és com tenir un tresor. Això significa tenir algú en qui reflectir-se. És algú amb qui pots compartir obertament els teus pensaments i algú amb el qual et pots recolzar en els pitjors moments. El que t’abraça quan sents que no pots més i et dóna ànims per seguir endavant. És aquella persona que encara que estigui asseguda al teu costat, no la veus com la matèria física que és.
L’amic no és la persona que veus, ni que pots tocar o olorar. Simplement, és la persona que sents.

Jade

El meu aniversari cada any cau en època de recuperacions, per tant no hi ha moment per celebrar-lo. L’any passat quan ja estàvem al mes de Juliol, em trobava a casa de l’Emma que em va proposar anar a casa d’una amiga a sopar, jo m’hi negava rotundament ja que a més a més d’anar caminant fins a la muntanya de Cabrils, el temps no acompanyava gens. Finalment em van convèncer, dient-me que podíem anar amb el cotxe d’una altra amiga. Quan vam arribar estaven a la porta a punt d’entrar l’Andrea i la Lola. Vam baixar totes 5 les escales de la casa i de sobte en la foscor del soterrani unes veus van exclamar : SORPRESA!

Mai havia estat tan desconcertada, no sabia què fer ni com reaccionar, pensava que era una festa tan sols per a la Lola i que ningú m’havia avisat. Després de l’estat de xoc en que m’havia quedat, totes van abalançar-se a sobre meu per abraçar-me. En aquell moment vaig entendre que tot aquell festuc també me l’havien preparat a mi, se’m saltaven les llàgrimes dels ulls, estava molt emocionada. Però el millor encara estava per arribar, després de sopar, el soterrani va tornar a quedar-se a les fosques però amb unes simultànies i petites llums que s’apropaven a la taula. Hi havia dos pastissos, un per cada una. Van cantar-nos ” l’aniversari feliç ” i en acabar la cançó, jo no tenia paraules. Llavors vaig tancar els ulls i vaig bufar les espelmes mentre demanava un gran desig.

Va ser una gran sorpresa que mai podré oblidar. Sens dubte tinc unes amigues que valen or.

Sandra Moradell

Ser jo és curiós, et passen moltes coses, com als demés -si fossiu jo ho sabríeu-, a més, et permet conèixer a gent fascinant que cada dia et sorprén més -com als demés-, gent amb qui pots parlar de tot i compartir tot el que penses, gent que inspira una confiança quasi absoluta i sents que fins i tot que ja forma part de tu, que si deixaren d’existir, deixaria de ser una part de tu.

Hi ha gent que apareix un dia i passa de llarg com aquell que s’equivoca de carrer. D’altra banda hi ha persones que com qui no vol, sense adonar-te’n, un dia, per casualitat, truquen al timbre de casa i es decideixen quedar-se, tu, com no podria ser d’altra forma, li ofereixes seient, i així van passant els dies. Aquestes persones mai se’n van de casa, sempre queda un perfum particular, un ambient agradable que li dóna a la casa -o a la vida- uns trets especials i inconfusibles

David de Paz

Tinc una amiga que és diferent a les altres. Ella és molt innocent, però a la vegada és una persona molt madura. La conec des de fa cinc o sis anys però només érem companyes d’institut. Però des de fa uns quants mesos l’he començat a conèixer millor i adonar-me que és una persona que realment val molt la pena. Ella sempre que l’he necessitat ha estat allà per ajudar-me i animar-me. Jo, sense adonar-me’n, li he arribat a fer mal per una tonteria massa gran, però per sort ella té un cor massa gran per enfadar-se i ser rancorosa i ara per sort estem bé i espero seguir molt de temps així. Amb ella puc ser jo mateixa, és genial.

Poc a poc m’assabento de la gent per qui realment val la penar lluitar i ”derramar sang”. Encara que per desgràcia la humanitat, incloent-me a mi, és estúpida i lluita per persones que ens destrossen per dins i encara que ens adonem ho continuarem fent.

Ara per sort, tinc a gent molt especial al meu costat fa que cada dia de la meva vida sigui únic. Al seu costat, val la pena viure, perquè em fan feliç.

Fa sis anys que et conec i m’has ensenyat com ningú a riure i fruir de la vida. Hi ha poques persones en aquest món que saben treure un somriure quan més es necessita i tu ets una d’aquestes.

Has sabut fer-me enrabiar per qualsevol fotesa sempre que has volgut, m’has obligat a estudiar i esforçar-me tot i saber que jo no volia, m’ho has fet passar bé de festa i ballar fins la matinada… Riure’m de tu es una de les coses que més be m’has ensenyat a fer, sobretot quan recordes a cada moment lo guapo que ets i lo bo que estàs (ironia) i totes ens riem de tu. Sempre he pensat que es admirable la forma en la que vius la vida, sempre veient la part positiva de les coses i mai preocupant-te pel passat que algun dia hagi pogut fer mal.

Gràcies per tots els moments que hem compartit; campaments, classes a l’“acadèmia” amb la Sandra on poc anglès aprenem, els teus ‘bailoteos’ a discoteques rodejat de noies, les teves cançons de La Pegatina, el vídeo dels ‘hermanos mas reshus de Cabrils y Vilassar’, totes les tafaneries que ens has arribat a explicar i totes les tardes de divendres a casa l’Emma que per culpa teva acaben sent divertides.

I per acabar, la frase que no podria faltar: TU ME HAS ENSEÑADO A SER UNA LEONA, PICHURRI.

Gràcies per tot Jordi, t’estimo!

Mercè.

D’aquí unes hores farà uns mes que tinc la Mercè a la llista de persones bloquejades del meu compte al Facebook. Al principi, només era una broma, ella m’havia esborrat, i jo per empipar-la la vaig posar en no-admetre. L’endemà, a l’hora del pati, li vaig explicar a l’Adriana i ella com que ens coneix molt bé ens va dir que segur que no aguantàvem ni un dia i que quan arribéssim a casa una de les dues agregaria l’altra. Jo, que volia portar-li la contrària, li vaig dir que sí que érem capaces de fer-ho, que m’apostava un euro -ja sé que no és una quantitat gaire elevada, però estem en temps de crisi- a que aguantàvem un mes, del 23 d’abril al 23 de maig. Acte seguit, ens vam donar les mans, havíem fet un tracte. Jo havia de resistir un mes sense la Mercè, passar llargues estones d’avorriment, i ella igual. Per comunicar-nos ens havíem de trucar, i com he dit abans, estem en crisi, ho fèiem poques vegades.

Dimarts que ve, espero que l’Adriana porti l’euro que em deu, i que la Mercè no em demani part de l’euro… he guanyat l’aposta i a més, a partir d’ara podré parlar amb la Mercè!!!

Nabila, 19:36 de 22 maig.

Un dimarts com qualsevol altre anàvem caminant cap a l’institut a les tres del migdia la Maria, l’Emma i jo. Anàvem sobrades de temps i ens vam entretenir parlant assegudes a unes escales, estàvem molt a gust sota l’ombra però vam decidir estirar-nos en una zona d’herba per estar més còmodes. Les tres estirades en fila mirat el cel blau sense núvols, una suau brisa i amb el cant dels ocellets de fons, anàvem explicant-nos coses sobre l’anterior cap de setmana i a cada moment es podia escoltar una rialla. Aquests moments són els que realment val la pena compartir i recordar i no solem valorar-los com tal, puc sentir-me afortunada. Tenir dues bones amigues com elles ja és una gran sort, però més encara tenir-les com a veïnes.

Natàlia Gasulla

Pienso que un verdadero amigo es aquel que entra cuando todos los demás se van o también es aquel que esta contigo cuando lo necesitas, aunque a veces a aquella persona le gustaría estar en otro sitio.

Casi siempre hay personas que entran y salen de tu vida a lo largo de los años. Pero siempre los verdaderos amigos dejan huellas en uno mismo a lo largo del tiempo.

Pero también podemos decir que cree en ti aunque tú hayas dejado de creer en ti mismo.

A lo que me refiero y a lo que quiero transmitir en este texto es que yo creo que para crear un verdadero amigo (amistad) requiere de mucha dedicación y muchísimo tiempo.

Tonny

Enteneu el món? Jo no entenc la gent que viu en éll. Quan naixem, tots ens fan carícies, estan atents a nosaltres i ens miren cada instant perquè no ens passi rés. Arriba un moment on les coses canvien, la guarderia, allà ens deixan sense la vigilància constant, sense tenir els ulls fixos paternals damunt de nosaltres, i també en aquest lloc, tenim les nostres primeres baralles per una joguina, el nostre primer trau, i en aquest lloc tan estrany per a nosaltres, ens ensenyen que els ulls que ens seguiran mirant seran el dels amics. Ara són ells, els que no apartaran els ulls de nosaltres, i encara que els amics aniran canviant al llarg de la nostra vida, seran els ulls de cada un d’ells els que ens vigilaran per a que no ens passi rés, encara que ens pasaran coses.

Aquest punt, on els amics es converteixen en la nostra mà, siguin com siguin, ens fa pensar que tenim dret a descriure què és l’amistat. Però no tot es tan bonic com als contes, i cadascú defineix amistat d’una manera diferent; ¿Creieu que aquest és el problema?

David de Paz

Algun cap de setmana o festiu que la meva família pot, ens escapem a un petit poble de la Cerdanya. Allà he passat moments molt divertits amb els meus cosins. Sempre que estem a fora la terrasseta de la casa, observem el cementiri del poblet on recordem aquella nit d’aventura.

Vam decidir pujar per passar la castanyada tots junts, amb els avis i els tiets. Els dos cosins meus i jo sempre que acabàvem de dinar, estiguéssim on estiguéssim, sempre anàvem a descobrir el lloc per fora. Però aquell dia era de nit, i els hi vam dir als pares que marxàvem a dormir a les habitacions, i en lloc de fer-ho, ens vam escapar al cementiri. Jo era la que tenia més por, és clar, era la nena petiteta i els altres dos eren els intrèpids.

A mig camí, ens vam trobar una colla de nois i noies que eren veïns nostres, algun cop els vèiem per allà jugant. Portaven el seu gos, un Labrador molt maco. Ens vam presentar, i ens van dir que anéssim amb ells que així seriem més i més divertit. Vam baixar per un camí de sorra i pedres en molt mal estat, menys mal que alguns portaven lots i telèfons mòbils per enlluernar-lo. Algú va caure de cul, però res greu. Recordo el gos que pujava i baixava pel camí amb molta facilitat, vigilant que ningú caigués. Finalment, vam arribar a la porta del cementiri i estava tancada. Un dels nois la va obrir. En entrar, vam observar-lo i feia una mica de por, il·luminat per llums ataronjades. Tots ens vam plantar davant de la capella i alguns van començar a cridar coses perquè sonés l’eco. De sobte, una de les noies va cridar massa fort i les llums del cementiri es van apagar de cop. Vam sortir corrents com mai havíem fet ningú de nosaltres.

Quan recordem aquesta anècdota, ens divertim; gaudim només pel simple fet d’estar els tres junts. Ens adonem de que ens estem fent grans, però cap de nosaltres volem que això s’acabi. Encara tenim massa aventures per viure.

Alba