LA TERTÚLIA DEL QUART PIS (històric)

L’any passat a començament de 3r d’ESO, quan vaig arribar a la classe, vaig veure una personeta guapíssima, que en cap moment em va passar pel cap que ara mateix, la pogués arribar a estimar tant.

Ella es una persona increïble, bona persona, simpàtica, guapa, amable, ajuda els seus amics. A mida que va anar passant el temps, la vaig anar coneixent, vam començar a parlar, i mica en mica ens vam anar coneixent. A mi sempre m’havien dit que ella era una antipàtica… però ara que la conec, puc dir que tot el que m’havien dit era “una mentida com una casa”.

Ella es una persona que estimo moltíssim, ha sigut una de les persones que més m’ha ajudat, sempre que l’he necessitat ha estat al meu costat, sempre ha tingut un somriure per treure’m. Tinc una cosa molt clara i es que no em penedeixo per res del món d’haver-la conegut, perquè és una de les millor persones del món!!!
Ella es la Patrícia Wic, i li dono las gràcies per ser com és, i per lo guapa que arriba a ser!!!

Gisela

Un día leyendo una historia descubrí que tener una amiga es tener un tesoro, porque si verdaderamente es amiga tuya nunca te abandona, siempre está a tu lado si la necesitas, en todo momento te apoya y respeta tus decisiones.

Yo tengo la suerte de tener buenas amigas con las que me divierto mucho. Nos gusta quedar, pasar la tarde dando vueltas, hablar de nuestras cosas… y sobre todo pasarnos todo un día en el centro comercial mirando tiendas y comprándonos ropa, zapatos, complementos, maquillaje, etc. A veces nos juntamos en casa de alguna y vemos una película, jugamos al sing-star o bailamos, se nos pasa el rato volando.

Hay veces que nos enfadamos por chorradas y empezamos a discutir entre nosotras, pero al poco tiempo ya se nos ha pasado el enfado y volvemos a estar como siempre. Enfadarse con una amiga es una de las peores cosas que hay, para mí al menos, porque luego me siento muy mal por ello.

Me gusta tenerlas porque siempre están conmigo tanto para las cosas buenas como para las malas, y me ayudan a no sentirme sola.

Andrea

L’altre dia estava a la meva habitació sense saber exactament què fer ja que totes les coses que em venien al cap les trobava pesades. Finalment, vaig arribar a la conclusió de que la meva solució per aquests dies és la música. Crec que no podria viure sense escoltar cançons. Cada una d’elles em recorda algun moment que he viscut, per això, quan em vaig posar a escoltar “The lazy song” em va venir al cap l’estiu, la costa Brava, concretament el poble de l’Escala. Aquest estiu hi vaig passar catorze dies únics, va ser el millor començament d’estiu que podria haver tingut, a més a més vaig conèixer nova gent i vam compartir moments inoblidables.

I és així que, quan escolto aquesta cançó, em venen al cap cada una de les persones que van fer que aquests dies fossin especials: les xerrades amb l’Andrea, les nits amb les de l’habitació 105, les classes amb el Nico, el Guille, el Lluís i el Marc, les abraçades de la Marta, el beat box del Guillem… Totes aquestes i moltes més persones han fet que l’estiu del 2011 hagi estat un dels millors estius de la meva vida, així doncs els dedico aquest escrit, perquè són unes grans persones que no vull perdre.

Pau

Hoy es uno de esos días en que me he parado a pensar en todo lo que he vivido al largo de los años. Me doy cuenta de aunque ha pasado mucha gente por mi vida, algunos o mejor dicho, algunas, siempre han estado presentes para mí.

Este escrito va para unas apreciadas amigas que por algunos motivos nos hemos ido distanciando. Hasta ahora. Y digo hasta ahora porque presiento que las cosas van a cambiar. El viaje de cuarto nos puede ayudar a volver a tener, otra vez, ese hilo aparentemente invisible que nos unía. Y si no es así, me gustaría que así fuera. No quiero dejar atrás esta amistad que nos une desde tanto tiempo.

Tengo presente que volver a recuperar una amistad que “perdimos” hace unos años es difícil, y sé que en parte fue culpa mía…

Por decirlo de alguna manera ”el instituto nos separó”, pero también es verdad que dejamos que lo hiciera. Ahora el viaje nos empieza a unir, y siento que podemos lograr estar más unidas otra vez.

Después de tanto tiempo os puede sonar un poco raro todo eso, pero mejor tarde que nunca ¿no, Ana y Paula?

Esperaré ansiosa vuestra respuesta. Os quiero 😀

PD: camps

Hoy he pasado toda la tarde con ella. Tiene esa increíble capacidad de convertir cualquier momento aburrido y cotidiano en un instante que vale la pena recordar toda la vida. Y hoy lo ha vuelto a hacer; he pasado una tarde increíble con una amiga increíble.

Ella pertenece a ese reducido grupo de personas que te muestran su afecto con solo una sonrisa. Se emociona mucho con muy poco y siempre llora en ciertas escenas de películas: una pareja que se reencuentra, una muerte inesperada… Es graciosa, dinámica y cabezota. Sobretodo lo último, cuando se le mete algo entre ceja y ceja no hay quien la pare. Podría pasarme el día diciendo cosas sobre ella, por ejemplo, que le gusta el color azul marino o que odia con todas sus fuerzas la sopa de su madre, pero lo que de verdad me interesa decir y resaltar, es que es una grandísima amiga.

Hace mucho que nos conocemos; muchísimo. Podría decir perfectamente que hemos crecido juntas. Aunque son infinitos los momentos que compartimos, voy a limitarme ahora a recordar uno muy reciente. Hace unos días, estaba contándole por teléfono problemas y paranoias, cuando, justo antes de colgar, me susurró algo: “Tú ya sabes que me tienes aquí para todo lo que haga falta, ¿no?”

Lo sé, Paula, y te doy ahora y aquí las gracias. Muchísimas gracias por dedicarme esas palabras y estar siempre a mí lado. Te mereces este escrito y más. Tú ya sabes que esta amistad es para siempre, ¿no?

Ana

Yo no tengo ninguna hermana de sangre, pero sí que tengo a una personita tan imprescindible en mi vida que prácticamente es como si lo fuera.

Hace ya tiempo que Patricia y yo queríamos hacernos un tatuaje que significara algo para nosotras, hasta que el miércoles pasado lo conseguimos. Se trata del contorno de un pequeño corazón situado en la muñeca izquierda.

Pienso que es algo bonito porque si algún día, fuera por el motivo que fuera, nos viéramos forzadas a separarnos, siempre nos recordaríamos como las grandes amigas que hemos llegado a ser. Porque puede que no seamos lo suficientemente mayores y que nos falte mucho por aprender aún, pero los cambios más grandes que he hecho de momento han sido a su lado, y eso no lo voy a olvidar nunca.

Puedo asegurar que mi mejor amiga es una de esas personas que no son fáciles de encontrar, tarde o temprano la gente que creías que podías confiar te acaba decepcionando… Menos ella.

Te quiero hermana.

Jade

Supongo que como yo, muchos de vosotros, tenéis algún amigo especial. Con “amigo especial”, me refiero un amigo que conoces desde hace mucho tiempo i que te compaginas muy bien. Yo tengo uno de esos. Su nombre es Sergi y vive en Barcelona. Se puede decir que somos amigos desde el momento en que nací. Se debe a que nuestros padres ya se conocían, ya que los abuelos de Sergi tienen una torre i mis abuelos la tenían, en una pequeña urbanización de Anoia. Pero no solamente nos conocemos por eso, sino que además también vivíamos en el mismo barrio, e íbamos a la misma escuela.

La verdad es que nos vemos muy de vez en cuando, pero cuando nos vemos estamos muy bien juntos, nos lo pasamos bien y siempre nos explicamos novedades. Sobretodo él, me cuenta cosas de mis antiguos amigos y del barrio.

A finales del mes de Octubre él y sus padres vinieron a pasar el día con nosotros. Los seis nos fuimos a comer a un restaurante de Cabrils, i después los padres se fueron a Mataró i nosotros a Vilassar de Dalt. Se nos pasó el día muy rápido, aunque lo aprovechamos muy bien, se nos hizo corto.

Ahora nuestro contacto se limita simplemente a largas conversaciones a través de Facebook, pero supongo que no tardaremos en volver a vernos y pasar otro día magnífico, o eso espero.

Laura

Hi ha moments en la vida de les persones que no són com ens agradaria que fossin, els moments són únics i no es poden canviar. Moments de plena felicitat i moments en que ho passes malament i que per més que vulguis no pots somriure. En aquests últims descobreixes quines són les persones que de veritat valen la pena i quins són els amics que sempre estaran amb tu.

Un amic és aquella persona que sempre hi serà, sempre la tindràs al teu costat, en els bons i en els mals moments. En la qual et podràs recolzar quan et sentis trist, amb la qual podràs somriure quan estiguis content i a la que podràs abraçar quan et sentis sol. Un bon amic és tot el que es necessita per ser feliç o almenys gran part del que fa que ho siguis. Et donarà la ma quan hagis caigut i t’ajudarà a aixecar-te, et donarà bons consells quan tinguis dubtes, però, el més important, és que sempre estarà allà quan més el necessitis. Et traurà les espines clavades, et curarà i et farà somriure quan ho creguis impossible. Un amic és l’única persona en el món de la qual no es pot prescindir, ho sap tot de tu i tu ho saps tot d’ell. Amb ell no hi ha discussions, no hi ha problemes, només moments inoblidables i altres que desitjaries que no acabessin mai. Estones en les que t’agradaria parar el temps perquè creus que amb cap altre persona serà com amb ell. Perquè amb ell sóc la persona que vull ser en comptes de la persona que sóc.

Penso que he tingut sort, jo tinc un millor amic i no el canviaria per res, perquè aquest amic al final s’acaba convertit en el teu germà.

Àlex

Tinc la gran sort de no poder recordar cap etapa de la meva vida on ella no hi aparegui. És molt més que una amiga, no puc dir que sigui com una germana, lo nostre no té res a veure amb cap tipus de relació familiar, de fet, no té res a veure amb cap tipus de relació descriptible. És simplement nostre, ella ho entén, jo ho entenc i és perfecte pel simple fet de que nosaltres ho entenem.

Considero que després d’haver crescut juntes, estem connectades d’alguna manera. Em refereixo a que és perfectament capaç d’interpretar cada moviment meu, cada ganyota.

No puc fer veure que alguna cosa m’agrada sense que ella sàpiga la veritat, no puc estar trista sense que ella m’ho noti, sempre és capaç d’actuar de la manera adequada al moment adequat i per això l’estimo.

Pot sonar típic, però qui ens coneix sap que és veritat.

Sempre hem tingut diferents punts de vista sobre molts temes, i això ha generat moltes i moltes discussions. Moltíssimes. Així que si seguim sent amigues, imagineu tots els bons moments que hem tingut que passar perquè ens surti a compte… moltíssims.

I és que no puc passar dos minuts amb ella sense riure. Només amb ella he arribat a riure fins el punt de no poder respirar, aquell que et fan mal les galtes i et ploren tant els ulls que l’únic que vols fer és parar i intentar calmar-te.

Amb ella no tinc vergonya, sóc com sóc, no m’amago. Amb ella el temps vola i tot sembla més fàcil, més divertit.
Ara ella està a Canadà. Mai havíem estat tant de temps separades i la trobo moltíssim a faltar. Però a mi no em cal tenir-la lluny per saber que la necessito, sempre hem sigut amigues i sé que és probable que en el futur no ho siguem però sempre recordaré aquella amiga meva amb els cabells arrissats.

Laura.

Fa una millonada d’anys que conec a una persona, però no a una persona normal, la meva millor amiga, amb la que des de ben petita m’he sentit còmode al seu costat. Ens portem sis mesos justos. Ella és la persona més important que he conegut.

Tot va començar al parvulari, però la veritat és que ja no me’n recordo, però sé que des d’aquell moment, no ens hem separat mai. Quan estic amb ella, canvio totalment, no sóc jo, sóc una nena petita que només fa tonteries i no para de riure, com si el temps no hagués passat.

Ella m’ha ensenyat a anar en bicicleta, a saltar a corda, he rigut amb ella fins no poder més, he plorat, però durant tot el temps que porto amb ella, tots els records que tinc són bons.

Quan li va caure la primera dent, em vaig quedar parada, jo no sabia que les dents queien. Jo li deia “Paula Paula, tens un forat, i ara que?!” fins que ella em va dir que les dents queien i després en creixien de noves.

Sempre, sempre anava a casa d’ella, i el primer que fèiem era jugar a les barbies, sembla ridícul, però ens muntàvem una d‘històries, i ens passàvem l’estona a dalt de casa, sense que el temps corrés, sense cap preocupació. De mica en mica ens hem anat fent grans, i ara ja no passo tant de temps a casa seva, però estiguem on estiguem, segueix sent igual que abans, sempre amb un somriure a la cara i amb ganes de fer tonteries.

Per mi és com una germana de la que mai em vull separar, mai, amb la que sóc jo mateixa i no m’avergonyeixo de ser qui sóc.

A vegades penso que potser en algun moment troba algú millor que jo, una persona més del seu pes, una persona que em farà allunyar-me d’ella i que per mi suposara la fi, però jo, passi el que passi, mai l’oblidaré i sempre serà la meva Paula.

Anna