La feina ben feta
Josep M. Altés Riera | 23 març 2012Les persones, en general, acostumem a tenir present els errors dels altres i, tanmateix, a treure-li importància als seus encerts. Aquest fet potser és degut a que, d’alguna manera estem acostumats a allò que diem “la feina ben feta”.
Si seguim, per exemple, una rutina i fem bé el que toca fer, ningú ens felicita l’haver actuat adequadament, potser pel simple fet que és el que hem de fer. Però pel contrari, si trenques aquesta rutina i fas alguna cosa malament o que simplement no toca, llavors sí que et criden l’atenció.
Sembla que en alguns casos aquesta conducta es dugui a terme per fer millorar a la persona a la qual estem comentant els errors, per tal que no els torni a repetir o perquè pugui millorar. I tot i que pot semblar que no en tots els casos és aquesta l’explicació, personalment, no crec que la enveja pugui ser una causant d’aquesta conducta (com molta gent pot pensar).
Crec que més que enveja, els humans tenim un hàbit desagradable provenen (com diu el meu pare) de la religió culpabilitzadora de tot el que es feia si no agradava als qui manaven: emperadors, sacerdots, bruixots, déus… I és que, tot i que aquesta culpa ens ha acompanyat durant moltíssims anys, igual que un hàbit ha vingut per un aprenentatge dolent, pot acabar amb un aprenentatge bo.
Júlia Reina
