L’A i el B
Josep M. Altés Riera | 29 setembre 2010Avui dilluns he anat a entrenar, i just després de canviar-me ha entrat el coordinador. Ens ha dit que tenia una cosa important a dir-nos, de cop, tots ens hem aturat i hem parat l’orella. Ha començat el seu discurs dient que, no ens havíem de prendre malament el que ens diguessin i que donaria igual la decisió, nosaltres ens hauríem de seguir esforçant de la mateixa forma.
El cas es que s’havien de dividir l’equip, per fer-ne dos (l’ A i el B), un dels quals seria més competitiu que l’altre. Tothom esperava anar a l’A, però ben bé tots sabíem ja qui aniria al A i qui al B. L’ A acostuma a ser el equip més bo, o com a mínim amb més bons jugadors, i el B és el que té els jugadors que no ho fan tan bé, o que no tenen lloc en l’ A. A mi m’ha tocat anar al B, cosa que ja suposava, però m’esforçaré igualment, per sort hi anirem quatre amics. L’entrenador que ha tocat al B se’l veu molt motivat, amb ganes d’ensenyar-nos, ens ha dit que si tots ens esforcem, ho podem fer bé.
Les conseqüències de formar el B han sigut, que alguns nois ja es veien al A, i no ha estat així, per culpa d’això han sentit impotència, s’han frustrat les seves idees. Però jo crec que si tots al B ens esforcem i fem pinya, podem jugar a futbol.
Raúl
Raúl,
M’agrada l’enfoc del teu escrit. Parteixes d’una situació ben particular i en fas una mica de reflexió, amb idees interessants. Pel que fa a la forma, penso que es pot treballar més, fent-lo més fluïd. Es poden esporgar paraules.
No deixis d’escriure.
Josep Maria