LA TERTÚLIA DEL QUART PIS (històric)

A mesura que avança el curs hem hagut de redactar escrits per l’assignatura d’ètica, però arriba un moment que ja no saps de què parlar.

Sí, és veritat que hi ha una infinitat de temes per escollir, però jo busco el més interessant, el que aporti més interès entre tota la comunitat d’escriptors que som a la Tertúlia del Quart Pis.

En els meus escrits he parlat d’esports, del col·legi i del que faig en el meu temps lliure, entre molts altres temes.

Suposo que el següent escrit que faci ja serà sobre les vacances d’estiu, ja que cada cop hi som més propers. S’acosten els dies assolellats, els dies a la platja i a la piscina, els dies amb els amics… Quines ganes!

Marcos Giménez

Ja està a punt d’acabar-se el curs, ja en tinc ganes, però haig de dir que aquest any m’ha passat molt ràpid.

Al principi pensava que encara quedava molt per el proper estiu, ho veia lluny, i ara no em sembla que hagin passat sis mesos des d’aleshores.

Aquest curs em fa més pena que s’acabi que els altres anys, perquè hi haurà canvis, gent que deixa l’institut, perquè fa un batxillerat que aquí no fan, fan mòduls o deixen els estudis.

Fins ara, més o menys sempre som els mateixos, però aquest any no. Haurem d’aprofitar els dos anys que ens queden, llavors marxarem cada un cap un costat, encara que sempre queden els amics, que tinc sort perquè n’he fet bastants i bons.

Ara no us penseu que no estic esperant les vacances, no, ho estic esperant i força.

Sandra

El meu avi va néixer a Aragó i va venir de molt petit cap a Catalunya amb els seus pares i germans. De més gran va tornar a l’Aragó i va comprar una casa a les afores del seu poble natal. Ara la meva mare i els meus tiets en són copropietaris.

Des de fa molt de temps, cada estiu, setmana Santa o cap de setmana llarg que tenim vacances, anem a passar uns dies a Luesia, que és el poble aragonès on tenim la casa. Aquesta setmana Santa vam anar a Luesia com de costum. Allà des de fa un parell d’anys els meus cosins i jo anem amb uns nois del poble. Abans quan anava a Luesia, com que no coneixia ningú em quedava a casa o sortia amb la família, però fa dos anys els meus cosins que són 1 i 2 anys més grans que jo em van presentar uns nois del poble i ara acostumem a anar amb ells. Els matins normalment dormo i faig coses per casa, però a la tarda casi sempre surto amb aquests nois pel poble i juguem a cartes, tenis o fem altres activitats.

Aquesta setmana santa vam anar per primer cop al ball del poble que fan els dissabtes quan hi alguna festa especial. Va venir un grup a tocar i a cantar cançons. A mi no m’agrada gaire ballar, però els nois del poble, que ja havien estat en altres balls m’hi van animar i al final m’ho vaig passar molt bé.

Espero que a partir d’ara sempre que vagi a Luesia em pugui trobar amb aquests nois, ja que ens ho passem molt bé i no ens veiem gaire en tot l’any.

Enric

Fa pocs dies, quan vaig arribar a casa desprès de l’institut, vaig trobar-me a la meva mare trista. Ella em va explicar que l’acabaven de trucar la família d’un vell amic seu, que es veu que aquell mateix matí havia mort a un accident de cotxe. Però el mes fort d’aquest fet es que dos dies abans l’home havia vingut a visitar-nos a casa. Jo me’n recordava perfectament de la seva cara, vaig estar parlant amb ell.

Això em va fer reflexionar molt. I pensar que aquell va ser el seu últim dia de vida i no en sabia res quan es va llevar pel mati. Aquest fet demostra que hem de viure la vida amb intensitat i aprofitar-la al màxim perquè mai se sap quan ens arribarà l’hora.

Cinta

“Retallem la despesa militar, invertim en despesa social”, aquest és el lema d’una molt interessant campanya de conscienciació de la ciutadania entorn de l’absurd de dedicar milers de milions dels nostres diners (els de tots) al manteniment el complex industrial-militar. Els governants diuen que cal ser austers en la despesa, i això deu significar no gastar-se la pasta en coses supèrflues. El cas és que retallen els serveis socials, i això ja ens diu molt sobre el que els nostres governants consideren superflu. És una opció.

La campanya denuncia, precisament, aquesta opció, adreçant una carta de denúncia al president del govern espanyol. Diu així:

Sr President,
En un context de greu crisi econòmica com l’actual, amb un dèficit públic que sobrepassa el 8% i una previsió de retallades per valor de 36.000 milions d’euros en els pressupostos de 2012, creiem que hauria de ser prioritari per al Govern reduir i aplicar una reducció de la despesa militar, seguint l’exemple d’altres països com Alemanya, Regne Unit, França o Itàlia.
La despesa militar total a Espanya el 2011 segons el criteri de l’OTAN va superar els 16.000 milions d’euros i els deutes acumulats actuals pel Ministeri de Defensa sumen actualment 27.000 milions d’euros per a compres d’armes, i si es mantenen els compromisos d’adquisicions arribaran als 37.000 milions d’euros l’any 2015.
Mentre la població sota el llindar de la pobresa segueix augmentant a Espanya, les retallades en sanitat i educació són molt superiors a les retallades que afecten la despesa militar. Aquest fet no només perjudicarà greument els pilars bàsics de l’Estat de benestar, amb la conseqüent repercussió que això tindrà a nivell social, sinó que a més posarà en dubte la capacitat de gestió d’un Govern que prioritza modernitzar els seus sistemes d’armament sotmetent-se a les pressions del complex militar-industrial abans de protegir el benestar de la seva ciutadania.
Prioritzar unes despeses o altres és qüestió de voluntat política, i per tant està a les seves mans com a representants dels ciutadans decidir en què es gasten els seus recursos.
En l’últim any hem estat testimonis de com la societat civil a nivell internacional exigeix un canvi de paradigma polític i econòmic on es treballi per una veritable seguretat humana fonamentada en la protecció de la salut, el foment de l’educació, un medi ambient saludable, l’accés a un habitatge digne, un treball digne i el respecte pels drets humans. Un nou paradigma on es trenqui amb la inèrcia dominant que ha pervertit el concepte de seguretat, entenent-la en termes militars, i que ha malgastat fons públics en sistemes d’armament i seguretat innecessaris, així com concedit crèdits a empreses d’armament que no suposen sinó una xacra per a la resta de l’economia espanyola.
Per tot això, li demanem que com a responsable polític faci tots els esforços per reduir la despesa militar i així augmentar els pressupostos públics a favor de l’Estat de benestar. Faci que Espanya sigui un referent internacional de justícia i solidaritat.
Atentament

Si vols afegir la teva signatura a aquesta carta de protesta, clica:
Retallem la despesa militar, invertim en despesa social.

Que no es pensin que ja ens està bé!

Josep Maria

Aquest mati he anat a Santa Maria de Palautordera, un poble on el meu tiet té una casa enorme, a jugar amb els meus cosins petits i també a celebrar el dia de la mare. Allà mentre llegia el diari “La Vanguardia” m’ha cridat l’atenció un article sobre un forat negre a 2000 anys llum de la nostra galàxia, que s’havia cruspit literalment una estrella gegant vermella.

La part interessant d’aquest article és que aquest futur serà més o menys el mateix per la nostra estrella acabant així amb tota la vida possible de la terra. Serà el mateix perquè el Sol està format d’Hidrogen però a poc a poc aquest combustiona transformant-se així en heli i fent que el nucli augmenti fins al punt d’ampliar el seu radi milions de kilòmetres. Això em fa pensar molt sobre quan passarà, si sentirem alguna cosa etc…

Són preguntes sense resposta. Preguntes sobre les quals, algun dia, les futures generacions, per mala sort, sabran respondre.

Xavi

Fa mes de vuit anys que jugo a bàsquet i seguiré jugant, ja que es el meu esport preferit i m’ho passo molt bé jugant encara que anem antepenúltims i nomes hem guanyat dos partits però, aquest cap de setmana vam guanyar de 14 punts contra el Sant Adrià.

Va ser un dels partits mes ben jugats d’aquesta temporada, ja que des del primer minut vam començar jugant molt fort i així vam acabar el primer quart amb un 5 a 15 a favor nostre. Cal dir que va ser una primera part molt intensa i molt esgotadora. En el segon quart vam millorar encara més i vam ampliar el nostre avantatge en el marcador i el vam acabar amb un 25 a 8 a favor nostre.

Desprès de la mitja part ens van començar a remuntar perquè ja estàvem cansats de l’esforç físic que havíem fet en els dos primers quarts i jo assegut a la banqueta, de tant mossegar-me les ungles vaig acabar sagnant, pensant en que ens remuntarien i perdríem el partit però, en l’últim quart vam tornar a jugar igual de bé que en les dues primeres parts i vam acabar guanyant amb un marcador de 24 a 48 tots vam sortir molt contents d’aquell partit.

Sergi Rubio

La Danza Tribal Fusión es un estilo de danza que deriva de la danza oriental (danza del vientre). Es una danza muy sensual, que con mucha dedicación, saca lo mejor de la femineidad de nuestro cuerpo, sobretodo en la mujer.
Se trata de cordinar el movimiento de rodillas y pies, brazos y manos, cabeza y mirada trabajando y jugando a la vez con la disociación de pechos, hombros y cadera, adquiriendo así en nuestra figura un flujo parecido al de una serpiente.

Recuerdo que cuando inicié las clases, me veía muy antinatural, pues tenía el cuerpo bloqueado y mis movimientos se veían muy forzados. Poco a poco he ido descubriendo lo maravilloso que es aprender estas técnicas y combinaciones prácticas de las combos, estiramientos y relajaciones de mi musculatura, con las cuales estoy ejercitando y desarrollando muchos músculos antes dormidos, aumentando mi fuerza interior y autoestima, y debo reconocer que también me está presumiendo un poco.

Muchas veces, cuando estoy bailando, curiosamente mi mente relaciona la libertad de mi cuerpo con el movimiento de muchos elementos de la naturaleza, por ejemplo, pienso que como el recorrido de las olas sobre la superfície del mar, es el recorrido de mis dos hemisferios sobre el eje central de mi cuerpo, motor de movimiento y armonía.

http://www.youtube.com/watch?v=9S-RlRP7fbg

Celia.

Generalmente, sus ojos hablan por él. No hace falta que suelte largos discursos para contarte algo, un par de palabras, una mirada y una expresión es suficiente para descifrar lo que está pensando. Supongo que por eso se ha ganado fama de callado y reservado, sobre todo entre las personas que no le conocen profundamente. Yo tengo la suerte de conocerle mejor que nadie y, tengo que confesar que, después de más de una hora oyéndole charlar sobre bacterias horribles que atacan continuamente nuestra salud (algo que a él le fascina y a mí me repugna) añoras al chico callado que suele ser.

Ironías, bromas y comentarios que en boca de otro podrían sonar ofensivos, cuando los dice él resultan graciosos y divertidos. No sé si es el tono de su voz o su dominio del lenguaje, pero sería capaz de llamar inútil (no con estas palabras, claro está) al hombre más importante del mundo y éste se reiría. Es casi imposible enfadarse con él. Nunca he sabido cómo lo hace, pero resulta fascinante.

Cariñoso, sin caer en la pesadez ni en la efusividad. Educado, sin ser extremadamente cortés. Serio, pero con esa capacidad de contagiar sonrisas. Inteligente, sin parecer repelente ni creído. Pacífico, dinámico, intuitivo, paciente, entusiasta (en lo que le interesa) y con un pánico casi ridículo a hablar por teléfono. Amante del saxofón, las camisas de cuadros, la música de Eric Clapton (concretamente, Layla) y fan incondicional del misántropo Doctor Gregory House (algo que también me ha pegado a mí).

Por mucho que pasen los años y por mucho que cambiemos con ellos, sé que le tendré siempre a mi lado, como hermano y como amigo. Al fin y al cabo, es la única persona con la que puedo sentirme realmente bien estando en silencio, sin que éste parezca incómodo, o con la que puedo bromear y mantener conversaciones ridículas (como nuestra madre las llama, diálogos de besugo). No me gustaría sonar demasiado empalagosa, pero es que es verdad, él es lo mejor que tengo.

Te quiero y te querré siempre, so memo.

Ana

Fa uns mesos em vaig fer soci de la piscina municipal de Vilassar de Dalt i la veritat es que està molt bé.

Em vaig apuntar principalment, per fer una mica d’exercici ja que sempre em passava les tardes a casa. Al començament, anava els divendres per provar a veure si m’agradava però passat unes setmanes ja hi anava quasi cada dia.

La natació és des de el meu punt de vista un dels millors esports per practicar, ja que exercites tots, o quasi tots els músculs del cos. També és un esport en el qual t’ho passes bé i no és excessivament cansat. És més, jo diria que és un esport relaxant, ja que mentre nedes pots anar pensant en les teves coses tranquil·lament.

En conclusió la natació és l’esport ideal.

Marcos Giménez