LA TERTÚLIA DEL QUART PIS (històric)

Les vendes del viatge de final de curs no van gaire ben encaminades, al menys per a un cobriment notable del preu que haurem de pagar per alumne del viatge…

El que estem fent fins ara es molt útil, la venda de tota mena de productes i l’elaboració de pastissos, però amb la crisi es nota que es guanya poc, per què calculo que només ens tocaran uns 20€ per alumne, que no és gaire… Suposo que si ens esforcem encara més, aconseguirem un increment dels diners que estem guanyant, que espero que arribin a pagar-nos a cada estudiant com a mínim 80€, però sento dir que sóc bastant pessimista per que això arribi a passar. En vers a les idees per a recaptar donacions bé, sé que costa molt pensar enginys per aconseguir beneficis, però hi han algunes que m’han resultat una mica il·lògiques (perquè predeia que no arribarien a res). Em pregunto perquè ens hem apuntat a les coses que volem fer, si ara gairebé tothom fa tot el que s’ha proposat, o millor dit ens han obligat a l’última activitat que es durà a terme, carnaval també l’hauria de contar tot i que no es va fer.

En conclusió, hem de treure partit i aprofitar tot el que podem les poques ocasions que ens queden per guanyar el màxim de beneficis possibles, per tal de pagar una bona part del viatge, i el següent pas és gaudir del viatge amb els companys i companyes!

Maria

Fa una semana vaig anar a Esterri d’Aneu amb un amic. L’havien convidat uns amics de la familia i es podia quedar a dormir, per sort ens deixaven les taules de snow, ja que tenen una tenda de lloguer de material d’esqui. Vaig comentar-ho a casa i em van deixar els diners necesaris per anar-hi, encara que em va saber greu haver de demanar-los per un “luxe” del que podia prescindir.

Al arribar a la casa, em va presentar als amics dels familiars, i ens van dir que fesim una volta per el poble per a mirar com era el poble, i sincerament, el que es basicament un poble dedicat al turisme. Tant el d’hivern com el de primavera com el d’estiu. A l’hivern esqui i excurcions per la neu, i per la primavera rafting, escalada i fins i tot puenting. Mentres feiem la volta per el petit poble anavem veient que allo estava, una mica mort. Despres d’haver sopat ens vam decidir a anar a pendre unes cerveses a algun lloc del poble, simplement per fer alguna cosa mes interesant.

A l’endema aixecats a les 8 per anar a la neu. Ens vam aixecar i vestir ràpidament per poder sortir abans, que nomes haguesim de carregar les taules i anar cap a pistes. Va fer un dia molt bo, sol i gens de vent, donava gust estar alla dalt. El primer dia vam poder aprofitar fins a l’ultim moment les nostres forces per estar a les pistes. Vam arribar a casa i a dinar alguna cosa. Com que estavem cansats ens vam posar a descansar durant gran part del que quedava de tarda i a la nit vam tornar a fer unes cerveses per fer alguna cosa.

El segon dia de neu va ser menys actiu perquè el meu company es va cansar més ràpid i no l’anava a deixar tirat. Vam reposar perquè en teoria hi havia festa al poble d’Esteri d’Aneu i al arribar a la teorica festa, no deixava de ser un poble, per tant, era la tipica orquestra de poble. Vam anar a un pub de nit amb un amic que vam fer allà, i vam estar parlant amb ell i allà vaig saber què era el que realment anava a fer l’any que ve si tot ho permetia, fer el modul de activitats fisicoesportives, però a poder ser lluny, per poder desconnectar de tot.
A l’endemà ens en vam anar amb el bus, que va tardar unes 4-5 hores… per poder relaxar-nos de tot el que havíem fet.

Va estar una experiencia que repetiria més sovint si m’ho poguès permetre, distracció, diversió i cervesa.

Eduard

No ens n’adonem, però el temps passa molt ràpid, fa res vam començar el curs i ara fa poc em passat ja de la mitat del curs i queda res, tres mesos que passaran volant.

Ha arribat la fi d’una etapa de la nostra vida, l’ESO, per alguns no variarà molt, ja que aniran al mateix lloc a fer batxillerat, però altres, se’n van a fer el batxillerat a un altre lloc o, comencen a fer un mòdul de grau mitjà.

Jo, m’aniré a fer un mòdul de grau mitjà i això significa canviar de centre, però no a un a prop, el més segur és que vagi a Mataró o Barcelona, és un canvi bastant gran, ja que estem en un poble petit i l’institut no és molt gran comparant-lo amb altres centres. Però sobretot, el que més trobaré a faltar son alguns companys de la classe, aquells que m’ajuden, em fan riure, m’escolten i que m’ho fan passar molt bé aquelles estones tant avorrides entre classes.

Suposo que encara és una mica d’hora per comentar aquestes coses, però, tampoc queda tant, i per acabar només vull dir que us trobaré a faltar!

Víctor

A veces tumbada en la cama, mirando al techo, pasando el tiempo con mi música, siento que quisiera hablar cara a cara con el que está decidiendo mi futuro:

Eh tú, si, tú, ese que se hace llamar Destino. Si lees esto que sepas que no podrás conmigo, soportaré esto y mucho más, el día a día, los problemas, la rutina y la gente que parece que quiere hacerte la vida imposible. Da igual todas las piedras que me pongas en el camino, me da igual lo grandes que sean, el color, la forma y el por qué estén ahí, superaré cualquier obstáculo. Ninguno de ellos logrará que deje de intentar ser feliz, que deje de luchar por todo eso que vale la pena en mi vida, la alegría, el amor, la amistad… Y mientras haya una posibilidad, media posibilidad entre mil millones de alcanzar todo aquello que busco, no dudes que iré a por ello y lo conseguiré, soy YO quien decide mi futuro.

Cristina

Sembla mentida però sempre mirem més enllà del que tenim. És una temptació, ho fem la majoria de persones per no dir, tots. Ens passem els dies o les setmanes recriminant i queixant-nos per canviar el dia a dia o simplement anar a un altre lloc i desconnectar del que ens rodeja. Sí que és veritat que fer-ho de tant en quan ens aniria bé, però sincerament, no apreciem el que tenim fins que ho perdem.

Estaria bé que en algun moment paréssim de pensar en el passat o deixar de fer-nos il·lusions de futur. Hauríem de viure el present. De mirar el que ens rodeja. Mirar la família, aquell grup de persones que t’estimen i t’aprecien com a ningú altre i que ho donarien tot per a tu, que t’ajuden en tot el que poden i si cal, deixen de fer altres coses simplement per aconseguir la teva felicitat. Mirar, també, els amics. Són ells els que estan dia si i dia també al teu costat, per aguantar els teus mals i bons dies. Per compartir amb tu tots els moments que siguin possibles i com no, acabant-te traient, sempre, un gran somriure.

Ens queixem també del poble i sí, a vegades tenim raó, massa petit i ofegant… Però, i quan ens falti? Quan siguem grans i sortim a viure a dins d’una gran ciutat trobarem a faltar aquell racó on tothom es coneixia amb tothom, on si et passava alguna cosa dolenta, tenies mig poble al teu costat. Igual que si tenies una bona noticia, a la que sorties de casa, tothom ja se n’havia assabentat i el primer que et trobaves de seguida et felicitava.

El problema no és que el poble sigui molt petit o que ens aclapari la gent, el problema és que sempre volem més del que tenim. Sempre busquem més enllà i sense dubte, no apreciem el que tenim i en molts dels casos és més del que qualsevol altre voldria.

Gisela

Des de fa cinc anys la meva àvia té un gosset molt petit que es diu Black, es diu així en honor a un altre gos que també es deia Black. És un shih tzu, una raça tibetana, per a mi és la més maca del món. Va venir a casa el dia de reis de 2008. Va ser un dia màgic, molt millor que els reis d’altres anys.

Com cada 6 de gener, em vaig aixecar d’hora molt nerviós, vaig anar corrent cap al menjador per obrir els regals, tots em van agradar molt, vaig esmorzar i em vaig posar a jugar amb ells, estava nerviós per pujar a casa la iaia. Va arribar el moment de pujar, vaig trucar al timbre i ella em va obrir, em va dir que al entrar no obrís la porta del menjador, em vaig espantar, pensava que havia passat alguna cosa. Però quan va obrir la porta va aparèixer una coseta de pelatge negre i blanc, era un gosset! La meva germana es va espantar i jo em vaig posar a jugar amb ell, no parava de remenar la cua de costat a costat, estava tan emocionat que es va posar a córrer amunt i avall.

L’àvia em va explicar que l’havia comprat dos dies abans i que l’havia deixat a casa d’una amiga seva, com tenia només tres mesos de vida es va pixar les dues nits que va passar amb aquella persona. Quan la iaia el va anar a recollir, la seva amiga es va posar a plorar, deia que era un gos molt bo i que s’ho havia passat molt bé amb ell.

En Black és un gos molt mandrós, es passa mig dia dormint o estirat ja sigui en el terra, en el sofà, o en el llit, a vegades agafa un os que té i el mossega i li borda. Si esteu pensant en adoptar o comprar un gos i teniu familiars petits, aquesta és la millor raça de gos que podeu escollir.
Ens veiem!

Hector

Queden menys de quatre mesos perquè marxem a Berlín. Tinc present que hi han alumnes de quart que preferieixen anar a Londres o Roma, jo no sóc una d’ells, encara que tampoc em desagraden. Crec que molts companys com jo, hem estat buscant fotografies de la ciutat on anem, i he de dir que és un lloc preciós. Amb aquest escrit no intento convèncer a ningú de que Berlín és molt millor que les dues altres destinacions que teníem per triar, però si faig canviar algú de opinió, tampoc em fa res.

Berlín té grans monuments que segurament casi tothom coneix, un exemple és el Mur de Berlín que va ser enderrocat el 9 de novembre de 1989 i que a mi m’agradaria moltíssim poder veure (encara que actualment el tros de mur més gran que queda només té 1.316 metres, que comparat amb els quilometres que hi havia, és molt poc). També em faria gran il·lusió poder visitar la Porta de Brandenburg ja que és el gran símbol de Berlín. Apart d’aquests dos grans monuments que us he nombrat, hi han moltíssims més que estic segura que podrem i ens agradarà visitar.

Espero que el curs passi força ràpid per així poder-me trobar davant de algun d’aquests grans patrimonis de la humanitat! I també apendre alguna frase més en alemany que no sigui: Ich liebe dich (t’estimo).

Berlin, dort gehen wir!

Marta