Tataki amb una cullerada d’il·lusió
Josep M. Altés Riera | 3 febrer 2012D’aquí a uns dies farà tres mesos que els meus pares van prendre una decisió molt important a la vida de tots tres (els meus pares i jo), separar-se. Vaig anant i venint entre dues cases: 3 nits dels dies laborals dormo a la casa on he viscut sempre, amb ma mare, i les altres dues al nou apartament del meu pare, a Cabrils mateix, i ahir va ser una d’aquelles.
Ahir, mentre estava a ballet em va enviar un missatge al mòbil; em faria Tataki per sopar (tacos tonyina pràcticament crua amb una densa salsa de vinagre), un dels meus “platillos” preferits. Em va fer molta il·lusió. Ell no ha estat mai tan acostumat a cuinar, ja que té un horari laboral diari molt llarg. Però ara no li queda altre remei.
Després de que sortís de la dutxa per anar a parar taula el vaig veure molt engrescat, amb molta il·lusió i esperança de que li sortís perfecte. Semblava un nen jugant amb la nova joguina que li acaben de portar els reis.
Efectivament, estava boníssim! I li vaig fer saber. M’agrada que estigui content. Feliç és com el vull veure sempre.
Laia.
Laia, Fas venir ganes de menjar-ne!
L’escrit està molt bé.M’ha agradat el que dius i la forma en què ho expresses.
Fixa’t en una frase que m’ha cridat l’atenció:
“Després de que sortís de la dutxa per anar a parar taula …”
1- la podem simplificar i dir “Després de sortir…”
2- No surts de la dutxa per anar a parar la taula (imagino), sinó que fas una cosa i després l’altra. Així que potser podríem revisar tota la frase deixant-la (per exemple) així: “Després de sortir de la dutxa, mentre parava taula el vaig veure molt engrescat…”
No deixis d’escriure, eh?
Fins al proper,
Josep Maria