LA TERTÚLIA DEL QUART PIS (històric)

No us passa que els vostres pares us treguin el tema de: “Què voldràs estudiar quan siguis gran? Segur que sí, i també us proposen les seves pròpies idees del que podríeu fer. Bé, a mi em passa constantment. La meva mare vol que faci el que vulgui però a vegades, es contradiu assegurant-me que hauria de plantejar-me ser metge. Tot i que li diguis que no és el teu fort, que no t’agrada, etc. ella sempre insistirà com a opció secundària. En la meva experiència, la meva mare està molt convençuda en que ho hauria de ser, es més, l’altre dia estava a classe de biologia i comentàvem per què desapareixen els queixals del judici, ja que estem estudiant evolució, i jo vaig respondre correctament. La mestra em va dir que si seria metge, aquesta pregunta em va fer gràcia i la vaig comentar a casa. La meva mare es va recolzar en aquesta afirmació dient-me que, si fins i tot una professora creia que hauria de ser metge, potser hauria d’estudiar la carrera. Vam tenir una lleu discussió.

Ara ja mai li parlo d’aquestes coses a la meva mare perquè sinó, hi hauria una disputa entre les dues sempre.

Maria Padial

Encara vivia a Brasil, quan el meu avi em va regalar el meu primer cavall. Era una euga i es deia Paula. Tenia un to entre marró i vermell fosc molt poc freqüent i una cua llarga i encrespada. Molts cop el meu avi m’acompanyava a fer un tomb amb la Paula al prat que teníem a uns quilòmetres de la masia del meu avi.
Eren moments inoblidables, ja que, poques vegades més es van repetir des de que hi sóc aquí a Espanya. Recordo també, quan el meu avi em renyava perquè feia córrer massa al cavall i ell deia que era perillós, a mi no m’ho semblava, però ell deia que només tenia cinc anys i era fàcil que la Paula em tirés al terra.
Després del tomb anàvem a dutxar a la Paula, que es posava molt contenta, ja que allà feia molta calor. Omplíem un cubell d’aigua molt freda amb sabó i li ho tiràvem pel damunt, llavors amb unes esponges molt grosses que tenia el meu avi, li refregàvem tot el cos. Finalment li trèiem el sabó, la respatllàvem i li donàvem de menjar. Veiem que la Paula estava molt contenta, la cuidàvem i la mimàvem molt.

A vegades em poso a pensar en aquells moments i els trobo moltíssim a faltar, sé que per moltes coses que em passin aquí, cap podrà substituir els records que guardo sobre la meva infància a Brasil.

Tiago.

L’any passat a començament de 3r d’ESO, quan vaig arribar a la classe, vaig veure una personeta guapíssima, que en cap moment em va passar pel cap que ara mateix, la pogués arribar a estimar tant.

Ella es una persona increïble, bona persona, simpàtica, guapa, amable, ajuda els seus amics. A mida que va anar passant el temps, la vaig anar coneixent, vam començar a parlar, i mica en mica ens vam anar coneixent. A mi sempre m’havien dit que ella era una antipàtica… però ara que la conec, puc dir que tot el que m’havien dit era “una mentida com una casa”.

Ella es una persona que estimo moltíssim, ha sigut una de les persones que més m’ha ajudat, sempre que l’he necessitat ha estat al meu costat, sempre ha tingut un somriure per treure’m. Tinc una cosa molt clara i es que no em penedeixo per res del món d’haver-la conegut, perquè és una de les millor persones del món!!!
Ella es la Patrícia Wic, i li dono las gràcies per ser com és, i per lo guapa que arriba a ser!!!

Gisela

No puedo entender a la gente que dice que no le gusta la Navidad. Pienso que es una época preciosa en la que la gente se reúne con sus familias, se hacen regalos, se besan y abrazan, y los pequeños de la familia pueden estar horas y horas jugando con sus juguetes nuevos. Ver la cara de felicidad de un niño cuando va corriendo hacia su gran árbol de Navidad, todo está oscuro iluminado con las humildes luces del árbol y el “peque” mira con gran felicidad a su alrededor, está lleno de regalos, grandes y pequeños, con su nombre, también hay chucherías y chocolate, todo es perfecto. Sólo por ese momento ya vale la pena la Navidad.

También es época de nieve, de frío y de lluvia, la nieve lo hace todo alegre y blanco, mayores y pequeños juegan con ella. Cuando hace frío, es genial, siempre te regalan jerséis , leotardos y calcetines, también zapatos nuevos porque los del año pasado, pues eso ya están pasados, o simplemente nos ha crecido el pie. Y la lluvia es perfecta para quedarse en casa descansando y mirando películas de Navidad con la manta tapándote hasta la nariz.

En fin, soy una persona a la que sí le gusta la Navidad. Su espíritu, sus villancicos y todos esos momentos mágicos que te hace vivir y revivir.
Criis

La vida passa molt ràpid, per això s’ha de gaudir.

L’altre dia estava molt avorrit i vaig estirar-me al llit a reflexionar. Després d’haver pensat en moltíssimes coses, em va venir al cap, una imatge amb els amics de la classe al pati de l’escola jugant a fútbol en la nostra zona del pati.

Em recordo dels nostres partits com si fos ahir, algunes converses amb els amics més íntims, els piques amb l’altra classe i un munt de coses que podria explicar. Després, l’estiu pensant com seria l’ESO i la gent d’allà, i ara, ja no em queda res per acabar-la. El temps m’ha passat volant des d’aquests records, això és bo, perquè vol dir que aquests anys m’ho he passat molt bé (a l’escola, a l’institut, amb els amics o la família).

Espero que els pròxims anys passin tant ràpids com els anteriors.

Pau Ròdenas

Me decido a escribir sobre ellos, Los Delinqüentes, un grupito musical compuesto por unos cuantos individuos muy locos capaces de transmitir de todo a través de guitarras de palo y letras callejeras.

Todo comenzó un soleado día de enero del 1998, dos muchachos de entre 14 y 15 años conocidos como ”Er Migue” (Migue Benítez) y ”Er Canijo” (Marcos del Ojo) , se conocieron en un instituto de Jerez de la Frontera donde recibían clases de guitarra. Marcos, al ver que Migue llevaba una camiseta del grupo andaluz ”Triana”, mantuvieron una conversación donde descubrieron que compartían gustos musicales: The Beatles, Pata Negra, Camarón y Kiko Veneno; surgió la amistad y un nuevo grupo de música.

Esta agradable gente creó su propio estilo, el estilo garrapatero, capaz de tocar flamenco, rumba, flamenco-rock, o ”blues aflamencado”, gracias a la llegada de Diego Pozo, el ”Ratón”.

Desgraciadamente, en julio de 2004 murió el cantante del grupo, con su voz ronca, ”Migue”, a sus corta edad de 21 años a causa de un paro cardíaco, vinculado a su problema de adicción a las drogas. Hecho que marcó un antes y un después en la historia de estos chicos.

Son gente capaz de alegrarte el día a través de su música, de hacerte disfrutar ratitos de tu vida, expresar sentimientos callejeros con solamente unas palmas, una guitarra y, por supuesto, que siempre con una sonrisa de oreja a oreja, la mayoría de veces fruto de la imaginación y la improvisación.

“¡Que no decaiga nuestra generación, la generación garrapatera!”

Saúl Lara López de Mota.

Tot ésser humà posseeix uns drets imprescindibles, o almenys hauria de ser així, però aquest no és el tema que vull tractar en aquest escrit. Els drets imprescindibles a que em refereixo corresponen per exemple: els aliments, i per tant, el menjar, un sostre on poder refugiar-se, aigua potable i en condicions de consumir, o bé, per a rentar-se un…

Totes aquestes coses les entenem per imprescindibles, són coses que necessitem per a la nostre existència, per a una vida mínimament correcte. Però n’hi ha que en són de prescindibles, ja que, en podríem viure sense elles, com per exemple: un peluix, un sofà, un televisor, unes ulleres de sol, un reproductor de música…

El darrer exemple que he anomenat ( reproductor de música ) per a mí, per al meu petit món intern, està completament dins del grup de les coses imprescindibles. Un reproductor de música, reprodueix música, i aquesta és totalment imprescindible per a la meva vida diària. Aquesta m’ha fet molts cops allunyar-me del dolor més profund, i d’altres d’endinsar-m’hi ben endins.

A vegades, et trobes amb cançons que et recorden a una persona en especial, una persona que et fa somriure cada dia, o bé, fa temps que no la veus, i per tant, l’enyores…

Sense saber el per què, inconscientment hi ha cançons que fan que les relacionem amb gent molt propera a nosaltres, generalment importants o que ho han sigut.

Aquest tipus de cançons et fan principalment recordar, recordar tot allò que ja havies oblidat, tot allò que ja feia temps que no hi pensaves.

La música ha participat , també, en els moments més divertits i despreocupats que he pogut protagonitzar. Ha estat sempre una forma de relativitzar les coses i de perdre la noció del temps per uns minuts, fet que trobo que de tant en tant sempre està bé.

En definitiva, penso que la música és una manera molt interessant i efectiva de marxar, de traslladar-se un en un món diferent però sempre relacionat amb el real.

També cal dir que un bon i durader silenci sempre és benvingut.

Laura Morales

Tenia el pelatge marró, una taca blanca al pit i unes de petites de color negres. No caminava molt bé perquè de petit havia tingut algún problema a les potes del darrera, però tot i així podia córrer. El més bonic que tenia eren els ulls, només que els hi veiessis sabies què volia.

Va néixer al 25 de desembre de 2001, i morir al 21 de nobembre de 2011. En aquest deu anys, ell va fer que passés alguns dels millors moments de la meva vida; no solament era el meu gos, sinó que erem com germans. Aquest temps que va estar amb nosaltres, crec que va viure bé i ens ha deixat a tots els que el coneixiem un molt bon record. Encara m’entristeixo bastant quan penso que ja no hi és, o que no el tornaré a veure mai més, però sempre el portaré al meu cor; i a casa meva hem fet un quadre amb algunes fotografies que teniem seves.

No era humà però, no sé per què, era com si m’entengués o simplement escoltava els meus problemes. Era tenir una sensació de que ell sempre estaria al nostre costat. Quan arribava de l’institut, o del entrenament, o d’on fos; ell estava allà plantat a la porta de casa esperant impacient que el treguessim a pasejar i el mimèssim. Ara quan arribo a casa no hi és, i m’en recordo d’on es posava, les coses que feia i tot quan arribavem.

Jo no sé si teniu gat o gos o periquito, entre altres, però una cosa que heu de fer és gaudir el màxim que pugueu amb la vostra mascota; i que si ja no hi és com en Flai, que recordeu com era i les coses bones que havíeu fet junts.

Aquest escric el dedico al meu gos, a tota la gent que l’havia conegut i a la gent que ha perdut la seva mascota i en té un bon record.

Pol