LA TERTÚLIA DEL QUART PIS (històric)

Muchos fines de semana me los paso en el camping de Ampuria Brava, con los amigos y la familia. En el camping se puede hacer de todo, desde ir a darse un baño en la playa, en la piscina, hasta hacer una excursión en bici, hacer kitesurf, estar con el ordenador, jugar a ping-pong… Pero es que llevo tantos años yendo, que ya se me hace pesado, no solo el hecho de estar allí, sino el hacer el viaje con el coche y sobretodo el no poder quedar con los amigos los viernes, porque tenemos que ir pronto.

Por suerte ya se ha acabado, y a partir de ahora estaré todos los fines de semana en casa. Pero por otra parte también echaré de menos estar en el camping con los amigos, poder hacer lo que me de la gana y sobre todo esos días que cogíamos la KTM de mi padre y nos hacíamos unas vueltas por la zona.

En fin, supongo que aunque no me guste mucho estar allí, al final tendré ganas de volver.

Marcos Giménez

Simplement mala sort. Les lesions no són benvingudes. Fa dos anys en vaig tenir una de gran, em vaig trencar el lligament creuat anterior. És una lesió important per a una persona esportista com jo.

Tot va començar l’últim dia de les colònies de segon. Estava esquiant quan de cop vaig ensopegar amb una noia. Els dos ens varem fer mal, però jo més. Al principi pensava que només seria un cop de res, però estava molt equivocat després del que em va dir el metge. Havia de fer repòs durant una gran temporada. Perquè només m’havia esquinçat el lligament.

Tot anava molt bé, fins que un dia, a la classe vaig fer un malt gest. En aquell moment em vaig trencar el lligament creuat anterior per complet. Feia molt de mal, vaig anar directe a l’hospital.

Al cap d’un temps vaig decidir operar-me. Era la meva primera operació i com tot estava molt nerviós. Tot va sortir a la perfecció. Recordo que quan em vaig despertar no parava de dir tonteries.

Per sort, després d’un any i mig dur de recuperació puc tornar a fer esport tal i com el feia abans. Ja que per mi és molt important.

Carles

Me gustaría hablaros de mi abuelo Miguel, que falleció hace ya dos años.

Él era un hombre de pueblo, que siempre llevaba su boina, su chaleco de cuadros, su camisa remetida por dentro de los pantalones y sus zapatillas, que solo podían ser marrones o negras. En sus edades mozas (como él diría) era un chico atractivo, que consiguió conquistar a mi abuela, que también era muy bonita.

Siempre tenía algún chiste o alguna anécdota que explicarnos. Sus maravillosas anécdotas…Esas que aunque pasaron hace años aún las recordaba. ¡Eran únicas! Igual que lo cruasanes que nos traía…Cada domingo, a mis padres y a mis tíos nos traía cruasanes para desayunar; yo me levantaba muy pronto e iba a la puerta para recoger la bolsa, él pasadas las once venia a casa para asegurarse de que las habíamos recogido, era como cada domingo.
Cada año lo vamos a visitar todos los días que podemos. El próximo martes es 1 de noviembre, el día de Todos los Santos, así que le llevaré nuestras flores preferidas, las rosas blancas.

Echo de menos tus anécdotas, tus cruasanes, nuestras caminatas por la montaña…te echo de menos . Bien sabes que no te olvidaremos nunca. ¡ Te quiero yayo!

Marta

Des que estic a l’ESO, sempre m’ha costat molt al principi de curs estudiar pels primers controls.
Quan anava a l’escola treia unes notes força altes i mai havia suspès una assignatura. Ara, cada curs que vaig passant, els temes són més difícils i s’ha d’estudiar més. Ja no trec aquelles notes tant boniques de veure, ara són gairebé totes de 5 i 6. Jo crec que són notes baixes perquè em fico les piles al 2n trimestre, i no pot ser. Quant feia 1r d’ESO, vaig començar el curs molt malament, i a la preavaluació moltes assignatures em quedaven suspeses. Hi havia un comentari de la tutora que no em va agradar gens sobre les meves notes i a partir d’aquell moment, les notes van canviar moltíssim, a millor!
Aquest curs ha començat més o menys com els anteriors, però ja he après la lliçó: ficar-me a estudiar de valent i des del primer dia.

Pau

Tinc la gran sort de no poder recordar cap etapa de la meva vida on ella no hi aparegui. És molt més que una amiga, no puc dir que sigui com una germana, lo nostre no té res a veure amb cap tipus de relació familiar, de fet, no té res a veure amb cap tipus de relació descriptible. És simplement nostre, ella ho entén, jo ho entenc i és perfecte pel simple fet de que nosaltres ho entenem.

Considero que després d’haver crescut juntes, estem connectades d’alguna manera. Em refereixo a que és perfectament capaç d’interpretar cada moviment meu, cada ganyota.

No puc fer veure que alguna cosa m’agrada sense que ella sàpiga la veritat, no puc estar trista sense que ella m’ho noti, sempre és capaç d’actuar de la manera adequada al moment adequat i per això l’estimo.

Pot sonar típic, però qui ens coneix sap que és veritat.

Sempre hem tingut diferents punts de vista sobre molts temes, i això ha generat moltes i moltes discussions. Moltíssimes. Així que si seguim sent amigues, imagineu tots els bons moments que hem tingut que passar perquè ens surti a compte… moltíssims.

I és que no puc passar dos minuts amb ella sense riure. Només amb ella he arribat a riure fins el punt de no poder respirar, aquell que et fan mal les galtes i et ploren tant els ulls que l’únic que vols fer és parar i intentar calmar-te.

Amb ella no tinc vergonya, sóc com sóc, no m’amago. Amb ella el temps vola i tot sembla més fàcil, més divertit.
Ara ella està a Canadà. Mai havíem estat tant de temps separades i la trobo moltíssim a faltar. Però a mi no em cal tenir-la lluny per saber que la necessito, sempre hem sigut amigues i sé que és probable que en el futur no ho siguem però sempre recordaré aquella amiga meva amb els cabells arrissats.

Laura.

Fa una millonada d’anys que conec a una persona, però no a una persona normal, la meva millor amiga, amb la que des de ben petita m’he sentit còmode al seu costat. Ens portem sis mesos justos. Ella és la persona més important que he conegut.

Tot va començar al parvulari, però la veritat és que ja no me’n recordo, però sé que des d’aquell moment, no ens hem separat mai. Quan estic amb ella, canvio totalment, no sóc jo, sóc una nena petita que només fa tonteries i no para de riure, com si el temps no hagués passat.

Ella m’ha ensenyat a anar en bicicleta, a saltar a corda, he rigut amb ella fins no poder més, he plorat, però durant tot el temps que porto amb ella, tots els records que tinc són bons.

Quan li va caure la primera dent, em vaig quedar parada, jo no sabia que les dents queien. Jo li deia “Paula Paula, tens un forat, i ara que?!” fins que ella em va dir que les dents queien i després en creixien de noves.

Sempre, sempre anava a casa d’ella, i el primer que fèiem era jugar a les barbies, sembla ridícul, però ens muntàvem una d‘històries, i ens passàvem l’estona a dalt de casa, sense que el temps corrés, sense cap preocupació. De mica en mica ens hem anat fent grans, i ara ja no passo tant de temps a casa seva, però estiguem on estiguem, segueix sent igual que abans, sempre amb un somriure a la cara i amb ganes de fer tonteries.

Per mi és com una germana de la que mai em vull separar, mai, amb la que sóc jo mateixa i no m’avergonyeixo de ser qui sóc.

A vegades penso que potser en algun moment troba algú millor que jo, una persona més del seu pes, una persona que em farà allunyar-me d’ella i que per mi suposara la fi, però jo, passi el que passi, mai l’oblidaré i sempre serà la meva Paula.

Anna

This writing is for the thirty-first of October, so I have no choice but to write about Halloween.

This year I’m not really doing Halloween. I don’t even have a costume. Next year though… next year I’ll be in Canada. Last year we went back for Halloween. We must have been gone a couple days, and it was incredibly awesome. We were staying with a friend, who was dressing up as a suicidal marshmallow. I designed it and made it, but even so I don’t think people will blame me for saying it turned out wonderfully. I was a transvestite lumberjack, complete with axe, scarb jacket, moustache and big gold drag queen eyelashes, and my sister was zombie Hannah Montana with a knife in the skull.

We have never gone in for store-bought costumes, us three.

Due to my nomadic lifestyle, my Halloweens have been varied. My first Halloween was when I must have been four. I dressed up as a black cat in a costume made for my grandmother by my great grandmother. It has been worn by three generations of Penneys and Carters. At that point we were in Toronto. I have very little memory of that Halloween, but I probably was fairly traumatized. Kids don’t tend to enjoy their first Halloween untill they’re home with a big bag of candy.

The next year I do remember. It was my sister’s first Halloween, her turn to be a black cat. Well, sort of. She didn’t like the tail on the pants, so she wore simple black pants, and she didn’t want to wear her bright red sweater underneath the cat top, so she just ended up wearing the hat. I was Little Red Riding hood, another costume that’s been in the family for something like sixty years. I enjoyed that Halloween rather more, as I knew what to expect and I also had a little sister to impress with my coolness and general feeling of blasé towards general Halloweenesque creepiness.

The year after that I was in grade one, my first go at school, as kindergarten hadn’t really agreed with me. That year I was Pippi Longstocking, and for some odd reason that was the year of the Pippi Longstockings in Toronto. I met three other girls who were Pippi, but I felt that they had done a bit of a sloppy job on their costumes. My mom had gone full out on mine. I had a blue fleece dress warm enough to not have to wear a coat over it, that my mother had sewed big red patched onto, mismached stripey stockinga and large red lace-up boots. We had gelled my hair out into braids, with the further support of a modifies bit of coathanger wire so my braid stuck out horizontally. We had also bought some spray-on scarlett hair-dye, so I was screamingly redhead. I don’t think I had any face paint on, being a freckly sort of person.

In Canada, there’s a whole system for Halloween in elementary schools. The morning consisted mainly of giggliness and talking about costumes, but in the afternoon we wore our costumes. We went to the library and Mr. Red, the librarian, read us a suitably scary story and then all the students went on a parade around the school. It was fun.

When I was seven we did Halloween in Reedville, Virginia. We were travelling down the ICW to the Bahamas, and we met this nice man, Spud, who had a house with a dock facing onto the harbour. He took us to see the house of a woman who decorated for holidays (Christmas, Easter, Valentine’s Day, Thanksgiving, Halloween…) so extensively that the town of Reedville actually paid the electricity bill for the decorations. It was amazing. That year I was a witch, and my sister was a princess. After we got back to the boat with all out candy we actually saw the Northern Lights. It was weird. We’d come all the way from Canada to see them in Virginia.

My fifth and sixth Halloweens were celebrated in Toronto. We never went back to the boat before the end of hurrican season, at the begining of November. At Swansea Public School Halloween was a big deal- we all went to school in our costumes and went on a parade around the neighbourhood. In grade 3 I was a vampire, and in grade 4 I was a headless person. My grade 4 costume was pretty sweet. It looked like I had been beheaded and was carrying my head around on a plate. I totally scared a group of kindergarteners.

My seventh Halloween was also spent in Toronto. At that point we were in Spain, but we went back for a week or so. That year I was a vampire again, but it was a seriously cool costume.

On my eighth and ninth and tenth Halloween we did parties in Spain. They were okay.

Last year we went back to Canada and it was awesome beyond belief. I’ve already talked about it above.

This year I’m not doing anything, but I did help my mom and my sister make a killer Mona Lisa costume for my sister.

But next year…next year is gonna be epic. I assure you all. I have Plans.

Natalia

Aquel día en Vilassar fue muy divertido. Quedamos todas delante de la Atlántida, pero tuvimos que esperar a Lucia media hora porque llegó tarde, como de costumbre. Si quieres quedar con ella a una hora en concreto siempre le tienes que decir que venga media hora o una hora antes, porque nunca llega a tiempo.

Cuando llegó le echamos un discursito y nos fuimos al campo de fútbol a ver el partido, pero primero nos paramos a comprar chuches y pipas.
Una vez llegamos, nos sentamos en las butacas y esperamos a que empezara. En la mitad del partido, más o menos, un chico chutó la pelota en dirección para las gradas y Lucia tuvo la mala suerte de que le aterrizó en la cara. Pobrecita, pero en aquel momento me hizo mucha gracia.

Al finalizar el partido, el chico que le había chutado sin querer la pelota, se disculpó y estuvimos un rato hablando con él y sus amigos. Cuando ya se tenían que marchar nos preguntaron el nombre para agregarnos al facebook y en el momento en que Lucia dijo que se llamaba Verde de apellido, se rieron mucho y le dijeron que si también se llamaba amarrillo y se fueron riendo.

Pobrecita aquel día había tenido muy mala suerte, pero después se acabó riendo con nosotras de las cosas que le habían pasado.

Andrea Fernández

Cuando llega la mañana de resaca uno suele dormir hasta el mediodía o, en el caso de algún salvaje, hasta las cinco o las seis de la tarde. Naturalmente este no es mi caso, si son más de las diez no puedo seguir metido entre las sábanas por muy tarde que me haya acostado.

Aprovecho la mañana para salir a pasear con mi madre para estirar un poco las piernas, las tengo hechas polvo. La verdad es que el partido de ayer en el fútbol fue muy duro, hasta le partí los morros a un mozo y le tuvieron que poner puntos, pero sin querer, está claro!

Esta vez quiero hablar del pueblo de mis padres, algo que echo mucho de menos. Los paseos por los campos llanos de “La Mancha” recorriendo los caminos de tierra entre las muchas hectáreas de viñas con la uva madura y hermosa, el olor del aire fresco, el solecito que uno se merece, la hierba y los bichos crecer, los chapuzones en la alberca de día y de noche, la familia, el clima seco, las tapitas de los mediodías, las cogorzas de vino por las tardes en la plaza de toros: en las corridas o en las vaquillas, los botellones de los viernes en “el Carmen”, entre otras cosas.

Pienso que quizás ese sea mi lugar, donde desconecto del mundo, donde no necesito ni siquiera amigos, sino la familia.

Saúl Lara