LA TERTÚLIA DEL QUART PIS (històric)

Eren dos quarts de vuit de la tarda, la meva mare i jo vam pujar al cotxe i vam passar a recollir al meu pare per la feina. En cinc minuts havíem arribat a Vilassar de Mar. Vam aparcar el cotxe just davant d’una casa gegant. Dins d’aquesta casa, hi havia una de les coses que jo més m’he estimat.
La Dolors, que era la propietària, ens va obrir la porta i ens va conduir fins al pati. Allà hi havia vuit cadells corrent d’aquí cap allà. Tots eren maquíssims! Uns tenien el pelatge negre amb taques marrons, d’altres marrons amb taques negres, i d’altres blancs amb taques marrons. Però, n’hi havia un que tenia el pelatge blanc i unes taques negres i marrons. Aquest petit va ser el que em treure un dels somriures més grans que he pogut fer. Des de aquell moment, vaig saber que ell seria l’elegit.
Em vaig passar una estona jugant amb ell, fins que els meu pare em va cridar per que l’acompanyés al cotxe. Jo pensava que en arribar-hi m’explicaria que per algun motiu no ens el podíem emportar, però res del que pensava va succeir. El meu pare em va donar una manta i em va dir que anés corrent a buscar-lo perquè ja era part de la família. Vaig córrer com mai. En arribar el vaig embolicar amb la manta i la meva mare se’l va emportar cap al cotxe.
Tot anava perfecte fins que… en despedir-nos de la Dolors, vaig veure la mare dels cadells bordar-nos i plorant. M’estava emportat el seu cadell, i estava clar que no li agradava gens. Tota la felicitat va desaparèixer. Jo no sabia què fer, em sentia malament de treure-li una cosa que era seva… no em veia capàç d’emportar-me’l fins que la Dolors em va dir: Nosaltres no podem cuidar tots el cadells, i estic segura que amb tu serà molt feliç. Recordaré sempre aquestes paraules, ja que gràcies a elles i la gran abraçada de la mare vaig trobar el valor suficient per emportar-me’l.
Li agraeixo a la senyora Dolors que em donés forces, gràcies a aquelles paraules jo i els meus pares hem pogut gaudir d’un gos únic. Va ser una bona decisió, en veritat una de les millors que he pres.

Marta.

No puc amb ella, és insuportable, cridanera, pesada i massa tafanera. Però al mateix temps, fa que somrigui cada dia.
Sempre ens estem barallant, ens pessiguem, ens donem cops, ens estirem dels cabells… Però hi ha moments, moments de petons i abraçades que no canviaria per res del món.

Em refereixo, clarament, a la meva germana petita. Quan els meus pares em van dir que naixeria la Laura, jo no m’ho podia creure. Em sentia gelosa, ja no seria la nena de la casa, no seria el centre d’atenció. Em sentia impotent, no m’havia fet a la idea de tenir un germà, un altre persona a taula, uns altres peus rondant per casa. Els meus pares em van dir que seria una nena. Una nena, una nena com jo! Vaig pensar somrient. Una nena amb qui poder jugar a nines i mirar pelis de dibuixos.

Va néixer un dissabte, plovia. Jo i el meu pare estàvem molt nerviosos, van ser moltes hores de part. Per fi, va arribar.
Vaig entrar a casa i vaig parar en sec. Estava al sofà, una careta arrugada mirava sota els llençols. Vaig estirar la samarreta del meu pare i vaig preguntar-li: Què fa? Ell va somriure. “T’està mirant… t’estima” va dir. Llavors vaig entrar en raó, vaig saber que jo també l’estimaria i que sempre la tindria al meu costat.

L’estimo, estimo a la meva germana.

Sandra

No hay mejor sitio que la casa de la abuela para realizar mi primera redacción de este nuevo curso escolar. Aquí estoy, a su lado, sentados en el sofá, respirando el aire fresco de otoño que entra por el ventanal del balcón, escuchando el silencio y sintiendo la calma que domina en el comedor.

Desgraciadamente, ella no se percata de que mi escrito trata principalmente de ella, ni mi madre, sentada a un par de metros de mí. Vigilo sus movimientos atentamente para que no vea estas frases. Mientras a ella misma le cuento mis recientes problemas en el tema del fútbol con cierta preocupación. Entonces interrumpe mi abuela en la conversación entre mi madre y yo, cogiéndome del brazo, con su acento manchego que sigue conservando: “¡Arrea!… Deja el mundo correr.” Este es uno de los mejores consejos que me han dado nunca.

Naturalmente es un simple consejo, pero realmente a mi me ha hecho gracia, me ha hecho sonreír hoy, ya que las cosas que dice no tienen sentido, casi nunca. ¡Jodido Alzheimer eh! Cuantos hijos y nietos estarán en este mismo caso o parecido… Ojalá pudiera disfrutar de un verano con ella en su humilde y querido pueblo de gañanes que tanto ama, al igual que yo lo camelo. Es algo que uno desea sabiendo que es imposible. Si hay algo a lo que temo es la vejez. Si tuviera por un momento el tiempo en mis manos..

Si algo les tuviera que decir a las personas que están en una situación parecida a la mía, que no sufran ahora, que ya tendrán tiempo de hacerlo.

Saúl Lara López de Mota

Avui, és el dia en que s’acaben les vacances i comença el mateix de sempre. Un trist diumenge, ja és la tarda i comença a fer-se fosc. A punt de sopar i anar cap el llit per poder dormir bé. Perquè l’endemà serà el primer dia de classe. Em poso el despertador a les 7:30, amb la intenció de poder dormir. Són les dues quan per fi aconsegueixo adormir-me. De sobte, sento un cop molt fort contra la paret i sorolls de vidres que cauen. Penso que només serà un somni, dintre de una estona sento el típic soroll de l’ambulància i la policia. És quan m’adono que no era un somni. Miro per la finestra i realment és un accident. La grua recull el cotxe, i l’ambulància el conductor ferit. Miro el rellotge i són les 6:30. En aquell moment no podia dormir, perquè era l’hora en que el meu pare es desperta per anar a treballar. Van començar aquells típics sorollets de la dutxa, la cadena, la porta de l’armari etc…
Al tancar la porta dic ara dormiré!, però en el mateix moment sona el despertador. L’agafo el tiro contra la paret i se sent el mateix cop i el soroll dels vidres com l’accident. M’esforço per aixecar-me, i vaig cap a la dutxa cagant-me en tothom.
Surto camí cap a l’institut. En arribar a la pujada sona el timbre i justament aquell dia se’m fa molt llarga la pujada. En arribar trobo la professora a la classe, mentre explica el que farem durant el curs aprofit-ho per dormir.

Amal

Fa res va començar el que per molts és la tortura més gran del món, l’institut, aquella presó d’alumnes. Al principi de curs tot és bastant fàcil: no et posen gaires deures, els temaris són repàs del any passat i els professors nous encara no t’han agafat mania, cosa que fa que a la classe puguis estar una mica despitat, però a mesura que passa el curs, els professors ja t’han conegut i et van exigint cada cop més.

Et costa llevar-te, tens son, no escoltes res del que et diu el professor, i et passes la classe fen foteses perquè et passi la hora més ràpid possible. Per mi començar l’institut és una gran tortura, perquè encara recordo el meravellós estiu que he passat, com quan m’aixecava molt tard i em passava el dia sense fer res, quedant amb els amics i sense tindre cap preocupació; el contrari d’ara. M’aixeco,i sense adonar-me’n ja estic fent la primera hora de classe, adormit. I això durant set hores diàries sense sortir d’allà, i el més important que em passa és saber de que esta fet l’entrepà a l’hora del pati.

Quan surto, sense poder descansar ni un moment m’adono de que he de fer deures, una quantitat de deures considerable però que es fan eterns, a causa de la fatiga acumulada de tot el dia.
Descanses una mica i ja és l’hora de sopar i anar-se’n a dormir, però no tens són i et quedes fins les tantes sense saber que demà et tocarà fer el mateix que avui.

Carles

A l’orquestra de corda, el director ena ha repartit les noves partitures de la temporada. Les miro i penso: Cada cop són més difícils.
L’any passat érem tres violoncel·listes: La Júlia en Martí i jo; la Júlia en sap molt, en Martí que és el principiant i jo que ja fa uns quants anys que hi toco. Als concerts que fèiem abans, jo em podia recolzar en la Júlia i ella amb mi, del tercer cel·lo ni rastre…, més aviat semblava que fes playback. Actualment la Júlia no pot venir pels estudis i ens hem quedat el principiant i jo. Ara hauré d’estudiar el doble, ja que si em perdo no em podré refiar del tercer cel·lo com ho feia de la Júlia. Us imagineu una orquestra on tothom fes veure que toca i no sonés ni una nota?

Pol

S’emportà a la persona més riallera i extravertida que mai havia conegut, després d’haver lluitat durant eterns mesos de patiment entre la vida i la mort.

El vaig arribar a veure l’estiu passat, estava força recuperat, els metges li van dir que se n’havia sortit, encara en el seu rostre podies veure tot el que havia patit i en els seus ulls una esperança plena de vida. Mai oblidaré quan ell i la seva dona, dins el cotxe, ens deien adéu, marxaven somrients cap a casa seva, Madrid, feliços per haver guanyat la primera batalla. Després d’aquell dia jo estava molt contenta, ja que l’havia vist somrient com sempre, com era ell, potser una mica dèbil físicament però amb l’ànima plena de força. Jo era conscient que no el tornaria a veure fins a l’hivern, amb sort.

Un dels dies més durs de la meva vida va ser quan una cosina de la meva mare, que viu a Madrid, va trucar a casa. Alguna cosa no anava bé, la meva mare de seguida es va posar en contacte amb els familiars de Madrid. Tot va ser molt ràpid, i em va costar assimilar-ho, de fet, no volia fer-ho.

Havia empitjorat, molt. Era hivern, només feia tres mesos quan vaig tenir el plaer de veure’l, d’abraçar-lo. Però ara el pronòstic dels metges era que amb sort arribaria a l’any nou i poc més… com pot ser? Com pot ser la vida tan cruel? Va ser molt dur, no sabia a qui demanar les explicacions, eren massa preguntes sense resposta.

No em van deixar anar a veure’l a l’hospital, em van dir que estava molt malament i que quedaria afectada, que no em tocava. Els meus tiets i la meva mare hi van anar, el més aviat possible, ja que era qüestió de dies que el seu cos aguantés.

Em van dir que seguia fent les bromes típiques d’ell, que del cap seguia sent el de sempre, això em va agradar, fins i tot, es sorprenia amb les visites que estava tenint últimament, no era realment conscient de que s’estava morint, ningú li va dir que el càncer estava podent amb ell.

Va aguantar més del que els metges tenien previst, va ser fort, valent, es pot dir que no es va rendir fins al final.

I ara, cada cop que el recordo, em cauen llàgrimes, sí, però sempre van acompanyades d’un somriure com els que ell em regalava.

Laura

Teniu germans petits? Si no és així, mai no sabreu com m’estic sentint aquest cap de setmana.

Per començar, és l’aniversari del meu germà. Això suposa recollir més joguines i paperots encara (els dels regals). A més, ha convidat els seus amiguets a dormir a casa… la pròxima vegada aniré a passar la nit amb la meva àvia. No ho puc suportar! Tots corrent, cridant, barallant-se (i endrapant com bèsties)… i el pitjor és que desprès ho he de recollir tot jo! No és just.

A la nit, l’únic que se sent són crits i cops de coixí (fins les dues de la matinada!). Llavors em venen ganes de cridar: AIXÍ NO HI HA QUI DORMI! FEU EL FAVOR DE CALLAR!, baixar i començar a repartir cleques a tort i a dret. I tampoc no es pot treballar en pau i tranquil·litat, perquè entren a l’habitació perseguint-se i esvalotant, t’ho agafen tot, ho regiren i ho canvien de lloc… per favor, salveu-me…

Ah, per cert, el meu és al novembre, que és a punt d’arribar… no cal que el recordeu, d’acord? (és que em fa una mica de vergonya que em felicitin. Jajaja… ) Tot i que si em dieu el vostre, intentaré recordar-lo i us felicitaré!

Ens veiem a classe,

Xavi H.

Aquest estiu vaig anar de campaments amb els escoltes. Un dels dies varem fer una ruta al poble del costat del campament. De cop se’ns va posar a ploure molt fort i ens havíem de refugiar d’alguna manera, i per això, varem entrar dins d’un túnel d’una mina abandonada. Allà dintre també hi havia un vell de 90 anys que s’havia aixoplugat amb nosaltres, i que ens va donar conversa. Ell ens va explicar que el immigrants, d’aquí un temps ocuparien el nostre país, ja que segons ell, ens prenen els llocs de treball, fan que hi hagi més delinqüència al carrer i que finalment, en comptes de viure a Catalunya viuríem com a Marroc.

Aquests comentaris ens van sobtar molt ja que jo penso que aquestes persones es veuen forçades a deixar la seva família per buscar una vida millor i una feina amb la qual es puguin guanyar la vida. Però hi ha vegades que no es volen integrar i això no facilita la seva acceptació en la societat que els acull. També tots tenim els mateixos drets, obligacions i oportunitats (o al menys les hauríem de tenir), per això l’entorn hauria de donar les mateixes possibilitats a totes aquelles persones que vulguin treballar, prescindint de la seva religió, raça o procedència. A més, es molt possible que aquest vell hagi tingut alguna mala experiència amb un immigrant, i la causa d’això és que li haurà provocat que ara els vegi amb prejudicis.

Això no només li passa a aquest vell, sinó que hi ha molta més gent no li agraden els immigrants, però tard o d’hora s’hi hauran d’acostumar.

La curiositat d’aquesta història és que el vell tenia un accent d’Andalusia i que ell en el seu temps potser havia sigut un immigrant que buscava oportunitats en una altra regió d’Espanya.

Cinta Hosta

The goal of this piece of writing (according to the teacher’s guidelines) is to reflect on something that has happened to us. Ha. If they want any writing of any quality don’t tell us to reflect. I write for either the pure imagery and flow of narrative, or to (and this is generally the case of stuff for school) get good marks by being pissy and critical and sarcastic in a generally smart-asinine and grandiloquent way. It impresses teachers.

The message of this essay: don’t make people write about their “feelings” unless they are either remarkably good writers or extremely insightful. The probability of someone being a Great Writer is very low, and insight-fulness and adolescence are practically polar opposites. We don’t even know who the frig we are, so how on Earth are we supposed to write about it?

Let me give you a summary of what most of these writings will be like. There will be two options: happy, and sad.

Happy.

1. Tells how something nice happened to them/something abstract but good and doubtlessly unoriginal. Like friendship, or something. Something topical that the teachers will like and will make the other people who read the blog think you’re a nice person

2. Adjectives.

3. Exclamation marks.

4. Cheesy-gripping pseudo-deep final paragraph. The sort of revelation the characters in the worse sort of children books generally have on the second-last page.

Sad.

1. Tells how something sad happened to them/something abstract but sad and doubtlessly unoriginal. Like how no one understands you, or something. Something topical that the teachers will like and will make the other people who read the blog think you’re really deep.

2. Adjectives.

3. Three dots. (What are those things even called?)

4. Cheesy heart-wringing pseudo-deep final paragraph. Either similar to the type of poetry you wrote in high school or an “always look on the bright side of life” thing.

There. Oh, and if any of the writings don’t coincide with my summary I’ll have to conclude that their authors can actually write well. I take no responsibility whatsoever for any of that ridiculous lack of consideration for me and my list on their part.

I personally believe that the existence of the aforementioned quality of writing is due in part to the kids regurgitating whatever they think the teachers will like. Also laziness. But mostly I think teenagers take themselves far too seriously. I am physically incapable of taking myself seriously at all. I laugh at myself internally ALL THE TIME.

But honestly. I get to the point where I dislike the fact that I like the music that I like (Bowie! Springsteen! Dylan! Lou Reed! Amanda Palmer!) because I kind of half feel that it means that I’ll hate it as an adult. And I don’t WANT to hate Ziggy Stardust.

I also stay a far away from poetry and poetry-writing as possible. How freaking clichéd can you get?

I don’t keep a diary partly because I’m lazy, but partly because I know it’s going to be painful to look back on how stupid I am now. But on the other hand, I sometimes get disapointed about the fact that adults can be just as petty and ridiculous and spiteful and superficial and pointless and selfish and irritating and stupid as some people I have to deal with now. But I guess that’s just humanity.

The way I see it, everyone is both confident and insecure at the same time. No, it’s not a paradox. We just feel those ways on different levels. There is an unpleasant type of person who believes that people are constantly judging them (they are) and that it matters (it doesn’t). Simultaneously, they believe that what that feel is utterly unique and special and that no one, like, even understands them, like, at all.

Pfft. There are millions of people who are having that same ideas and thoughts as me. There are millions of people who are having the same ideas and thought as you. There are millions of people who are thinking that millions of people are having the same thoughts and ideas as them. There are millions of people you are thinking that there are millions of people who are thinking that millions of people are having the same thoughts and ideas as them.

And on, and on and on, ad infinitum. Trust me. If we were all original thinkers there’d be a lot more psychopaths and we’d be much farther ahead. Also, art wouldn’t work.

Personally, I try to be cynical and conscious of the utter unoriginality of my mind, but I’m confident and happy in my self-ridicule.

Hmm. I’m getting sick of writing this. I’d better finish up before I start getting inflammatory and using four-letter words. So here it goes- the famous last paragraph. Summing up my misanthropic rambles. I’m gonna try to steer away from cheesiness and pseudo-anythingness. Aaaand so… here goes…

LIGHTEN THE EFF UP, FOLKS.

Natalia.