LA TERTÚLIA DEL QUART PIS (històric)

Le he estado dando muchas vueltas a esto, la verdad.

No sabía si escribirte a ti o hacer el simple comentario en donde escribes las típicas batallitas de una tarde.

Pero creo que si te escribo esto a ti, es porque realmente te echo de menos, y porque creo que vale la pena dedicarte estas palabras.

La verdad es que se me hace difícil, bastante difícil, tener que escribir estas líneas pensando en todo lo que hemos llegado a compartir. ¿Te acuerdas, no?.
Sí, supongo que sí, esos momentos no se olvidan así porque así.

Tardes en las que nos las pasábamos riendo hasta el punto en que teníamos que parar a respirar porque sentíamos que nos íbamos a ahogar de lo grandes que podrían llegar a ser las carcajadas. Esos viajes en coche que tardaban horas y horas, que parecían ser eternos. Nuestras noches de fiesta, que bailábamos hasta que nos dolían los pies y ya no podíamos más. Y así infinitos momentos más.

Creo que tú y yo encontramos un hilo, un hilo transparente que nos unió sin apenas darnos cuenta. Nos pasábamos los días juntas, apoyándonos la una a la otra, supongo como hacen todas las buenas amigas. Pero tu no eras una simple amiga, a ti te consideraba como alguien más importante, eras como mi hermana, aquella hermana a la que le cuentas todo, que confías absolutamente en ella, que sabes que estará ahí, en lo bueno y en lo malo, que no te fallará en nada…

Como ya he dicho antes te escribo todo esto para que sepas que no se me ha borrado ningún momento, y que ojalá algún día se puedan llegar a repetir.
Ya sabes que te echo de menos, echo de menos a esa hermana que antes sentía que estaba a mi lado día tras día, simplemente te echo de menos Jade.

No se qué nos pasó, en esos momentos era absolutamente impensable que nos fuéramos a separar o a dejarnos de ver tanto, pero a veces las cosas pasan y no somos capaces de encontrar su porqué.

Desde la llegada al instituto hablamos y compartimos más cosas que meses atrás, pero las dos sabemos que no llega a ser del todo igual.
A lo mejor se nos perdió aquel hilo que nos unía, si es así, prometo encontrarlo.

Patricia W.

El gran mitote de la mente humana crea un enorme caos que nos lleva a interpretar y entender mal todas las cosas. Sólo vemos lo que queremos ver y oímos lo que queremos oír. No percibimos las cosas tal como son. Tenemos la costumbre de soñar sin basarnos en la realidad. Literalmente, inventamos las cosas en nuestra imaginación. Como no entendemos algo, hacemos una suposición sobre su significado, y cuando la verdad aparece, la burbuja de nuestro sueño estalla y descubrimos que no era en absoluto lo que nosotros creíamos. Un ejemplo: Andas por el paseo y ves a una persona que te gusta. Se vuelve hacia ti, te sonríe y después se aleja. Sólo con esta experiencia puedes hacer muchas suposiciones. Con ellas es posible crear toda una fantasía. Y tú verdaderamente quieres creerte la fantasía y convertirla en realidad. Empiezas a crear un sueño completo a partir de tus suposiciones, y puede que te lo creas: «Realmente le gusto mucho». A partir de esto, en tu mente empieza una relación entera. Quizás, en tu mundo de fantasía, hasta llegues a casarte con esa persona. Pero la fantasía está en tu mente, en tu sueño personal. Hacer suposiciones en nuestras relaciones significa buscarse problemas. El funcionamiento de la mente humana es muy interesante. Necesitamos justificarlo, explicarlo y comprenderlo todo para sentirnos seguros. Tenemos millones de preguntas que precisan respuesta porque hay muchas cosas que la mente racional es incapaz de explicar. No importa si la respuesta es correcta o no; por sí sola, bastará para que nos sintamos seguros. Esta es la razón por la cual hacemos suposiciones. Si los demás nos dicen algo, hacemos suposiciones, y si no nos dicen nada, también las hacemos para satisfacer nuestra necesidad de saber y reemplazar la necesidad de comunicarnos. Incluso si oímos algo y no lo entendemos, hacemos suposiciones sobre lo que significa, y después, creemos en ellas. Hacemos todo tipo de suposiciones porque no tenemos el valor de preguntar.

Celia

Falta un dia, només un, per anar de viatge, per tornar a la ciutat que més m’ha agradat. Per anar a New York.

Avui, estic molt nerviós, no em puc creure que demà surti el meu avió que pugui tornar a estar en aquella ciutat que mai he oblidat. Una ciutat molt bonica, luxosa, capaç de ser una ciutat dels somnis. Allà m’hi estaré uns quants dies amb la família, que espero passar molts bons moments amb ells i no tenir discussions tontes com a casa, perquè en un viatge així vull està bé amb les persones que aprecio més.

A part d’anar a la ciutat que m’ha agradat més també trec alguna cosa positiva com és saltar-me dos dies de cole, desconnectar de, com si diguéssim, la primera tirada d’exàmens. El negatiu és que quan torni, dilluns, he d’anar a cole perquè tenim un examen de lectura, però què s’hi farà. Però jo ara només penso en el positiu que demà a aquesta hora podré tornar a estar al millor lloc que he estat, New York.

Joan

Aquest cap de setmana ve el meu germà a casa, hauria d’alegrar-me no? -pel fet de que no el veig fa uns dos mesos ja que viu a Salou, i para una mica lluny d’aquí.- Doncs no es així. M’agrada molt veure el meu germà, ens portem molt bé des de sempre, suposo que en això influeix una mica la diferència d’edat, té 28 anys, tretze més que jo.

En fi, el meu problema és la seva novia, -que lògicament també ve a casa a passar el cap de setmana- no em cau gens bé, al principi semblava bona noia i tot, però a mida que l’he anat coneixent m’he fixa’t en que no, per motius concrets que no explicaré, pot ser que per algú altre no signifiquin gaire però per mi sí. Jo ja li he dit al meu germà que la deixi, molts cops, a més a més no sóc l’única que pensa que ho hauria de fer, els seus amics també li diuen, fins i tot la mare, però li es igual, ell segueix fent la seva, com sempre.
En realitat els caps de setmana amb el meu germà m’agraden, fem coses divertides, quan ve sempre vaig amb ell i els seus amics i em porten de festa, és genial!

L’últim dia que van passar aquí la Miriam, la novia del meu germà, es va enfadar amb mi, o indignar, no ho sé ben bé, era l’aniversari del millor amic del meu germà, l’Uri, vam passar la tarda donant voltes per Mataró park, per trobar un regal adient, a la nit era la gran festa, a la qual òbviament jo també hi estava convidada; anava a sortir tot perfecte, i just en l’últim moment la Miriam va dir que es trobava malament, que no li venia de gust anar a l’aniversari i que no pensava sortir de casa, no m’ho podia creure, però en fi ja estava acostumada, sempre acaba fastiguejant tots els plans. No pensava quedar-me sense festa, així que, vaig dir-li al meu germà que hi anéssim tots dos i que si ella tenia tantes ganes de quedar-se a casa, si quedés soleta. Rarament, el meu germà em va fer cas, i ella es va quedar sola i indignada a casa, a l’endemà no em parlava, s’havia enfadat amb mi, una mica immadura, no?; no entenc per què es pensa que el Dani farà sempre el que ella vulgui…

Finalment haig de dir que em va fer una mica de pena, però jo i el meu germà ens ho vam passar molt bé i això és el que compta! El que passi aquest cap de setmana, és una altra història.
Criis.

Fa uns mesos una amiga meva va tenir un accident de moto. Ella és una de les meves millors amigues.
El dia 12 de juny del 2011, va ser un dels pitjors dies de la meva vida. Estava amb una amiga meva al un bar de Vilassar, de cop ens van venir unes noies i ens van dir “la Gina ha tingut un accident de moto” aquelles paraules són les pitjors que podia haver escoltat, morta de por i d’angoixa amb la meva amiga vam baixar corrent fins al lloc on ens havien dit que havia passat l’accident. Quan vaig arribar allà em podia esperar el pitjor, la moto estava destrossada, hi havien dues ambulàncies, i la policia. Ningú ens deia res, no sabíem res de com estaven ni ella ni al seu novio, que era el que conduïa. En aquell moment l’únic que podia fer era esperar, esperar i esperar, de cop el que em va passar pel cap va ser un dels molts moments que he passat amb ella, vaig començar a recordar tots els moments que havíem passat juntes, petits moments, però que per mi significaven molt. La meva amiga i jo estàvem destrossades no podíem veure a la nostra amiga, no sabíem si estava bé, no sabíem res.
Després de més d’una hora d’espera, ens van arribar algunes veus que només tenia el fèmur trencat, això ja ens va tranquil·litzar, però només una mica, estàvem intentant trucar a la seva mare però sense cap resposta. Una vegada van marxar amb les ambulàncies, l’únic que podíem fer era anar a casa a descansar. La pitjor nit de la meva vida no vaig dormir esperant que alguna noticia només alguna em digués com estava la meva amiga. Un missatge de text va ser el que amb va tranquil·litzar, era de la seva mare, dient que només tenia el fèmur trencat que demà l’operarien i que tot estava controlat.
A dia d’avui, la meva amiga està perfecte, només va amb una crossa i pot fer vida normal! M’alegro moltíssim per ella, perquè sé que ho ha passat molt malament. Però jo gràcies a això d’una cosa m’he adonat, que m’he l’estimo moltíssim i que de veritat vull que aquesta amistat sigui per SEMPRE.

Gisela

-Miki ?

– Si! (Vaig respondre)

-Dissabte a les 10.30 a Barcelona, tinc una sorpresa per tu! (Em va dir el meu tiet)

– D’ acord, dons allà estaré.

Em vaig aixecar a les nou i mitja, seguidament vaig agafar el tren, i al cap de tres quarts d’hora vaig arribar a Barcelona. Vam agafar el cotxe, direcció Lleida amb el meu tiet, ens esperaven a la “Dolceta” un restaurant de primera categoria de la qual la seva especialitat eren els cargols, un dels menjars que m’agrada més.

Un dinar esplèndid amb una atenció al client excepcional, i uns cargols per llepar-se’ls dits.

Jo desprès de dinar encara esperava una sorpresa. Amb aquestes que de cop et trobes al aeròdrom de Lleida i jo no tenia idea que un amic del meu tiet tingues una avioneta, encara no m’ho creia, però sí, vam volar per sobre Lleida. Un espectacle: va ser una experiència molt gran. Va haver-hi un moment que me’l va deixar portar i és una sensació que et deixa al·lucinat, difícil d’explicar. S’ha de viure per explicar-ho.

Miki

La meva avia tenia parkinson, des dels seixanta anys que li van detectar fins l’estiu passat. Quan vaig nèixer ja en tenia, i bastant avançat; és a dir que no podía ni parlar ni escriure ni caminar per ella sola, era el meu avi el que desde sempre havia cuidat d’ella. Mai he mantingut una conversació am la meva àvia, no perquè no vulgués sinó perquè sempre que ho intentava, ella simplement no em podía respondre. Era una sensació d’impotència tan gran que sortia de casa els meus avis deprimida, veure-la allà sentada sense moure’s d’aquella cadira blanca enmig del menjador i que les necesitats bàsiques per sobreviure els hi fes una altre persona, simplement em posava de mal humor, i a vegades penso:
-perquè va tenir que ser la meva àvia la que tingués parkinson ?.

Sempre anàvem d’ hospital en hospital perquè amb un simple refredat ja podia convertir-se en greu … fins l’estiu passat , que va agafar una infecció a la vesícula, és una operació fàcil i amb pocs riscs de mort, però la meva àvia tenia parkinson i els metges van dir que no es podia fer res, que la deixarien ingressada fins que arribes el dia… jo no m’ho podia creure, què injust, sempre recordaré quan el meu va entrar a la meva habitació per dir-me que s’havia mort, primer no m’ho vaig creure però després ho vaig anar assimilant fins que un dia, em parlaven d’ella i vaig deixar de plorar .

El que ho va passar pitjor va ser el meu avi, des de sempre amb ella pel bo i el dolent i de sobte ja no la tenia. Jo admirava el meu avi, era un home fort, valent i amb un carácter una mica especial, és a dir, es barallava amb totom, però sempre amb el seu sentit de l’humor, que ens feia riure a tots, era per mi el millor home del món!
Quan la meva àvia va caure malalta, el meu avi va estar amb ella sempre, a ell semblava que li agradés estar per ella tot el dia, alguna gent no ho entenia, però jo si, va ser el millor marit del món.

S’acababa de morir la meva àvia i el meu avi estava destrossat, nosaltres per animar-lo, li vam regalar un viatge a Càdiz amb la inserso, quan va tornar, ens va dir que no es trobaba bé. En portar-lo a l’hospital li van detectar càncer al fetge. S’acabava de morir la meva àvia i al cap de dos mesos es va morir el meu avi , el meu ídol , el vaig perdre .

Recordo que estava sentada a una cadira de fora , la mateixa de fa dos mesos , una enfermera em va venir a veure i em va dir que molt sovint passa , que cuan una parella s’estima tant l’un a l’altre i un dels dos mor , l’altre , de tanta pena es mor al cap de poc . És veritat allò que diuen que el temps ho cura tot , els trobo a faltar un munt , però sempre els recordaré amb molt d’apreci i amor.

Paula

Hace unas semanas conseguí que mis padres me dejaran salir de fiesta. Ellos pensaban que aun no tengo edad para estar hasta la madrugada en una discoteca. Dado lo ocurrido al final, pienso que tenían razón. Ellos me advertían de todas las cosas malas que me podían suceder. No les hice caso i me terminaron pasando.

Ese día yo tenia claro que iba a divertirme i nada más. Pero siempre está el típico chulito que te saca de tus casillas. A parte de que no bebo ni fumo no soy de esos que van buscando pelea. Resulta que esa noche, tuve la mala suerte de que un chico que no me cae muy bien estaba allí. Al verlo hice como si nada y seguí bailando. En cambio él empezó a vacilarme delante de todo el mundo. Al ignorarle me dio un cabezazo en toda la frente, luego yo le empujé y él me escupió en la cara.  Después de eso le dije que si quería pelea saliera fuera de la discoteca. Ignorándome por completo se fue. Yo sin poder aguantarme le seguí y le volví a empujar. Él, sin dudarlo ni un segundo, me pegó un puñetazo en el ojo y eso me provocó una rabia tal que le aticé varias veces hasta que sangró. Pasado un rato, los porteros de la discoteca, nos echaron del local.

En conclusión, siempre hay que hacer caso de lo que nuestros padres nos advierten, ya que si no, podemos acabar mal (yo con el ojo morado y él con la cabeza sangrando).

Tiago =)

Aquest estiu, he anat a Anglaterra dues setmanes per millorar el meu anglès. Jo, porto 10 anys estudiant l’idioma, i no em va anar gens malament l’estada allà. Primer, començaré pel principi:

El primer que vaig haver de fer, va ser anar a Màlaga. Per què? Perquè des d’allà vaig agafar l’avió. Era la primera vegada que sortia del país sola i també la primera vegada que pujava en un avió. Quan vaig arribar a l’aeroport sentia una angoixa molt gran. Estava molt espantada: I si m’equivoco d’avió? I si l’equipatge se’m perd? I si em roben el passaport? I si…? Tenia unes ganes de vomitar terribles! Tot esperant per embarcar, vaig conèixer una professora d’anglès, -originària d’Anglaterra- que feia classes aquí, i que em va ajudar molt, menys mal. Quan vaig arribar a l’aeroport de Gatwick, un xofer molt atent em va recollir, i ens vam explicar les nostres vides. En arribar a la casa, vaig trucar a la porta, i una senyora -que semblava la dona dolenta que sempre va de rosa de la novel·la Harry Potter- va obrir la porta. Era molt agradable, em va ensenyar la meva habitació, i quan vaig haver desempaquetat tot, vaig entrar al saló principal, -que feia una olor bastant desagradable- em va oferir una bossa de patates picants i un suc de color vermell molt estrany per berenar. La dona em va deixar sola a casa aquella tarda, era diumenge i havia d’anar a missa. Em va dir que hauria de rebre a l’altra noia que venia. Una estona més tard, va entrar un noi a casa, era un xicot molt ven plantat, francès. Era part del personal de l’escola on jo aniria per fer classes. No sabia com presentar-me i, ara crec que vaig ser una mica estúpida. Quan va arribar la noia la vaig trobar molt maca i alegre, era suïssa.

Aquella nit vaig sopar molt bé, però les postres, em van donar moltes ganes de vomitar. Em podies veure amb la cara inexpressiva, menjant-me a la força, aquell suc amb pell de fruita tan amarg. ECS!

El dia següent vaig començar l’escola, va ser molt entretingut, vaig conèixer a molts espanyols, catalans, russos, francesos, italians… tots molt divertits i una mica bojos. La majoria dels professors eren gent autòctona, menys la directora que endevineu, era espanyola! M’ho vaig passar de meravella, tot i que feia un fred horrible i jo només vaig portar uns pantalons llargs!

Ara segueixo en contacte amb els amics que vaig fer allà, inclosos els meus companys de la casa, i pròximament em trauré el títol oficial d’anglès.

Maria

Avui diumenge he anat amb els meus pares, tiets i cosins al Circuit de Catalunya a veure les World Series by RENAULT, on hi havia curses animacions, botigues, etc.

Ens hem llevat molt aviat i hem marxat cap allà. Quan hem arribat hem anat al paddock on hi havia els camions de cada escuderia. Després ens han deixat anar al Pit Lane on els corredors estaven signant autògrafs, pòsters i fotografies. Quan hem acabat hem anat a la tribuna per veure la primera cursa del dia. Que n’eren de ràpids el cotxes! Quan ha acabat la cursa hi ha hagut una exhibició d’un Formula 1 pilotat per una noia.

Seguidament ha començat la segona cursa molt accidentada amb 6 cotxes fora de la carrera i amb la victòria del corredor català Albert Costa. Quan s’ha acabat aquesta han fet una exhibició, amb quatre cotxes que derrapaven i feien coses impressionants, i després ha sortit Jean Ragnotti, un ex pilot de rallys Francès que amb 66 anys ha fet un show impressionant amb un cotxe molt vell.

A les 14:40 ha començat la penúltima cursa i mentre la vèiem hem dinat un entrepà, aquesta cursa ha guanyat el pilot català Alex Riberes i el segon el fill de Carlos Sainz, Calros Sainz Jr. Quan ha acabat hem anat a fer un tomb pel circuit on hi havia varies exposicions amb cotxes molt antics. Hem marxat a les 16:30 i quan he arribat a casa m’he posat a escriure aquest article abans que se m’oblidessin les coses. Ha estat un dia fantàstic!

Quim