LA TERTÚLIA DEL QUART PIS (històric)

Em sento bé, sí, molt bé. Un núvol. Potser aquesta és la millor manera de descriure-ho. Normalment és com se sent un enamorat envaït per l’amor. I jo, em sento així, perquè estic enamorada, però de la vida i d’aquells moments que et regala i et sents el més afortunat del món.

Com l’altre dia. En un ambient d’amigues, rient, xerrant, en definitiva, passant-nos-ho de ”conya”, una d’elles se’n va haver d’anar, tenia pressa. Més tard, només uns minuts més tard, em va trucar. Sorpresa vaig contestar. ”Si?” ”Hola Laia, sóc jo…” bla bla bla, em va dir quatre coses, entre d’altres que tenia ganes de ”marxa”. Aiii, cada dia em sorprèn més, aquesta noieta. ”Et deixo que ara no puc parlar” li vaig dir. Tot just ens vam haver acomiadat es va fer un breu silenci. T’estimo, em va dir. No sé perquè un somrís va aparèixer al meu rostre. No era el primer cop que m’ho deia però aquell, aquell va ser especial.

Ella i jo tenim un historial molt extens de moments, anècdotes, secrets i milers de tonteries. I crec que la paraula que em va dedicar ahir sempre la recordaré. El seu t’estimo.

Laia