Instints rebels
Josep M. Altés Riera | 19 octubre 2011L’altre dia a classe de castellà vam acabar parlant sobre “per què ens agrada destrossar allò que ens sembla bonic”. La Roser va posar l’exemple de que quan estem a la platja amb els peus tocant l’aigua, a punt de submergir-nos, ve una onada i deixa tota la sorra plana i amb una textura perfecta, ens encanta destrossar aquest moment i trepitjar-la, però en cavi ens agrada que estigui llisa i tranquil·la.
Un altre exemple el vaig trobar dies després llegint ètica para Amador, no es ben bé el mateix però s’hi assembla: quan trobem una llauna a terra, el nostre instint sovint ens empeny a colpejar-la fins que quedem satisfets (sempre hi haurà un cap intel·ligent i cívic que la llençarà a la brossa). O quan veiem un paisatge ple de flors boniques segur que més d’un es planteja agafar-les i emportar-se-les.
Em vaig quedar amb una estranya sensació al cos, perquè no ho havia pensat mai, i acostumo a fer tot això sempre que puc. Només em plantejo perquè el nostre egoista instint té unes atrevides idees de canviar el que ens “agrada”?
Paula
Paula, el tema és d’allò més interessant, i la forma en què l’exposes resulta clara i atractiva.
M’he quedat amb un dubte d’interpretació en una frase del final: Quan dius “i acostumo a fer tot això sempre que puc”, no entenc a què es refereix l'”això”. (?)
Però globalment està molt bé.
Fins al proper escrit!
Josep Maria