LA TERTÚLIA DEL QUART PIS (històric)

Ja hi som un altre cop a la mateixa rutina de sempre . Dilluns, dimarts, dimecres etc… cada dia hem de fer el mateix: ens aixequem, anem a l’escola, mengem, altre cop a l’escola i cap a casa a fer deures i estudiar, i si et dona temps potser vols mira la televisió o xatejar amb els amics etc.

Van passant els dies així. Uns dies deures de matemàtiques, uns dies deures de socials un altre dia examen… hi ha algun perquè? No podríem viure d’alguna altra forma? Penso que ens ha tocat viure d’aquesta manera per moltes bones raons, també de dolentes. Però també penso que podria haver tocat alguna forma de viure molt pitjor. Crec que seria més agradable canviar una mica d’hàbits ja que haver de fer sempre el mateix es molt avorrit.

Guillem

El temps… El temps hauria de ser igual per a tothom, com a lògica, un minut el percep de la mateixa manera tothom; però, realment un minut és el mateix per a qualsevol?

Si ho pensem bé, fins i tot una mateixa persona sent el temps diferent segons la situació en la que es trobi. Per exemple: quan et despertes pel matí, aquells 10 minuts en els que et quedes estirat mirant el sostre, passen extremadament ràpid; en canvi, quan falten 10 minuts per que puguis fer una cosa que t’agrada, solen ser eterns.

També percebem el temps diferent quan som petits que quan anem creixent. De petits, cada moment, sigui divertit o avorrit passa ràpidament, però notem els anys molt més llargs; i mentre ens anem fent més grans, tenim la sensació de que els anys van escurçant-se, però el dia a dia ens passa més lentament.

I no només la manera en que sentim els minuts, dies o mesos és diferent per a cada persona, sinó també els anys. No cal esforçar-se gaire per notar la gran diferència que hi ha entre com sent un nen petit els anys a com els sent el seu avi. Per a un nen de set anys, dos anys són una eternitat, en canvi, per al seu avi, pràcticament no són res.

Realment, el temps és una cosa igual per a tots, universal; però al mateix temps, cadascú el sent diferent.

Marina

Jo jugo a futbol sala, fa pocs dies que hem començat a entrenar. Com que som masses jugadors han fet dos equips, A i B. A l’A hi juguem 5 amics i al B hi juguen dos amics nostres. Diuen que ens han separat per nivell i ho trobo bé però han deixat a dos amics nostres fora del grup amb gent que no coneixen i això sí que no ho trobo bé…

Ens hem queixat i han dit que parlarien sobre el tema. Aquest dijous un dels amics nostres que està en el B ha dit que es desapuntaria, i gracies a això l’han deixat pujar a l’A per al partit de dissabte i és molt probable que l’acabin pujant a l’A definitivament. El pròxim repte és que pugin a l’amic que ens queda i poder jugar tots junts i amb ganes de jugar i de guanyar.

EDU

Me encuentro sentada en mi habitación , rodeada de cuatro paredes , en compañía de mi amiga la soledad , que aunque no sea visible siempre está conmigo , en esos momentos en los cuales necesito de una compañía o de solo una palabra de aliento . Ella me hace pensar y darme cuenta que en realidad no soy más que yo.
Entonces puedo afirmar que “El amor y la amistad no caben en una billetera”, es decir por mucho que quieras tener las fácilmente, hay que buscar y luchar para conseguir el objetivo.
Y la soledad me permite reflexionar sobre las alternativas que puedo utilizar para llegar a la meta. Natalia.

Tothom ha sentit a parlar de l’Alzheimer algun cop. Sabem que és una malaltia degenerativa caracteritzada per la pèrdua de memòria, sabem que, normalment, es diagnostica a persones més grans dels 65 anys, també sabem que, ara per ara, és incurable.

Però, en el meu cas, quan has vist els seus efectes amb els teus ulls, quan has plorat per culpa seva i, finalment, s’ha endut una persona que estimes, l’Alzheimer no és tan sols una malaltia, és molt més que uns simples problemes de cap.

L’Alzheimer va emportar-se la meva àvia fa tres anys. És dur, molt dur. No només fa mal el fet que no et reconegui, és també la seva veu que et sona estranya i dèbil, com el seu cos, que ha perdut totes les facultats, que ja no es pot valer per si mateix. És difícil veure com va retrocedint fins a semblar-se a un nadó que encara no ha après res.

Sents pena, dolor i les ganes de plorar son inacabables. Però, sobretot, sents una barreja contradictòria de culpabilitat i impotència. No pots fer-hi res, ho saps, l’Alzheimer avança lenta i dolorosament emportant-se els seus records.

Simplement es tracta de tirar endavant. Quan perds algú intentes recordar-lo amb un somriure i no amb un plor, penses com et deia t’estimo i amagues aquella angoixa que no et deixava dormir.

Cal dir que és una manera horrorosa de passar la vellesa, és, des del meu punt de vista, la manera més dura de viure els teus últims dies. Jo no temo la mort però sí que tinc por de morir sense recordar.

Ana

L’altre dia vaig anar a passejar amb els meus pares per la part antiga de Barcelona. En un d’aquells carrers estrets vaig veure un home. Li mancava una cama, estava assegut al terra en un cartró brut i la seva roba estava esgarrada. El que mes em va xocar, però, no va ser el seu aspecte sinó la expressió de tristesa que mostrava el seu rostre. Davant seu tenia una terrina de gelat arrugada, dintre, hi havia unes quantes monedes. Em vaig acostar i hi vaig deixar un euro. L’home va alçar la mirada en senyal de gratitud.

Al cap d’una estona , ja no pensava en aquell pobre home. Estava davant del mostrador d’una botiga mirant un jersei que volia. Costava seixanta euros , ni més ni menys. Li vaig demanar al meu pare que mel comprés i així va ser.

El que vull dir amb això es que molts cops nos som conscients del que passa al nostre voltant. Mentre un home passa el dia amb un trist euro i uns quants cèntims,  jo insisteixo al meu pare perquè em compri un jersei que no és imprescindible. Hem d’aprendre a valorar el que tenim ja que mai se sap si algun dia acabarem com aquell home. Hem de deixar-nos de queixar per tot i pensar en la gent que no és tan afortunada com nosaltres. No podem fer que tots els pobres siguin rics i que tots els rics siguin més pobres, el mon és egoista. Simplement hem de pensar que això passa, que és la dura realitat.

Ainoa

3, 2, 1, ja! Comença la cursa. Els milers de persones es comencen a moure. Al principi caminant, després corrent. Els primers quilòmetres passen volant. Vas mirant al teu voltant i veus a la gent corrent animada. A banda i banda dels carrers hi ha persones que han vingut per veure la cursa i donar suport aplaudint. Sovint els nens es posen al teu davant perquè els hi xoquis la mà. Fins i tot de vegades vénen timbalers i animen amb música.
D’una manera o una altra et sents diferent, en el bon sentit, i et deixes portar gaudint del teu moment, de la teva cursa. Arribes a l’avituallament, cap als 5km, i això et fa baixar una mica el ritme ja que hi ha molta gent per agafar aigua, i uns metres més enllà trobes totes les ampolles tirades pel terra. Tornes a recuperar el ritme i te n’adones que ja vas per més de la meitat de la cursa, però hi ha moments en que desitjaries amb totes les teves forces parar de córrer i descansar. No ho fas. Saps que has de continuar, encara que el patiment augmenti, has d’aguantar. Tornes a mirar al teu voltant, com al principi i ara veus que hi ha més gent caminant que no pas abans, però tu no et pots rendir.
Fins que arriba el moment. Veus com un inflable en el qual posa “arribada”, llavors saps que has de fer l’últim esforç, l’últim esprint per arribar a fer els 10km.
I per fi, creues la línia d’arribada, llavors et sens molt bé, et sens feliç i encara que no has quedat el primer ni molt menys, et sents guanyador.

Pau

Acaba de començar el curs i ja tinc ganes de que arribin les vacances. Quan quedaven pocs dies per tornar a l’institut pensava que no em costaria gaire acostumar-m’hi, però m’està costant més del que em pensava. Pels matins em fa molta mandra llevar-me i per la nit anar a dormir, de vegades em desconcentro durant les classes i no estic atent al que diu el professor. Tot i així m’estic esforçant molt fent els deures i estudiant les lliçons que ens han donat a classe.

Segurament a molta gent li passa el mateix que a mi, de totes maneres espero acostumar-me ràpid a les classes i treure bones notes ja que el curs passat no em vaig esforçar tant com hagués volgut.

Adrià

Durant la primera meitat de la meva vida he viscut amb la meva àvia, i per suposat amb els meus pares i la meva germana. Vivíem tots en una casa de Premià de mar. Tots ja sabem com són les àvies amb els seus nets, els consenten dia a dia, i la meva no té perquè ser l’excepció. Me’n recordo que cada vegada que anàvem a donar una volta pel poble, sense els meus pares, sempre tornava amb alguna joguina, em comprava un gelat o qualsevol detall que sabia que m’agradava. Algunes vegades m’ajudava a fer els deures de mates, en sabia molt, i jo penso que ella també s’ho passava bé. També m’havia ensenyat a jugar a cartes i als escacs, quina paciència tenia, pobra dona, perquè a mi quan no em surt una cosa… I així passàvem moltes tardes.

Això va durar fins que tenia sis anys, que per alguns motius, ens vam haver de canviar de casa i ella se’n va anar a viure a un poble de l’interior i jo a Vilassar de Dalt. Anàvem a veure-la un cop a la setmana però evidentment la trobava a faltar.

La meva àvia ha anat empitjorant a mida que ha anat passant el temps. Però ara farà un any li van diagnosticar alzheimer. Aquesta idea em va terroritzar, pensava que arribaria un dia que no em coneixeria, a mi, que havíem estat sempre juntes. I ara, abans que arribés l’estiu, com si no en tinguéssim prou, va caure d’una manera molt forta, potser per culpa de la malaltia, i els metges deien que no hi havia res a fer. Aquell dia quan la vam anar a veure ens van advertir que no parlava ni coneixia a ningú, però en el moment que vam entrar, la meva germana i jo, va dir el nostre nom. Va ser un moment que no oblidaré mai. I encara que m’havien dit que no sobreviuria jo tenia una mínima esperança. Va passar una setmana i com jo pensava, molt lentament, es va anar recuperant. Ara no està del tot bé i té alts i baixos, però cada vegada que la vaig a veure i està contenta, me’n vaig de casa seva més tranquil·la.

Jennifer

Fa cosa de tres setmanes, dues de les meves millors amigues van marxar a estudiar fora. Amb elles he compartit somriures, plors, discussions però sobretot moments inoblidables. La Mireia que es troba a Irlanda, no tornarà oficialment fins al Juny i la Irene que s’està menys temps fora de casa, quatre mesos a Canadà, la tindrem aquí abans que comenci el nou any.

Les trobo molt a faltar. Però no és el típic “et trobo a faltar” que dius quasi sense pensar. Em refereixo a la sensació que vaig tenir els dies 23 i 24 d’agost a l’aeroport del Prat. Era el moment de l’última abraçada, el darrer t’estimo i et trobaré molt a faltar, cuida’t. No sabia quanta raó tenia afegint-hi aquest quantitatiu, molt.

Vaig tenir una sensació d’angoixa, d’impotència, de tristesa però a la vegada de felicitat, perquè tenen una oportunitat única d’aprendre, fer-se grans i viure noves experiències. Tristesa per no poder-les tenir presents el temps que estaran fora. Impotència quan les veia allunyar-se pel control policial i en veure enlairar-se l’avió. I per últim l’angoixa que per uns segons va envair-me, pensant ja està, han marxat, no puc fer-hi res. Encara que seguirem en contacte no estaré present quan tinguin un problema, ni el seu primer dia d’escola. Pensar que puguin fer amics que les omplin més que nosaltres, potser això és el que més m’amoïna.

Per més que els pares diguin que estaran aquí aviat, que “ningú és imprescindible”, no comparteixo la mateixa opinió. Potser és cert, ningú és imprescindible, o potser no, només sé que ara ha de passar temps i he de tornar a la normalitat de sempre per poder respondre aquest ‘potser’. Ara per ara, les necessito tant com a la meva família, ja que l’amistat per a mi és molt important.

Paula