LA TERTÚLIA DEL QUART PIS (històric)

Una vida sense amor és incompleta, ja que ningú és capaç d’explicar el que un simple sentiment pot arribar a fer a la vida de les persones. Res se sap de l’amor fins que s’estima. Estimar és inevitable, t’ajuda a créixer i ajuda a que altres creixin. De vegades les tristeses tenen a veure amb les persones que se’n van i això fa mal. En aquests moments jurem no tornar a encapritxar-nos amb ningú més i des que coneixem a d’altres d’especials oblidem aquesta promesa que mai arribarem a complir. I així és com anem deixant petjades en el cor de les persones. I com aquestes, al seu moment, deixen petjades en el nostre. Quan algú se’n va plorem perquè el cor ens demana a crits aquestes llàgrimes, aquestes pataletes, per alleujar una mica el dolor que estem sentint. No obstant això, quan nosaltres ens n’anem, en algun racó del món, hi haurà algú que plorarà pel simple, però alhora complex fet que ell també ens van estimar.

Estefi

– I tu, ¿qué quieres ser de mayor?… Nunca he sabido qué contestar. Como la gente que me miraba me hacia mala cara esperando una respuesta, les decía que queria ser feliz. Se echaban a reír y a mí no me hacía mucha gracia… no sabía qué quería ser.

Antes de asistir a la excursión del “Saló de l’Ensenyament”, había pensado en algunas profesiones como criminóloga (me gustan este tipo de cosas con enigma), mosso d’esquadra, detective privado (aunque parece un poco de película) o varias profesiones procedentes de la rama de medios audiovisuales como: fotógrafa, cámara, documentalista, realizadora de televisión, técnica de sonido…

Fueron unas horas duras: estaba lleno de gente y tenías que guiarte tú sola. Recuerdo que a la media hora que llevábamos en esa especie de nave industrial con paraditas ya tenía una sobredosis de información en mi cabeza. Por ahora no lo tengo aún muy claro… Espero decidirme rápido!

Aina

Sona el despertador. El cap em dona voltes, estic molt cansada! Miro l’hora i són les vuit del matí. Apago el despertador i em torno a estirar, però al cap de 5 minuts ja m’està picant a la porta la meva mare. Ve a despertar-me…

Així és com em vaig despertar jo el dissabte desprès del viatge de final de curs. Mentre la majoria dels meus companys seguien dormint per recuperar la son dels últims dies, jo em vaig vestir, vaig esmorzar i vaig anar cap a la perruqueria. Tenia un casament al migdia i havia d’estar preparada abans de la una.

Durant l’estona de la perruqueria vaig poder relaxar-me i descansar, però per poc temps, ja que desprès d’això em vaig dirigir a casa meva per vestir-me i maquillar-me a corre-cuita.

El casament es va allargar fins les 10 de la nit i si m’oblido del mal de peus degut als tacons o de la son, que feia que no m’aguantés de peu, tot va anar fantàstic. La cerimònia no va ser molt llarga però si molt emotiva i desprès vaig poder gaudir d’una bona tarda amb amics meus que no acostumo a veure sovint. Per tot això, va valdre la pena despertar-se d’hora.

Judith Maltas

El meu avi tenia càncer, fa un any i mig o una cosa així que li van diagnosticar. Fins ara li havien pogut anar frenant, però per setmana santa va empitjorar. El càncer estava massa escampat, cada cop li diagnosticaven a més llocs i els metges ens van avisar de que li quedaven dos o tres anys com a molt, el temps que poguessin anar provant noves quimios i endarrerint el procés. El cas es que aquesta malaltia també li provocava febres i altres conseqüències i malgrat els calmants i medicaments que es prenia, cada cop es trobava pitjor. Els últims dies de festa, va començar a fallar-li el cervell. Aquest òrgan és l’últim que deixa de funcionar bé quan una persona està malalta d’aquesta manera. Aquesta vegada ja ens van dir que el diagnòstic canviava, li quedaven dies o hores. Va durar fins al 3 d’aquest mes.

Va morir-se dimarts, quan jo estava a Canàries, però jo ho vaig saber dimecres, el dia de l’enterrament. Va ser un cop, tot i que ja sabia que passaria. Després de pensar-hi unes hores, vaig decidir que, ja que no tornava a casa, valia la pena aprofitar els dos dies del viatge que quedaven i passar-m’ho bé. En tornar, el dissabte, vaig anar al cementiri a veure’l. El seu nínxol atapeït de flors i el matí de primavera assolellat que feia, no em van donar una sensació de comiat ni de res per l’estil, sinó com d’homenatge.

El meu avi, no l’oblidaré mai. Per molt que ara em costi d’assimilar els fets i d’alguna manera “no m’ho acabi de creure”, sóc conscient de que s’ha mort i de que ja no estarà a casa seva, ni acompanyarà la meva àvia a tot arreu com sempre, i de que ja no el veuré més. Ha sigut una gran persona que sempre s’ha preocupat molt de fer el bé i estic molt contenta de que hagi sigut el meu avi, he tingut molta sort.

Júlia

Mourinho, Mou, José, tots aquests i més, són el ventall de noms que podem atribuir a l’entrenador actual del Reial Madrid.

Aquest personatge, s’ha convertit, des de la seva arribada a la casa blanca, en el fürher d’aquest club tan “senyorial”. Ell, juntament amb l’ajut de la “Central Lechera” o premsa madrilenya, amics personal de Florentino Peréz (president merengue), ha desprestigiar tots els mèrits aconseguits pels culés.

Aquest modest entrenador portuguès, ha deixat de banda, el futbol o cap cosa que s’hi assembli, només dedica la seva feina a criticar i desprestigiar qualsevol cosa o acció que emprengui l’equip blaugrana.

Bé, també s’ha de dir que ha utilitzat els cinc clàssics per a repartir llenya, però sobretot, que no es pogués jugar a futbol. Un exemple a això últim que dic, és que a tots els clàssics, menys aquest darrer, ha acabat el partit sense els onze jugadors. Ens preguntarem, i “POR QUÉ” tot això sr. Mou?, segur que el nostre estimat traductor ens podria contestar aquesta pregunta, que tants cops repeteix.

Àlex

Dijous dia 14 d’abril, sóc realment feliç. Avui a primera hora del matí he realitzat el darrer examen. L’examen era d’història, jo diria que m’ha anat força bé o això és el que espero. Desprès d’aquest últim examen m’he sentit lliure i com si ja hagués acabat cronològicament el 2n trimestre. Ara m’esperen molts dies de vacances per desconnectar totalment.

En primer lloc demà comença la Setmana Santa (10 dies). Seguidament, Dimarts, tornant de Setmana Santa, hi haurà classe juntament amb Dimecres i Dijous, però Divendres comencen les festes majors de Vilassar de Dalt, les de primavera.

Un cop finalitzat aquest cap de setmana de gresca, la setmana entrant, ens esperen 5 dies a les illes Canàries, el nostre viatge de final de l’ESO. Espero poder gaudir en especial, del clima càlid de l’illa de Tenerife.

Si ens parem a observar durant 3 setmanes anirem 3 dies a d’institut. Per una banda és una bona forma de donar la benvinguda al bon temps. Però, per altra banda, no se si és bo tants dies de vacances, ja que, al tornar costarà immensament acostumar-se a la rutina. Malgrat tot, mai direm mai a unes vacances!

Andrea Mora

L’aigua, una beguda inodora, incolora i sense sabor (a no ser que sigui salada). L’aigua la podem trobar als rius, llacs i mars. Potser, el que acabo de dir no és res que ningú no sàpiga, però no tothom ho valora.
Molta gent es dedica a malgastar-la, naturalment aquesta gent no sap o no recorda què és tenir sequera o simplement que sense ella no podríem sobreviure.

Fa uns 4 o 5 anys aproximadament, jo recordo que no vam poder omplir la piscina de casa a causa d’una sequera. En aquell moment em vaig morir de la ràbia, jo volia la meva piscina. Però no era conscient que al mateix temps que jo em queixava, altra gent (que no feia falta que fossin de l’Àfrica o de llocs del tercer món), morien a causa de no poder beure aigua potable. Coses com aquestes et fan valorar més intensament facilitats i avantatges que tenim al viure en una país ‘’desenvolupat’’.

Andrea Mora

Com ja veu observar molts de vosaltres, va haver-hi un “tsunami” al Japó. Quan ho vaig veure em vaig quedar paralitzat , no m’ho podia creure! Personalment em va fer molta llàstima veure tota aquella gent afectada.

Un tsunami, ja sabreu, és un terratrèmol que es produeix a l’interior del mar, principalment en zones on els moviments sísmics són elevats. Això és el que ha succeït. Fins ara ja s’han trobat 10.000 morts i hi han milers de desapareguts i ferits. Aquest fet endavant el futur pot provocar una gran crisi, la pitjor desprès de la segona guerra mundial, ja que el tsunami ha deixat el nord-est sense electricitat. També ha arribat la informació que el terratrèmol ha afectat una central nuclear. Això ha provocat l’explosió d’un dels reactors, i s’han produït diverses fuites.

Estic trist i desconcertat, perquè aquest desastre natural ha deixat un gran nombre de persones deshabitades, sense feina, amb ferides que recordarà tota la vida, cosa que els costarà molt refer la seva vida.

Dono suport a tots els asiàtics que alguna vegada han patit una catàstrofe natural, ja que ès un fet en que ningú hi té la culpa i la gent no es mereix morir d’aquesta manera.

David.

Perdoneu-me per tornar a escriure sobre ” el dia de…” però penso que pot ser interessant explicar-vos perquè els evangèlics celebrem el dia de la mare avui, segon diumenge de Març i no com El Corte Inglés o l’Església catòlica.

Tot prové d’Anna Jarvis, una dona nascuda a la petita població de Webster, West Virginia. Filla d’Ann Maria Reeves Jarvis.

La família es va mudar a Grafton, West Virginia, quan ella era petita i es va graduar (1883) al que ara és el Mary Baldwin College.

La seva mare havia fundat els Clubs de les mares treballadores a 5 ciutats per a millorar les condicions sanitàries i de salut. També curaven les ferides, alimentaven i vestien tant als soldats confederats con els de la Unió amb neutralitat.

Al 12 de Maig de 1907, dos anys desprès de la mort de la seva mare, Anna va promoure un Funeral en Memòria d’ella i va començar una campanya perquè el Dia de la Mare fos una festa reconeguda en el seu honor.

Va ser el 1912 quan Anna Jarvis va registrar com a marca les frases “Second Sunday in May” i “Mother’s Day ” creant també la Mother’s Day International Association. Va ser molt especifica en la localització del apostrof (de la s). Ja que en anglès l’apostrof davant de l’essa es un posseïu singular, en canvi si la poses darrere l’essa seria un possessiu plural. Al posar-lo en singular es venia a referir al fet de celebrar i honorar a la propia mare. No com un fet general sino personal.

Però no va ser fins el 1914 quan la festa del dia de la Mare va ser reconeguda com a festa Nacional.

El 1920 Anna Jarvis ja estava disgustada davant del gir que havia donat la celebració, ja que sabia convertit en una comercialització de valors. Molta gent enviava a les seves mares un postal d’agraïment en comptes de passar temps amb elles.

Tant ella com la seva germana, Ellsinore, va dedicar tota la herència familiar a combatre en el que se havia convertit la festivitat.

Marie Jarvis mai es va casar i no va tenir fills va morir arruinada el 24 de Novembre de 1948 a West Chester, Pennsylvania .

Aquesta historia ens diferencien de l’Església catòlica que ha convertit aquest dia per honrar a la Verge Maria, mare de Jesús. I al Corte Inglés que l’utilitza com a eina de consumició.

Laia

6 de mayo. El sueño termina

Hoy es viernes. El cansancio está presente en todos nosotros. También la alegría de todos los momentos vividos y la tristeza por abandonar Tenerife se palpan en el ambiente. Sí, es el último día.

Hoy nos hemos levantado más tarde porque ayer estuvimos hasta las 4 despiertos. Hemos bajado soñolientos a desayunar para recuperar energías y comentar lo pasado en la noche anterior. Después de desayunar, tocaba rehacer las maletas y dejarlas listas para irnos. A las 10 todos estábamos preparados para hacer la última visita: los Lagos Martíanez. Estos lagos son un conjunto de piscinas de agua salada. Hay de agua fría, de agua caliente, con cascadas, profundas… Entre las 2 y las 2 y media, nos hemos dirigido al hotel para atacar el buffet libre. Personalmente, me he alegrado de poder comer en el hotel, ya que todas las excursiones duraban todo el día y el hotel nos daba un picnic soso y monótono.

A las 4, hemos cogido las maletas y nos hemos marchado al aeropuerto de Tenerife Norte. El entorno era de resignación: nos queríamos quedar, pero sabíamos que no podía ser. Pues bien, resignados y cansados, y muchos también quemados, nos despedimos del hotel, de la “guagua”, de las “papas arrugás”, del “mojo picón”, de la eterna primavera, del mar atlántico, y del padre de todo Tenerife, el Teide. El viaje en el avión a transcurrido sin altercados. Ya con las maletas en nuestras manos, y con unas ganas locas de llegar a nuestras casas, nos dirigimos a coger el autobús de regreso al instituto. Grande ha sido la sorpresa y mucho más el cabreo que hemos cogido todos al saber que el autobús nos ha dejado tirados. Así que cansados, resignados, quemados, cabreados, y soñolientos, hemos tenido que coger taxis entre cuatro personas para llegar a nuestras casas.

En definitiva, nuestro viaje ha sido gafado por alguien. Aunque, a pesar de todos los inconvenientes que se nos han presentado, creo que nos lo hemos pasado muy bien y que ha sido una experiencia fantástica.

Arantxa