LA TERTÚLIA DEL QUART PIS (històric)

Veus com la gent comença a entregar l’examen, i tu no vas ni per la meitat. Al cap d’una estona sona el timbre, i la gent que ha entregat l’exàmen s’aixeca i se’n va, ja queda menys de la meitat de la classe. Fins que arriba un moment en que només quedes tu i dos companys més. Tu ja et comences a desesperar perquè han passat cinc minuts des que ha tocat el timbre, i encara et queden dos exercicis! No passen ni tres minuts que ja ets l’únic alumne que està fent l’examen. I tu, cada vegada estàs més estressat. Arriba un moment en que et fixes més en els minuts que passen, que en el propi examen. Finalment, acabes l’examen i ja estàs tranquil.

Això és el que em va pasar fa un temps durant un examen de matemàtiques. I no ho vaig passar bé, perquè a més de que m’havia deixat el pitjor exercici pel final, no parava de pensar en l’hora. I és que tot i que sé que no passa res que et passis una mica de l’hora, no puc evitar pensar-hi mentre faig l’examen. I no m’agrada gens fer un examen amb la sensació de que l’he d’acabar ja.

Simplement, espero que no em torni a passar. I si em passa, espero no tenir aquesta sensació que em fa difícil treballar bé.

David

El dijous passat vam començar el crèdit de síntesi, aquest any es deia “Busca’t la vida” i tractava sobre què volem fer en un futur, el per què i què necessitem per poder estudiar i treballar. Hem après a fer coses que mai havíem tractat com per exemple, fer un currículum i buscar feina. És un treball difícil però interessant i ens ajudarà a decidir quin batxillerat volem fer i sobretot a què ens volem dedicar en un futur.

Crec que aquest any no ha estat ben organitzat, un exemple pot ser que el dia anterior de l’exposició ens fan una xerrada i sobre els mòduls i hem de fer un resum sobre què ens expliquen. La meva opinió és que el dia anterior de l’exposició hauria d’estar dedicat només per arreglar els defectes del treball, acabar el power point i organitzar i estudiar l’exposició. A més al dossier hi havia informació errònia que ens ha fet endarrerir el treball i els exercicis no estaven ben redactats.

Per acabar la Marta Jareño i jo ens vam trobar amb una altra dificultat. Hem anat a Londres de dijous 24 fins a diumenge 27 i ens vam trobar que només teníem 3 dies per fer el treball. Allà ja vam avançar tota la feina que vam poder, però tot i així crèiem que no donaríem abast. Diumenge en quan vam arribar ens vam posar a treballar i vam poder avançar força feina endarrerida.
Per fi, vam acabar el treball a temps i l’exposició ens va sortir força bé. Tot i aixó ens ho em passat bastant malament, aquest any. Estàvem preocupades per si acabaríem a temps i de si ens sortiria bé. Però com que ens vam esforçar tot va anar bé.

Alba Canals

Viatjar és una de les coses que més m’apassiona fer. El simple fet de descobrir llocs desconeguts, nova gent i una nova cultura em fascina.

De moment, amb la família he viatjat per Europa: França, Itàlia, Luxemburg, Holanda, Bèlgica, Alemanya, Suïssa, Liechenstein, Àustria i també m’he quedat per Catalunya i per les Illes Balears.

Possiblement aquest estiu o el següent vagi als EEUU a casa d’una família per millorar el meu accent anglès. També m’agradaria anar a Eivissa o al Carib amb amigues, però això haurà d’esperar perquè són masses coses que vull fer.

Quan sigui més gran i ja sigui independent, tinc clar que aprofitaré al màxim el temps per viatjar. Un dels meus propòsits és anar a la Xina durant una temporada, aprendre sobre la cultura d’allà, practicar l’idioma (ja que dintre d’un any o així ja hauré començat a estudiar-lo aquí), visitar un temple xinès, …

Bàsicament dedicaré una part de la meva vida a viatjar, que és una de les coses que més em motiven. Quan ja m’hagi cansat no sé que faré, espero ser jove encara i em quedi molt per viure i descobrir.

Laia

Durant aquesta setmana hem estat fent el crèdit de síntesi. Aquest crèdit ha estat diferent als altres, ja que aquest és l’últim que farem abans de treball de recerca i, a més a més, aquest dossier estava una mica mal explicat, o almenys, els professors volien que ho féssim d’una altre manera, que aquesta manera no ho explicava d’aquella manera en el dossier.

Jo, anava amb en Pau Barba, en David Garcia i en Xavi Cañellas. Hem treballat molt durant aquesta setmana, però també hem tingut temps per divertir-nos, com per exemple anàvem a jugar a pilota. Ens ha costat una mica, depèn de quins apartats, com ara l’activitat 9, que havíem de fer un pictograma, i no enteníem com l’havíem de fer.
Avui, hem estat els primers d’exposar, cosa que ens ha agradat molt, perquè així ja no havíem de pensar en l’exposició durant la resta del dia.
Ha estat molt esgotador, però alhora molt divertit.

Sergi

Fa un mes o així, la meva mare va rebre un e-mail que deia que buscaven un actor, sense experiència, entre 16 i 17 anys, alt i prim, per fer una pel·lícula, i el càsting seria el dia 26 de març del 2011. Em van enviar tres guions que m’havia d’aprendre (o sigui que eren tres escenes), i m’ho vaig aprendre. Al principi no estava segur si anar-hi o no, ja que estava una mica nerviós i no sabia com m’aniria. Després em vaig anar adonant que si hi anava, seria una nova experiència per a mi, i que si no m’agafaven no passava res, perquè jo hi havia anat per divertir-me, així que al final vaig decidir que si, que valia la pena anar-hi.

Un cop vaig ser allà, estava nerviós, no gaire, però ho estava. La noia em va explicar una mica per sobre de que anava la pel·lícula, que jo més o menys ja ho sabia. Després em van cridar perquè entrés a una altra sala, havia arribat l’hora. Em van fer presentar-me davant d’una càmera cinematogràfica i després em van preguntar dos de les tres escenes que m’havien donat perquè m’aprengués.

Em va anar molt bé, fins i tot m’ho van dir, però no crec que m’agafin perquè s’havia presentat molta gent, però és igual, jo hi vaig anar per diversió i perquè seria una nova experiència per a mi. Em van dir que sabria la resposta, tant si és un si, com si és un no, d’aquí a dos mesos, aproximadament. Quins nervis.

Sergi

Els finals acostumen a ser sempre tristos: el final d’una sèrie, el final d’una vida, el final d’una relació…

Quan s’acaba una sèrie, ens quedem amb un gust estrany a la boca, amb una sensació diferent al cos, pensem: “I ara què veure?” però finalment la cadena de televisió treu una altra sèrie i ens acabem enganxant, sense pensar que la situació es tornarà a repetir.

Quan una vida s’acaba, és diferent. L’altre dia veient un capítol d’una sèrie a TV3, s’acabava la vida d’un dels protagonistes. Com no, vaig plorar. Qui no ha plorat mai en aquestes situacions? Crec que plorem perquè el nostre cervell ens porta a la situació d’aquest nen a la realitat, com si fos el nostre germà. Ens posem a pensar en les coses que no ha pogut fer, ens posem en la pell dels pares i ens comencem a fer la nostra pròpia història al cap i acabem plorant.

El final d’una relació sempre és dur. El final de la relació amb la teva parella, el final d’una relació d’amistat i el final de la llarga relació dels teus pares. Jo ja no recordo gairebé del dia en que els meus pares van decidir separar-se, només recordo al meu germà consolant-me i dient-me que allò seria el millor per a tots, que els “papes” estarien millor separats.

Normalment, però, els humans tendim a fer qualsevol cosa perquè el final no arribi. Potser perquè ens fa por, perquè farà que estiguem més sols, etc. Som egoistes. No pensem en el que és millor per a l’altra persona ni si el nostre egoisme la perjudicarà, només pensem en el nostre bé.

Però hem de començar a acceptar que sempre hi haurà un final, sempre hi haurà una vida dels que ens envolten que s’acabarà, sempre hi haurà una relació que no funcioni bé, sempre les sèries hauran de tenir un final per donar lloc a altre sèries, etc. Ens agradi o no, sempre hi haurà un final.

Judith

31, 30, 29,… quants de vosaltres, alumnes de quart de l’IES Jaume Almera, no heu començat ja a contar els dies que falten per anar-nos de viatge de fi de curs? Tots desitgem que arribi Setmana Santa, les festes del poble, i el viatge. Tots ens volem oblidar del treball de recerca i de totes les setmanes d’exàmens tan esgotadors. Volem vacances, i les necessitem ja.

Molts porten molt de temps fent dieta, per estar “ideals” dins el banyador, però realment és necessari? Vull dir, encara no ens hauríem de preocupar tant d’aquestes coses, i no ens hauria d’influir tant el que pensin els altres de nosaltres. D’acord que la gent vulgui tenir un bon cos, però un no s’ha d’obsessionar. He sentit a gent, que està molt prima, que fa el doble d’exercici i dietes. Em preocupa que aquesta gent s’acabi obsessionant, encara som joves. Es tracta de gaudir de la vida, de no haver de preocupar-nos gaire pel què mengem, de no contar les calories que vam engreixar el dia anterior, i no sentir-nos culpables per això.

Kim

Aquest diumenge a Barcelona tindrà lloc la Cursa del Corte Inglés. Cada any se celebra a mitjans de maig, però aquest any es fa abans. Això és degut a que al maig hi ha eleccions municipals.

Aquesta cursa té uns deu quilòmetres de llargada i passa per llocs de Barcelona que m’agraden molt. Surt des de Plaça Catalunya i tira Passeig de Gràcia amunt fins arribar al carrer Aragó. Recorre aquest carrer fins a Plaça Espanya. Personalment aquest és el tros més pesat, ja que és on trobes més aglomeració de gent. Un cop a Plaça Espanya però, comença el millor. Puja fins dalt de Montjuïc, i allà dóna una volta a l’Estadi Olímpic. Aquesta part és impressionant. Tens unes vistes de Barcelona molt maques. Després, baixa per l’altre costat de la muntanya fins arribar novament a Plaça Catalunya.

Tot i la seva llargada i la calor que fa normalment, és una cursa molt bonica de fer. La pots fer caminant o corrent, per tant et permet descansar quan ho desitges. A més, està a l’abast de tothom, qualsevol persona de qualsevol edat és capaç d’acabar-la.

Laura.

El dijous passat vam anar al saló de l’ensenyament, on ens van oferir una àmplia informació sobre els estudis que es podien realitzar a Catalunya. Personalment em va agradar molt, vaig trobar molt interessant tot allò que m’explicaven. Tot i que des de feia temps, ja sabia que volia orientar els meus estudis cap al món de la comunicació, va servir-me per resoldre petits dubtes.

Després de saber sobre les altres possibilitats professionals, vaig tenir més clar que el que m’agradava era el grau de Publicitat i Relacions públiques.

A final d’aquest any ja toca decidir el batxillerat que voldrem cursar, i també aquelles assignatures que seran vàlides a la selectivitat. D’aquí pocs anys hauré d’escollir una carrera i també la universitat. Són decisions importants ja que la professió a la qual et vols dedicar en un futur dependrà d’elles i de l’esforç i dedicació que els hagis donat.

Sandra

El crèdit d’aquest any m’ha fet reflexionar molt sobre el meu futur. Tot i que ja tenia clar que volia fer medicina, era una d’aquelles coses que dius sense pensar, simplement perquè te’n atrau algun aspecte.

Doncs bé, el fet és que aquest crèdit m’ha fet aterrar al planeta Terra. Tor el que abans era un somni, ara és un projecte. Ara per ara, tinc clar què vull estudiar, on i per què -sempre es pot canviar d’opinió, però penso que no serà el cas-.

Vull estudiar medicina a la Universitat de Barcelona. Per fer-ho necessito un 12 de les PAAU. Tot i que és una nota molt alta, amb esforç i predisposició tot s’aconsegueix.

El perquè de la meva decisió és el fet de pensar que en un futur no gaire llunyà utilitzaré els meus coneixements per ajudar els altres. Admiro totes aquelles persones que dediquen les seves vides a millorar i/o salvar les vides dels altres. També admiro a les persones que dediquen, encara que sigui mínim, un esforç per millorar aquest món i els habitants que hi vivim.

Joana