LA TERTÚLIA DEL QUART PIS (històric)

El temps, una incògnita que ni el més llest ni el més ric han pogut controlar i que només pot anar en sentit positiu, és a dir, no pot fer marxa enrere.

Es multiplica per cinc la seva velocitat de pas quan volem que passi lent o quan estem en un bon moment, i es divideix quan passa tot el contrari, ens sembla una eternitat… Per tant el podem qualificar com una cosa difícil de controlar.

Sense adonar-nos, l’increment de temps augmenta constantment, la qual cosa fa que tot lo demés canviï, com amistats, amors, fins i tot la coneguda personalitat, etc. Apareix gent a la teva vida, en dos dies se’n van o potser es queden, segons el tipus de persona. Tot depèn de tot, cada factor influeix i apareixen noves incògnites per resoldre, tot es va complicant.

Tot s’acaba, és com un cicle on el qual hi vas passant repetitivament, moments feliços, tristos i d’altres entre mig. Ningú pot decidir això, el que toca, toca. Avui toca amb uns, demà amb altres, amb uns millor amb altres pitjor però tot canviarà, és norma. I només valorem quan perdem alguna cosa.

La vida t’ensenya moltes coses dia a dia, és l’únic que cal entendre.

Estefi

Un cop cada 4 anys, cada 48 mesos. Un dia especial. Mai t’has plantejat que passaria si haguessis nascut el 29 de febrer? Si el dia en que havies nascut no ocorregués cada any? Ho celebraries el 28 de febrer o un dia més tard?

Des de fa 2.000 anys, quan Juli Cèsar va crear el calendari julià, un any de cada quatre és de traspàs, és a dir febrer té 29 dies en lloc de 28.

Però, per què el terme “traspàs”? Ho he buscat a internet:

En els temps de Juli Cèsar, el primer dia de cada mes es deia calendes, el setè eren les nones i el quinzè dia eren els idus. En lloc de dir 28 de febrer, els romans deien primum dies davant calendes Marti (primer dia abans de les calendes de març). El 27 de febrer era el secundum dies davant calendes Martí (segon dia abans de les calendes de març), el 26 de febrer, tercer dia i així successivament. Per introduir la seva novetat, l’any de traspàs, Juli Cèsar va intercalar un dia entre el sisè i el cinquè dia abans de les calendes, és a dir entre els dies que avui són el 23 i el 24 de febrer. Aquest dia addicional va ser anomenat bis sextus dies davant calendes Martias, és a dir, “segon dia sisè abans de les calendes de març” i l’any que contenia aquest dia es va dir per això bissextus, en llatí.”

Tinc un amic que viu a Amsterdam, i ens coneixem des que érem petits, doncs els nostres pares sempre han sigut amics. El seu aniversari és aquest dia del que us parlo. Així que li volia fer un petit homenatge, tot i que no ell no l’entengui. Jo de petita sempre pensava que clar, com el dia 29 només es un cop cada quatre anys, creia que ell devia de tenir, als vuit anys, 2 anys; als dotze, 3, …  Quina tonteria eh! Així que volia fer aquest escrit per felicitar-lo, i dir-li que tan de bo poguéssim veure’ns més. Felicitats.

Kim

Què és Internet? És una xarxa pública i global de computadors interconnectats mitjançant una sèrie de paràmetres informàtics, com el protocol d’Internet, que ens permeten comunicar-nos. Aquesta xarxa als seus inicis és va crear només per a un ús militar al Departament de Defensa dels Estats Units, després d’aquest ús va ser utilitzada per altres aspectes com a la Universitat de Califòrnia Los Angeles, fins arribar a la seva cara comercial. L’ús actual és molt gran, és una xarxa a través de la qual molts joves de tot el món és comuniquen, la gent treballa, compra, juga … però tots aquests tenen un fi comercial, menys alguns usos com pot ser el de les pàgines .org. A més dins d’aquesta xarxa s’alberga una quantitat d’informació personal o no personal molt gran.

Estem protegits? Totes les persones que tenim Internet estem abocats sense poder-ho controlar a una sèrie de perills, com poden ser els virus i els troians, un malmet el nostre ordinador i l’altre ens roba informació. Veritablement, la forma d’evitar-ho no és tant com posar el millor antivirus i de més al nostre ordinador, sinó fixant-nos en què instal·lem i què ens descarreguem d’Internet. Ja que els antivirus només protegeixen dels virus que és coneixen si algú en fa un de nou, i nosaltres intentant descarregar-nos un film el col·loquem al nostre ordinador podríem dir que “l’hem cagat”. Així que ús recomano que vigileu amb el que feu a Internet, i penseu si és segur.

Raúl Gómez

 M’agradaria dedicar aquest escrit, a la “fabulosa” feina que està realitzant últimament la conselleria d’ensenyament catalana.

Va, home va! Ara que ens tenien a tots mentalitzats que al llarg del curs tindríem una setmana de festa, presentada com: “La Setmana Blanca”, toca un altre canvi. CIU, que com tots els partits que entren al poder després d’haver estat a la oposició, vol fer un canvi al merder que ha provocat l’anterior líder polític. L’any vinent canviarà aquesta setmana de festa, per cinc dies de lliure elecció que tindrà a disposició cada centre.

Des del meu punt de vista, ja no calia tornar-ho a tocar, però no, s’havia de fer. Penso que molts estudiants, en el fons preferíem tenir aquesta setmana de festa a mitjans de curs. No perquè l’estiu se’ns fes llarg, sinó que el segon trimestre escolar es fa pesat i feixuc, i una pausa per a donar descans a la gent, pot donar bons resultats, inclús en el rendiment. Tot i així, segur que encara s’hagués pogut fer millor. Però el que segur que no resoldrà els problemes de les famílies, ni dels alumnes es aquest darrer invent que posarà en marxa la Generalitat pel pròxim curs.

Àlex

 Amics com els colors, de totes formes i de tot tipus: els plastidecors, els amics de l’escola, els que segueixen amb tu fins que passes a l’institut, alguns aquí es separen, passes a la universitat i altres tornen a separar-se. Els “alpí”, aquests amiguets que vénen i van, s’esborren i al temps tornen a pintar les nostres vides, que sempre deixen la seva marca encara que els intentis esborrar molt fort. Els fosforets, els col.legues de festa amb els que surts sempre a donar el cant, a aquestes borratxeres, aquestes nits llargues de vegades interminables, amb la confiança de saber que sou amics, per subratllar una estona en concret. Els de moda, com aquests bolígrafs de colors pastís amb purpurina, aquells que apareixen i estan un temps, no duren, però deixen la seva petita marca … aquesta etapa que recordes juntament amb els amics “alpí” mentre preneu unes birres.Y com no, els permanents, estan sempre i mai se’n van, encara que tinguis oblidada la llibreta on vas escriure fa mil anys, quan l’obres la tinta no s’ha corregut, segueix aquí, tal com la vas deixar … esperant que tornis a escriure o llegir allò que necesitaves.Tan importants i necessaris, omplen la nostra vida i ens fan com som, ens omplen de records, problemes, rialles, un munt de llàgrimes i moltes abraçades… Els amics, que de vegades ens fallen, ens desil·lusionen, i altres ens sorprenen i ens omplen d’un sentiment difícil de descriure… a tots ells que els devem mil gràcies.

(Per fer aquest escrit, m’he insiprat en un anunci de la marca Coca-Cola, que he vist per un vídeo en Internet.)

David De Paz

 Ja fa uns quants dies que penso en què podria escriure al bloc, però per més que li doni voltes no se m’acut res. En realitat tinc molts temes i qüestions que m’envolten dels quals podria escriure però cap té pes suficient.

Podria parlar de l’infern de la setmana passada, tota plena d’exàmens, que desprès d’estar dies i dies estudiant no em va servir de res ja que un d’ells no em va anar gens bé. També podria parlar de carnestoltes o del que he fet de moment en la setmana blanca. Però com ja he dit abans no tenen pes suficient.

Després de pensar la Kim m’ha dit que escrivís sobre el que faré els pròxims dies. Demà marxo a Madrid, i tinc moltes ganes perquè els meus pares tenen uns amics allà, no els veig des de l’estiu i els trobo a faltar. Aniré al Prado, al palau d’Aranjuez i no sé a on més (les visites les organitzen els grans). També aniré a Fuencarral. És un carrer on hi ha un mercat de tot tipus de coses menys menjar. M’agrada molt perquè hi ha tot tipus de gent, hippies, punks, gotics, “pijos”, skaters, etc. És un lloc curiós perquè en un costat del carrer estan totes les botigues de marca i a l’altre està el mercat. També aniré als típics bars de tapes i espero que a donar una volta pel centre.

Al final he trobat un tema sobre el que escriure i tot i que no ha donat molt de si. Espero que us hagi agradat.

Andrea.

“Un padre reconoce haber matado a sus mellizas en Italia.”
Impacta, oi? Normal…Com un pare pot arribar a fer això? Matar les seves pròpies filles per simple avorriment, en quina societat vivim avui en dia? Jo estic indignada amb aquests casos.

La última notícia sobre el tema és una frase més impactant inclús que la primera: “No verás más a las niñas. No han sufrido, descansan en paz en un lugar seguro.” Que no han sofert? Això s’ho creurà ell, com us quedaríeu si fóssiu vosaltres la mare? Només pensar-hi…

En fi, vivim en una societat on el tema que més surt a les notícies del dia a dia és el d’assassinats, i el cas és que, per què? Per què devia matar un pare a les seves dos filles? Per què només hi ha assassinats en aquesta vida? Tanta ràbia ens tenim els humans entre nosaltres? No som capaços d’aguantar-nos-la i no pagar-ho contra els altres?

A l’aire deixo aquestes preguntes, perquè tots reflexionem ja d’una vegada i perquè la ràbia no ens cegui i no ens faci fer actes com aquests. Sé que només som uns adolescents però qui sap? Potser que més d’un ja tingués plans…

Judit

 Portava moltes setmanes esperant aquest dies. Avui és dissabte, però no és un cap de setmana normal. Tenim tota una setmana per davant, per fer les coses que més ens agradin. Cosa que s’agraeix desprès de la setmana tant dura d’exàmens que hem passat, per mi un de les més dures del que portem de curs.

Alguns aniran a esquiar, uns altres aniran de viatge i una altres es quedaran a casa, però quedaran amb els amics, veuran una pel.lícula al cinema… La qüestió és passar-s’ho bé, distreure’s i esvair-se de la rutina. Jo, per exemple, me’n vaig a Roma. Viatjar és una de les coses que més ens agrada fer amb la meva família i sempre que tenim l’oportunitat fem una escapada. Ja sigui amb amics, sols…

Ja tenim els deures fets i tot preparat: les maletes, els DNI, els bitllets… i és que demà marxem a les 4 de la matinada! La veritat que em fa una miqueta de mandra pensar que m’he d’aixecar a aquella hora, però sé que quan soni el despertador no dubtaré ni un segon en vestir-me corrent, agafar les maletes i posar-me dins el cotxe. I és que en tinc moltes ganes!!
Que passeu tots una bona setmana blanca!!

Judith Maltas