LA TERTÚLIA DEL QUART PIS (històric)

La setmana passada, quan vaig fer l’últim escrit, vaig esmentar que havíem de fer el treball de recerca i jo encara no ho tenia decidit.. Bé, crec que ja ho tinc casi clar, gràcies a un questionari que ens han fet fer per anar a El Saló de l’Ensenyament, per començar el treball de recerca.
En el questionari, s’hi reflectia en un gràfic el que més t’agradava o interessava, i els camps que tenien un percentatge més elevat eren el de Comunicació, el Jurídic i el de Noves Tecnologies. Tots tres m’agraden, però em decanto més per la Comunicació i el món Jurídic. En la Comunicació, podria estar rere una càmera, com ja vaig dir, o presentant un programa de televisió, però crec que té menys sortides, hauria de tenir un “enchufe”, així que, em queda el món Jurídic, que també m’agrada molt, podria anar “de traje”, com també vaig dir, sempre mudada, i ajudar a la gent a solucionar els seus problemes en un bufet. Fer tràmits, representar una empresa important.. són coses que m’interessen i espero algun dia poder fer, després d’haver estudiat.
I sentir aquella coneguda frase de: “¡Orden en la sala!”, ja sé que és probable que no la diguin en mig d’un judici, que és una frase de moltes pel·lícules americanes, però em fa gràcia.
Si la sento i aquesta web encara existeix us ho faré saber!
Espero que el dijous 24 d’aquest mes es dissipin els meus dubtes, i d’una vegada tenir-ho clar.

Nabila

Avui recordo els dies de setmana blanca. No em puc queixar, m’ho vaig passar molt bé. Encara que no fos amb les meves amigues, ja que vaig anar-me’n fora amb la meva mare, la meva germana i la seva i el fill d’aquesta última. Vam viatjar a Múrcia però del que vull parlar és de l’última part, quan tornàvem; L’oceanogràfic de València.

Jo ja hi havia anat quan era més petita. Farà quatre o cinc anys. Em vaig enamorar d’aquell lloc! I tornar-hi va ser com recopilar dins la ment imatges i records que ja eren borrosos i casi els tenia oblidats. A més, anar-hi amb la companyia de dos nens petits ajuda gratament a reviure aquelles emocions que se’t desperten en veure un tauró o fins i tot… a Nemo!
Després estava en Marc, el meu cosí petit, que obria els seus ulls blaus com plats quan descobria un d’aquells peixos que s’amaguen sota la sorra.

Deixant de banda que, sense voler-ho, vam escollir el pitjor dia del mes de febrer per anar-hi, -ja que plovia moltíssim i les sabates que portàvem tots van quedar xopes. Per tant vam haver de comprar-nos-en unes de noves-. Però deixant de banda això i que tots vam agafar un refredat o si no vam estar a punt, va ser un molt bon viatge de setmana blanca.

És que no hi ha viatge de veritat sense aventures.

Ah! He mencionat que també ens vam equivocar d’Hotel?

Maria

Quan era petit sempre em va agradar la guitarra, perquè els meus cosins cada vegada que venien a visitar-me tocaven una cançó, ja que jo no podia fer-la servir perquè no en sabia gens, a més la meva il·lusió des de petit era aprendre a tocar la guitarra.

Hi va haver un dia que vaig decidir agafar la guitarra dels meus cosins, i em vaig adonar que com tenia els dits molts petits no hi arribava a l’ultima corda, vaig decidir tocar amb les cinc cordes primeres. Fins i tot em vaig anar acostumant, mentre el temps anava passant va haver-hi un dia que els meus cosins em van descobrir en la meva habitació amb la seva guitarra i em pensava que es cabrejarien, però van fer tot el contrari: em van dir que tocava molt bé. Em vaig relaxar molt del pes que em treia damunt, llavors van decidir ensenyar-me més del que jo sabia i em vaig sentir molt content.

Mentre el temps anava passant, cada vegada anava aprenent més i més fins que un dia ells em van corregir que vaig cometre un error en acostumar-me a tocar amb les cinc cordes primeres, llavors em van començar a explicar que no és que no arribi, el que passa és que he d’aixecar mes la mà per poder arribar a la sexta corda.
Una vegada que vaig aprendre vaig decidir donar-li una sorpresa als meus pares de tocar-los una cançó

I es van sentir molt orgullosos de mi. Aleshores van decidir apuntar-me a un curs de guitarra i a més encara estic en el curs i cada vegada m’adono que vaig aprenent més i més.
Per això sempre toco la guitarra quan tinc temps lliure i també és una escapatòria que busco sempre. A més estic molt content amb la meva il·lusió que es va anar complint.

Tonny

En el món que vivim nosaltres sempre volem fer coses fàcils encara que de vegades es complica, s’ha d’intentar superar perquè aprenem dels errors que cometem.

El fet de voler lluitar pel que volem aconseguir ens fa aixecar, per poder i realitzar la frase “NO DEIXIS PER DEMÀ, EL QUE POTS FER AVUI”.

Nosaltres els estudiants quan tenim deures, treballs o un examen ens plantegem a fer-ho 1, 2, 3, o 4 dies abans del previst, però al final gairebé sempre acabem fent-ho tot a última hora.

Tonny

Les decisions en la meva vida són dominades per la por que m’evita prendre aquestes decisions. Aquesta senyal al meu interior que sempre em diu que “no”, que “vaig a fracassar”, que “em vaig a equivocar” …

També hem de tenir en compte que tenim moltes possibilitats que ens portarà a triomfar, a ser grans, a gaudir de la vida, però per assolir-lo, hem de poder superar el pànic que el tenim en dins.

Si podem dominar els nostres pànics que tenim al nostre interior podrem controlar tots els nostres propis sentiments, el nostre interior i finalment acabarem dominant el nostre propi món.

Tonny

Tinc debilitat per la xocolata.

És un dolç que es fabrica a partir del cacau. Actualment n’hi ha molts tipus: blanca, negre, amb llet, amb trossos de taronja, amb ametlles…

A mi m’encanta la xocolata amb llet.

Fa uns dies, vaig anar a Barcelona a visitar una tieta, anava passejant pel carrer quan de sobte vaig veure una botiga especial. Tot eren xocolates!!, no m’ho podia creure. Hi vaig entrar amb la meva mare i em va dir que en podia triar una, la que fos, que ella me la comprava. No sabia per quina decantar-me, totes eren molt especials. Després d’estar mitja hora dins la botiga discutint en veu baixa quina seria la millor, em vaig decidir.

Em va fer molta il·lusió trobar una botiga de xocolates. Feia molt temps que no en veia cap, l’última vegada que en vaig veure una va ser durant un viatge a França.

Tot i que em va costar molt decidir-me, vaig triar la correcta. Una xocolata amb llet, molt gruixuda i enorme. Estava boníssima, llàstima que m’hagi durat tan poc.

Ja tinc ganes de tornar-hi per comprar-ne més!!

Marta

La nostra és una terra d’iniciatives, sempre s’ha dit que els catalans som emprenedors, i la història ho ratifica. La Revolució Industrial arribà a la península de les nostres mans, a principis del s. XIX, quan començaren a proliferar manufactures tèxtils d’indianes al voltant de les nostres ciutats , i colònies industrials a les ribes dels rius més cabalosos del principat.

L’aparició d’una indústria important provocà un gran creixement econòmic, però no comportà una millora de la vida de les classes populars catalanes gaire significativa, car els jornalers deixaren l’austeritat i la misèria del camp per passar a la precarietat i la brutícia de la ciutat.

La classe obrera catalana naixia llavors, sota el pes opressiu d’una explotació constant i la inexistència dels seus drets, tots dos fruits del capitalisme “caníbal” que caracteritzà l’època. Paral·lelament, l’onada del moviment obrer colpejà també Catalunya, primer amb protestes luddistes contra la maquinària de les fàbriques, seguides de l’arribada de la 1a AIT (Associació Internacional dels Treballadors), amb la conseqüent difusió dels inicis del marxisme i l’anarquisme entre les classes populars; i més tard, la fundació del sindicat socialista UGT al 1888, i la del sindicat llibertari al 1910, la CNT, una organització sindical que tingué molta força a Catalunya.

L’aparició d’aquests sindicats i les seves reivindicacions conformaren una gran front de lluita obrera a l’Estat Espanyol, assolint notables victòries en l’àmbit obrer i creant un clima de forta tensió social a la Catalunya dels inicis del segle XX

Malgrat la importància del sindicalisme en aquell context històric, no vull centrar-me en aquesta vessant de la resistència obrera del moment; la meva intenció es exposar un rellevant espai en la vida de les classes populars de llavors, parlem de la cooperativa, del cooperativisme.

La Barcelona que creixia llavors a ritmes forçats, expandint-se cap els pobles dels voltants un cop caigudes les antigues muralles l’any 1859, va ser el principal focus d’aparició de les primeres associacions obreres: ateneus, escoles racionalistes, locals sindicals; i sobretot, les primeres cooperatives obreres. Inicialment, la majoria foren petites cooperatives de consum, sorgides vers la necessitat d’accedir als productes bàsics per part dels estaments més humils de la població, amb el temps, però, la experiència cooperativa experimentà un gran creixement, fins a conformar una extensa xarxa associativa que establí una societat alternativa al capitalisme imperant.

Cooperatives de consum, de producció, d’habitatge, financeres. Les cooperatives dels barris asseguraven la subsistència dels seus socis, establint a més un fons col·lectiu destinat a pensions de viudetat, vellesa o malaltia; esdevenien a la vegada centres socials, llocs de reunió dels veïns, s’hi organitzaven xerrades, col·loquis, debats, obres teatrals…

En cas de vagues, aldarulls o conflictes les cooperatives podien mantenir als obrers durant aquesta i fins i tot, en cas de ser despatxat, la cooperativa oferia una refugi econòmic o feina a la mateixa societat.

La Formiga Obrera, la Lleialtat Santsenca, la Rajolera, la Flor de Maig, la Nova Obrera, la Balança Obrera; totes són exemples històrics que ens mostren la importància del moviment cooperativista durant els principis del segle XX, sota el règim de Primo de Rivera i la República. Sense oblidar la tasca cabdal que desenvoluparen durant la Guerra Civil, quan totes les cooperatives de la ciutat s’uniren en la UCB (Unió de Cooperatives de Barcelona) amb l’objectiu d’abastir el front popular.

En definitiva, el moviment cooperativista català proporcionà una font de resistència i autodefensa als treballadors que es trobaven sota el feixuc jou de la Revolució Industrial, amb l’objectiu final d’aconseguir la emancipació de la classe obrera i crear la faceta econòmica de l’embrió d’una societat alternativa al capitalisme. Malauradament, el projecte cooperativista es veié erradicat amb la resta dels ideals republicans quan triomfà el feixisme.

Bé, el vertader motiu sobre aquest resum històric sobre el cooperativisme català és demostrar “el triomf de les idees”, almenys durant cert període de temps, on vam ser propers a la utopia; i plantejar-nos doncs la pregunta:

<<Seria possible bastir avui en dia una alternativa al capitalisme global per mitjà de l’experiència cooperativa?>>

Sota el meu parer, i tant que sí! Sempre i quan s’afegís al conjunt de lluites que poden derrocar al sistema econòmic actual, garant de les desigualtats en llurs vides.

Potser l’ombra del franquisme silencià als cooperatistes i esborrà els seus avenços, de la mateixa manera que ho va fer amb la resta de projectes de la resistència antifeixista, però el seu record, llegat i ideals segueixen presents, i pot ser tant cabdal com ho fou ara farà 80 anys.

Si volem construir una economia basada en les persones, la cooperativa és la eina que estem buscant, doncs l’objectiu final d’aquesta no és el lucre d’una empresa capitalista, sinó assegurar la satisfacció, la dignitat i els mitjans de vida dels qui la constitueixen. La democràcia com a forma de funcionament, la propietat col·lectiva i el repartiment equitatiu dels excedents, conceptes realment transgressors a l’hora de parlar d’una iniciativa econòmica; al cap i a la fi, parlem d’autogestió, de no dependre de ningú més que de nosaltres mateixos i el col·lectiu. Autogestió del nostre treball i de les nostres vides.

-Per què cooperativa?- potser us seguiu preguntant molts encara.

Micaela Chalmeta, feminista, socialista i partícep del moviment cooperatiu d’inicis del s. XX, va respondre als vostres dubtes l’any 1931:

Per què hem de ser cooperadores?

1. Perquè l’associació cooperativa és una obra orgànica de la classe obrer, en particular i ha estat creada amb els seus propis recursos;

2. Perquè si ella realitza beneficis, són aquests la propietat de tots els consumidors;

3. Perquè ella retorna als socis, en forma d’excés de percepció sobre les compres molts milers de pessetes que si no passarien a convertir-se en capital privat;

4. Perquè ella atribueix importants quantitats a obres de solidaritat pel cooperadors en cas de necessitat;

5. Perquè ella acumula recursos per concedir, gratuïtament, pensions als socis vells o que queden inválids per al treball;

6. Perquè amb les seves reserves i els seus fons col·lectius estableix la gran propietat comú d’edificis, mobles i material, que són de tots els associats;

7. Perquè ella, amb la seva actuació impedeix que els intermediaris amassin fortunes a costa dels obrers i consumidors en general;

8. Perquè ella constitueix un exemple de la societat futura en cuant a la igualtat de drets i deures de tots:

9. Perquè ella desenvolupa la instrucció econòmica del poble mitjançant les seves publicacions i l’exercici de la seva actuació;

10. Perquè ella serveix de recolzament a les classes modestes en la seva lluita per a l’emancipació social;

11. Perquè ella és un baluart d’energies combatives que aspiren a substituir el règim d’explotació actual per un nou ordre de coses;

12. Perquè ella se’ns apareix com l’embrió de la societat futura, en la que tot serà dels que treballen i a cadascú se’l recompensarà segons el seu esforç.

Alexander

Quan anava a primària mai havia suspès un examen. Quan vaig arribar a l’institut em vaig pensar que seria tan fàcil com al cole, però no va ser així. Tot i que era mes difícil, jo seguia amb els mateixos pensaments que abans, per la qual cosa no estudiava ni feia els deures.

Quan vaig acabar primer d’ESO vaig suspendre tres assignatures, però les vaig recuperar totes. Tot i que sabia que no podia seguir així perquè tard o d’hora acabaria repetint curs, no em vaig convèncer a mi mateixa d’estudiar i fer el que tocava. Vaig anar aprovant els cursos ‘pels pèls’, o això em posaven els professors sempre a les notes, i suposo que en aprovar vaig pensar que si seguia així passaria de curs. A més a més, em deien que el meu comportament a classe no era el correcte i que suspenia molt per l’actitud.

Ara, que en principi em queda aquest últim curs per acabar, m’arrepenteixo de no haver aprovat des del principi, de no estudiar quan ho hauria d’haver fet, de no fer els deures per mandra i de sortir de festa quan hauria d’estar llegint llibres. Tot i que a quart m’he esforçat més del que ho havia fet els altres anys, veig difícil passar de curs, però jo seguiré intentant-ho.
El que vull dir amb tot això es que tot i pensar que ja està tot perdut, l’esperança no ho està. Tot és esforçar-se.

Mercè

Primera part: abans de tancar.

Aquests últims dies s’haurà pogut sentir molts cops la frase “com que tanca!?”, ja que la setmana que bé la discoteca SHE, de Vilassar de Mar, obrirà les seves portes per últim cop. Tot i que segurament es traslladi a un altra zona canviant-li el nom, el següent dissabte es celebrarà una festa batxillerats per acomiadar la “disco” amb grans convidats com el DJ Abel Almena i entre d’altres.

Segona part: després de tancar.

L’última festa del SHE va estar molt bé, quan va acabar, em va saber greu pensar que aquell lloc s’havia acabat i no podríem tornar-hi mai més els caps de setmana. Al final de la nit van deixar anar uns quants globus i van posar les cançons que més agraden a la gent. En sortir del local vaig fer-me una foto on es veiés bé la discoteca i així guardar un record que mai oblidaré.

Tercera part: en espera a la nova discoteca.

Bastants dies després del tancament del SHE ja s’ha pogut confirmar l’obertura d’una nova discoteca a Mataró que, segons es diu, seguirà l’estructura de la clausurada recentment. El nom també tindrà tres lletres i el logotip serà semblant a l’anterior, SIX és com es dirà. La mala sort és que serà una lloc per gent de més de 18 anys tot i que s’espera que de tant en tant es facin festes especials per gent de més de 16, i així espero que sigui!

Marc

Te mereces reír, te mereces disfrutar, te mereces jugar, te mereces ser feliz, te mereces vivir alegre, te mereces todo lo bueno que te pueda pasar…

Cuántas veces me habrán dicho eso mis padres, por lo menos cada vez que he pasado una mala época y cualquiera sabe que en la vida, no son pocas. A veces hay gente que me pregunta: ¿Por qué estás siempre tan feliz? Nunca les he sabido responder, ni creo que sabré hacerlo, pero luego pienso y de lo que si estoy seguro es de que algún factor me hace feliz y probablemente, por no decir seguro, son las personas que me quieren de verdad y aunque parezca mentira si todo te va mal y tienes a tu al lado a esas personas, tienes más que suficiente.

Yo personalmente si un día, por lo que sea estoy mal, lo que hago, es no dejar tiempo para comerme la cabeza y de momento hablar con alguna de esas personas, que suelen ser mi familia y al momento me siento mucho mejor. Entonces cuando me preguntan sobre esa sensación de felicidad, no la puedo describir ni explicar simplemente la vivo y doy gracias a quienes me hacen vivirla.

Jesús