LA TERTÚLIA DEL QUART PIS (històric)

Moltes vegades em pregunto: si els meus pares no s’haguessin conegut ni casat, jo existiria? Doncs no, gràcies a ells estic en aquest món. Encara que a vegades m’enfadi amb ells, me’ls estimo.

Tenim discussions, però duren poc perquè jo sé que en el fons encara que em diguin que no em deixen sortir fins tard, és pel meu bé. A vegades penso: què pesada és la meva mare o el meu pare. Per què m’han de repetir tants cops les coses? I la veritat és que, si no t’ho diuen tres i quatre cops, tu no ho fas o passes. Surts de casa i els dius que vas a sopar amb les teves amigues, aquí ja comença l’interrogatori: Quines amigues aneu? On aneu a sopar? Fins quina hora estareu? Com aniràs? I el que mai es deixen de dir és que vigilis i que no arribis tard, sobretot puntual a casa. Quan arribes del sopar i ja estàs a casa et tornen a fer un altre interrogatori. Com ha anat? Què heu fet? Al final on heu anat a sopar?… Aleshores arriba el moment en que penses: què pesats!, i a ells què més els dona el que jo faci . Però penses, a mi també m’agradarà quan sigui mare saber què fan i què deixen de fer els meus fills.

Et pots discutir amb ells, enfadar-te, fins i tot tancar-te a l’habitació i pensar que són els pitjors pares del món, però això només ho penses en el moment de ràbia. Desprès te’n penedeixes d’haver dit tot allò a les persones que més t’estimen i més t’estimes. Podria estar un dia, dos setmanes, un mes sense ells, però no tota la vida.

Ariadna

Tota la vida ens han dit que hem de respectar les normes, que hem de tenir disciplina i ser constants dia a dia… que no podem fer el que ens doni la real gana.

Jo defenso tot el contrari, dic que cada cop hem d’assumir els nostres errors, però per tenir-los hem de fer les coses tal i com les volem fer a la nostra manera, sigui bo o dolent, i després, enfrontar-se a les conseqüències.

Hem de fer el que se’ns passi pel cap, sense cap mena de pensaments en el que podria passar després.

Més tard vindran els minuts de penediments, però si no lluites no guanyes, si no t’arrisques no podràs saber enfrontar-te a tot el que t’envolta i no podràs ser suficientment valent per enfrontar-te a la vida.

Ja tindrem temps en un futur, quan siguem més grans, de pensar a l’hora de fer les coses.

Ara és hora de divertir-se sense tenir present si fas el bé, o el mal. Perquè som adolescents, perquè volem lluitar pel que sentim!

Aquest és el meu punt de vista segons el que ens manen sobre tenir disciplina!

Tulio

Hi ha moltes ocasions en què trobo escrit allò que voldria haver sapigut escriure, i dit amb tanta claredat i senzillesa com m’hauria agradat poder-ho expressar. Aquest és és el cas de l’editorial de l’Ara de dimecres. Es titula “Gent normal, problemes normals” i el signa el director del diari, Carles Capdevila. Diu així:

“* Desconfiaré sempre de qui no respecti la meva llengua. Perquè, en fer-ho, demostra que no em respecta a mi, i alhora que no respecta un bé cultural essencial.

* Desconfiaré sempre de qui no trobi normal el seu ús institucional i simbòlic, perquè no troba normal la meva realitat cultural i perquè a sobre es pensa que té dret a decidir què es la normalitat, i curiosament la normalitat és ell, i no jo.

* Desconfiaré sempre de qui digui que el meu problema no és real, perquè em menysté a mi i perquè es creu amb el poder de decidir què és real, i casualment també ho és ell, i no jo.

* Desconfiaré sempre de qui digui que les llengües són per entendre’ns i no per crear problemes i faci servir aquest argument per crear problemes amb les llengües.

* Desconfiaré sempre de qui manipuli realitats deliberadament i gosi acusar llengües perseguides de ser les perseguidores.

* Desconfiaré sempre de qui vegi com a despesa innecessària la promoció de la meva llengua i com a inversió imprescindible la promoció de la seva.

* Desconfiaré sempre de qui vulgui acomplexar-me perquè parlo amb naturalitat la llengua dels meus pares.

* Desconfiaré sempre de qui em negui la llengua, perquè em sento compromès amb els que l’han salvat perquè jo la pugui ensenyar als meus fills.

* I procuraré enfadar-me poc, només el que jo trobi normal i davant d’amenaces que jo consideri reals.

* I sempre, però sempre, plantaré cara.”

Per què la gent només fem que mentir-nos els uns als altres quan sabem que l’única cosa que fem és fer-nos mal? És possible que tot ens resulti més fàcil quan comencem dient una mentida per trencar el gel, però al final ens acabem enganyant a nosaltres mateixos, i cabrejant als demés. A mi m’han dit moltes mentides, n’he suportat algunes i he seguit endavant. Però d’altres ja em destrossen la moral o me la tiren pel terra, i l’única cosa que vull fer en aquell moment és no saber res més d’aquella persona que m’ha mentit.

El per què de les mentides de la gent jo no el sé, i segur que moltes més persones com jo tampoc el saben. L’única cosa que penso en això és que s’intenti pensar amb els demès en comptes d’un mateix i veure com es pot sentir. En aquest moments, alguna persona dit una mentida que s’ha transformat en rumor sobre mi i no és que em faci molta gràcia. Suposo que aquesta persona no ha pensat molt en com em puc sentir en aquests moments per culpa seva, sobretot quan la majoria de la gent em ve preguntant si és veritat o no. Jo no m’enfadaré pas si tenia una raó per inventar-se una mentida com aquesta, però si no tenia cap raó, i ho ha fet per fastiguejar-me uns moments de la meva vida que ja són prou difícils pels estudis, no crec que es mereixi que el/la disculpin.

Les mentides sempre han estat agafades de la mà amb el moment en que l’home va aconseguir parlar, i sempre han ferit a moltes persones, han trencat amistats, relacions i famílies. Han creat conflictes entre la gent, i avui en dia es diuen més que mai. Qualsevol persona sap el mal que pot fer i el que pot rebre, per això s’ha de pensar molt bé si mentir o no. Encara que a vegades, dir la veritat també pot afectar als sentiments de la gent.

Ricard

M’encantaria acabar realitzant tots els meus somnis, però això, per a una somiadora innata com jo, seria gairebé impossible. Tinc poc temps amb tan sols una vida, i no el sé distribuir massa bé.

Sí, sóc de les que em passo el dia parlant am la meva companya de classe que quan tingui el carnet de conduir, comprarem una furgoneta i viurem un any donant voltes sense destí. Jo i la meva colla d’amics.

Sempre dic que m’agradaria viure en una casa d’una sola planta i no tenir llit ni sofàs, fins que l’esquena me’n demani uns. Sense cap mena de dubte, pels que em coneixen, estarà plena de gats. També tinc molt clar que la meva família no serà la tradicional, en serem molts. Conviuré amb els meus amics que seran la meva família falsa, però no per això voldrà dir que siguin pitjors.

Però, com he dit abans, són somnis, pensaments d’una noia de quinze anys. Perquè quan tens aquesta edat, els anys que dura una vida es queden curts. Perquè la meva llista de propòsits per fer és infinita. M’agradaria ser diferent, m’agradaria menjar-me el món.

I es clar, com a tots els adolescents, m’agradaria que cada dia fos anar de festa. Suposo que amb el pas dels anys, aquesta visió, acaba canviant. A no ser que siguis adolescent de per vida. Tan de bo.

Emma

He sentit molts cops la frase: “No se per què et poses així, si només és futbol”. Bé, la gent que pensa així no entén què és el futbol per la gent que hi juguem o simplement per aquells que els agrada viure’l.

Ells no entenen la distància recorreguda, l’esforç emprat o les hores involucrades pel que pensen que és “només futbol”. El futbol m’ha donat els millors moments de la meva vida. Sovint em sento satisfet de veure que el sacrifici que hi poso val la pena, quan el meu equip marca un gol, quan guanyem un partit, o simplement quan noto que gaudeixo jugant.

El futbol no és només un esport, és molt més. Si no el vius és difícil d’entendre’l, però estic segur que hi ha molta gent que sap del que parlo. Hi ha dies en que el futbol és la meva millor companyia, dies grisos ens els que tot em sembla dolent i només puc veure desgràcies, però tan sols el fet de sentir la pilota als peus em dona comoditat i raons per a superar el dia.

Així que per mi i per molta gent com jo, el “només futbol”, és un conjunt de somnis, de records, de sentiments, de desitjos i sobretot de satisfaccions. Espero que algun dia la gent entengui que per nosaltres és molt més que un simple joc on s’ha d’entrar una pilota a la porteria.

Roger

A les vuit en punt del matí sona el meu despertador. Em costa, ja de costum, aixecar-me del llit i anar al lavabo a posar-me les lentilles, però ara encara més. Toco la calefacció i ja és freda. Treure’m el pijama suposarà un gran esforç…
Una vegada ja vestida, surto al carrer per anar cap a l’institut. Al poble tothom va abrigat. Bufandes grosses, gorres que tapen les orelles i guants per tenir les mans calentes destaquen entre la roba de les persones. Es nota que estem a ple hivern, fa fred. Un vent passa per el nostre costat i comencem a tremolar. A classe sempre hi ha algú que vol obrir les finestres per fer-nos passar fred, al pati estem tots un damunt de l’altre per no passar-ne i sempre que pots et poses algun jersei que trobes per allà.
M’agrada aquesta sensació. M’agrada poder portar posades moltes dessuadores, pantalons texans i leggins a sota, però de tant en tant, la calor no és dolenta.

Mercè

“Hola, me llamo Claudia, estoy en Moranbah contigo y voy a ir al mismo curso que tu en la escuela.” Ese mensaje me sorprendió en la escala de Singapur de camino a Australia. Otra española en Australia era normal, pero ¿en el mismo pueblo? ¡¿Y de la misma edad?! Pensé que eso no sería bueno para mí, ya que era mi experiencia para estar sola en medio de otra cultura, de otro mundo… me equivoqué.

Ya el primer día me enseñaste cómo funcionaba todo, me lo contaste todo, hablamos de todo, como si nos conociéramos de toda la vida… Juntas del primer al último día, combatiendo el aburrimiento de esos días en los que no había nada que hacer, encontrando algo, aunque fuera la mas mínima chorrada, para conseguirlo. Luego viajamos, un poquito. Fue divertido, cómo no. ¿Quién se aburriría contigo? Y me di cuenta de que no podría haber sido más afortunada. ¿Somos afortunados por conseguir lo que queremos, o por conseguir que la vida nos sorprenda día a día con cosas que no sabíamos ni siquiera que nos gustarían?

Yo conociéndote a ti no solo conseguí una amiga de por vida, sino una hermana, una gemela. Felicidades Claudia, pásalo genial en tu 16 aniversario. Espero volver a verte pronto.

Ainara

L’estiu no és tan lluny com sembla, cada cop queda menys. A finals de Juliol amb els escoltes anirem a Suècia, que hi haurà una gran acampada anomenada Jamboree d’escoltes i guies d’arreu del món que té lloc cada quatre anys, al llarg de unes dues setmanes. L’estança serà a un campament del Sud de Suècia molt extens i molt ben equipat amb diverses àrees comunes com cafès,exposicions i llocs reservats a la fe. Durant aquest viatge les 40.000 persones reunides ens coneixerem i aprendrem plegats els uns dels altres. Farà possible viure una experiència d’interculturalitat, una ocasió per interactuar i d’estar amb persones de cultures diverses i també de posar en marxa la nostra solidaritat.

Serà un gran viatge, inoblidable, on tindrem la oportunitat de viatjar, de viure una experiència diferent i per fer amics d’orígens diversos. Estic desitjant que arribi!

Sandra Moradell

Fa molts anys que la producció mundial està creixent gràcies a les noves tecnologies. Però, malauradament, això té una greu conseqüència; molts treballadors perden la seva feina al ser substituïts per les màquines i queden parats a l’atur. Aquest fet té una altra conseqüència directa que afecta a l’economia mundial; els antics treballadors ara ja no tenen diners per a consumir i el sistema comença a fallar. Penso que aquest és un dels molts detonants que han fet esclatar aquesta crisi econòmica.

Fa anys, van enganyar als nostre pares assegurant que a partir del segle XXI (“200” (2001)) les màquines farien gairebé tota la feina dels homes, reduint les hores de treball i deixant així temps de lleure i per a l’estudi i la formació i enriquiment personals, creant una societat del benestar. La realitat és molt diferent de com l’havien explicat. A més de no ser real tot el que els van explicar, ara es plantegen de donar un pas enrere i augmentar el nombre d’hores de treball.

Hi ha una teoria que potser realment milloraria la qualitat de vida. Es basa en, en lloc d’augmentar la jornada laboral, reduir-la a la meitat i seguint cobrant el mateix sou. D’aquesta manera, els milers de “sense-feina” que hi ha al món podrien ocupar un lloc de treball fent l’altra meitat de jornada i cobrant el mateix sou. Penseu que és impossible?, que les empreses no podrien pagar als seus treballadors? Doncs seria possible ja que, segons aquesta teoria, tots els antics parats ara cobrarien un sou que gastarien contribuint al consum. En conseqüència els guanys de les empreses augmentarien, igual que la demanda. Per tant, la producció també hauria d’augmentar creant així nous llocs de treball. D’aquesta manera no existirien els parats i la gent podria dedicar-se a altres coses més humanament enriquidores portant-nos a una societat del benestar.

Tot això només és una teoria, s’hauria de veure com funcionaria a la pràctica.

Joana Pelegrin