LA TERTÚLIA DEL QUART PIS (històric)

L’altre dia van estrenar la sèrie Polseres Vermelles i ja només amb el primer capítol em van fer emocionar. Fins ara n’he vist tres capítols i l’últim va aconseguir que plorés una mica i tot, ja m’he ficat massa a la pell dels personatges.

Jo portava molt de temps sense seguir cap sèrie de televisió. A la nit només em miro el Polònia, Crackòvia, l’APM i el Zona Zàping si baixo a sopar a l’hora que els fan i gairebé mai em quedo a mirar un programa gaire estona abans d’anar a dormir. Ara però, me n’alegro molt d’haver començat a mirar aquesta. Ja no me’n recordava de la sensació d’intriga que et deixen les sèries al final de cada capítol i les ganes que tens de veure el següent quan et passen l’avenç del que passarà. A part d’això, he descobert una nova sensació que no havia tingut mai; la d’esperar que arribin els dilluns. La sèrie s’ha convertit en un bon final del dia que fa que el dilluns tingui alguna cosa bona, almenys.
Us recomano a tots que us la mireu.

Júlia

L’any passat me’n vaig anar de colònies amb un amic, amb la meva germana i amb una amiga seva.

Quan vam arribar-hi, estàvem molt emocionats, però al dia següent l’amiga de la meva germana es va trobar malament i va haver de marxar. Quan va marxar nosaltres vam fer molts amics i ens ho passàvem molt bé, tant bé que no volíem tornar. Però l’últim dia ens vam dir que hauríem de reunir-nos tots junts algun dia. I així va ser.

El dia que ens vam reunir tots els de les colònies, a una de les noies se li va acudir que l’estiu següent hi tornaríem a anar, però sense parar de reunir-nos. Des d’aquell dia estic esperant que sigui l’estiu per tornar a anar-me’n de colònies amb ells.

Àlex

Una de les meves ciutats preferides és Londres. Casi cada any, des de petita, hi anem i sempre que hi hem anat ens ha sorprès i ens ha agradat encara més.

Fa uns mesos, jo i una amiga meva, la Marta Jareño, vam estar parlant de que volíem viatjar juntes i ens entusiasmava més la idea de si era a Londres. A més la Marta mai ha sortit d’Espanya i li encanta parlar anglès.

Així doncs, li vam comentar als nostres pares de si podíem viatjar juntes a Londres, ells van fer com que s’ho pensarien però que tampoc ens féssim moltes il·lusions que el viatge costa diners.

La Marta i jo vam deixar passar el temps perquè els nostres pares es decidissin i parlessin entre ells, fins que va arribar el dia 6 de gener, just quan em vaig aixecar, el primer regal que em van donar va ser un vol d’avió a Londres amb la Marta el dia després del meu aniversari, em va alegrar el dia, no m’ho esperava per res del món!

Ja estem organitzant el viatge: on anirem, què farem i què comprarem.
Estic esperant aquest viatge amb ànsies!

Alba

El curs passat quan vaig començar quart per primera vegada, encara estava pensant amb les vacances d’estiu que havia passat. Van ser unes vacances bastant divertides, per tant les hores de classe em passava recordant els bons moments que havien passat. Per no estar atent els primers dies de classe, vaig anar suspenent els primers exàmens del curs i aleshores em vaig començar a despenjar i a pensar que aquest curs ja no me’l podria treure i que per tant hauria de repetir. Mentre el curs anava passant, jo anava faltant cada cop a més classes fins al punt que encara que anés a un examen i hagués estudiat, suspenia ja que havia faltat a moltes classes. Aquest hàbit que vaig agafar de fer campana, se’m va fer com una rutina que va durar tot el curs i per tant no me’l vaig poder treure. Quan em van donar les notes i vaig veure que havia repetit no em va importar gaire ja que feia temps que ja ho savia, i pensava que per tornar a fer un altre any igual no em passaria res.

Al començar el segon curs, vaig començar-lo més o menys com l’any passat ja que les vacances d’aquest any encara havien estat millors i hi havia més moments per recordar. A mesura que anava passant l’any, m’anava adonant de la gran cagada que havia fet l’any passat, ja que veia a amics meus que ja s’havien tret la ESO i estaven fent coses que a mi també m’agradaria fer, però que no podia ja que estava fent quart d’ESO. A partir d’aquell moment em vaig adonar que no podia tornar a llençar un altre curs com el de l’any passat ja que no volia fer el mateix per tercera vegada. A la que em vaig ficar les piles, em vaig adonar que no era tan difícil com pensava i per això encara em donava mes ràbia haver suspès l’any passat. Tot i així ara mateix, em continua costant ja que soc una persona molt vaga i em costa molt ficar-m’hi.

Marc Abella

Fa un parell de mesos, el telenotícies de la BBC ens informava sobre un augment en el preu de la matrícula universitària.

L’actual ministre de la Gran Bretanya Nick Clegg, abans de les eleccions va prometre als ciutadans que no pujaria els preus de les matrícules universitàries; per tant, molts estudiants el van votar.

Ara que ja té el poder, el govern gairebé ha triplicat el preu dels estudis superiors a unes 9.000 lliures (més de 10.710€) perquè segons ells no disposen de diners. Com a conseqüència, els estudiants van fer una revolta, manifestant-se pel centre de Londres i enfrontant-se amb els policies.
A més a més, el príncep de Gal·les i la seva dona passaven per allà amb el seu cotxe i els van tirar una pedra i va trencar un vidre.

Alguns mitjans de comunicació van interpretar-ho com un fet greu per part dels estudiants furiosos, ja que sis policies havien estat ferits, van destruir mobiliari urbà i van faltar el respecte als prínceps. Però jo em pregunto, per què no es lamenten pels estudiants de classe mitja/baixa que no es podran pagar els estudis? Retrocedirem en el temps, on només els rics podien estudiar?

Per finalitzar vull dir dues coses: La primera, trobo que les autoritats van actuat de manera incoherent amb la seva promesa que havia creat esperança en els joves i ara els han decebut i frustrat.

La segona, penso que els periodistes van explicar els fets de manera que nosaltres veiem als estudiants enfurismats com a “dolents”, mentre que el ministre Nick Clegg, que ha sigut el principal culpable, no l’han desqualificat al mateix nivell.

Nina Roglán

Sona el despertador, obro els ulls i paro l’aparell. Miro l’hora que marca el mòbil i són les 7:00 h del matí. La veritat és que m’entren moltes ganes de quedar-me al llit descansant. Però així és la rutina.

El dia que més em costa llevar-me és el dissabte perquè ho he de fer a les 7:00 h del matí per agafar l’autobús a les 8:15 h i marxar cap a Barcelona. “Si faig això, és perquè ho he triat”, em dic moltes vegades. Hi ha gent que entre setmana fa els extraescolars i es cansa molt durant la setmana. Jo a l’institut ja em canso molt i, per això, quan arriba el dissabte i em llevo tan aviat per anar a ballar, em costa moltíssim. Però si ho faig, és perquè m’agrada molt.

Tot el que t’agrada costa un esforç, sigui més petit o més gran.

Laura

Jo crec que la vida sense música no seria tan xula. Gràcies a ella sempre ens podem sentir plens per molt sols que ens trobem. Podem escoltar cançons que ens agraden, llavors ens motivem i estem contents també podem escoltar cançons que amb elles ens sentim identificats i et poden provocar fins i tot el plor. Gràcies a la música sentim unes sensacions tan agradables que no ho podem aconseguir amb altres coses. Jo trobo que és essencial la música i, per això, em passo hores escoltant-la.

Us imagineu el món sense música? Jo no.

Laura

Es increíble la cantidad de costumbres ridículas, estúpidas, que ha adquirido el ser humano a lo largo de la historia.

Cada mañana, veo a gente correr cuando la puerta del autobús ya se ha cerrado y que agitan su mano, (claro el huracán que provoca este movimiento seguro que detendrá el vehículo.. ) Mientras, miran el reloj cada tres segundos para comprobar otra vez que llegan tarde a trabajar.

También es especialmente molesta la costumbre de entrar corriendo en el vagón del metro y pararse. Como diciendo,- toma yo estoy dentro, tú te jodes… o te miran y parecen que piensan, -uy perdona, ¿que no puedes entrar porque me he parado en medio de la puerta y empiezan a cerrarse? Lástima… Podría entrar un poco más, porque hay espacio de sobra, pero eso implicaría sentido común… Esto lo digo porque a mí me ha pasado más de una vez y te dan ganas de levantar la mano para ver si el efecto huracán detiene el metro y poder coger por banda al tío que te ha dejado fuera.

Pero una de las costumbres mas tontas que hacemos es la comprobación de un bote vacío, (ya sea colacao, cereales, etc.) sabiendo que esta vacío, porque nosotros lo hemos dejado vacío… que lo abrimos con cara de ilusión esperando que se rellene o algo por el estilo. Porque si el bote es transparente, es obvio que no queda nada dentro y esa ilusión va menguando hasta que topamos con la realidad de que nos toca tomarnos la leche sola, o no tomarla, pero si el bote no es transparente hasta que no lo abrimos y efectivamente vemos con nuestros propios ojos que no queda nada en absoluto parece que no estamos tranquilos. -Tete, perdona, me lo he acabado. Hubiera tirado el bote, pero es que me moría por verte mirar al fondo. ¡Pareces tan tonto mientras compruebas otra vez lo evidente! (Ten hermanas…) Claro que, lo mejor es ver cómo se acaban los cereales o la leche justo antes de llenar tu bol. ¿A que nunca habías agitado tantas veces un brik con cara de desesperación recién levantados? Equivale, más o menos, a que en medio de un dictado de un examen se te acabe la tinta del único boli que tienes y la profesora no pare.

Otra costumbre es sacar la mano para comprobar lo que es evidente a primera vista… llueve.
También otra cosa por la que nos pueden llamar inútiles es por echar el dinero exacto en una máquina de esas de comida o tabaco y mirar a ver si la maquina se ha vuelto loca y ha caído alguna moneda (que solo te pasa una vez en tu vida pero bueno la esperanza es lo último que se pierde)

Y para terminar otra es cuando comemos pipas, aceitunas o algo que mancha en el bar y nos limpiamos las manos con alguna servilleta (que no limpia) y miramos al suelo para buscar un buen sitio para tirarla, que por supuesto está lleno de mierda por todas partes, pero nosotros buscamos ese hueco sin mierda para tirar la nuestra…. somos así de exclusivos, nos gusta que nuestra mierda caiga en un sitio limpio.

En definitiva, estas cosas por muy estúpidas que sean, hacen que pueda levantarme cada mañana observando hasta dónde llega nuestra mente, o bien que me den un tema sobre el cual pueda escribir.

Jesús Solís

En el text d’avui vull parlar d’una pel·lícula que em va emocionar moltíssim quan la vaig veure, i també de l’admiració que li tinc al personatge principal, en Guido.

“La vida es bella” és el títol d’aquest film. Narra la vida d’una família italiana. El pare i el nen són jueus, però la mare és cristiana. Durant la guerra, se’ls emporten a tots tres a un camp de concentració (la mare no està obligada, però insisteix en acompanyar-los).

És una historia molt dura, com totes les de l’època. S’explica, sobretot, des del punt de vista d’en Giosue, el nen, que no deu tenir més de cinc anys. Des del començament de la trama, en Guido (el pare) té un somriure ben gran a la cara. Passi el que passi és feliç i ho transmet als que l’envolten. Lluita fins el final per tenir cura dels seus, per fer-los somriure i per escapar d’aquell infern. El personatge d’en Guido no coneix el significat d’egocèntric o egoista. És el millor exemple de generositat. Mai pensa en ell mateix.

Al camp de concentració dorm amb en Giosue i li explica tot com si fos un joc de nens: per què quasi no mengen, perquè treballen tant i dormen tan poc, per què no pot veure la seva mare ni jugar amb els seus amics… A la Dora, la seva dona, no la pot veure, però li fa sentir, de forma curiosa, que es recorda d’ella a cada moment i que la segueix estimant com ha fet sempre.

A la pel·lícula també destaca l’obediència del nen cap als seus pares i el respecte que els té. La innocència d’en Giosue no arriba a entendre perquè és tot tan diferent de com ho era quan vivia a casa seva amb els seus pares. Però, tot i així, fa tot el que li diu el seu pare. Respectar i obeir… dues accions que cada cop són més difícils de trobar, sobretot quan és de cara als pares. No hem de oblidar, però, que són ells els que ens han donat la vida que estem vivint ara, plena de laberints dels quals costa trobar-ne la sortida, a vegades. Tot i així, una vida amb petites coses que ajuden a tirar endavant, una vida bella que hem d’aprendre poc a poc a compartir amb les persones que de veritat valen la pena. I també hem d’aprendre a gaudir-la, perquè només en tindrem una, i a més a més molt curta.

Andrea

La concentració, segons el diccionari, és un procés psíquic que consisteix en centrar voluntàriament, tota la atenció de la ment sobre un objecte o activitat que s’estigui realitzant o pensant en aquell moment. Deixant de costat tots els fets i objectes que puguin ser capaços d’interferir en la seva consecució o atenció.

En la meva opinió la concentració és l´estat que dota als éssers vius de la capacitat de resoldre els enigmes i qüestions més importants, o senzillament, la habilitat que et permet fer servir tota la intel·ligència del cervell. Milers d’estudis científics han demostrat que la concentració és la base fonamental per l’aprenentatge i per quasi tots els esports individuals. A més de l’esport, altres pràctiques com la meditació i el ioga han demostrat ser mètodes molt efectius per millorar la concentració. Alguns dels atributs que se li donen a la concentració a part dels dits anteriorment són la relaxació, la calma, la creativitat, l´increment de la memòria i la solució de problemes.

En conclusió la concentració és una eina molt útil (i més en la època dels estudiants) que he hagut d’utilitzat per desenvolupar aquest escrit i que no té cap part negativa, exclusivament, de la pèrdua de temps que provoca aquest estat.

Jordi