LA TERTÚLIA DEL QUART PIS (històric)

L’altre dia, mentre estava mirant la televisió, concretament TV3, vaig veure que emetien l’entrega de la pilota d’or.
Eren tres finalistes: Xavi Hernández, Andrés Iniesta i Lionel Messi, ha estat la primera vegada a la història del futbol, que els tres finalistes eren del mateix equip.
Per a mi, tots tres jugadors haguessin guanyat, ja que en Xavi Hernández és, actualment, un dels millors centrecampistes del món; sap obrir espais, és molt bon passador… l’Andrés Iniesta és molt bon jugador, i a més a més, va marcar el gol que va donar la victòria d’Espanya en el Mundial de Sud-àfrica, i per últim, en Lionel Messi, va marcar molts gols l’any passat amb el FCB i és considerat el millor jugador del món, ja que, no és individualista i té molta visió de joc.
Al final de l’entrega del premi, el guanyador de la pilota d’or va ser Lionel Messi.
Pel meu punt de vista, s’ho ha guanyat treballant molt durant l’any, però per a mi hagués hagut de guanyar en Xavi Hernández.

Sergi Francès

M’he passat tot el dia amunt i avall per aprofitar l’últim dia de vacances. Però s’acaba. Tot s’acaba. Avui toca guardar l’arbre de Nadal, el pessebre i tots els adorns que vam posar il·lusionats fa unes tres setmanes. També toca fer una neteja general i ordenar tots els regals. Però el més important, toca tornar a la rutina.

Baixo a la sala d’estudi i em faig la motxilla. També miro l’agenda per si m’he deixat alguna cosa per a fer. Per sort, ho vaig acabar els primers dies de vacances i m’ho vaig treure de sobre! Però de cop miro l’horari de l’endemà i m’agafen tots els mals…Quina mandra!

Pujo a dalt, em dutxo i sopo. Vaig a dormir el més d’hora que puc, perquè sinó l’endemà tindré una son que no m’aguantaré! Quan m’estiro al llit intento pensar en tot el que pugui menys en el dia que m’espera, però llavors em ve al cap el pensament de que demà em despertarà el soroll del despertador…

Judith Maltas

S’han acabat… s’han acabat les apreciades vacances de nadal…i ara a tornar a tota la rutina diària: Aixecar-se d’hora, dormir més aviat, estudiar… i, a més a més, amb l’estrès de quan no entens qualsevol cosa en qualsevol classe… i els nervis de no poder recuperar les assignatures suspeses!  És tot un cúmul de depressions… cada dia que passa tinc menys ganes d’acabar-me de formar acadèmicament. Em sento cansat i sense gens ganes d’empollar-me un tema de socials… de pensar en com resoldre un problema de matemàtiques…o de saber com conjugar qualsevol verb de català, o com resoldre les frases sintàctiques a castellà! Ja n’estic fart, fart d’aquelles paraules que, durant el primer trimestre, em van deprimir encara més, referides a l’institut, com el tema del comportament o de les notes! M’agradaria que ningú m’atabalés i pogués fer les coses a la meva manera, sense comentaris a fer i que surtin tal i com han de sortir! Que jo mateix pugui decidir si fer bé o malament una cosa i saber les ganes que hi he posat en una feina per l’institut i entendre la nota, sigui quina sigui. A casa no tinc cap motivació en estudiar ni de fer res relacionat amb l’institut! Jo tinc clar el que vull… vull aconseguir, almenys, l’ESO, però el que no tinc clar, és com fer-ho, realment.

Tulio

Nadal; en teoria màgic i especial, però en realitat ho és?

És cert que aquesta festa té principis religiosos i culturals, però actualment, és un costum tant de creients com de no-creients, convertint-se en una excusa més per gastar diners.

L’arribada dels tres reis ja no és sorpresa i alegria, sinó, una altra festa de la societat en què comprar regals ha esdevingut una obligació que només comporta estrès.

En créixer, les coses canvien. El fet d’obrir els paquets és diferent. Abans ignorava per complert el que contenien. Ara, no només puc fer-me’n una idea, sinó que alguns els he comprat jo. Aquest fet, fa que desaparegui la màgia que duien els regals. En saber el secret dels reis i moltes altres coses, ha fet que algunes vegades ja no dinem en família i que el Nadal ja no sigui el mateix.

Xavier Martínez.

Un altre any que deixo enrere, i un que començo de nou. El meu 2010 ha estat inoblidable, he aconseguit fer coses que em creia incapaç de fer. He conegut a gent amb qui creia que mai tindria cap relació, i ara són amics meus. He aprés amb quines persones puc confiar. Però no tot ha estat bó, com perdre amistats. Veure com gent que he estimat m’han fastidiat els dies, i saber que amics amb qui he estat al seu costat m’han deixat per anar amb gent més inútil.

Ara només penso amb el 2011 i amb els propòsits establerts en ell. Podré arribar a la meta establerta bé, o hauré d’anar per un altre camí contrari a tot el que vull fer? El que sé és que passi el que passi no tot serà somriures, sinó que també hi haurà llàgrimes i dolor. La única cosa que vull és intentar i fer el possible per aconseguir-ho, amb ajuda o sense. La única cosa que puc dir, és que aquest 2011 ha començat molt bé per mi, i espero que ho segueixi sent.

Ricard Rodríguez

Ahir al migdia, mentre mirava les notícies van anunciar que avui al matí hi hauria un eclipsi parcial. Feia molt de temps que no en veia un així que vaig parlar amb el meu pare i vam decidir anar-lo a veure a la platja. Ens vam informar: sortia a les nou. Al principi vaig pensar: “quin pal aixecar-se d’hora per veure’l a més si haig de baixar a la platja…” però desprès vaig pensar que el pròxim no era fins el 2015 així que vaig decidir anar-hi. Poc després vaig sentir que el meu pare li explicava a la meva mare que si feia núvol no hi aniríem.

Aquest matí m’he despertat més d’hora perquè no podia dormir així que m’he passat més d’una hora voltant pel llit. Finalment he sentit el despertador del meu pare i com ell s’aixecava. Desprès ha anat cap a dalt ha baixat al menjador i ha tornat a pujar. Jo, que encara intentava dormir, em preguntava per què pujava i baixava. I just quan ja estava un altre cop dormida sento que baixa corrents, obre la porta i diu: “des de dalt es veu l’eclipsi!” i torna a pujar. Jo m’he aixecat mandrosament, he pujat darrere seu i me l’he trobat mirant per la finestra sense cap mena de protecció i aleshores he caigut en que com el cel estava ennuvolat no calia i, per tant, no aniríem a la platja. M’ha costat veure l’eclipsi, primer perquè il·luminava molt i els meus ulls encara no estaven acostumats i segon per culpa dels núvols que a vagades el tapaven. Al final l’he pogut veure i la veritat és que ha valgut la pena llevar-se d’hora per poder-lo veure.

Andrea Morell

És 4 de gener de 2011 i he decidit que aquesta tarda el primer que faré seran els deures, ja que no he fet res de deures des que van començar les vacances de nadal.

Després de dinar, em poso una estona al sofà a mirar la televisió, i quan me’n canso, me’n vaig a l’habitació a fer els deures. Obro la cartera, miro l’agenda i em poso a treballar. Al cap de dues hores i poc ja he acabat, i penso: “- Sí, ja els he fet, però no els podria haver fet abans, quan van començar les vacances?-”. I és que gairebé cada dia pensava que havia de fer els deures per treure-me’ls de sobre, però feia qualsevol cosa abans de posar-me a treballar, perquè pensava que encara quedaven molts dies de vacances.

El que m’ha passat aquestes vacances em passa sovint. Moltes vegades em proposo fer la feina quan me l’acaben de posar, i així tenir lliure de deures la resta de dies. Però la gran majoria de vegades no ho compleixo. I no només per vacances, sinó també els divendres de cada setmana. Cada curs i cada trimestre em proposo fer els deures als divendres, per així tenir el cap de setmana lliure, però igualment no ho acabo complint. És clar que a vegades ho faig, però només són excepcions, ja que normalment acabo fent els deures a última hora.

I per culpa de no fer els deures al començament de les vacances he entregat tard l’escrit d’ètica. L’havia de penjar el dia 31 de desembre, però com que no havia obert la motxilla ni tampoc m’havia recordat de que tenia que penjar-lo, doncs no me posat a escriure fins avui, dia 4 de gener de 2011 ( per cert, bon any a tothom!).

David Garcia

Aquell divendres em vaig despertar dubtosa, perquè no sabia si sortiria després del sopar de cap d’any o no. Per sort, sí vaig sortir. Vaig anar a casa d’una amiga on havíem quedat totes, i com de costum hi vaig arribar tard… però com que les meves amigues m’estimen molt m’ho van perdonar.
Tot seguit, vam anar a una festa a Cabrils, amb perdó de l’expressió, una merda. Hi havien quatre pares borratxos amb la corbata de cinta al cap.
I per cert, una dona que ens va fer molta gracia, que tot i que els altaveus estaven al màxim i que estava ben a prop de l’escenari, s’adormia, al·lucinant, però cert.
La festa no va estar molt bé, però millor va ser estar amb les meves amigues tota la nit xerrant, rient…
Amb tot això vull dir que encara que no fos especialment divertida la festa, l’important va ser la companyia, és a dir, que vaig estar amb les noies que més estimo i m’ho vaig passar molt bé, no va fer cap falta que la festa “molés parda”, com es diu ara, per que la nit fos perfecta.

Nabila.

Aquest nadal he anat de vacances a Londres i m’ho estava passant molt bé. Cada nit pensava en tornar a Cabrils però no hi volia tornar. Intentava no pensar en que tornaria però no podia evitar-ho, sabia que hauria de marxar. Les coses són així sempre que viatges a un lloc, acabaràs marxant tard o d’hora.

D’una altra banda, en tornar de Londres em deia a mi mateix: ” Quan tornaré a anar-hi? I si no hi torno mai més?”. Jo en el fons sabia que hi tornaria a anar perquè encara em quedaven moltes coses per veure i perquè en tenia moltes ganes. A partir d’aquell moment vaig decidir no tornar a pensar mai més en marxar sinó en poder gaudir del que tinc ara mateix.

Alex

El FIFA World Player és un premi individual que la Federació Internacional de Futbol Associat (FIFA) que va decidir instaurar a l’any 1991 i amb el qual es reconeix al millor jugador del món de cada any.

Com és decideix el guanyador? Molt senzill, els capitans i entrenadors de totes les seleccions nacionals dels cinc continents voten. Cada capità i seleccionador vota a tres jugadors, atorgant-li tres punts al primer classificat, dos al segon i un punt al tercer, l’única condició és no poder votar a un jugador de la mateixa selecció nacional.
Aquest any els tres candidats són el Leo Messi, el Xavi Hernàndez i l´Andrés Iniesta.
Guanyi qui guanyi d´aquests jugadors és un orgull per a tots els culers, degut a que els tres han estat formats a la Masia, i que els tres juguen al Barça.

En la meva opinió els tres es mereixen el gallardó, però a mi m´agradaria que el guanyes el Xavi, perquè és un jugador català (nascut a Terrassa) i perquè és el més veterà dels tres. Els altres dos ja tindran oportunitat de guanyar-ne més!

Jordi