LA TERTÚLIA DEL QUART PIS (històric)

Hoy cumplo 17 años.. Último año de menor, último año de inocente.. y tengo la sensación de que no voy a tener tiempo para hacer todas la cosas que quiero hacer en la vida, que no son pocas. Cuanto más crezco más rápido pasa el tiempo, y de eso quería escribir, del tiempo.
El tiempo no existe, es algo totalmente mental, algo que en mi opinión no se puede medir con esa odiosa máquina que aletea histéricamente sus agujas para darle números. ¿Quién dice que un día tiene 24 horas, que una hora tiene 60 minutos… ? Depende de cómo lo vivamos: el tener sensación de lentitud, aburrimiento o pesadez; o tener sensación de entretenimiento, diversión, vitalidad…
El tiempo solo se siente porque solo es la sensación de vida y por mucho que se intente organizar con cifras, cada uno lo vivirá de una manera u otra. ¿Puedes tu medir el paso de la vida? La muerte, la muerte matará el tiempo.

Celia, 28 de gener

Em fan mal els ulls de tant de mirar i mirar, els braços sempre caiguts per no abraçar-te. Tinc xemeneies als talons, sempre intentant escapar d’aquelles imatges. Un stop, i un senyal de carrer tallat als pensaments: i per últim una cinta groga, perquè mai més ningú entri.

No importava abans, (era un passeig quotidià) aquest costum de mirar des de fora: passant de llarg i imaginant-me dins. Els cristalls grossos no em separaven de ningú, podia inventar les meves històries al peu d’una foto. ¿I ara què li passa al costum? ¿per què s’obstina en subratllar els meus defectes i no em deixa viure entre indiferència?

Ara ja no distingeixo l’obsessió de la raó. Ara, el meu cap es convertit en una bobina de llana. ¡Amb compte! Un gat negre està solt i no para d’enredar tot allò que duc per dins. Així i tot, si algú intenta desfer el nus, game over a la història, perquè fa mal, perquè fa molt de mal, perquè així tampoc m’agrada.

Jo no tinc un bonic final per a tot això, però tampoc importa. Faré ús de la millor reserva: amics i una sol·licitud d’un nou fetge, perquè al que tinc, li queden molts silencis.

David de Paz

Avui, en entrar a l’institut m’han explicat el significat de “vaga salvatge”: Significa que hi ha uns salvatges que fan vaga. Han estat els mateixos salvatges els que m’han aclarit el sentit de l’expressió, amb lletres ben grosses al mur d’entrada. Era una llarga paret grisa sense cap gràcia, fins que amb motiu del la Setmana de la Ciència d’enguany algú va tenir la fantàstica idea de col·locar-hi el sistema solar. Al llarg d’uns quinze metres de ciment s’arrengleren uns cercles metàl·lics que i·lustren els tamanys dels planetes i les distàncies que els separen. A sota de cada cercle, el nom del planeta i la seva distància al Sol. Feia goig. Fins avui.

Els salvatges en qüestió han tingut el detall poc elegant d’afegir la seva informació al damunt d’aquesta informació astronòmica. Les grans lletres negres ens fan saber que ells fan vaga i que la vaga és salvatge. De passada s’han entretingut a posar silicona als panys de l’institut, suposo que deu ser la seva forma de convèncer els no salvatges.

Ja sé que em direu que no hi he de fer cas, que són quatre arreplegats que no tenen dos dits de front. Potser sí, però no puc evitar d’indignar-me en constatar la facilitat amb què es pot fer malbé el que ha costat tants esforços. És tan fàcil destruir i tan difícil construir! Avui hi ha al mur un exemple més de la lluita inevitable entre la civilització i la barbàrie, perquè ser civilitzats, i no salvatges, no és gaire més que mirar de no fer als altres el que no voldríem que ens fessin a nosaltres.

Caldrà seguir treballant.

Josep Maria

Odio tenir la sensació d’angoixa, que em provoca pensar en tu. No suporto mirar per la finestra, i no veure’t. No m’agrada anar a portar-te flors, ni plorar la teva absència. Tampoc es gaire agradable somiar amb tu. I quan veig les teves fotos a casa de la iaia aquestes sensacions encara es fan més evidents.

Dormo amb un atrapa-sons. No se com t’ho fas, però de tant en tant, passes de llarg aquella xarxa i t’endinses dins el meu cap. Ja et vaig dir que no m’agradava. Però és la teva debilitat, a tu t’agrada molestar-me per les nits. Et recordo amb molt caràcter, deu ser això. No sé com idees tot aquest embolic. Deu ser molt complex.  Tot és tan real. T’abraço, parlo amb tu, m’abraces, parles amb mi. Seiem i de sobte desperto.

Quan arribo a casa de la iaia, miro les teves fotos i somrius com si res. No sé on està la gràcia. Sempre em deixes amb la paraula a la boca. Ets feliç, estàs agafant afició a passar per les xarxes de l’atrapa-sons. Abans de que em tornis a deixar a mitges, et faig una pregunta. ‘’Com és que no ets al cementiri com sempre? ‘’ La teva resposta és clara i senzilla. ‘’Al cementiri? Si jo no estic morta:)’’ No tinc paraules.

És diumenge i pugem a portar-te flors. La iaia i el iaio, van davant. Jo vaig darrere i m’assec  al banc. Ells marxen a donar una volta, i jo em quedo mirant aquell forat a la paret. Començo a parlar en veu alta. ‘’I si no ets morta, què pinto jo al cementiri portant flors?’’ No obtinc resposta. T’espero tota la nit, i tu ja no vens. Que ha passat?

Després d’onze anys començo a entendre les coses. A tu tampoc t’agrada la sensació d’angoixa, provocada per pensar en nosaltres. No suportes mirar als somnis i no veure’ns feliços. No t’agrada que et portem flors, ni que plorem la teva absència. I no acabes d’assimilar que tinguem tants records teus a casa. Mai has marxat del nostre costat, mai vas morir. Ets viva i vols que ho sapiguem.  Deixaré de fer bestieses, quan ens regalis l’últim sospir d’aquesta vida, em queixaré. M’estàs deixant en ridícul. No tinc raó.

Carolina C.

Sempre que faig un escrit, em deixo el títol pel final. Primer de tot faig l’escrit, i quan l’he acabat de retocar i corregir, hi poso el títol, però em costa molt posar-n’hi un. A tots i cadascun dels escrits que he fet, m’ha estat difícil escollir un títol que em fes els pes i que quedés bé amb l’escrit.

I és que el títol ha de ser cridaner. T’ha de demanar que llegeixis l’article o l’escrit. T’ha de convidar a entrar a l’història. El títol és la primera impressió. És el representant de totes les paraules que vénen al darrere. A vegades, és el mètode d’elecció d’un llibre, o simplement, és el que decanta la balança entre llegir o no l’article d’un diari. Un títol pot vendre molts llibres des del principi, independentment de si després el llibre és bo o no.

Per tot això i més, s’ha de saber escollir el millor títol, l’exacte, el perfecte, l’adequat per a cada escrit. Cosa que jo encara no he aconseguit, i si ho he fet en algun cas, m’ha costat bastant.

David Garcia

Es divertido. Muy bromista. Y también pesado. Le gustan los mimos y los abrazos. Es cariñoso y dulce. A veces es un poco inmaduro, a veces un poco plasta y otras un poco insoportable. Pero a mí me gusta. Tiene mucho genio y, cuando se enfada, no se puede hablar con él. Hay días que le cambia el humor drásticamente y no sabes qué decirle. En eso se parece a mí, así que no me puedo quejar. Es sincero: lo que tiene que decir lo dice. Aunque el orgullo sea mayor, sabe arrepentirse y aceptar sus errores. Le gusta llevar la razón y odia que le contradigan. Se deja llevar demasiado por los sentimientos, pero tiene un gran corazón.

No tengo muy claras sus aficiones, pero sé que le cuesta horrores acabarse un libro. Eso me exaspera. Cuando yo ya llevo tres o cuatro libros leídos, él sólo lleva la mitad de uno. Le falta inteligencia para los estudios, pero en la vida social se defiende muy bien. También es muy charlatán: le encanta contar anécdotas. Por otra parte, sabe escucharme, aguantar mis problemas, mis enfados y mis quejas. Es como mi psicólogo personal. Sabe cuándo le necesito a mi lado y cuándo quiero estar a solas. Hasta diría que me conoce mejor que yo misma.

Me gusta su sonrisa, me gustan sus ojos, sus abrazos y esos piropos que me tira de vez en cuando. Me cuida con cariño y me trata genial. Me siento bien a su lado: segura y protegida. Me mima y me respeta. Es un sol. A pesar de sus defectos es una de las personas más preciadas que tengo en esta vida, alguien que no cambiaría por nada del mundo: mi mejor amigo.

Arantxa

A vegades tens dos opcions per triar i no saps quina escollir. No saps quina serà la més correcta. De quina no et penediràs. En definitiva, quina serà la millor.
Mai és fàcil triar una opció i que l’altra la deixis de costat. Però la vida és així. Aquesta anècdota que explicaré no és meva sinó del meu cosí, però jo ho he pogut viure d’una manera més propera, ja que és un membre de la família i he pogut estar al seu costat.
Ell es diu Sergi i juga en l’equip del Reus, al Juvenil. No ha jugat sempre en aquest equip, sinó que ha anat canviant a mesura que s’ha anat fent gran. Des que va començar a jugar a futbol sempre havia jugat com a porter. Era molt bo. Es parava gairebé tots els penals i jo li trobava una semblança al porter Iker Casillas, que per a mi és un dels millors porters del món. Ell estava molt còmode jugant com a porter, però tot va canviar quan va arribar un entrenador nou. Aquest li va fer una prova per veure si seria bo en una altra posició que no fos la de sempre. Va quedar sorprès quan va veure que era molt bo com a davanter. A partir d’aquí, va ser quan tenia un petit embolic al cap. El nou entrenador li va dir que provés com a davanter, però ell no sabia què fer perquè sempre havia sigut porter; no sabia si tindria resistència, si seria bo donant passades de gol…
Al final va decidir intentar-ho amb la nova proposta, la de davanter. Jo, sincerament crec que va ser la decisió correcta. Ara ell està molt content i la seva família també.
Dissabte passat va tenir una gran noticia. L’havien convocat perquè jugués amb el primer equip del Reus, amb els grans que juguen a Tercera Divisió. Les hores prèvies al partit, estava molt nerviós. Jo no sabia què fer per tranquil·litzar-lo. Simplement em va sortir abraçar-lo i dir-li que és una oportunitat única i que simplement havia de gaudir-la. I així ho va fer. L’entrenador el va cridar a la segona part perquè sortís. Ell va gaudir-ho al màxim i va donar el pas del primer gol.
Amb aquesta experiència el que vull reflectir és que a vegades hem de prendre decisions que poden ser difícils, però que si pensem quina pot ser la més correcta, segur que ens surt bé. Si pel que fos, després no ens agradés l’experiència, no hauríem de penedir-nos MAI, perquè simplement pel pròxim cop, aprendrem del que hem fallat.
“Mai ens hem de penedir d’alguna cosa que ens ha passat: si ha sigut bo, doncs perfecte. Si per contra no ens ha agradat, simplement que quedi com una experiència més”
Marta Jareño

Tenir confiança en els teus amics, és típic en l’adolescència, són el més important en aquests moments de la vida. Les persones, quan ens cuiden i estan sempre amb nosaltres, els agafem carinyo i aquella persona és converteix en algú molt important.

Els meus amics, tot i que en són pocs, són els que t’ajuden en lo bo i en el dolent, t’aconsellen sobre els teus problemes. Són les úniques persones, a part de la família, que són ells mateixos sense cap dificultat. Els sents propers a tu, el teu suport de cada dia, els que estan sempre al teu costat. Tens una connexió molt forta amb ells, coses en comú.

Com en tots els casos, hi han algunes discussions, enfrontaments i, hi ha èpoques en les què no confies en ningú. Però mai pots deixar perdre els bons amics que han estat al teu cantó, per una estupidesa. La confiança, el respecte i aquest amor ha d’estar per sobre de tot, sobretot amb aquelles que has compartit la infància.

El més important en una relació d’amistat és la confiança, tots els moments viscuts, tots els somriures, les llàgrimes, el jo t’ajudo i tu m’ajudes. I el que encara es més important, és no perdre tot això, que a mi, em fa aixecar-me cada dia. Els amics són molt especials, i per això, ara mateix els compto amb els dits d’una mà.

Alba Larrosa Montserrat

Només fa tres setmanes que ens vem endinsar en un nou any. El 2011. I som molts els que cada anys acostumem, en aquestes dates, a fer una llista de bons propòsits que intuïm que no serem capaços de complir. Ja per la poca força de voluntat o simplement la vagància. També hi ha els més llestos que s’excusen per justificar el fracàs. Però encara així no podem evitar sentir-nos frustrats al no aconseguir el que desitgem.
Els nostres objectius.

En què fallem llavors? Possiblement algunes de les llistes siguin molt fantasioses i infinitament llargues. És a dir, no podem deixar de fumar, aprimar-nos, fer més esport, aprendre anglès, dedicar-nos a hobbies, estudiar més, etc, i tot al mateix temps. És pràcticament impossible.

Així que pregunto: És suficient desitjar un canvi perquè aquest es produeixi? Òbviament no. A part de que a principis d’any tot sembla més fàcil, perquè primer tens ganes, tens il·lusió, energia i entre altres virtuts… Les coses comencen a oblidar-se amb el pas del temps i apareix la ganduleria. “Ja ho faré dema”.Típic.
En alguns casos l’objectiu sol ser molt difícil però la tenacitat i la disciplina són unes de les condicions indispensables per aconseguir qualsevol cosa a la vida.

No ens donem per vençuts i bon any nou i tres setmanes!

Maria Lorente

Quan trobes a faltar una persona, tens una sensació de buit a dins. Aquesta sensació rep el nom de nostàlgia.

La nostàlgia es pot manifestar de moltes maneres com per exemple: llàgrimes, un record obsessiu, canvis sobtats en el teu estat d’ànim, pot crear insomni i malalties psicosomàtiques (com ara asma, picors, artritis…). Tot això és degut al sentiment que sorgeix amb el pas del temps, quan una persona ha perdut o està lluny de les persones estimades i les voldria recuperar.

Jo tinc una amiga que va anar a viure a Madrid per assumptes familiars. Al principi tot anava bé, parlàvem per telèfon, em venia a veure alguns caps de setmana… Però en passar el temps vam començar a perdre el contacte i cada vegada parlàvem més poc i no ens vèiem tant. Per ella va ser un cop molt dur i va entrar en depressió. Una depressió tant gran que no anava a l’escola. Al cap de tres anys va començar a millorar. La sensació de fer coses i no tenir aquesta persona al costat fa pensar que a partir d’ara ja res serà igual.

No us enganyeu, tot s’acaba superant i el temps ajuda molt !!

Marta.