LA TERTÚLIA DEL QUART PIS (històric)

Moltes noies de països pobres, són enganyades per estafadors de països més rics. Les enganyen dient-les que si treballen per a ells com a models en el seu país les podran treure de la pobresa i tindran un vida millor. Per tal d’aconseguir un millor benestar accepten la proposta, però en arribar al país desenvolupat, s’adonen que han estat víctimes d’una estafa i que hauran de treballar per aquella persona fent favors sexuals a canvi de diners, que hauran de lliurar a la persona que les ha enganyat. La situació que viuen aquestes dones és molt greu i no poden denunciar-la perquè no tenen papers i han de viure com esclaves en una societat totalment estranya.

Com a conseqüència d’aquesta farsa es trenquen moltes famílies que abans eren pobres però ara gairebé no poden ni sobreviure. Per això han de treballar els nens i tenen molt malestar. Quasi es podria dir que viuen com fa 2 segles. No obstant això, aquestes dones agafen moltes malalties les quals moltes les condueixen cap a la mort ja que els estafadors no es deixen gaires diners per la salut de les noies.

Les autoritats haurien d’intentar endinsar-se més en aquest casos d’explotació sexual ja que moltes dones i famílies pateixen greus danys psicològics i físics.

Marc

La marató és un projecte solidari impulsat per la Televisió de Catalunya i que està enfocat a obtenir recursos econòmics per a la investigació de malalties que, de moment, no tenen curació definitiva. Aquest programa, s’emet cada any en el mes de desembre i dura unes quinze hores. Durant l’emissió, s’expliquen els testimonis de les persones que pateixen la malaltia, els de les seves famílies, els dels metges, etc.

Però la marató, va més enllà de la recaptació de fons. La població catalana hi  té un important paper. L’emissió la segueixen més de tres milions de persones i, per això es diu que és una mobilització ciutadana. També hi participen voluntaris coneguts o anònims, rebent les trucades de donacions en les seus telefòniques.

Aquest any la Marató de TV3 tracta les lesions medul·lars i cel·lulars adquirides. Aquestes lesions apareixen de manera sobtada i poden canviar la vida en un segon. Alteren el funcionament del cos humà i molts dels afectats queden discapacitats.

Penso que la Marató és una manera de fer veure a les persones el que veritablement es passa quan es pateix una malaltia com aquesta. Perquè estic segura que molts de nosaltres no hi pensem mai en aquests malalts o, simplement, en la sort que tenim de no patir-ne cap. També és una forma de reunir a moltíssimes persones catalanes per una bona causa. I, si cadascuna d’aquesta gent hi posa el seu granet de sorra, podrem ajudar en la investigació d’aquestes malalties i, recordem que la investigació és l’esperança per a tots aquests malalts. Per això, jo sóc una més i em sumo al lema d’aquest any; “La Marató diu molt de tu. Truca”.

Anna Benítez.

Abans d’ahir vaig tenir una idea. Va ser un d’aquells impulsos que agafes alguns dies. La idea era anar al WOK (bufet lliure de menjar xinès-japonès) de Mataró. Li vaig dir a uns quants companys, però finalment només l’Appel i jo hem pogut anar-hi.

Doncs avui ja no hem esmorzat per poder menjar més (teníem pensat arruïnar al WOK) i al acabar l’institut hem començat el viatge.

El meu avi ens ha dut fins a Vilassar de Mar i des de allà ens hem colat al tren en direcció Mataró. En sortir, jo pensava que trigaríem un quart d’hora més o menys en arribar però per casualitat de la vida ens hem trobat un WOK nou just sortir de l’estació. Hem vist el cartell del preu per persona i hem entrat.

Ens hem estat menjant prop d’una hora i mitja i devem haver menjat finalment uns 8 plats a rebentar de menjar (sushi, arròs xinès, cranc, vedella, fideus…) cadascú.

Hem acabat que no podíem ni caminar de tant plens que estàvem, hem baixat a l’estació i hem agafat el tren i el bus fins a casa. Al arribar a casa m’he assegut al sofà i m’he adormit als 5 minuts posant un punt i final a un dinar molt peculiar.

David

Ja s’acosten les vacances de Nadal i per fi podré tenir una mica de tranquil·litat. Aquest trimestre ha sigut bastant estressant per mi, ja que, essent repetidor, havia de demostrar una millora important respecte a les notes del curs passat. Clar que, ara que i penso, aquest hivern no serà tan tranquil com he esmentat al principi, la meva mare m’ha dit que encara que no vagi a l’institut, hauré de seguir treballant durant tots aquests dies de festa. Si que és veritat que em deixarà sortir amb els amics per les tardes i fer més coses que no durant el curs, però pensar que també hauré d’estar estudiant cada matí fins i tot per vacances, em deprimeix. Potser sí que al no haver-me esforçat gens l’any passat aquest, aquest m’hauré d’estar estudiant durant tots els dies, però és que, igualment, trobo massa haver de fer “cole” quan no n’hi ha.

A més a més de tot això, les notes que trauré, encara que seran molt millors que les del primer trimestre del curs anterior, són millorables. És a dir, que si d’aquí al segon trimestre vull millorar les mitjanes, m’hauré d’estressar encara més del que ja estic.

Marc

Suena el silbato, se acaba el partido. Felices por nuestra victoria celebramos el resultado eufóricamente. La alegría del logro invade nuestras mentes y provoca una gran satisfacción. Nuestro éxito, fruto del esfuerzo del equipo, es el mayor trofeo.

Durante la semana, espero ese momento con anhelo. Esos minutos en los que sientes un vínculo con tus compañeras, donde no necesitas palabras para comunicarte y en los que te mueven las ganas de luchar por tus objetivos. El bullicio del campo te absorbe y une el lazo de la compenetración del equipo.

No puedo dejar de comparar el baloncesto con un puzle. Todo el mundo es importante para realizar un buen juego, cada uno en su medida y con sus cualidades  pero, si falta una pieza el puzle está incompleto. Las piezas deben encajar entre si. En un trabajo en equipo es necesario el vínculo que una a los participantes para cooperar y conseguir el resultado deseado.

Una de las virtudes humanas, es la capacidad de razonar, y con ella se realizan grandes maravillas. Así pues, uniéndose y formando un fuerte núcleo se pueden conseguir hazañas que un solo individuo difícilmente lograría.

Este es el caso del diálogo para evitar conflictos en algunos países. A veces, por no usar la razón y haciendo caso de la codicia de poder y riqueza surgen problemas que se habrían evitado de haber tenido en cuenta la opinión de todos los afectados.

Finalmente remarco la importancia de saber trabajar en equipo y unir fuerzas. Ya que, en mi parecer, es la base de un futuro donde toda nuestra especie pueda gozar de un mundo en equilibrio y armonía, donde no existan estratos sociales y donde se valore la opinión de cada persona por igual.

Joana

Muchas veces tenemos miedo, aquel que nos persigue en cualquier situación. Nuestro futuro, nuestras palabras, nuestras decisiones, y muchas otras cosas más son dominadas por un miedo que nos perjudica en nuestro futuro.

Personalmente me pasa mucho, mis decisiones en la vida son dominadas por el miedo que me evita tomar dichas decisiones. Esa vocecita en mi interior que siempre me dice que “no”, que “voy a fracasar”, que “me voy a equivocar”…

Sin embargo, hay que tener en cuenta que “un universo de posibilidades te espera al otro lado de tus miedos”. Ese universo existe, aquel de las grandes posibilidades, que nos llevará a triunfar, a ser grandes, a gozar de la vida, pero para alcanzarlo, tenemos que cruzarlo.

Creo que uno de los grandes retos del ser humano es, dominarse a si mismo, quizás el más difícil. Un rey puede dominar regiones, estados, países o hasta continentes, y ser muy poderoso, pero sin dominarse a si mismo jamás será “invencible”

Dominando nuestro interior como, cada vocecita, cada miedo, la conciencia, nuestros pensamientos, nuestros planteamientos…

Controlaremos nuestro propio mundo, el más complicado de controlar y a la vez el más importante.

Edu Seyde

Un dia dels molts que vaig passar durant l’estiu, a un petit poble proper a la Costa Brava, va despertar dins meu un desig molt profund de voler descobrir llocs marins ignots.
Tot va començar en un dia normal després d’haver-me llevat, esmorzat i fet la digestió quan vaig decidir baixar cap a la platja com feia cada matí estival de les deu fins la una del migdia aproximadament. Em vaig posar a dormir sota l’escalfor matinal fins que la meva pell va desistir i vaig anar amb quatre gambades tot posant-me les aletes i les ulleres de busseig directe cap a l’aigua. Seguidament em vaig endinsar cap a les profunditats tot observant uns lleugers canvis en la textura del fons; la sorra deixava de ser la típica fina i clara d’aquell lloc i tot es convertia en pedres, algues, coralls verdosos, grogosos, taronjosos, en fi, de molts colors i sobretot, el que em va deixar més bocabadada va ser la varietat de peixos que els meus ulls van poder observar. Es movien cadascun amb el seu banc corresponent, n’hi havia de petits, d’allargats, de grossos, de grocs, de diferents colors,… Mai havia tingut el plaer de contemplar un moment així i em sento molt afortunada, mai canviaria aquell record que sempre em quedarà ja què, no sé com, es va fer un lloc dins meu.

Laia

Fa poc van venir a fer-nos un taller, en el qual volien que reflexionéssim sobre el consum. Sí que és veritat que, sense adonar-nos, podem comprar un producte que hagi estat fabricat per nens explotats i segurament, els hagin pagat poc. Però realment, quan anem a comprar qualsevol producte, no hi pensem. I tampoc ningú ens pot assegurar que hagi estat fabricat en tallers il·legals on treballen nens les 24 hores del dia o no. Per tant, seguim comprant els productes que volem.

En aquest taller, l’activitat que més em va agradar va ser la següent: Et repartien un paper en el qual t’indicava, entre d’altres coses, quin sou necessitaves per viure. A partir d’aquí, havies d’anar a buscar feina a quatre empresaris. El meu contracte no va ser gaire potent, treballava 24 hores al dia i guanyava 25 euros al mes. Estava totalment explotat, tot el dia fabricava mòbils sense parar i em discriminaven perquè era de Perú.

Aquesta activitat em feia pensar en que hi ha gent molt explotada, especialment en països subdesenvolupats. No crec que ningú estigui com en el meu cas, però explotats i mal pagats segur que sí.

Jaume

Quan era petita sempre anava pel terra, ja que només que fes un pas queia. No tenia gens d’equilibri. El metge va recomanar a la meva mare que em portés a fer algun esport que necessités molt d’equilibri. La mare va decidir apuntar-me a ballet. Ara jo segueixo fent dansa, però no per l’equilibri sinó perquè és una manera de despreocupar-me.
A molta gent li passa això mateix, no només amb el ball sinó amb les seves aficions. Quan es posen a fer allò que més els agrada, desapareix tot el que estaven pensant abans i els queda la ment en blanc.

És el que em passa a mi: només obrir la porta de l’aula de dansa, tots els meus pensaments, problemes o malalties desapareixen. Em relaxo, sóc una persona diferent, m’inhibeixo de la vida real i tot passa a ser un altre món, el meu món. Ballar és una escapatòria que busco sempre. És la millor.

Georgina Ros

Antes poníamos el árbol todos juntos, poníamos en la mesa del comedor un gran Belén, y luego Cristina y yo jugábamos con él… Al llegar la revista de juguetes cogíamos rápidamente la carta que venía y la rellenábamos con mucha ilusión. El día 1 de diciembres nos traían el típico calendario de chocolate, y como cualquier niño nos comíamos el chocolate antes de tiempo. Durante el mes de diciembre, cada noche le poníamos muchas galletas al caga-tió para que a la hora de ‘’cagar’’ los regalos, nos trajera bastantes. Una semana antes de nochebuena empezamos a hacer planes para despertarnos pronto para poder abrir los regalos lo antes posible. Cuando ya sabíamos que habían comprado los regalos de Navidad, mi hermana y yo nos dedicábamos a buscarlos, pero la mayoría de las Navidades no los encontrábamos, y cuando sí lo hacíamos los intentábamos abrir pero siempre nos acababan pillando. Cuando por fin ya era 24 de diciembre, Cristina y yo nos íbamos temprano a la cama para que la noche pasara rápido. Al despertarnos y ver todos los regalos allí nos entusiasmábamos. Nuestros padres, al vernos despiertas, nos decían que solo podíamos abrir un regalo, porque primero teníamos que almorzar. Almorzábamos lo antes posible para poder ir corriendo a abrir los demás regalos. Como yo los abría más rápido, mi padre siempre me decía que ayudara a mi hermana pequeña a abrir los suyos, y una vez abiertos todos los regalos nos poníamos a disfrutarlos. Luego venia la familia y comíamos todos juntos.

Ahora cada Navidad es peor que la anterior. Poco a poco hemos ido perdiendo el espíritu navideño, ya que entre los miembros de mi familia no hay una buena relación.
La Navidad para mi ya no es la misma que hace unos años, antes me gustaba y me alegraba y ahora ya no es más que vacaciones y algún que otro regalo. Y ya ni hablar de nochevieja, como mis padres son enfermeros, no les dan fiesta en nochevieja y ya hace un par de años que no lo celebramos juntos. Este año para variar, ellos trabajan, mi hermana pequeña irá con mis tíos, y yo… a quien le importa?

Judith